Solidaritat amb els treballadors i treballadores de Panrico en vaga des de fa més de 100 dies
La vaga de Panrico compleix avui 100 dies, és la més llarga de la història de la democràcia a Catalunya i la més dura d’aquesta crisi. La situació és límit per als seus treballadors i treballadores que fa més de 3 mesosque aguanten la vaga.
Vint espanyols tenen la mateixa riquesa que els 9 milions més pobres
Gairebé la meitat de la riquesa mundial està en mans d’un 1% de la població . Aquesta diminuta minoria privilegiada pasta una fortuna que puja a 110 bilions de dòlars , és a dir, una xifra que multiplica per 65 la riquesa de la meitat de la humanitat més pobra. I Espanya té la seva pròpia ració: els vint espanyols més rics tenen la mateixa fortuna que els 9 milions i mig més pobres junts. Les dades que llança el nou informe d’Intermón Oxfam-i l’annex preparat per la secció espanyola-són demolidors i testifiquen com les desigualtats no han deixat d’accentuar en els últims 30 anys.
Fa poques setmanes el govern central va aprovar l’avantprojecte del que han anomenat “Llei de Seguretat Ciutadana” (en trobareu més info aquí). Per tal de conèixer millor les novetats legals que preveu aquesta mesura, diverses organitzacions sindicals (CGT, CNT-AIT, IAC, COBAS, Solidaritat Obrera) hem organitzat una xerrada sobre com ens afectarà la “Llei Mordassa”.
S’HA SOBREPASSAT LA LÍNIA VERMELLA!!!
22 DE GENER, CINQUENA MOBILITZACIÓ DELS BARRIS PER RESPONDRE A LA PUJADA DEL PREU DEL TRANSPORT PÚBLIC DEL 2014
El 22 de gener ens mobilitzarem més barris i més estacions: Llucmajor, Ciutat Meridiana, Roquetes, Gramenet, Sant Andreu, Horta, Arc de Triomf, Fontana, Pl. Sants, Sagrera, Verneda, Clot, Badalona (PF), Castelldefels, Gavà, Cornellà, Bellvitge, la Marina (Zona Franca), Congrés, Martorell, Sant Joan Despí, Poble Sec, Maresme i Hospital Clínic.
Un desafiament als barris més castigats per la crisi, l’atur i les retallades.
La Confederació General del Treball valora positivament la paralització definitiva de les obres del bulevar de Gamonal, a Burgos. El sindicat considera que la unitat i lluita de les i els veïns del barri, juntament amb el recolzament en el carrer de milers de persones de diferents llocs de l’estat espanyol, han estat les responsables de la paralització d’una obra especulativa i megalòmana.
CGT denuncia que la mobilització ciutadana contra la decisió d’un alcalde ha tingut com resposta per part del Govern la repressió i la violència policial. El sindicat condemna la intervenció desproporcionada, detencions arbitràries, cops de porra, llançament de pilotes de goma, canons de so, etc per part dels antidisturbis que han causat diverses desenes de persones ferides i detingudes durant les protestes ciutadanes celebrades a Alacant, Burgos, Barcelona, Granada, Madrid, València, Saragossa,… així com els impediments exercits contra el dret d’informació i l’especial repressió contra la joventut.
El sindicat CGT denuncia la criminalització grollera, “infiltrats, violents itinerants”, que s’ha portat a terme des del Ministeri de l’Interior contra la justa protesta d’un veïnat cansat de sofrir les mesures antisocials dels governs. CGT assenyala que durant l’efecte “Gamonal” s’ha pogut comprovar una escalada en la repressió per part del Govern, que ha mostrat una conducta de prepotència pròpia d’un estat autoritari freturós de qualsevol sentit de la realitat, de la proporció, de la responsabilitat, conculcant drets fonamentals com la llibertat d’expressió i l’exercici del dret de manifestació.
CGT exigeix el cessament d’aquesta violència de l’Estat, l’anul·lació de totes les causes obertes contra totes les persones repressaliades i de forma expressa, la immediata posada en llibertat sense càrrecs de les persones detingudes. El Govern ha de tenir clar que les i els treballadors, la joventut, els col·lectius socials exclosos socialment, les persones desnonades, aturades… les organitzacions sindicals i socials, que volen viure en un món de justícia social i llibertat, no cediran en la seva obstinació de no pagar les seves crisis, no pagar el seu deute, no perdre els drets i llibertats, no acceptar el seu model especulatiu i explotador… i per a això seguiran mobilitzant-se, convocant manifestacions i lluitant.
SECRETARIAT PERMANENT DEL COMITÈ CONFEDERAL DE LA CGT
Aquests dies, bàsicament difoses i amplificades a la xarxa ha sortit la lluita veïnal de Gamonal, que és intergeneracional, en contra de l’especulació urbanística, amb entramat mediàtic (Diario de Burgos) i empresarial per fer un pàrquing en un barri obrer com Gamonal gastant-se 8 milions d’euros, mentre no hi havia 15.000 euros per una escola bressol, amb arrels de corrupció urbanística,i un barri obrer castigat per l’atur.
