Algunes «esquerres» sociològiques d’aquest país semblen haver sucumbit al pessimisme nihilista. El seu argument principal per a no «actuar», no moure’s decidida i radicalment contra la crisi i el capitalisme global que la sustenta, ve a dir: «…mentre no acabi això en un nou feixisme»… Amb tal previsió tanquen tot debat entorn del conflicte social i a la mobilització necessària, justifiquen les mesures socialdemòcrates dominants com mals menors, i sobretot els serveix com atenuant de la seva pertinença a una classe mitja acomodada, conformista, mediocre i anodina que espera que el seu vot electoral els ajudi a sortir del atolladero en el qual «els grans» d’aquest món ens han ficat.

Però cal ser justos: el camp està massa ben abonat perquè els «endevins» puguin tenir raó, i no és baladí ni un exercici d’endevinalles el pensar que la possible direcció política de «sortida» de la crisi per a l’estat i el capital sigui promoure una «tendència» totalitària, sucumbir a la «temptació» feixista com mitjà de posar ordre al caos induït per la crisi global. El que en cap cas, si no tot el contrari, pot suposar aquesta negra prospectiva d’un futur probable és la inacció, la indolència o la passivitat còmplice amb el nou totalitarisme, que pugna insidiosament per fer-se realitat.

En aquest debat entra l’article que proposem amb l’Ateneu Confederal nº 14: Conseqüències globals de la crisi global (I). La crisi com mitjà per a erigir un Estat totalitari global.

1.- La rebel·lió de Grècia. Per: VALIA KAIMAKI Periodista. Atenes.

Publicat a Le Monde Diplomatique en espanyol, gener de 2009. El text del periodista Valia Kaimaki ens situa en el context de la Grècia contemporània, amb les seves miríades de joves estudiants i aturats l’únic horitzó dels quals en el millor dels casos és poder arribar a cobrar 700€ al mes, protagonistes sobtats d’una autèntica revolta popular.

Kaimaki es pregunta al final del seu article: «Serà un moviment durador? «Atès que la crisi econòmica mundial arribarà aviat, que una gran part de la joventut seguirà sent marginada, que la situació de l’educació no millorarà, i que no veurem aviat el final de la corrupció política, el foc seguirà nodrint l’incendi», assenyala el periodista i analista polític Dimitris Tsiodras. I ja no es tracta només de Grècia. El moviment ha assolit «exportar-se» o, més simplement, ha convergit amb uns altres. Per una bona raó: el fet que aquesta generació sigui la primera, des de la Segona Guerra Mundial, que no espera viure millor que els seus pares no constituïx un fenomen exclusivament grec, bé lluny d’això… »

2.- A propòsit del de Grècia: El malestar en la Societat del Benestar, per Luis Mercier Vega publicat per tsekub el 10 de Febrer de 2009 a: http://isladelatortuga.fullblog.com.ar/post/a-proposito-de-el-de-grecia-el-malestar-en-la-soc-321234281425.

El bloguer «anònim» tsekub de La Isla de la Tortuga, reflexiona en veu alta sobre l’esdevingut a Grècia a partir de l’assassinat del jove Alexandros Grigoropoulos, i per a explicar-se la situació ens proposa recuperar uns vells paràgrafs escrits en la la dècada dels 70 del passat segle, per un pensador anarquista que caldria recuperar, Luis Mercier Vega:

«L’absència d’una meta comuna, d’un designi general encara que utòpic, en el conjunt dels assalariats, reforça la importància de les reivindicacions purament quantitatives i confereix un valor decisiu a la iniciativa dels poders públics. Al no tenir cap esperança quant a la transformació total del sistema econòmic i de la màquina governamental, la qual cosa implicaria un interès i una intervenció voluntària de cada treballador, només queda per exigir el màxim a un règim cada vegada menys controlable i més llunyà, però que garanteix el desenvolupament econòmic fins a l’infinit a condició que el treballador es despreocupi d’això. Al diversificar-se, la condició obrera duu a trencar el que existia -que no era molt en la pràctica, però sí en símbol i en moral- de sentiment de servei comunitari i solidaritat. La imitació del burgès, encara que sigui a escala reduïda, fa de l’obrer un burgès. Llavors es crea un desequilibri mental que només es descobreix en períodes de grans tensions, quan ho evidencien els fets. El treballador se sent íntimament condemnat per la seva sort; com tots els seus esforçosno poden fondre’s

QUATRE PROPOSTES (de reivindicació, lluita i transformació social)… ENFRONT DE LA CRISI…

És hora de transformar el present per a inventar un futur diferent, alternatiu i just, al que els estats i els capitalistes globals estan redisenyant en la seva «avantatjosa» lluita contra «la seva» crisi.

Per a promoure la imaginació creadora de noves realitats, us proposem comparar quatre propostes:

1.- Posicionament de la CNT-AIT catalano-balear davant la crisi del sistema

2.- Decàleg (de carrer) contra la crisi. Per: Comissió d’Alternatives a la crisi de la Xarxa d’Economia Solidària (XES)

3.- Proposta reivindicativa global enfront de la crisi global. Per “Gents de Baladre, CGT i Ecologistes en Acció” En “Temps de crisi, temps de lluita”, Revista conjunta Ecologista-Lletra A- Libre Pensamiento, Primavera 2009.

El company i sociòleg Angel Calle Collado, ens aporta un extens esborrany en el qual desgrana les seves reflexions entorn de la crisi, aportant noves claus i conceptes no només per a entendre-la, si no fonamentalment per a albirar el tipus de respostes socials, des de baix, actuals i potencials, que poden generar-se.

