Albert Camus (1913-1960) fill d’una alsacià mort a la primera guerra mundial i d’una menorquina va viure la seva infància marcada per la pobresa, però gràcies a una beca de l’Estat francès podrà estudiar a la Universitat la carrera de Lletres.

Camus va néixer el 7 de novembre de 1913 a Modovi (Argèlia), per tant enguany commemorem el centenari del seu naixement. No va ser fàcil la seva vida, doncs va haver de treballar en diversos oficis per tirar endavant. A la seva joventut, a més de practicar el futbol fent de porter, va formar part d’un elenc teatral que va estrenar la seva obra Rebel·lió a Astúries l’any 1936. Per aquesta època escrivia articles per a la premsa local i aviat les primeres narracions com La mort feliç i els seus primers assaigs com El revés i el dret, llibres publicats l’any 1937.

L’any 1934 s’havia afiliat al PCF on va restar afiliat fins el 1937. El seu desacord amb la política de Stalin i el comportament fanàtic dels comunistes francesos el van fer prendre nous camins.

Les seves novel·les com ara La Pesta marquen el seu tarannà llibertari, que també el trobem en el seus assaigs El mite de Sísif i L’home rebel o en obres dramàtiques com Els Justs. Camus conseqüent amb les seves idees es compromet amb la causa de la llibertat i l’any 1936 viu el conflicte de la Guerra Civil Espanyola com una lluita pròpia i pren partit a favor dels republicans.

Quan el poble espanyol sigui vençut s’hi posarà al seu costat i des de la tribuna dels periòdics on escriu defensarà els republicans i, especialment, als anarquistes espanyols. L’amistat amb Gaston Leval serà clau per entendre el procés revolucionari que s’ha viscut a Espanya. L’escriptor francès enlaira la seva veu de protestar contra l’abandonament occidental d’Espanya que l’ha deixat en mans de la dictadura franquista. El seus articles són publicats per la premsa de l’exili espanyol, sobretot la republicana i la llibertària, però també al periòdic que ell mateix dirigeix Combat, des d’on defensa la causa republicana vençuda pel feixisme.

Albert Camus, a Combat (7-9-1994), mostra el seus sentiments per el poble espanyol que ha quedat abandonat a les mans del sanguinari Franco i per els refugiats que han estat tancat en camps de concentració pels francesos: “Vergonya per partida doble: primerament per haver-lo deixat morir sol i segon, quan els nostres germans, vençuts amb les mateixes armes que havien d’aixafar-nos més tard a nosaltres, han reclamat la nostra ajuda, els hi hem ofert els gendarmes per custodiar-los a distància.”

Camus coneix perfectament la història d’Espanya i sap del seu tarannà llibertari, i sap que quan les forces aliades situen a Franco com un ferm pedestal contra el comunisme s’equivoquen. I hi creu que el problema d’Espanya és de “Consciència”, l’any 1944 al periòdic CNT ho deixa clar: “Los Estados Unidos quieren oponerse al comunismo sosteniendo a Franco. Pero todos los que conocen España saben que el comunismo nunca ha tenido en ella ninguna posibilidad real. El país de la sensualidad y del orgullo no podía acoger profundamente una doctrina en que la razón es deïficada y el individuo sometido al proceso histórico. Desde hace tiempo, sin embargo, el mantenimiento cínico de Franco y el trastorno que su impunidad ha producido en las conciencias ha permitido que el comunismo tenga una posibilidad en España: esta se llama “State Departament”.