El número 157 del “Catalunya” – “Papers”, publicació mensual de les CGT de Catalunya i les Illes Balears, inclou:
– Editorial:
Els Sindicats del Règim acaben amb el ferrocarril públic de la mà del PP.
– Reportatge:
Noves formes de repressió.
La sanitat pública en entredit
A propòsit del Reial Decret Llei 16/2012, de mesures per a garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut i millorar la qualitat i seguretat de les seves prestacions.
Nou butlletí editat pel Secretariat Permanent de la CGT, amb el següent índex:
* Introducció
* Origen i evolució de la sanitat pública
* Contingut principal del RD-L 16/2012
* De l’Assistència Sanitària
* De la cartera de serveis del SNS
* Mesures de cohesió i de garantia financera del SNS
* Mesures sobre la prestació farmacèutica
* Annex: Model recurs de pagament
INTRODUCCIÓ
En el context actual de crisi social a conseqüència de la crisi financera sorgida a partir de 2008, el Govern d’Espanya (l’actual i l’anterior) es troba portant a terme les polítiques d’ajustament ordenades per la troica. Tenint com resultat multitud de reformes (laborals, de pensions, financeres, constitucionals, etc.) l’objectiu de les quals és, suposadament, garantir la sostenibilitat del sistema, però que en la pràctica suposen importants retallades en el conjunt de drets de la ciutadania.
L’entrada en vigor el 24 d’abril del Reial decret Legislatiu 16/2012 de mesures per a garantir la sostenibilitat del sistema nacional de salut i millorar la qualitat i seguretat de les seves prestacions (des d’ara RD-L 16/2012)1 i el seu posterior i crucial desenvolupament reglamentari a través del RD 1192/2012, de 3 d’agost, pel qual es regula la condició d’assegurat i de beneficiari a l’efecte de l’assistència sanitària a Espanya, a càrrec de fons públics a través del Sistema Nacional de Salut, ha suposat que el dret a la protecció de la salut, es vegi amenaçat i suposi de facto un canvi estructural en el model de sanitat que es trobava regulat en la legislació espanyola, passant de model d’accés universal a un model de persones assegurades en el qual s’exclouen als estrangers sense autorització de residència o treball.
Així, ha suposat l’augment en el copagament farmacèutic (o més aviat el repagament farmacèutic, tota vegada ja venien sent finançats pels propis ciutadans via impostos) i l’establiment del copagament en determinades prestacions sanitàries concretes que abans no tenien recàrrec econòmic.
I tot això, sobre la base dels arguments recollits en l’Exposició de Motius del RD-L en el qual s’estableix “que a causa de la greu dificultat econòmica del Sistema Nacional de Salut sense precedents des de la seva creació, pèrdua d’eficàcia en la gestió dels recursos disponibles, alta morositat i insostenible dèficit en els comptes públics sanitàries, es fa imprescindible l’adopció de mesures urgents que garanteixin el seu futur i que contribueixin a evitar que els problemes persisteixin.”
Malgrat la gravetat esgrimida en l’exposició de motius de la situació econòmica, en gran mesura recolzat en base a informe del Tribunal de Comptes, no existeix en el RD-L 16/2012 cap memòria econòmica o justificació que relacioni les mesures adoptades amb la previsió d’estalvi dels 7.000 milions de retallada que preveuen realitzar. Així, determinades mesures com l’exclusió de determinada població estrangera no deixa de ser sorprenent en relació a l’estalvi de la despesa, tota vegada s’ha demostrat estadísticament que la població estrangera i molt més la que no es troba amb autorització de residència o treball, és la qual menys usa els serveis públics sanitaris.
Quant al “turisme sanitari”, un dels arguments esgrimits per a portar a terme la reforma, és notori que la dificultat per a cobrar a les persones estrangeres (fonamentalment turistes) obeeix a una incapacitat de portar a terme el mecanisme administratiu per a procedir al cobrament als estats d’origen tal com ho determina la normativa europea.
S’ha d’assenyalar que tant la Junta d’Andalusia com el Govern d’Astúries i el País Basc han presentat recurs d’inconstitucionalitat enfront de determinats articles del RD 16/2012 admesos a tràmit pel tribunal Constitucional. En termes generals, els recursos es basen tant en conflictes de competències autonòmiques versus estatals i el dret a la protecció de tots reconegut en la Carta Magna.
Aquest reial decret ve a aprofundir en la línia privatitzadora que amb l’excusa de les retallades a causa de la crisi, no fa sinó continuar amb el procés de mercantilització ja escrit en el programa neoliberal des de fa més de tres dècades.
Teniu el butlletí en format pdf en document adjunt o us el podeu descarregar a http://in-formacioncgt.info/juridico-sind/boletines/bi-142.pdf
Attached documents
El 14 de gener es complien tres anys des que els tunisians van aconseguir fer fora a Ben Alí del país. Després de tres anys ens preguntem què ha passat amb la revolució?, quina és la situació actual a Tunísia?
L’entrevista forma part del Proyecto Kairós, un arxiu audiovisual en fase de desenvolupament sobre els diferents moviments que estan emergint en el Mediterrani i que pot consultar-se a www.projectkairos.net
– Què ha succeït durant aquests tres anys, després de la partida de Ben Alí?
