El nou model de Negociació Col·lectiva, solament té un objectiu: afavorir a l’empresari a través de la flexibilitat de la mà d’obra, i afeblir seriosament a les persones assalariades.
Des dels temps de Felipe González fins als nostres dies, tots els governs i tots els grans partits (els que realment pinten una mica a l’hora de manejar els recursos públics) s’han vist esquitxats per tants casos de corrupció que la llista ens ocuparia més espai del que disposem.
Les estafes i corrupteles descobertes (segurament hi ha moltes més que no han sortit a la llum) han tingut com inculpats a polítics del PSOE, del PP, de CIU, del PNB, de CC i en nivells més modestos d’IU o dels aparells sindicals d’UGT i CCOO.
Però tampoc s’han lliurat de l’escàndol altres institucions tan respectables, en aparença, com l’Església, les Forces Armades, la Justícia o la Corona. I és que, a l’hora de gestionar els diners aliens, no hi ha grans diferències entre polítics que es defineixen d’esquerres o dretes, espanyolistes o separatistes, laics o seglars: el que compta és veure quant es pot trincar i com pots beneficiar a familiars i amics.
Per descomptat que sabem que en la base d’aquestes organitzacions hi ha gent honrada que es mou per idees (amb les que podem discrepar, segurament) i no per interessos personals. El que estem assenyalant amb fàstic és el fangar en que es revolquen en els últims temps les castes dirigents.
Encara que en la tumultuosa història espanyola la corrupció ve de molt lluny, la veritat és que en aquesta última etapa amb el PP s’estan depassant totes les fites anteriors; tant la xifra de corruptes com les elevades quantitats dels reiterats saquejos a les arques públiques, demostren que estem davant una colla de xoriços difícil de reunir en qualsevol altre temps o lloc.
No hi ha diners del contribuent que no estigui en perill d’acabar en els opacs comptes dels bancs suïssos o en qualsevol paradís fiscal. S’ha saquejat amb absoluta desvergonya; des dels pressupostos d’ajuda a països empobrits a les partides per a serveis socials, els subsidis a desocupats o les subvencions europees per al camp.
La societat assisteix, entre atònita i indignada, a la successió de casos i noms il·lustres que van omplint el llibre marró de la infàmia, del gendre del Rei al cap dels jutges, passant per alts càrrecs de totes les administracions, presidents de la patronal o d’aquests bancs que ja ens han costat al voltant de 450.000 milions d’euros, no hi ha racó de la vida política i econòmica on no sigui necessari entrar amb el nastapat.
El 23 d’octubre de 2012 els editors de la revista cafèambllet van ser condemnats a pagar un multa de 10.000€ per haver “danyat l’honor” de Josep Maria Via, un assessor del president Artur Mas. La sentència concloïa que el vídeo sobre l’opacitat al sistema sanitari fet per cafèambllet -titulat “El major robatori de la història de Catalunya”- lesionava el “dret a l’honor” de l’assessor de Mas.
CiU i PP han rebutjat aquest dijous al Parlament un dels punts de la moció presentada pel PSC per derogar la reforma laboral, que ha rebut el suport d’ERC, ICV-EUiA i la CUP i l’abstenció de C’s.
La diputada socialista Montserrat Capdevila ha manifestat que la reforma del mercat de treball, aprovada pel Govern espanyol amb el suport de CiU, “no ha donat els resultats esperats”.
En els últims dies ve sent objecte de polèmica el escrache com mitjà de reivindicació. Mentre uns sostenen la seva legitimitat, uns altres afirmen que es tracta d’una coacció intolerable, una vexació, un mètode propi del feixisme o una forma de coartar la llibertat de vot del Diputat o Senador. Davant tal debat, el propòsit d’aquestes línies és el de contribuir a esclarir, des d’un prisma exclusivament jurídic, la legitimitat constitucional del escrache com mitjà de manifestar la crítica enfront de l’actuació dels Poders Públics.
Per a això, hem de començar dient que el dret de manifestació o concentració en llocs públics és un dret fonamental reconegut en l’art.21 de la Constitució i desenvolupat per la LO 9/83 de 15 de juliol; regulat en el Conveni Europeu de Drets Humans de 4 de novembre de 1950 (art.11); en el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de Nova York de 19 de desembre de 1966 (art.21); i més recentment en l’art.12 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea.
El dret de manifestació és una projecció col·lectiva de la llibertat d’expressió efectuada través d’una associació transitòria de persones que opera de manera instrumental al servei de l’intercanvi o exposició d’idees, defensa d’interessos, publicitat de problemes i reivindicacions (STC 301/2006), sent per això una llera de participació democràtica que es configura de tres elements: una agrupació de persones de caràcter transitori (temporal), amb finalitat lícita (licitud) i en un lloc de trànsit públic (espacial).
