Les empreses de l’Ibex 35 van incrementar el 2012 un 6,8% el nombre de filials domiciliades en paradisos fiscals, segons les últimes estadístiques recopilades per l’Observatori de Responsabilitat Social Corporativa que s’ha presentat avui a Madrid la seva desena edició.
Un article del periodista Oriol Güell motivat per un debat a Twitter sobre el sistema públic de pensions amb el catedràtic de la Universitat de Columbia Xavier Sala-i-Martín. Arran de la conversa en aquesta xarxa social, Sala-i-Martín ha publicat aquest article al seu blog comentant diversos aspectes de la discussió.
Les grans empreses espanyoles només paguen en impostos el 5,3% dels seus beneficis
Els grans grups empresarials segueixen tributant a uns tipus molt baixos. El 2012, l’any que més pujades fiscals ha patit l’impost de societats, els grups consolidats, entre els quals es troben totes les empreses de l’Ibex 35, van tributar al 5,3% pels seus beneficis, Segonsfigura en l’Informe Anual de Recaptació de l’Agència Tributària (AEAT).
La precarietat a l’agenda (i no només de l’estiu)
Jo mai a la vida he sigut gaire susceptible de patir un ERO. I no perquè no sigui un treballador. De fet porto treballant des de l’any 1991, excepte durant 11 mesos i mig en què vaig estar aturat. Ni tampoc perquè hi hagi una legislació que dificulti els acomiadaments col·lectius. Tots sabem que els darrers governs han anat introduint mesures legals que faciliten els acomiadaments a les empreses: escurçant-ne la tramitació, incrementant les causes que permeten fer-ne, abaratint-los, etc.
Cap d’aquests motius ho explica. Al contrari, si mai he sigut seriosament una potencial víctima d’un ERO és perquè al llarg de la meva vida he treballat amb contractes de durada limitada, o amb beques, o sense cap mena de contracte o, com ara, en situació interina. I el meu cas no és únic, en absolut. Sóc un més dels milions de persones que al nostre país tenim una feina tant precària que no cal ni que ens facin un ERO per a poder-nosfer fora de la feina.
STORY LINE.
El documental analitza la crisi com resultat de polítiques monetàries perverses iniciades abans de l’arribada de l’euro. Com s’ha generat tanta liquiditat? Qui l’ha prestat i qui ho ha utilitzat? Per què han fracassat les inversions que encara es deuen i que els seus interessos surten d’Espanya amb destinació als creditors?
TEMA.
El documental explica les claus de la crisi actual europea, centrant-nos de forma especial en l’espanyola. L’anàlisi econòmica comença en el moment actual i fa una cronologia inversa fins a arribar a l’any 1993, quan la Unió Europea, decideix tenir una moneda única. A partir d’aquest moment les grans empreses i els bancs dels països de la Unió Europea van començar a fer algunes maniobres de dubtosa legalitat esperant l’arribada de la nova moneda. Encara no se sabia quin anava a ser el valor de la nova moneda. A Espanya per exemple, a causa de la gran devaluació que anava a sofrir la pesseta, es va produir una gran evasió de divises provinents del benefici industrial. Altres països com Alemanya van augmentar la seva liquiditat per sobre del seu PIB, amb la finalitat de posseir un gran efectiu en divises a l’hora de canviar-los pel futur EURO.
En l’any 97, a Maastricht es va decidir que 166 pessetes serien un euro. Això va fer que tots el diner evadit d’Espanya tornés per a ser invertit especialment en habitatge. Van ser els començaments de la bombolla immobiliària. Però tot els diners que s’anava a invertir en aquell moment, eren diners que s’havien produït a Espanya, encara que es tractés de diners que havien quedat exemptes de fiscalitat en la seva majoria. Un any després la llei del sòl va ser modificada per a promoure en els grans inversors la compra de grans quantitats de sòl que anaven a ser edificades durant els pròxims anys.