Aquesta és una llarga història, i és complicat d’explicar, però el que ha passat fonamentalment és que vam fer una gran revolució, però la contrarrevolució ha estat més forta que nosaltres. A aquests tres anys nosaltres, els joves de la revolució, els anomenem procés revolucionari, però per als polítics i per a les elits es tracta d’una transició democràtica. La demanda fonamental de la revolució va ser la llibertat i la justícia social, i encara ens trobem combatent per aquesta qüestió: l’atur, la pobresa, els desequilibris regionals.
Dit breument, el que succeeix després de tres anys és que no ha canviat res, i les reivindicacions principals han caigut en sac trencat. És per això que encara queden moltes coses per fer, i encara més amb el govern islamista actual*, amb el qual les coses s’han posat molt més complicades. Es tracta d’un govern ultraliberal, que ha mentit als joves utilitzant diferents formes de manipulació i propaganda electoral. I ho ha fet dient “estem aquí per la religió”, que com sabem és una qüestió molt fràgil i sensible per al poble tunisià.
Van prometre moltes coses i, una vegada guanyades les eleccions, no han dut a terme res. Això sobre el plànol de la justícia social. Sobre el plànol de la llibertat podem ja afirmar que aquest és un govern teocràtic i feixista, ja que estan exercint fortes pressions sobre els periodistes, els artistes, i sobre la mateixa oposició (hi ha hagut dos assassinats polítics durant el 2013, el de Chokri Belaid i el de Mohamed Brahmi, que estan sent investigats en aquest moment).
Les coses van molt malament. Hi ha un sentiment de depressió enorme entre els joves de la revolució, ja que portem tres anys en la mateixa batalla, tres anys intentant canviar les coses. Una revolució no és simplement un esdeveniment històric, per a molts és també un somni. Jo personalment era ja activista abans de la revolució, i pensava que dues setmanes després que Ben Alí es marxés hi hauria una república de llibertats, un estat de dret i de veritable justícia social, que respectés els drets i llibertats fonamentals, on no existissin els desequilibris regionals ni la pobresa. Després de tres anys de batalles i de combats, es pot dir que hem estat persistents i hem tingut coratge, però molts dels meus amics estan molt cansats. Però en fi, és necessari continuar la lluita, no queda més remei.
– Per què dius que els joves estan esgotats?
Perquè fa tres anys que els joves van explotar i des de llavors estan resistint, resistint i resistint; i no canvia res. És per això que estan cansats i esgotats. La revolució ha estat una cosa molt bona, però també molt difícil. Jo personalment vaig estar a punt de morir dues vegades durant la revolució: una vegada per una agressió policial, i altra per una granada de gas que la policia va llançar i va caure sobre el cap. Tinc amics que van ser disparats per franctiradors i ara tenen seqüeles molt greus per culpa d’això. Però en fi, una revolució és això, si un vol la llibertat s’ha de pagar una factura. La llibertat no és un regal, és necessari sacrificar-se, tenir coratge i donar-lo tot. Ser lliure és un mèrit, no un dret. Si vols la llibertat l’has de prendre.
– Qui va participar en la revolució? qui van ser les figures socials més importants?
En la revolució van participar fonamentalment els joves. La revolució la van començar els joves de la regió interior del país (Kasserine, Sidi Bouzid, Gafsa) i, de cop i volta, en un determinat moment, van sortir tots els joves de Tunísia. Hi ha també alguns altres actors que van participar, com per exemple la UDC (Unió de Llicenciats Aturats), i el sindicat UGTT (Unió General de Treballadors Tunisians) que és la columna vertebral de la revolució, ja que sense la UGTT no hauria estat possible tot això.
En l’època de Ben Alí ens organitzàvem a Facebook i les xarxes socials per a fixar una data per a una manifestació (sobretot a través de Facebook, ja que tots els joves ho coneixen), però el lloc on començàvem les manifestacions era sempre davant dels locals de la UGTT.
En relació als islamistes, tots els joves aquí saben molt bé que no van participar en la revolució, van començar a sortir en les manifestacions amb nosaltres a partir del 15 de Gener de 2011 (el dia després que es marxés Ben Alí). Marx i Engels, quan van escriure el Manifest Comunista van dir “obrers de tot el món, proletaris de tot el món uniu-vos!”. Jo tinc una petita versió d’aquesta frase; jo no diria “obrers de tot el món”, diria “joves de tot el món uniu-vos!”, per un món millor, de justícia social, on no hi hagi pobresa ni liberalisme salvatge.
Els joves avui dia són la categoria social que està pagat més car que els altres sectors l’atur i les injustícies socials. Això és així no solament en el Mediterrani, sinó en tot el món. Aquest és el missatge que jo donaria als joves del món “uniu-vos per un món més just -i, en conseqüència, més humà-”. Tots els joves del món, no solament els tunisians, han de tenir en compte que els problemes no concerneixen únicament a països concrets. Crec que avui dia els joves, almenys els joves del Mediterrani, ens hem de coordinar i unir perquè els problemes de cada país són problemes comuns. Crec que ens hem d’unir per a lliurar un combat únic per la qüestió de la justícia social, la llibertat i la democràcia.
