Després del parèntesi a causa de la conformació del nou equip confederal de la CGT sortit del XVI Congrés de Màlaga, l’Ateneu Confederal Rojo y Negro també està en procés de reubicació quant als seus objectius, comeses i responsable.

No obstant això, mentre aquest procés segueix el seu curs, de tant en tant arriben textos que són d’interès per a la reflexió, el debat, i fins i tot la polèmica…. com és el d’aquesta ocasió, de Miguel Amorós: “Creixement i Decreixement”, la versió del qual online està a Indymedia Euskal Herria (http://euskalherria.indymedia.org/eu/2009/07/61923.s

El company Desiderio Martín ens aporta els seus últims “apunts”, en els quals incideix entorn de la “no compareixença” de les respostes socials crítiques enfront de la crisi, i assenyala alguna de les raons i conseqüències d’aquesta general complaença amb els “designis” de la representació i del mercat. Crític per igual amb les fugides electorals, les lluites merament simbòliques, les fal·laces esperances en les solucions tècniques i les profecies apocalíptiques, ens planteja implícitament la “gran” pregunta: què fer perquè la societat “comparegui”? Segurament no hi hagi una sola resposta, i qualsevol que aquesta sigui dependrà de múltiples veus.

Apunts per a debatre sobre la crisi

Desiderio Martín – Gabinet Confederal d’Estudis. Maig 2009.

“El consentiment, en part fomentat per l’autoritarisme i/o disciplinament de les classes assalariades, (la por com element inhabilitador juga un paper important), només pot assentar-se socialment, si s’han transmutat les ideologies, és a dir, si milions de persones en el seu pensament i els seus comportaments, segueixen la lògica del model capitalista: “les meves accions només tenen una finalitat i per tant un desig, optimitzar els meus beneficis, al menor cost, amb independència de les conseqüències de la meva acció”. I busquen les solucions (alternatives) instituïdes per aquesta lògica: des de la tècnica, no des del conflicte, al trobar-nos atrapats en la realitat immediata d’hipoteques, crèdits i rendes escasses.”

Antonio Carretero. Coordinador Ateneu Confederal

Adjuntem el document.

Algunes “esquerres” sociològiques d’aquest país semblen haver sucumbit al pessimisme nihilista. El seu argument principal per a no “actuar”, no moure’s decidida i radicalment contra la crisi i el capitalisme global que la sustenta, ve a dir: “…mentre no acabi això en un nou feixisme”… Amb tal previsió tanquen tot debat entorn del conflicte social i a la mobilització necessària, justifiquen les mesures socialdemòcrates dominants com mals menors, i sobretot els serveix com atenuant de la seva pertinença a una classe mitja acomodada, conformista, mediocre i anodina que espera que el seu vot electoral els ajudi a sortir del atolladero en el qual “els grans” d’aquest món ens han ficat.

Però cal ser justos: el camp està massa ben abonat perquè els “endevins” puguin tenir raó, i no és baladí ni un exercici d’endevinalles el pensar que la possible direcció política de “s

1.- La rebel·lió de Grècia. Per: VALIA KAIMAKI Periodista. Atenes.

Publicat a Le Monde Diplomatique en espanyol, gener de 2009. El text del periodista Valia Kaimaki ens situa en el context de la Grècia contemporània, amb les seves miríades de joves estudiants i aturats l’únic horitzó dels quals en el millor dels casos és poder arribar a cobrar 700€ al mes, protagonistes sobtats d’una autèntica revolta popular.

Kaimaki es pregunta al final del seu article: “Serà un moviment durador? “Atès que la crisi econòmica mundial arribarà aviat, que una gran part de la joventut seguirà sent marginada, que la situació de l’educació no millorarà, i que no veurem aviat el final de la corrupció política, el foc seguirà nodrint l’incendi”, assenyala el periodista i analista polític Dimitris Tsiodras. I ja no es tracta només de Grècia. El moviment ha assolit “exportar-se” o, més simplement, ha convergit amb uns altres. Per una bona raó: el fet que aquesta generació sigui la primera, des de la Segona Guerra Mundial, que no espera viure millor que els seus pares no constituïx un fenomen exclusivament grec, bé lluny d’això… ”

2.- A propòsit del de Grècia: El malestar en la Societat del Benestar, per Luis Mercier Vega publicat per tsekub el 10 de Febrer de 2009 a: http://isladelatortuga.fullblog.com.ar/post/a-proposito-de-el-de-grecia-el-malestar-en-la-soc-321234281425.

El bloguer “anònim” tsekub de La Isla de la Tortuga, reflexiona en veu alta sobre l’esdevingut a Grècia a partir de l’assassinat del jove Alexandros Grigoropoulos, i per a explicar-se la situació ens proposa recuperar uns vells paràgrafs escrits en la la dècada dels 70 del passat segle, per un pensador anarquista que caldria recuperar, Luis Mercier Vega:

“L’absència d’una meta comuna, d’un designi general encara que utòpic, en el conjunt dels assalariats, reforça la importància de les reivindicacions purament quantitatives i confereix un valor decisiu a la iniciativa dels poders públics. Al no tenir cap esperança quant a la transformació total del sistema econòmic i de la màquina governamental, la qual cosa implicaria un interès i una intervenció voluntària de cada treballador, només queda per exigir el màxim a un règim cada vegada menys controlable i més llunyà, però que garanteix el desenvolupament econòmic fins a l’infinit a condició que el treballador es despreocupi d’això. Al diversificar-se, la condició obrera duu a trencar el que existia -que no era molt en la pràctica, però sí en símbol i en moral- de sentiment de servei comunitari i solidaritat. La imitació del burgès, encara que sigui a escala reduïda, fa de l’obrer un burgès. Llavors es crea un desequilibri mental que només es descobreix en períodes de grans tensions, quan ho evidencien els fets. El treballador se sent íntimament condemnat per la seva sort; com tots els seus esforçosno poden fondre’s