En l’any 2002 l’euro va començar a circular per tota la UE i es va crear el banc interbancari europeu, una entitat amb seu a Frankfurt on a partir d’aquest moment anaven a tenir lloc les grans subhastes de diners i a les quals podrien acudir els grans bancs de la Eurozona. Això què volia dir? Doncs que els bancs de tots els països Europeus podien anar a comprar diners a l’interbancari sense cap tipus de control per part dels bancs centrals de cada país i tampoc del banc central europeu… D’aquesta manera països com Espanya i Irlanda (especialment Espanya), van poder fer créixer encara més la seva bombolla immobiliària, així com Grècia, Portugal i Itàlia van poder seguir obtenint préstecs amb gran facilitat. D’altra banda Alemanya i tots els països precursors de l’euro, van poder posar en circulació més d’un bilió d’euros que els seus mercats interns no necessitaven i que tampoc havien generat.
El 2007 van saltar les alarmes a Europa, Espanya construïa una mitjana de 800.000 habitatges a l’any i tenia un parc immobiliari molt superior a les seves necessitats, a més es construïen grans infraestructures, moltes d’elles innecessàries. La bombolla Irlandesa era la primera a esclatar, després apareixeria el forat de deute públic Grec i el desastre Portuguès. Tot això enmig d’una crisi mundial.
Si analitzem la situació durant les tres etapes anteriors, veurem que hi ha una relació directa en els fets ocorreguts. De manera que l’Europa del sud necessitava liquiditat i l’Europa del nord havia d’aportar recursos. D’aquesta manera s’aconseguiria construir una Europa d’una sola velocitat. D’aquí l’excés de liquiditat dels països del nord perquè els països del sud poguessin tenir la liquiditat necessària per a créixer i poder posar-se al mateix nivell dels països del nord. Però aquesta formula de dubtosa legalitat i de nul·la efectivitat, és la que ha fet que els denominats PIIGS (Portugal, Irlanda, Itàlia, Grècia i Espanya) es trobin en una situació límit.
A partir d’aquest plantejament i de la investigació a través de dades reals del Banc d’Espanya, FMI i Banc Central Europeu (veure http://www.ricardoverges.com) podem fer-nos la següent pregunta: Hem de pagar aquests diners i en les condicions que ens diuen?
TRACTAMENT.
Plantejar un documental basant-se en dades macro econòmiques, no només és complicat, si no que pot arribar a ser avorrit per a l’espectador. Però en aquest cas, és necessari recórrer a aquestes dades per a poder comprendre una sèrie de fets i després poder transmetre’ls de la forma més didàctica possible.
Per a poder entendre com és la situació econòmica en la qual ens trobem, hem d’analitzar una sèrie de fets clau que han ocorregut durant els últims 20 anys des de la concepció de l’euro i la seva posterior posada en circulació.
Per a poder aconseguir aquest objectiu pretenem explicar la història de forma cronològicament inversa, partint del moment actual fins a arribar a l’any 1993, quan s’acorda la creació de l’EURO.
El Documental es dividirà en tres parts:
1. Situació actual, des del moment actual, fins al moment en el qual sorgeix la crisi mundial el 2008.
2. Des del 2008, fins al 2002 quan entra l’euro en circulació en alguns països d’Europa.
3. Des de 2002 fins a 1993 quan a Europa es decideix, que hauria una moneda única i aquesta seria l’euro.
Per a poder explicar d’una forma eficaç aquest viatge als 2000 i als 90, es van utilitzar imatges d’arxiu, hemeroteques i músiques de cadascuna de les èpoques, que ens ajudaran a transportar-nos a aquests anys claus per al desenvolupament de l’economia Europea i l’Euro.
El documental es va rodar en format de “road movie”, un “road movie” que serà temporal, és a dir, aquest viatge es va realitzar en el temps a través de diferents fets històrics. Però el que es pretenia era fer aquest viatge, anant als llocs que apareixeran en la narració mostrant els paisatges i els llocs que van ser claus per a la nostra història.
En el documental es fan entrevistes a les persones que directa o indirectament ens poden parlar del tema que es tracta (analistes i experts, polítics i personatges reals).
Per a veure el documental aneu http://www.euroestafa.com/
* Extret del web d’
PETITA GUIA D’AUTODEFENSA LABORAL PER A PRECÀRIES
ÍNDEX
- El per què d’aquesta Petita Guia d’Autodefensa Laboral.
