L’ultim vagó d’Agustín Rueda: 35 anys de l’assassinat del pres anarquista en la presó de Carabanchel
Durant la matinada del 13 al 14 de març de 1978 la mort va sobrevenir a Agustín Rueda en la infermeria de la presó de Carabanchel. Era anarquista i hores abans havia rebut “un apallissament generalitzat, perllongat, intens i tècnic” a mans dels seus carcellers. Morir és sempre una fatalitat sense sentit, als màrtirs acaba sempre per sepultar-los l’oblit. Però a mi no em cap dubte que més enllà de vagues abstraccions com les “idees” o la “llibertat”, hi ha coses per les quals mereix fins i tot jugar-se la vida. Coses de tan aixafadora materialitat com no delatar als teus companys acusats d’excavar un túnel per a escapolir-se d’una masmorra cavernosa.
Agustín Rueda no tenia pasta de màrtir, estimava intensament la vida i esperava agafar l’últim vagó amb el qual acomiadar-se de Carabanchel. En aquella cel·la Agustín sabia que es moria sense remei, era encara pitjor la ràbia continguda que l’intens dolor.
“Del túnel aquest jo no en sé res”, van ser les úniques paraules que va proferir Alfredo Casal Ortega durant l’interrogatori al que el cap de servei de la presó de Carabanchel li estava sotmetent aquella tarda del 13 de març de 1978. Però la representació fatal en la qual es veia arrossegat tot just si acabava de començar. En la rotonda situada just davant de les cel·les gairebé subterrànies de la presó madrilenya conegudescom la “