– Per què es va desencadenar la revolució?
La revolució a Tunísia es va desencadenar perquè el govern de Ben Alí era un govern ultraliberal, que va imposar tot el que li exigiria el FMI i el BM. És per això que la situació social abans de la revolució era tan, tan greu (atur, desequilibris regionals, etc). Ben Alí va desenvolupar una estratègia per a satisfer al capitalisme, va realitzar inversions en la costa i on hi ha turisme (Tunis, Bizerta, Sfax, Sousse), i va marginalitzar la resta del país (el sud, d’on jo vinc, Kasserine, Gafsa, Sidi Bouzid). Allí no hi ha res, no hi ha absolutament res. Podem dir que la situació que veiem a Tunísia és la mateixa d’Egipte o de molts altres llocs de tot el món, com, per exemple, Europa. El nom i la forma potser canvien, però si un cerca per què ha passat el que ha passat és sempre les mateixes raons.
És per això que la revolució a Tunísia es va desenvolupar entre desembre del 2010 i gener del 2011, i just un mes després es va desencadenar a Egipte, i un mes després a Líbia, i un mes després… Els joves que s’han rebel·lat a Tunísia tenen els mateixos problemes que els joves que s’han rebel·lat a Egipte, a Líbia, o on sigui. La situació mundial és gairebé la mateixa a tot arreu: estem tots pagant la factura de la injustícia social d’un sistema que es diu capitalisme.
– Alguns joves tunisians parleu de la necessitat d’una segona revolució, què penses referent a això?
Els joves estan cansats, però hi ha molta més pobresa i no canvia res, així que, efectivament, és molt probable que es desencadeni una segona revolució. Una segona revolució seria important, fonamental, encara que no estic molt d’acord amb la noció de segona revolució, ja que la revolució és un procés; no ha acabat durant aquests tres anys, hi ha hagut moltes lluites. Però sí, crec que el 2014 haurà altra revolta per a continuar o millor dit per a imposar les veritables demandes de la revolució: llibertat total i justícia social.
* L’entrevistat es refereix al partit que governa actualment a Tunis, Ennhada, de caire islamista i neoliberal. Ennhada va guanyar les eleccions per a la formació de l’Assemblea Constituent el 23 d’Octubre de 2011. Va obtenir el 37% dels vots en unes eleccions en les quals va haver un 48% d’abstenció. Des de la data Ennhada forma govern amb altres dos partits (Ettakatol i el Congrés per la República) i promet una nova constitució i la convocatòria d’eleccions legislatives. En el moment en el qual s’escriuen aquestes línies, la nova constitució està començant a ser votada article per article per l’Assemblea Constituent (triada fa ja més de dos anys i sense suport social majoritari). El procés de votació i la nova constitució poden consultar-se a www.marsad.tn/fr/constitution
* Entrevista realitzada per @Project_#Kairos i Fundación de los Comunes, publicada al blog Asaltar los Cielos, de la revista Diagonal.
El poder de les empreses transnacionals és tan gran que moltes organitzacions internacionals i governs actuen al seu servei i en blinden les inversions. En el cas espanyol, l’Estat compta amb una agència de suport a l’exportació, Cesce, dotada amb 9.000 milions per cobrir amb fons públics els negocis de les grans empreses autòctones a l’exterior. El PP ha aprovat privatitzar l’instrument, fet que augmentarà l’opacitat d’un organisme que fa anys que es qüestionat per organitzacions com l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG).
Els catalans, sembla ser, volen decidir el seu futur. I per a alguns això no és un problema, sinó una amenaça. Per a uns altres la qüestió no està aquí, sinó en els límits estrets que, a dreta o esquerra, en castellà o en català, se li imposen a aquesta exigència democràtica fonamental: el dret dels ciutadans i ciutadanes a decidir l’arquitectura institucional que els envolta.
Què podem pensar nosaltres respecte al dret a decidir dels catalans, bascos, lapons o segovians? Indubtablement, el mateix que ha rondat sempre per les ments dels progressistes, i encara llibertaris, de totes les èpoques: que la gent té dret a exercir la seva autonomia, a viure les seves tradicions (les que no siguin antisocials i no es fonamentin en l’explotació o opressió dels altres), a construir i defensar la seva nació (sempre que no s’entengui la mateixa com una maquinària d’agressió per a la resta de pobles circumdants o per a les minories internes, o com una simple pantalla per a salvaguardar el poder del gran capital local o transnacional). A prendre decisions democràtiques, en definitiva, sobre allò que li afecta.
Però no ens enganyem: un autèntic dret a decidir també té les seves exigències profundes i les seves conseqüències pràctiques concretes, que no són menors. Exigències, perquè qui pot el més (construir una nació), ha de poder també el menys (decidir què fer, com funcionar, en tots els aspectes de la vida: en el laboral i en el local, així com en el cultural i l’individual).
