Giulio Tinessa – Diagonal núm. 118

Una convocatòria llançada des de les organitzacions d’immigrants intenta repetir a França i Itàlia l’èxit del ‘mayday’ hispà realitzat als Estats Units l’any 2006. “Intenteu viure un dia sense nosaltres”. Aquest el lema sota el qual el pròxim 1 de març se celebrarà la primera vaga d’immigrants en territori europeu.

La idea ha sorgit a França, quan una periodista d’origen marroquí, Nadia Lamarkbi, va obrir un grup a Facebook titulat “24 hores sense nosaltres”. De seguida es van produir més de 33.000 adhesions i el que al principi semblava només una provocació s’ha transformat en una proposta concreta. Per a “demostrar que França no és sols Sarkozy” i “fer visible la veritable riquesa que comporta la immigració”, segons les paraules de la mateixa periodista, s’ha creat un blog per a gestionar la coordinació a nivell nacional i centenars de comitès locals.

La data triada per a aquesta iniciativa tampoc és casual. El dia 1 de març de fa tres anys es va aprovar a França la nova llei d’immigració, durament criticada per diversos sectors de la societat civil, per la seva visió utilitària dels immigrants basada en purs criteris econòmics.

Xarxes de segones generacions

Ràpidament, aquesta iniciativa s’ha estès a Itàlia, on la tràgica situació dels immigrants és des de fa temps una de les claus del debat polític i social. La convocatòria va arribar a Itàlia coincidint amb l’expulsió violenta de prop de 2.500 treballadors agrícoles africans de la localitat calabresa de Rosarno. “El dia 1 de març de 2010”, ens explica Stefania Ragusa, periodista i una de les promotores de l’esdeveniment, “sorgeix com moviment espontani, allunyat de partits polítics o sindicats, impulsat per quatre dones de diferent procedència, totes actives en el món de la interculturalitat. Quan ens assabentem de la iniciativa que s’estava concretant a França, vam decidir intentar fer el mateix també a Itàlia, convençudes que la vaga seria més eficaç i visible assumint una dimensió europea. Les adhesions d’immigrants, de xarxes de segones generacions i de ciutadans no han trigat a arribar”.

“Infeliçment”, afegeix Stefania, “molts italians ignoren totalment la realitat dels immigrants: pocs saben que el 10% del nostre PIB depèn d’ells, que una de cada deu famílies necessita una empleada de la llar per a cuidar dels nens o dels ancians, que més del 50% dels obrers són estrangers… És fàcil llavors imaginar què podria passar si un dia tots els immigrants creuessin els braços i decidissin no treballar durant 24 hores. Tot el país es quedaria immobilitzat”. “Espero”, acaba la periodista, “que aquesta iniciativa ajudi la societat italiana a obrir els ulls sobre la realitat de les migracions i que impulsi el Govern a canviar de rumb en la seva política d’estrangeria. Estic convençuda que el 1 de març de 2010 no és un punt d’arribada, sinó el començament d’una nova etapa en la lluita pels drets dels immigrants”.

“Si ens parem, s’aturen els EE UU”

A Europa és una acció nova, però hi ha un precedent en l’altre costat de l’oceà: el dia 1 de maig de 2006 les ciutats de Los Àngeles i San Francisco van quedar pràcticament paralitzades per la vaga dels treballadors d’origen hispà, sota el lema “Si ens parem nosaltres, es paren els Estats Units”. Queda per veure si la potent aliança de milers de grups de base que va treure endavant la mobilització més important a EEUU des de la guerra de Vietnam es repeteix aquest any a Europa.

Article publicat al núm. 118 de la revista Diagonal

Redacció: Gabinet d’Estudis i Gabinet Jurídic Confederal.

Continguts: Tramitació de la Llei – Instruments de desenvolupament – Estructura de la Llei – Quadre comparatiu amb les principals modificacions – Conclusions – La nostra posició com CGT.