És un dret d’especial importància en un Estat Social i Democràtic de Dret, com expressió del principi de democràcia participativa, doncs per a molts grups socials és un dels pocs mitjans dels quals disposen per a expressar públicament les seves idees i reivindicacions (STC 301/06 i 236/07).
D’altra banda, l’escrache no és altra cosa que el nom donat a l’Argentina, Uruguai i Espanya a un tipus de manifestació pacífica en la qual un grup d’activistes de Drets Humans es dirigeix al domicili o lloc de treball d’algú a qui es vol denunciar. Es tracta d’un mètode de protesta basat en l’acció directa que té com finalitat que els reclams es facin coneguts a l’opinió pública. Així definit, l’escrache no és més que el dret de manifestació amb una sola peculiaritat definitòria: el lloc que s’exerceix, que coincideix sempre amb els voltants del domicili o lloc de treball d’algú a qui es vol denunciar, generalment una persona amb responsabilitat pública, un càrrec públic. Per tant, ens trobem davant una forma de protesta pacífica, en la via pública i dirigida enfront de qui té una responsabilitat pública, amb la finalitat de defensar els Drets Humans o qualsevol altra reivindicació legítima.
En el cas del escrache que estem veient en el Regne d’Espanya en els mitjans de comunicació es tracta d’un conjunt de persones afectades per la legislació hipotecària que pretenen convèncer als Diputats del partit polític amb majoria absoluta que és necessari un determinat canvi legislatiu, manifestant-se davant dels seus domicilis, en la via pública.
Resulta obvi, fins a aquí, que el dret de manifestació empara aquesta conducta que coneixem com escrache. Per tant, hem de partir que el escrache com forma pacífica de manifestació és una de les expectatives garantides pel dret fonamental i, per tant, constitueix part del seu objecte, doncs és una manifestació col·lectiva de la llibertat d’expressió exercitada a través d’una associació transitòria de persones, que opera a manera de tècnica instrumental posada al servei de l’intercanvi o exposició d’idees, la defensa d’interessos o la publicitat de problemes i reivindicacions (STC 195/03, 66/95, 85/88, etc.).
D’altra banda, és evident que tota manifestació o reunió en un lloc de trànsit públic ocasiona cert grau de desordre en el desenvolupament de la vida quotidiana i certes molèsties, com talls de tràfic, tall de carrers, megafonies… però en absència d’actes de violència per part dels manifestants és important que els poders públics facin gala de certa tolerància davant concentracions pacífiques, amb la finalitat de que la llibertat de reunió no manqui de contingut, fins i tot en aquells casos que no ha estat comunicada prèviament a l’autoritat competent (STEDH 5 març 2009 Baraco contra França, STEDH de 17 de juliol de 2008, Achouguian contra Armènia; STEDH 5 desembre de 2006; Oya Ataman contra Turquia).
Al igual que amb el Comitè de vaga de la Coordinadora Obrera Sindical (COS), que ja va ser jutjat al gener i sentenciat com a vaga legal aquest més de març, al setembre serà l’ACTUB, CGT i PSA qui seran jutjats per la mateixa raó.
La Direcció de TMB va denunciar al desembre passat les vagues i aturades de l’any 2012 intentant il·legalitzar-les, portant a judici els dos Comitès de vaga que seguien les decisions preses en Assemblea General dels treballadors i treballadores d’autobusosde TMB.
Anarquismo social o anarquismo personal
Murray Bookchin
Virus editorial, 2012, 104 pàg.
En el present llibre, el ja mort Murray Bookchin, un dels principals pensadors anarquistes contemporanis, realitza una dura crítica d’alguns dels nous corrents que han cobrat força en les últimes dècades dintre de l’esquerra antiautoritaria i, en concret, dintre de l’àrea anarquista.
ARNAU GARCIA / VILANOVA | 15/04/2013 – Setmanari Directa
Més de 600 persones han recorregut aquest diumenge 14 d’abril gran part de la comarca del Garraf protestant per les retallades als serveis públics i a la qualitat de vida producte de la gestió de la crisi feta pels governs català i espanyol. Convocadesper una plataforma unitària, l’
La riuada del 25 de setembre de 1962
és un moment històric fonamental per
la formació de la memòria col·lectiva de
la ciutat de Terrassa i un punt d’inflexió
en el seu esdevenir històric. La memòria,
pot ser construïda en forma de mite,
Perill, Felip Puig a l’UPC.
Antoni Giró, l’encara rector de la Universitat Politècnica de Catalunya, en un nou gest de provocació envers els membres d’aquesta institució i la ciutadania en general, ha convidat el poc honorable i molt sanguinari exconseller d’interior Felip Puig per fer una conferència dins les jornades UPC-Alumni el dia 17 d’abril, dimecres, a la tarda.