Un suposat dret a decidir que no respecti els àmbits d’autonomia i autogestió dels subjectes que l’exerceixen, que no abasti a eleccions pràctiques reals (com la del manteniment en organitzacions supranacionals, la realització de retallades en els serveis públics o la instrumentació de la política econòmica), que es limiti a l’erecció de fronteres i a l’aixecament de banderes mantenint l’essència partitocràtica i elitista d’un règim polític de democràcia limitada, ni és dret a decidir ni és res.
Per a tenir dret a decidir, doncs, cal poder efectuar les eleccions sobre una cosa més que sobre quina és la fracció de la classe dirigent que va a manar-nos, o en quin idioma ho farà. Cal construir una institucionalitat realment democràtica que vagi més enllà dels límits del purament representatiu o, millor dit, de la pura representació de democràcia que aquí, com a Atenes, a Barcelona com a Segòvia, embolica els anhels populars en un núvol tòxic de partitocràcia, oligarquies econòmiques i portes giratòries entre el poder financer i el control polític de la vida real.
I a més, clar, estan les exigències concretes de la situació concreta. Una situació en la qual els països perifèrics de l’Europa devastada per la crisi enfronten les draconianes dinàmiques neo-imperials de les oligarquies financeres del nord i l’assalt immisericorde dels fons i inversors institucionals globals. Una situació que imposa confluències, aliances, fronts.
No és aquest un món per a gents aïllades. Per a decidir quedar-se solament a la mercè dels taurons del capital i les borses internacionals. Si es vol tenir dret a decidir una cosa substancial, aquí i ara, i no en una situació abstracta, ideal o fantasmal, caldrà confluir amb altres pobles d’Europa, del Mediterrani, del món. Només un projecte global pot crear el paraigua per a poder decidir amb garanties que serveixi per a alguna cosa. Només una aliança el bastant àmplia de pobles i classes populars pot aixecar les salvaguardes necessàries per a evitar desmembraments violents, el control de qui prefereix dominar per separat als actors subalterns, l’emergència de poders inassolibles per als petits dividits.
Espanyola, ibèrica, mediterrània, europea? Federal, confederal, d’un tipus nou? Això també cal decidir-lo, i caldrà dialogar sobre això. Qui escriu aquestes línies ho fa des de Madrid, des del cor de Castella, des de la capital del Regne d’Espanya. Les seves paraules poden estar tenyides del centralisme ambient, o inspirades per l’efecte il·lusori de la imatge espectacular de realitats que no viu en detall. Però la seva identificació nacional es construeix amb els vímets del pensament llibertari i del republicanisme pi-i-margallià i socialitzant: el projecte d’una Espanya plural, federal, autogestionaria, oberta, iberista i mediterrània, llatina i solidària amb tots els pobles del globus.
No obstant això, això és una cosa que hem de decidir. Perquè la lliure federació pressuposa aquest mateix dret, el dret a decidir sobre el que els afecta, per a tots i cadascun dels subjectes socials. Però a decidir, també, federar-se o no, compartir o no. Tinguem clar, no obstant això, que només la ferma aliança dels pobles embarcats en un radical aprofundiment democràtic podrà enfrontar i derrotar al capitalisme global i a les seves xarxes transnacionals de poder.
En realitat, en aquest món convuls, tots i totes volem decidir.
De l’anarquisme al folklore. Cels Gomis i Mestre (1841-1915).
Emili Samper Prunera
Universitat Rovira i Virgili, 2013, 214 pàg.
La trajectòria ideològica de Cels Gomis i Mestre (Reus, 1841 – Barcelona, 1915), geòleg, enginyer, folklorista, divulgador científic i escriptor anarquista, mostra unes constants que són presents en tots els àmbits de la seva extensa producció, formada per articles polítics, treballs excursionistes i folklòrics, creacions literàries i manuals pedagògics.
Aquest llibre estudia la biografia d’aquest folklorista i en reivindica la seva importància tenint en compte tots aquests vessants, així com la seva trajectòria vital, que cal situar dins una època agitada del nostre país, políticament parlant, però també cultural, en els anys de naixement de l’interèspel folklore.
La campanya a nivell estatal contra Mercadona per l’acomiadament del company de CGT de Màlaga que es va atrevir a legalitzar una secció sindical, està donant els seus fruits. El dia 2 de Gener l’advocat de l’empresa es va dirigir al nostre per a demanar-nos una proposta que podia incloure la readmissió (és el nostre únic plantejament), encara que deixaven clar que preferien una quantitat de diners, sense especificar.
El judici per l’acomiadament és el 29 de Gener i ens fa l’efecte que no volen enfrontar-se a aquesta possibilitat. L’actuació coordinada del sindicat el dia 21 de Desembre (més de 20 localitats) els ha hagut de posar molt nerviosos i, d’alguna manera, ha esquerdat la seva resistència.
Hem lliurat a l’empresa la nostra proposta, la qual planteja la readmissió i el pagament dels salaris deixats de percebre des del seu acomiadament, renunciant, si hi hagués un acord, a la demanda de tutela per violació de drets fonamentals.
El dia 24 de gener ens concentrarem novament enfront de Mercadona a nivell estatal.