Des que l’Ateneu Confederal de CGT va començar a enviar els «Materials sobre / contra la crisi», són varis els col·laboradors i lectors habituals dels mateixos, que des de la seva aportació i esforç personal estan «indagant» i escodrinyant l’oceà de notícies de tot tipus relacionades amb les causes, conseqüències i respostes de la crisi.

Entre ells ens arriba el missatge d’un bloguero «anticapitalista» que ens proposa una lectura de 5 notícies recents, totes elles publicades en el seu blog, i que posen en el centre de la diana a qui ostenten l’èticament dubtós títol de «rics», i que al mateix temps que volen seguir sent-lo a costa de tots els altres…., cal començar a assenyalar com els responsables de carn i os del caòtic estat de coses actual.

Us deixo amb la seva aportació.

La crisi de la fam

El company Emilio Alba, expert en agroecologia i alimentació, ens aporta dos articles: un resum de l’informe de la FAO sobre la situació global d’inseguretat alimentària, i el document signat per Eric de Carbonell titulat «Caiguda catastròfica en la producció global d’aliment en 2009» (traduït de l’anglès per a Rebelión per Germán Leyens, www.rebelion.org/notícia.php?aneu=80917)

«Si analitzem ambdós articles de manera conjunta, els resultats són esgarrifosos» conclou Emilio. En ambdós es repassa la situació de persistent sequera en la major part de les regions agrícoles del món: «El món es dirigeix cap a una baixa en la producció agrícola del 20 al 40%, depenent de la severitat i de la durada de les actuals sequeres globals. Les nacions productores d’aliments estan imposant restriccions a les exportacions d’aliments. Els preus dels aliments augmentaran vertiginosament i milions moriran de fam, en països pobres amb dèficits alimentaris. » (Eric de Carbonell)

Antonio Carretero, Secretaria d’Acció Social – CGT

Adjuntem document en pdf amb els articles:

Attached documents

Sobre/contra la crisi núm.9

Aquest article ens presenta una visió de la crisi – i de les seves possibles sortides- des de l’ecologia social i el compromís mediambiental. Els autors plantegen «castrar» l’economia especulativa, però amb la consciència que això no és la panacea per a avançar cap a «un món realment sostenible, solidari i just».

«El que és gairebé segur és que es produirà (de fet ja està ocorrent) una forta concentració bancària, el que significa acumular més poder en poques mans altament irresponsables. És a dir, que unes poques persones podran seguir enriquint-se especulant amb els diners propis i aliens. A més l’especulació amb l’ambiental s’està remenant com una eina més de «sortida» a tot això, com és el cas del creixent mercat de compravenda d’emissions de CO2.

Finalment, des d’un punt de vista ambiental (i social si tenim en compte a tota la humanitat) les polítiques keynesianes no són sortida a aquesta crisi, ja que es basen en un major desplegament de l’actual model productiu i territorial, i en el increment del consum. Atenent que una crisi és una oportunitat de canvi, és el moment de preguntar-se si volem seguir deixant que uns pocs especulin amb els estalvis de la resta, controlin els llocs de treball i tinguin a la humanitat segrestada. Les polítiques de castració de la economíca especulativa poden obrir portes per als canvis reals que necessitem, amb l’objecte de viure millor i en equitat amb menys; en pau amb el planeta.»

L’article ha estat publicat en els materialsde reflexió del Rojo y Negro de febrer 2009.

L’ensulsiada de Wall Street no es deu solament a la cobdícia i a la falta de regulació estatal d’un sector hiperactiu. Procedeix també, i sobretot, de la crisi de sobreproducció que ha vingut minant al capitalisme remundialitzat des de mitjans dels 70. Així veu aquesta crisi de fi d’època Walden Bell, professor de ciències polítiques i socials en la Universitat de Filipines (Manila), membre del Transnational Institute d’Amsterdam i president de Freedom from Debt Coalition, així com analista sènior a Focus on the Global South.

Aquest text incideix en el que podríem anomenar una «anàlisi clàssica» que reprèn la idea de les crisis cícliques de sobreproducció capitalistes. Les seves conclusions en qualsevol cas no inviten gaire a l’optimisme: «hi haurà més fallides i més nacionalitzacions i intervencions públiques, ocupant les institucions i els bancs estrangers un paper auxiliar del govern dels EEUU. Que el col·lapse de Wall Street anirà a més i perllongarà la recessió nord-americana. I que la recessió a EEUU es comunicarà a Àsia i a la resta del món, que sofrirà també una recessió, si no alguna cosa pitjor. (…) La financiarització de la inversió ha estat una de les vies d’escapament per a sortir de l’estancament, sent les altres dues la reestructuració neoliberal i la globalització. Havent resultat de poc alleugeriment la reestructuració neoliberal i la globalització, la financiarització va semblar atractiva com mecanisme de restauració de la rendibilitat. Però el que ara ha quedat demostrat és que la financiarització és una drecera perillosa que duu a la formació de bombolles especulatives, capaces d’oferir una efímera prosperitat a uns quants, però que acaben en el col·lapse empresarial i en la recessió de l’economia real».

La traducció del text de Walden Bell per a www.s

Aquest sisè lliurament de l’Ateneu Confederal és sens dubte una agradable exclusiva, doncs contem amb la transcripció del diàleg que entorn de la crisi van portar a terme José Luis Sampedro i Carlos Taibo el 15 d’octubre de 2008, en ocasió del cicle de xerrades que es van organitzar a Múrcia amb el títol de «La nueva torre de Babel. Escuchemos a los sabiosde la tribu».