Prudhommeaux, André (1902-1968) va utilitzar els pseudònims de Jean Cello i André Prunier. Va néixer el 15 d’octubre de 1902 al familisteri (associació cooperativa basada en concepcions fourieristes) de Guise, a Aisne. Va passar la seva infància a Guise, Nîmes, Sens i Versalles. El 1927, va formar part de Redressement Communiste, grup de l’Oposició (trotskista) dirigit per Albert Treint. El 1928, es va casar amb la suïssa Dora Ris (coneguda com Dori), amb qui va obrir a París una llibreria especialitzada en història del moviment obrer, La Librairie Ouvrière, que va ser també lloc de trobada i debat de l’oposició comunista. Es va aproximar al bordiguisme i al comunisme de consells.

Jean-Marc Rouillan era anarquista durant
el maig del 68 i, més tard, es va convertir
en guerriller fundador del Movimiento
Ibérico de Liberación (MIL), els Grupos de
Acción Revolucionaria Internacionalista
(GARI) i Action Directe. Tolosa, que en
aquell temps era la capital de la segona
Espanya, la dels
rojos
, va ser la seva escola. Durant el maig del 68, es va comprometre amb el moviment revolucionari i va
tenir l’oportunitat de conèixer persones
que havien fet la revolució a Espanya.

A les 11 del matí d’aquest diumenge 7 d’abril del 2013, s’ha mort l’Àngels Rodríguez, companya i ànima de mil coses dins dels mons anarcosindicalistes aquests que transitem i on vivim algunes i algunes. El càncer contra el que lluitava li ha guanyat la partida.

L’Àngels no era cap cara amable ni una dona suau de tracte a primera vista però sí que es mostrava com una magnífica persona, bona fins a l’extenuació quan la tractaves més, però que no aguantava de cap de les maneres els capellans ni els qui es neguen a pensar i només repeteixen tòpics, més quan aquests es disfressaven de llibertaris. I suposo que per això ens enteníem tan bé en moltes coses, tot i que la nostra relació personal va ser escadussera i concreta, sotmesa majoritàriament a projectes seus en què em feia participar i que jo acceptava per complaença mútua. De fet ens vam conèixer una mica més a partir d’una editorial que jo vaig escriure a un “Catalunya” en què jo l’atacava durament perquè havia llençat una revista a la brossa perquè incloïa la paraula “Nadal” a la portada. El debat i la controvèrsia ens va apropar i ens va fer còmplices en moltes discussions més, tot i que per sort mai no vam estar d’acord en gairebé res. Això sí, coincidíem en pràcticament tot.

Ens vam conèixer a CGT, és clar. Ella era presidenta de la Fundació Salvador Seguí i ho era per convicció i perquè sabia que podia fer-ho. Exigent fins al final, combativa i allunyada dels tòpics, crítica com qui més amb qui només sabia repetir clixés… l’Àngels era molta Àngels. Ho era tanta que preferia un bon enemic que un amic imbècil, sempre. I això a mi m’apassionava. Havia estat secretària de Comunicació de la CNT de Catalunya quan Ramon Barnils dirigia la “Soli” i m’explicava que si Barnils havia acceptat havia estat en part perquè ella li feia d’escut, s’encarregava de dir als vells confederals que no vinguessin a amoïnar i a queixar-se a la redacció de la “Soli” o del “Catalunya”, que fessin alguna cosa, que curressin i que si no era així que callessin, “colla de ganduls”…

Els escrits de l’anarcosindicalista tarragoní Josep Alomà, que recull Ramon Gras Alomà en el llibre “La Idea. Negre sobre blanc”, proporcionen una visió imparell del que va ser el període de la guerra civil viscut tant des de la il·lusió de la revolució com des de la voluntat de rectitud moral.

No és el moment d’entrar en l’anàlisi dels nombrosos interrogants, encara sense resoldre, que planteja la guerra, i que van des de les seves causes profundes fins als motius pels quals el franquisme en va sortir com a vencedor.