Juan Roig i la seva família, es troben al capdavant de l’empresa “capdavantera de la distribució alimentària” a Espanya, la quinzena empresa mundial i la que ha crescut més en aquest sector de l’alimentació, per darrere de Wal-Mart.
El 2009, Mercadona va arribar les 62.000 persones contractades, amb una facturació de 15.505 milions d’euros i 270 milions d’euros de benefici net. Juan Roig, va obtenir una retribució total de 3,8 milions d’euros en 2011, un 73% més que en l’any anterior. La retribució del Consell d’Administració de la companyia es va incrementar un 50% en el mateix any (de quatre a sis milions d’euros) i, la seva cúpula directiva, va passar de percebre un total de 12 milions d’euros en 2011, enfront dels 9 milions de l’any anterior (una mitjana de 360.000 eurosper directiu).
Divendres 17 de gener. Manifestació a les 20h a la Plaça Universitat de Barcelona.
Solidaritat amb les lluites populars. Solidaritat amb #GamonalResiste
El suport a la lluita veinal del barri de Gamonal, Burgos, i contra la repressió policial que estan patint, es va estenent per tot l’estat espanyol, a través de les xarxes socials i amb concentracionsal carrer.
El proletariat es defineix com la classe social que no té cap mena de propietat i que per sobreviure necessita vendre la seva força de treball per un salari. Formen part del proletariat, siguin o no conscients, els assalariats, els aturats, els precaris, els jubilats i els familiars que en depenen. A Espanya formen part del proletariat els sis milions d’aturats i els setze milions d’assalariats que temen engrossir les files de l’atur, a més d’una xifra indefinida de marginats, que no apareixen en les estadístiques perquè han estat exclosos del sistema.
Els treballadors perdran entre 280 i 900 euros anuals amb les noves cotitzacions i les baixades de sous
És possible que l’economia comenci a recuperar-se en 2014, però la immensa majoria dels espanyols seguirà perdent poder adquisitiu. El motiu: els canvis introduïts el passat 21 de desembre pel Govern en el sistema de cotitzacions socials. Per tal d’aconseguir fons amb els quals reduir el forat de 11.000 milions d’euros que presenten els comptes de la Seguretat Social, el Ministeri d’Ocupació ha decidit crear diversos gravàmens per a les retribucions no salarials que les empreses concedeixen als seus empleats. Aquests gravàmens afecten tant a companyies com a treballadors, i se sumen a la pujada del 5% de les cotitzacions màximes aprovada també per a enguany. En total, l’Executiu espera obtenir 1.700 milions d’euros amb les dues iniciatives. A canvi d’això, els assalariats podran arribar a perdre entre 280 i 900 euros.
Estatut dels treballadors. Text consolidat a 26 de desembre 2013.
ReIal Decret LegislatiU 1/1995, de 24 de març, pel que s’aprova el text refós de la Llei de l’Estatut dels Treballadors.
FONT: BOE.ES
Attached documents
DAVANT UN DECRET LLEI QUE DEFRAUDA LA LLUITA CONTRA LA POBRESA ENERGÈTICA
Al llarg de l’any 2013 el moviment de treballadors/es sense ocupació de Catalunya al costat d’altres entitats va presentar mocions en diversos ajuntaments de Catalunya, entre ells el de Barcelona, que finalment van ser aprovades, en defensa del dret de les persones i famílies sense feina i recursos al subministrament dels serveis bàsics d’aigua, llum i gas, i en conseqüència, que no patissin el tall d’aquest subministrament per impagament de les factures, sense generar per això un deute impagable.
Explicava Tony Judt que els grans canvis històrics es fonamentaven en petites i sovint imperceptibles transformacions en la mentalitat col·lectiva. El recentment desaparegut historiador britànic era conscient d’això en assistir, dolgut, a la volatilització del consens socialdemòcrata instaurat a l’Europa posterior a la Segona Guerra Mundial, que tot just ha recuperat en el seu darrer film el cineasta Ken Loach, The Spirit Of’45. L’historiador londinenc, especialment al seu darrer llibre El món no se’n surt, dictat a algunes de les seves alumnes mentre l’esclerosi lateral amiotròfica l’anava consumint, evocava com el món de l’estat del benestar, els habitatges socials, l’educació com a ascensor social, o la convergència salarial havia saltat pels aires per la irrupció, a finals dels setanta, de Margaret Tatcher, i accelerada per l’ensorrament del mur de Berlín.
El fons de capital risc KKR, nou soci del parc temàtic, inverteix en empreses d’armes i té un exdirector de la CIA en nòmina
Les operacions que ha dut a terme Investindustrial a Port Aventura el darrer any han estat un negoci rodó per a la família Bonomi, propietària del fons de capital risc, i perjudicials per a la plantilla del parc temàtic. El fons s’ha embutxacat diversos milions d’euros amb la compra-venda de la meitat del capital del parc, ha retallat la plantilla i ha empitjorat les condicions laborals de les empleades de neteja, malgrat que la instal·lació va guanyar 13,8 milions el 2012. Des de principis de desembre, un altre fons de capital risc, el nord-americà Kohlberg Kravis Roberts & CO (KKR), també intentarà lucrar-se amb el parc de Vila-seca i Salou. Un dels alts càrrecs de la companyia és David Petraeus, exdirector de l’Agència Central d’Intel·ligència dels Estats Units, la CIA.