- M’han fet un contracte temporal, com sé si és correcte?
- Treballo en negre, sense cap contracte. Puc protestar?
Reial Decret 625/2014 sobre gestió i control de processos incapacitat temporal en els 365 primers dies de durada:
Més informació:
– FACEBOOK JURÍDICA CGT CATALUNYA
– FACEBOOK SALUT LABORAL CGT CATALUNYA
Més poder per a les mútues: el seu negoci a costa de la nostra salut. Comunicat de la CGT de Catalunya contra la nova Llei de Mútues:
Més poder per a les mútues: el seu negoci a costa de la nostra salut. Comunicat de la CGT de Catalunya contra la nova Llei de Mútues from CGT Catalunya
Attached documents
Aquest article mostra l’enorme descens salarial que està passant a tot Europa i molt en particular en els països perifèrics de l’Eurozona, incloent Espanya. L’article mostra també l’enorme extensió de la precarietat en els mercats de treball i la falsedat dels arguments adduïts per la Troica, pel Banc d’Espanya, la banca i la gran patronal, a favor d’aquest descens salarial, que està empitjorant enormement la situació econòmica d’aquests països.
El tractat transatlàntic de lliure comerç entre la Unió Europea i els Estats Units es presenta sovint com una oportunitat de creixement econòmic però, en realitat, suposa un atac frontal als drets socials, laborals i mediambientals de la ciutadania, sobretot europea. Repassem els efectes d’un acord comercial fet a mida per a les grans empreses, sota la pressió dels ‘lobbies’ i que esnegocia en total opacitat.
COMUNICAT CONFEDERAL DAVANT LA CONTRA-REFORMA FISCAL DEL GOVERN DE L’ESTAT
“La gran estafa social, política i econòmica del PP, es consolida amb la contra-reforma fiscal: despossessió de les rendes i drets de la majoria social, a cop de BOE i, entrega dels mateixos als rics i poderosos“
No juguem al joc de BCN World. Publicació de la campanya aturem BCN World.
Campanya recolzada per CGT Catalunya per les implicacions socials, laborals, econòmiques i mediambientals del projecte de BCN World al territori:
Més informació:
E-MAIL: aturem.bcnworld@nullgmail.com
Material amb les preguntes i respostes que estem traient conjuntament CGT, Ecologistes en Acció i Baladre sobre la UE per difondre amb vista a que sigui un instrument molt pedagògic.
Qui pren les decisions a la UE?
A la UE 28, les decisions executives són preses per la Comissió Europea. Elabora directives que són d’obligat compliment per a tots els estats membres, si el tema està transferit a la UE. També estableix les prioritats generals de despesa a llarg termini per a la Unió en el que es denomina el “marc financer” de la UE. I elabora el pressupost.
La Comissió està formada per 28 comissaris, un per cada país de la UE, que tenen un mandat de cinc anys. No són triats democràticament, sinó que els designa el Consell Europeu. L’actual President de la Comissió Europea és José Manuel Durao Barroso, que va renovar per la seva segona vegada el seu mandat al febrer de 2010.
Al seu torn, el Consell Europeu reuneix als caps d’Estat o de Govern de cada país de la UE, al president de la Comissió i al president del Consell Europeu, que és qui presideix les reunions. Recordem que els caps d’Estat són triats amb sistemes electorals no proporcionals i que solen comptar amb el suport de menys de la meitat de les seves poblacions. Actualment, i fins a finals de novembre de 2014, el president del Consell és Herman Van Rompuy. No cal confondre’l amb el Consell de la Unió Europea, format pels ministres de cada temàtica.
El famós “Ecofin”, per exemple, que pren decisions econòmiques que ens afecten a totes i tots, és el Consell de la Unió que reuneix als ministres d’Economia i Hisenda. A més, és molt decisiva en les nostres vides la labor del Banc Central Europeu (BCE), que és qui gestiona la moneda i, per tant, la política monetària. Això ho fa sense cap control públic possible.