Des del col·lectiu “UPC en lluita” li estem preparant una “cordial” recepció i alhora convidem a tots aquells col·lectius que vulguin expressar la seva més sincera repugnància per aquesta nova bestiesa a sumar-s’hi. La concentració es farà davant l’edifici Vèrtex del Campus Nord a les 18h i allà provarem de recordar a aquest salvatge exconseller que té un passat del qual ha d’avergonyir-se i al rector que té poc futur en aquesta universitat.
Entrevista al pare de Guillem Agulló, als vint anys de la mort del jove, assassinat per un grup neonazi a Montanejos.
Toca-li els nassos, toca-li, però tingues clar que no reaccionarà. Ni et notarà. Ets massa poc rica perquè et noti; rica de diners, vull dir. I si li toques, fes-ho amb força, pessiga-li fins que se senti el seu crit de dolor i de ràbia. Que la molèstia que li provoques voli per tot Londres, d’una punta a l’altra de la ciutat, que reboti per les estacions de metro i faci caure la pols dels semàfors. Que arribi fins a Chicago, Buenos Aires o Santiago de Chile, que hi arribi el seu crit i provoqui el goig dels nostres morts, d’aquells entre els que no eren seus que van torturar fins a l’extenuació, segons ella, “per la democràcia”. Torturats en el cos, torturats per la gana provocada com a forma d’acumular diners i més diners en cada cop menys mans.
MANU SIMARRO / Setmanari Directa
Diversos col·lectius de Barcelona han preparat pel proper cap de setmana unes jornades que han anomenat Revolució 3D i que tindran lloc a diversos espais autogestionats de la ciutat amb l’objectiu d’“enllaçar alternatives” i passar al contraatac. “Ens volen fer fora a la força, i ho estan aconseguint. Estan convertint el centre de la ciutat en el pati dels nens rics i els turistes adinerats. Ha arribat l’hora de contraatac”, resa un dels bàners promocionals de les jornadesque tindran lloc el 13, el 14 i el 15 d’abril.
Us adjuntem un manifest que repassa totes les anades i
vingudes, tots els mareigs institucionals patits per
l’Ateneu i que confirma la nostra determinació en continuar
lluitant per recuperar allò que li fou expoliat a la classe
obrera d’aquesta país.
ARKAITZ IZA PÉREZ / @ARKAITZIZA | 10/04/2013 – Setmanari Directa
Diversos col·lectius han presentat avui, en una roda de premsa celebrada al Vendrell, la manifestació nacional que el 29 de juny recorrerà els carrers del municipi penedesenc “contra el feixisme i el racisme” i per la convivència. Els convocants, entre qui es troba Unitat Contra el Feixisme i el Racisme, la CUP, EUiA o col·lectius com La Trinxera, Arran, l’Ateneu Popular de Calafell, La Ruda, El Taulell de l’Arboç i els sindicats CGT i SEPC del Baix Penedès, difondran la iniciativa sota l’etiqueta #29JContraelFeixisme i volen que la mobilització sigui “l’espurna que reactivi la lluita contra el feixisme i el racisme al territori”.
Tenen una moneda pròpia, un sistema sanitari autogestionat, una xarxa educativa i una oficina d’habitatge. Són cooperatives d’autogestió i autoorganització, grups de persones que viuen al marge del sistema , prenen decisions en assemblea i basen l’organització en la confiança. A Catalunya, ja hi ha 1.200 ciutadans que han optat per aquesta manera de viure i la implantació d’aquestes comunitats s’està estenent. La crisi i el moviment dels indignats els ha donat ales.
A totes les Federacions, Sindicats i Seccions Sindicals
Conferència de Delegats/des de la CGT de Catalunya
LA NOVA RETALLADA DE LES PENSIONS
a càrrec d’Àlex Tisminetzky
Advocat laboralista del Col.lectiu Ronda
Dijous 18 d’abril de 10 a 14 h
Centre Cívic Fort Pienc
Plaça Fort Pienc 4-5, Barcelona
Metro L1 Arc de Triomf
Bus 6, 10, 42, 54 i 141
Secretaria de Formació
Secretariat Permanent – Comitè Confederal
Confederació General del Treball de Catalunya (CGT de Catalunya)
Via Laietana 18, 9a planta
08003 Barcelona
Tel.: 933 103 362
Fax: 933 107 110
Correu electrònic: formacio@nullcgtcatalunya.cat
CURS DE FORMACIÓ CONFEDERAL
Xarxes socials per a l’Acció Sindical i Social
LLOC: C/Sagunto nº 15, 1º, Madrid (Metro Iglesia, línia 1)
DATA: 24 d’abril de 2013
HORARI: de 10.00 a 14.00 hores de 16.30 a 20.30 hores
Convocatòria:
El Curs sobre Xarxes Socials per a l’Acció Sindical i Social està dirigit preferentment als/les afiliats/des que realitzen tasques de Comunicació en els seus sindicats, seccions sindicals, etc, dintre de la CGT.