Cada cop hi ha més persones que viuen al carrer. És una realitat incòmoda i complexa, especialment agreujada per la crisi econòmica. És difícil de posar-hi xifres, però se sap que, al 2012, a Catalunya les persones sense llar que van anar als serveis socials eren 92 de cada 100.000, quasi un 1 per mil de la població.
Aquesta protesta tindrà lloc dimecres 15 de gener, a les 19h a les estacions de Llucmajor, Torre Baró, Santa Coloma, Sagrera, Sant Andreu, Horta, Arc de Triomf, Fontana, Pompeu Fabra-Badalona, Castelldefels, Verneda, Clot, Plaça de Sants, Sant Joan Despí, Martorell, Congrés, Cornellà i a la Pl. De la Marina de la Zona Franca. Aquestes concentracions responen a l’augment d’entre un 3 i un 8% de les tarifes de 2014, per part de l’Autoritat del Transport Metropolità.
La Confederació General del Treball considera que la Llei Reguladora del Sistema de Pensions de la Seguretat Social és una violació del dret a pensió suficient i adequada, “és un robatori a les pensions públiques de les persones pensionistes actuals i de totes les futures”.
En aquest sentit, ja en els Pressupostos Generals de l’Estat per a l’any 2014 es fixa la revaloració en el 0,25% i no segons l’IPC.
La nova Llei sobre retallada de pensions, estableix mesures com la de retardar dos anys la jubilació (als 67 anys), al mateix temps que penalitza les jubilacions anticipades.
Augmenta els anys de cotització reals, fins als 37 anys, per a poder tenir dret al 100% de la Base Reguladora i augmenta el període de càlcul de la Base Reguladora, sobre el qual es calcula la pensió: dels 15 anys als 25 anys.
No revaloritza anualment les pensions segons el cost de vida (l’anomenat Índex de revalorització), al mateix temps que disminueix la pensió inicial en funció de l’esperança de vida de les persones (l’anomenat factor de sostenibilitat), amb eficàcia a partir del 2019.
Totes aquestes mesures suposen que, d’aquí al 2027, l’Estat robarà a tota la ciutadania prop de 33.000 milions d’euros. De tal manera que es produirà una baixada automàtica de totes les pensions cada any (índex de revalorització anual, deslligat del cost de la vida), produint-se una perduda d’entre un 5% i un 20% inicial en la pensió de cada nou pensionista a partir del 2019 (Factor de Sostenibilitat).
En aquest escenari els Bancs i Asseguradores veuran transferits gran part dels recursos públics en pensions, que actualment suposen uns 120.000 milions d’euros, als seus sistemes privats. Al mateix temps que milions de persones de les generacions que van entrar al mercat de treball en la dècada dels 90 del segle passat, i suporten taxes de desocupació de fins al 57%, no tindran dret a pensió contributiva per no tenir anys suficients de cotització i passaran a la beneficència o pensió assistencial.
Comunicat:
EL ROBATORI DE LES PENSIONS
Es publica la llei 23/2013 de 23 de desembre, reguladora del Factor de Sostenibilitat i de l’Índex de Revaloració del Sistema de Pensions de la Seguretat Social, és a dir es porta al BOE el robatori de les nostres pensions públiques suficients i adequades, per a les persones pensionistes actuals i totes les futures.
Es publica la llei 22/2013 de 23 de desembre, de Pressupostos Generals de l’Estat per a l’any 2014, que dintre del seu títol IV, fixa els criteris per a la revalorització de les pensions del sistema de Seguretat Social i fixa aquesta revalorització en el 0,25% per al 2014.
La nova llei sobre retallada de pensions, estableix mesures com:
– Jubilar-se més tard (als 67 anys).
– Penalitzar les jubilacions anticipades.
– Augmentar els anys de cotització reals fins als 37 anys, per poder tenir dret al 100% de la Base Reguladora.
La revista Carrer de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona dedicava en el seu número de desembre un dossier al Port de Barcelona, al que cataloguen com “un monstre de 830 hectàrees gestionat per un limbo públic-privat que no respon als interessos dels ciutadans”.
Algunes de les xifres relacionades amb el port són sens dubte colossals: primer port de l’Estat per facturació i per valor de mercaderies transportades, connexió amb més de 300 ports, 14.000 llocs de treball directe i 18.000 indirecte, benefici net de 43,2 milions d’euros.
Si bé la zona comercial i logística del port és bastant coneguda, no podem dir el mateix del moll de l’energia, pilar del sistema energètic de Catalunya. És la planta de magatzematge més gran de l’Estat i una de les majors terminals petrolíferes del Mediterrani.
En total, són quatre ports en un: el logístic-comercial, el de creuers, el d’energia i el Port Vell (que també sol aparèixer amb el nom de port ciutadà). Aquest últim, on se situen el Imax, el Maremágnum, el Aquárium o la nova botiga de Desigual, que ocupa 11.000 metres quadrats, era una zona tradicionalment de pesca i comerç que s’ha anat privatitzant a partir dels anys 80 del segle passat i l’última proposta municipal per al qual és convertir-la en zona de iots de luxe. Per tant, com diu el navilier Javier Moreno, aquest espai portuari ni és “vell” ni és “ciutadà”.