El Parlament Europeu, únic òrgan electoralment triat, no té iniciativa legislativa (no pot proposar lleis) i solament té potestat per a validar o rebutjar les que li arriben de la Comissió o el Consell. Un exemple clar de qui mana: La Comissió Europea intervé en els pressupostos de cada estat membre, abans que arribin si més no als Parlaments estatals, per a vigilar que compleixen amb les mesures neoliberals que emanen dels òrgans de la UE, segons dicten el Pacte de l’Euro o Pacte Fiscal. És el que es coneix com “Semestre europeu”.
Les directives europees condicionen tota la política dels estats: mercats de treball, polítiques d’immigració, desplaçament de treballadores/és, mercats interiors i exteriors, transports, competència, alimentació, medi ambient, agricultura, sobirania alimentària, etc. No obstant això, els pobles que patiran aquestes polítiques no tenen oportunitat de triar a qui ha d’elaborar-les.
Si a aquesta falta de democràcia afegim la presència molt activa de més de 15.000 lobbistes i 2.500 empreses que pressionen de forma regular a les institucions europees, és fàcil adonar-se que la política de la UE persegueix afavorir interessos privats. Amb les seves ingerències, condicionen i manipulen les iniciatives legislatives de la UE.
Abans de res, és necessari qüestionar novament el paper de la UE. Fins a quin punt els lobbies han determinat les polítiques de la Unió Europea? A qui serveixen les institucions europees?
Fonts:
http://europa.eu
http://corporateeurope.org/
http://www.lobbyingspain.com
És legítim el deute de la UE?
Des de les institucions europees s’insisteix que el principal problema de les economies de la UE és el deute públic, però quan s’analitzen les dades del deute dels estats de la UE observem alguna cosa ben diferent. A la fi de 2011, el deute públic dels estats de la Zona Euro suposava només 15% del total del deute, mentre que el deute privat (de les famílies, de les empreses no financeres i de la banca) suposava el 85% restant.
Davant aquest greu volum de sobreendeutament del sector privat, el que més preocupa als governs i banquers és l’impagament d’aquest deute. Per això, des del començament de la crisi financera, estan maldant per convertir aquest deute privat en deute públic. El més clar exemple ho tenim en el rescat de la banca espanyola que, ja des d’abans del començament de la crisi, ha rebut la xifra de 1,42 bilions de € d’ajudes públiques.
Per a poder salvar a la banca, l’Estat espanyol s’ha hagut d’endeutar més encara i ha hagut de fer dures retallades en els serveis socials bàsics per a la població com són la sanitat, l’educació o les pensions. I això mateix ha ocorregut en la major part dels Estats de la UE, especialment els de la perifèria europea (Espanya, Grècia, Irlanda, Itàlia i Portugal). Així doncs, aquest deute, en origen privat i convertit en públic, és, sens dubte, un deute il·legítim, ja que lluny d’ajudar a la població a pal·liar els danys socioeconòmics de la crisi, els ha aguditzat encara més.
Però la perversió del deute no resideix només en la injustícia de fer-nos carregar a totes les persones amb un deute que no és nostre, sinó en la seva utilització per a sotmetre a les poblacions europees als dictats dels “mercats”, als interessos dels poders financers. Així, els rescats duen associats tot un seguit de condicions que, amb l’excusa de sanejar les economies dels països rescatats, permeten a organismes tan poc democràtics com la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional, coneguts com la Troica, intervenir en les polítiques nacionals i segrestar les seves sobiranies. Aquesta ingerència ha provocat, en el cas de l’Estat espanyol, la reforma de la Constitució en el seu article 135 per a prioritzar el pagament del deute sobre la despesa social. Per tant, aquest deute il·legítim ha de ser repudiat i no pagat.
No devem, no paguem!
Què tenen a veure les reformes laboralsamb la UE?
El missatge des de les forces polítiques i econòmiques hegemòniques sembla evident: ” Europa ja està sortint de la crisi”. No obstant això, les xifres mostren com la realitat és una altra : la UE ha registrat dos recessions en menys de cinc anys i tres de les cinc majors economies de la UE segueixen en recessió i registren creixents xifres d’atur i un augment dels preus.