INTRODUCCIÓ:

La nostra pretensió és analitzar la recent reforma de la Llei d’Estrangeria, des d’una posició crítica, tant des del nou articulat (el que es modifica), com des de la materialitat del mateix en les pràctiques diàries del poder (Estat, Institucions, Policia i Judicatura), sobre les milers de persones immigrants a les quals va dirigida.

Analitzem el nou articulat, recordant el procediment de tramitació de la Reforma i realitzant una comparativa amb l’anterior redacció, fent especial èmfasi en els aspectes de la Reforma que vulneren els Drets Fonamentals, els quals incompleixen la normativa existent i les noves categories polítiques de discriminació i racisme institucional que produeix aquesta reforma.

El passat 12 de Desembre de 2009 es va publicar en el Butlletí Oficial de l’Estat la Llei Orgànica 2/2009, de reforma de la Llei Orgànica 4/2000 de 11 de Gener, sobre Drets i Llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social.

Per a reformar la llei s’han donat una sèrie de motius detallats que consten en l’exposició de motius de la reforma. Un d’aquests motius és l’ampliació dels drets reconeguts en el Títol I de la Llei d’Estrangeria. Aquest reconeixement de drets fonamentals com el de vaga, sindicació, llibertat d’expressió…no es plasma per la voluntat del Govern sinó com a conseqüència de les Sentències del Tribunal Constitucional de novembre i desembre de 2007, per tant la incorporació d’aquests drets no és tant un mèrit del Govern, sinó que deriva de l’exigència constitucional.

Un altre dels motius de la Reforma és la incorporació a l’ordenament espanyol de les Directives comunitàries, efectivament s’ha produït un augment del nombre de normes comunitàries que afecten al dret d’estrangeria. La majoria d’aquestes normes comunitàries responen a la lògica del control dels fluxos migratoris mitjançant la restricció dels drets de les persones immigrants i l’externalització de fronteres. Entre aquestes normes comunitàries cal destacar el Pacte Europeu sobre Immigració i Asil confirmat en el Consell europeu de 16 d’octubre de 2008 i la Directiva 2008/115/CEE, de 16 de Desembre de 2008, del Parlament Europeu i el Consell, també coneguda com Directiva de la Vergonya, on entre altres coses es permet l’internament de ciutadans/nes estrangers/es fins a 18 mesos.

La realitat és que la Llei d’Estrangeria i el seu respectiu Reglament, com instruments normatius al servei d’unes determinades polítiques migratòries, se segueixen basant en la centralitat del treball, sent aquesta la clau en tota la regulació de l’estrangeria. Pot afirmar-se que “des del punt de vista del dret l’estrangeria és l’eina que Europa ha inventat per a crear i excloure no als estrangers, sinó als immigrants extracomunitaris pobres”. (Mestre.R.)

Aquestes persones no tenen els mateixos drets que les persones amb nacionalitat espanyola. Des de l’òptica laboralista, el règim normatiu de l’estrangeria constitueix un instrument idoni per al domini de les treballadores estrangeres que l’Estat posa en mans de la patronal, atès que el dret d’aquests treballadors a romandre i poder renovar les seves autoritzacions depèn en gran mesura de “la seva bona relació amb el seu patró”, és a dir, que la voluntat unilateral del patró, és qui possibilita la renovació o no del seu contracte (igual que en la resta de treballadors en l’actual marc de relacions laborals), i per tant la seva permanència o no en el país, model que l’actual reforma manté i aprofundeix.

La Unió Europea aborda el tema de les migracions des d’aquesta perspectiva economicista: la lliure mobilitat de les persones i els treballadors (comunitaris) per a la Unió exigeix suprimir les fronteres internes. Però també aixecar controls més precisos en les fronteres exteriors, per a totes aquelles persones extracomunitàries. Les persones estrangeres només es contemplen en la UE mentre que treballadors útils a les economies nacionals. Per això tant el seu accés al territori de la UE com la seva mobilitat per ell estan severament restringits. Quant als seus drets ciutadans o la seva integració social, la UE simplement es desentén. L’Estat Espanyol aplica, igualment, aquesta política comunitària.

Teniu el butlletí en el document adjunt.