Transformacions i resistències
Els preparatius per a albergar els Jocs Olímpics de 1992 van canviar radicalment la fisonomia del litoral de Barcelona. Els canvis han afectat no sempre positivament als barris adjacents al port: Poble Sec, Raval, Gòtic, Casc Antic, Ribera i Barceloneta. L’enginyer de camins Francesc Magrinyà parla de “gentrificació”, procés que suposa la transformació física, social, econòmica i cultural d’un barri antigament degradat o de classe obrera que acaba sent de classe mitja-alta. Canvia la tipologia dels seus comerços i serveis menys orientats a la població local, que a poc a poc va sent expulsada de les seves cases, com ha succeït en el nucli antic de Barcelona.
Plataformes de veïns, grups intel·lectuals i altres col·lectius han sorgit al llarg del segle XX intentant posar fre als plans que les elits tenien per al port. Una d’aquestes últimes organitzacions és la Plataforma Defensem el Port Vell, que en 2012 va intentar parar sense èxit la marina de iots que Salamanca Group està construint en el Port Vell. La consulta ciutadana va arribar fins al ple de l’Ajuntament presentada per ICV-EUiA, però CIU i PP la van tombar.
El fervor olímpic de 1992 va impulsar la construcció d’un barri nou, la Vila Olímpica, i es va arrasar amb els espais industrials, patrimoni sempre prescindible per a qui han governat la ciutat. S’iniciava al mateix temps la transformació de la dàrsena del Port Vell en espai d’oci, amb el que va seguir la destrucció de patrimoni de Barcelona, si bé una petita part es va conservar.
La Plataforma Defensem el Port Vell va intentar frenar el procés, però finalment la ciutadania va cedir davant el poder empresarial i es van construir el centre comercial Maremágnum, el World Trade Center o més recentment l’Hotel Vela, que aquest any va comprar un fons catarí per 200 milions d’euros.
En els últims anys les propostes municipals en les zones dels barris de la Marina i en el Fórum, i els nous projectes per a reformar la Ciutat Vella, la Barceloneta i el Paral·lel, semblen conduir a una nova transformació orientada per la demanda turística tal com denuncia la Plataforma Defensem el Port Vell.
Públic o privat?
El port és una infraestructura pública tant per l’organisme que ho gestiona, la Autoritat Portuària de Barcelona (APB), com pels terrenys on se situa. En el seu article a Carrer, Marc Font afirma que els negocis són la prioritat màxima del port i així es llegeix en la web de la infraestructura: “Port per als negocis”. Segons Carrer no hi ha cap capacitat de comprovació democràtica de les actuacions de APB, ni tampoc existeix un control públic i transparent dels seus comptes, de manera que en la pràctica es permet una privatització del domini públic portuari.
Al capdavant de la APB trobem a Sixte Cambra, nomenat per Artur Mas el 2011. A més de les mercaderies, el port també destaca per l’entrada de turistes a través de creuers, uns 2,5 milions en 2012. La APB i les empreses privades del sector es veuen beneficiades per les inversions pagades amb recursos del port, gràcies a les quals s’incrementa el nombre de clients i per tant de negoci. Barcelona és el primer port de creuers d’Europa i el quart del món.
Sota la qualificació d’interès públic, la APB porta a terme projectes dirigits al servei de l’interès privat més que al bé dels ciutadans. Els dos últims han estat l’Hotel Vela, construït en espai de domini públic, i les recents obres, encara en curs, de la Marina del Port Vell per a transformar-lo en un aparcament de luxe per a iots de multimilionaris. Aquesta zona del port quedarà barrada i envoltada de fortes mesures de seguretat, malgrat estar en aquesta part també coneguda com port ciutadà.
Una zona que ha estat objecte de desig
Lloc d’interès urbanístic, el litoral ha estat fruit de remodelacions i projectes distints. Va ser a partir de la segona meitat del segle XX quan més es van intensificar i van ampliar les instal·lacions del port i van entrar en decadència els establiments tradicionals de reparació naval situats en el Passeig de Colón i en la Barceloneta. Punt i a part mereix el Pla de la Ribera (1965), sota govern de l’alcalde franquista Porcioles, que pretenia fer una zona residencial i d’oci en el nord del litoral de Barcelona, el que va deslligar la resistència dels veïns de Poble Nou en ple franquisme.
* Un article de Dani Font publicat a la revista Diagonal.
Des de l’any 2010, la Generalitat gairebé ha desmantellat la política pública de cooperació al desenvolupament, amb una enorme reducció pressupostària i la paralització de les subvencions a unes entitats amb les quals ja té un deute milionari. Paral·lelament, el govern de Mas intenta augmentar el pes de l’empresa privada en la cooperació, tant pel que fa a l’execució de projectes com en l’obtenció de finançament. Un model neoliberal més preocupat pels negocis que per la disminució de les desigualtats als països del sud.