MANIFESTACIÓ UNITÀRIA. DISSABTE 29 DE MARÇ DE 2014, 18’30 HORES A PLAÇA CATALUNYA
DESOBEDIÈNCIA 2014 DAVANT LES [RE]TALLADES DE DRETS
I LLIBERTATS, ENS PLANTEM!!!!!
En aquest país i a les nostres ciutats, el feixisme, el gran capital i les oligarquies de sempre, van posant en pràctica, amb pas ferm i constant, les polítiques més reaccionàriesd’Europa.
Diverses organitzacions sindicals, polítiques i Plataformes ciutadanes de la ciutat de Lleida reunides el passat dia 24 de febrer han acordat de participar en les Marxes de la Dignitat que confluiran a Madrid el proper 22 de març procedents de tots els punts de l’Estat amb l’objectiu de manifestar el més absolut rebuig a totes les retallades en els serveis públics i per la restauració dels drets socials arrabassats durant aquests cinc anys de crisi-estafa que fa que pateix la societat catalana i espanyola.
La classe governant està utilitzant l’actual crisi del deute per imposar reformes beneficioses per als capitals, aprofitant el pànic de la població. Mitjançant la difusió d’alguns mites sobre les polítiques fiscals, s’han aconseguit imposar una sèrie de mesures de caire neoliberal enfocades a la reducció de la despesa social i a la disminució de drets socials. Mentrestant, un dels grans drames de la crisi, l’atur (actualment situat al voltant d’un 26% de la població activa), continua sense resoldre’s
MARXES DE LA DIGNITAT 22 de març.
UNIFICAR LES LLUITES cap a la VAGA GENERAL
Ens mobilitzem i lluitem per la DIGNITAT, perquè s’està demostrant que la Lluita és l’Únic camí (Gamonal, Sanitat de Madrid……, etc). Per tot plegat assistirem i formarem part de les MARXES DE LA DIGNITAT, defensant la VAGA GENERAL com a eina per aconseguir els objectius que enshem marcat.
PROU
Quantes persones més hauran de morir abans que la Unió Europea i els estats que la conformen modifiquin les seves polítiques migratòries?
Aquesta setmana hem rebut la notícia de la mort de com a mínim 15 persones que intentaven accedir a territori espanyol a Ceuta. Ofegades a la Mediterrània, segons diversos testimonis sota les bales de goma de la Guàrdia Civil. Hem pogut veure imatges delatores de comportaments quasi criminals.
La corrupció i el creixent atur porta a milers de manifestants a protestar contra el govern.
Estudiants espanyols asseguren que la situació social a la república balcànica és crítica.
Les privatitzacions d’empreses públiques llancen milers de treballadorsdel mercat laboral.
Vint espanyols tenen la mateixa riquesa que els 9 milions més pobres
Gairebé la meitat de la riquesa mundial està en mans d’un 1% de la població . Aquesta diminuta minoria privilegiada pasta una fortuna que puja a 110 bilions de dòlars , és a dir, una xifra que multiplica per 65 la riquesa de la meitat de la humanitat més pobra. I Espanya té la seva pròpia ració: els vint espanyols més rics tenen la mateixa fortuna que els 9 milions i mig més pobres junts. Les dades que llança el nou informe d’Intermón Oxfam-i l’annex preparat per la secció espanyola-són demolidors i testifiquen com les desigualtats no han deixat d’accentuar en els últims 30 anys.
Els treballadors perdran entre 280 i 900 euros anuals amb les noves cotitzacions i les baixades de sous
És possible que l’economia comenci a recuperar-se en 2014, però la immensa majoria dels espanyols seguirà perdent poder adquisitiu. El motiu: els canvis introduïts el passat 21 de desembre pel Govern en el sistema de cotitzacions socials. Per tal d’aconseguir fons amb els quals reduir el forat de 11.000 milions d’euros que presenten els comptes de la Seguretat Social, el Ministeri d’Ocupació ha decidit crear diversos gravàmens per a les retribucions no salarials que les empreses concedeixen als seus empleats. Aquests gravàmens afecten tant a companyies com a treballadors, i se sumen a la pujada del 5% de les cotitzacions màximes aprovada també per a enguany. En total, l’Executiu espera obtenir 1.700 milions d’euros amb les dues iniciatives. A canvi d’això, els assalariats podran arribar a perdre entre 280 i 900 euros.
