Sé perfectament que fer qualsevol pronòstic sempre és perillós, tanmateix, sobre la vaga general prevista per al dimecres, 14 de novembre, tinc percepcions contradictòries. D’una banda, rebo alguns missatges que no conviden a pensar que hi hagi un seguiment molt estès. De l’altra, tinc la sensació que el grau d’indignació ha pujat massa graons.

D’una banda, sento a molta gent que dubta de l’efectivitat d’una protesta com la plantejada (aturada d’un dia, que força a rectificar a un govern), de l’altra, sento a molts altres que ja no es conformen amb una mena de ritual urbà limitat, i que reclamen més contundència en els mitjans, i sobretot, un gir radical en l’objectiu. No es tractaria tant de rectificar com de reiniciar el sistema, canviar de disc dur i emprar un software al marge del capitalisme de llicències.

Si bé els majordoms del poder ja han anunciat la seva voluntat d’inhibir-se davant la pressió popular (fins i tot, algú com l’Esperanza Aguirre ja expressa sense recances la seva dimensió aristocràtica i feudal amb la voluntat de prohibir tota protesta) gent ben raonable, de tots els espectres polítics i sociològics expressen la seva aspiració a reconvertir aquest ritual innocu en una vaga indefinida, que tingui com a finalitat ensorrar el sistema capitalista.

Tècnicament, això se’n diria “vaga general revolucionàira”, és a dir, el conflicte social en la seva màxima expressió, la substitució d’una democràcia representativa al control directe de la societat, per part de la pròpia societat. Les derives autoritàries del poder constituït sembla que estan empenyent gent molt raonable i convergent vers la radicalitat. Al cap i a la fi, és l’actual sistema econòmic qui empeny a qualsevol persona normal als marges. Allò que els intel·lectuals orgànics, anomenen antisistema.