Estatut dels treballadors. Text consolidat a 26 de desembre 2013.
ReIal Decret LegislatiU 1/1995, de 24 de març, pel que s’aprova el text refós de la Llei de l’Estatut dels Treballadors.
FONT: BOE.ES
Attached documents
Atur i sortides a l’estranger
Per a les persones en situació d’atur, les estades a l’estranger que es perllonguin durant més de 90 dies poden comportar greus conseqüències relacionades amb el dret a l’assistència sanitària
Aprofitant el període nadalenc i fent servir una via tan inadequada com és una esmena a la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat, l’executiu espanyol ha introduït una nova limitació al dret a l’assistència sanitària gratuïta que, en aquesta ocasió, afecta el col·lectiu de persones en situació de desocupació.
Des del passat dia 1 de gener, la normativa en vigor vincula indefectiblement el dret a l’assistència sanitària de les persones sense feina amb l’acreditació de la seva residència a l’Estat espanyol, condició que es perdrà automàticament si la persona perllonga la seva estada en un país estranger durant més de 90 dies compresos en el període d’un any natural.
A partir d’aquest punt, l’Estat espanyol deixarà de considerar com a persona “assegurada” i, per tant, beneficiària de les prestacions i cobertures de la Seguretat Social, a l’aturat/da resident a l’estranger, que haurà de tramitar en el país d’acollida l’acreditació de la seva nova residència per tal que sigui aquest qui proveeixi d’assistència sanitària en els termes que contempli la seva particular legislació.
Recuperar el dret
El nou redactat imposat pel legislador modifica amb signe restrictiu la normativa fins ara en vigor, que garantia l’assistència sanitària gratuïta per a tots els “ciutadans espanyols” i “estrangers amb residència legal a l’Estat espanyol”, aprofundint en el procés de limitació del caràcter universal i gratuït del sistema sanitari públic.
Des del govern, es justifica la mesura per evitar que la despesa sanitària generada per residents fora de l’Estat es financiï a partir dels pressupostos espanyols i s’argumenta que les persones en situació de desocupació que perdin la seva condició de residents legals a l’Estat espanyol a efectes de manteniment del dret a les prestacions sanitàries el recuperen de “forma automàtica” en el moment de l seu retorn. Una afirmació que no deixa de suposar una simplificació que ignora, de forma interessada i gens rigorosa, l’obligació d’acreditar en via administrativa l’efectiva residència, sent un tràmit que pot comportar certa demora en el temps.
Possibles alternatives
Les persones afectades per la mesura disposen, però, de formules alternatives per accedir a l’assistència sanitària. És possible, per exemple, accedir a la condició d’assimilat/da en cas de tenir un cònjuge o parella de fet beneficiari de la Seguretat Social. Una segona alternativa és accedir a l’assistència sanitària a través de l’anomenada “targeta sanitària per a persones sense recursos”, usualment limitada a les persones que no poden accedir a la cobertura sanitària obligatòria per cap altra via i no disposen d’ingressos superiors als 100,000 € l’any.
Universal? Gratuïta?
En els discursos econòmics, especialment en els casos de les institucions supranacionals, ens trobem amb declaracions i mesures argumentades com a necessàries per al benestar de la població. Tanmateix, els seus resultats a la pràctica són totalment contradictoris amb aquests objectius. A continuació, en veurem alguns exemples recents.
LA PUJADA DE TARIFES AL METRO DE BARCELONA
Mentre l’IPC puja un 0,8% , la T -10 puja un 5,1%
Durant els últims anys , cada vegada que es produeix un brutal augment de tarifes del transport públic , la CGT del Metro de Barcelona ha fet pública la seva postura al respecte . Hem emès diversos comunicats de premsa, hem transmès la nostra repulsa als màxims dirigents polítics d’aquesta empresa, i tenim la sospita fundada que no ha servit absolutament per a res.