Per qüestions d’operativitat el nombre màxim de participants és de 15 persones. La selecció es realitzarà entre qui enviïn emplenat el formulari adjunt abans del dia 17 d’abril a l’adreça de la Secretaria de Formació: sp-formacion@nullcgt.es.
Les persones que participin en aquest curs han d’assistir proveïdes d’ordinador i un pen (USB) amb fotografies, algun logotip de CGT i vídeos de la seva secció sindical per a poder crear perfils nous de xarxes socials.
Si la Rodri hagués organitzat aquest acte, cosa no descartable coneixent-la, m’hagués dit: “sense collonades, Cortavitarte!”. I jo, com sempre, tractaré de seguir les seves indicacions.
Camillo Berneri diferenciava entre autoritat i autoritarisme. L’Àngels pertanyia a la primera categoria. Com a mínim per a molts de nosaltres, els i les que ja formen les generacions més veteranes de la CGT. Tenia l’autoritat que s’havia guanyat i que nosaltresli havien concedit.
“Abans que una llei del matrimoni calia parlar de drets individuals”
“Els binomis home-dona, homosexual-heterosexual, són construccions socials i culturals”
“Cal una llei contra l’homofòbia i la transfòbia”
Avui dilluns 8 d’abril els treballadors de la Instal·lació d’Emmagatzematge d’Hidrocarburs de CLH a Tarragona han portat a terme el primer d’aquesta segona convocatòria d’ATURADES parcials convocades per a aquest mes d’Abril de 8.00 a 11.00 hores, aturades que tindran lloc els dilluns d’abril 8, 15, 22 i 29.
Igual que en les aturades realitzades en el mes de març, s’ha fet una concentració en l’entrada de camions de la Instal·lació per a denunciar la reestructuració de torns que vol portar a terme l’empresa amb la qual pretenen deixar a un sol operari en els torns de Nit, Caps de setmana i Festius, el que compromet la seguretat dels propis empleats, de les persones i instal·lacions que es troben pròximes i del medi ambient en cas d’Accident Greu, atès que es redueix el nombre d’operaris qualificats per torn encarregats de controlar i supervisar les diferents activitats que es porten a terme dintre de la Instal·lació.
Davant la falta de resposta per part de l’Empresa després de les concentracions de les passades setmanes, els treballadors de la Instal·lació d’Emmagatzematge fem una crida als ciutadans de Tarragona i als empleats de les empreses pròximes a CLH perquè se sumin a aquestes reivindicacions, ja que el que s’està exigint és una major seguretat per a tots aquells que convivim en l’entorn de la factoria i que seríem els primers afectats en cas de produir-se un Accident Greu en l’interior de la Instal·lació.
Cal recordar que la capacitat d’emmagatzematge és de més de 100 milions de litres entre Gasolines, Gasolis i Fuelolis i que la Instal·lació d’Emmagatzematge es troba a menys de 100 metres del nucli urbà de Tarragona. Convé també assenyalar que el recentment aprovat Pla Estratègic de CLH 2012-16 contempla l’ampliació de la capacitat d’emmagatzematge a Tarragona. Més tones de combustible emmagatzemat amb menys personal (1 sol treballador en els torns esmentats): Més risc d’accidents, amb menys mitjos de seguretat.
Exigim un pronunciament clar per part de les Autoritats tant locals com autonòmiques davant una situació com aquesta, que garanteixi la seguretat dels ciutadans de la ciutat de Tarragona i dels empleats de les empreses situades en l’entorn de la ciutat.
Demanem a les autoritats que exigeixin a CLH que no redueixi el nombre d’empleats per torn i que tendeixi a convergir amb el que marca el D82 /2010 aprovat pel Parlament de Catalunya i en el qual s’obliga a les empreses de les característiques de la Instal·lació d’Emmagatzematge d’Hidrocarburs de CLH a Tarragona a disposar en cada torn d’un Equip de Primera Intervenció (mínim de 2 persones segons D82/2010) i un Equip de Segona Intervenció (mínim de 2 persones segons D82/2010).
A més, els treballadors de la IEH de CLH a Tarragona, agraïm les nombroses mostres de suport rebudes de companys de CLH d’altres Instal·lacions i de diverses organitzacions socials i sindicals animant-nosa continuar endavant.
A les 11 del matí d’aquest diumenge 7 d’abril del 2013, s’ha mort l’Àngels Rodríguez, companya i ànima de mil coses dins dels mons anarcosindicalistes aquests que transitem i on vivim algunes i algunes. El càncer contra el que lluitava li ha guanyat la partida.
L’Àngels no era cap cara amable ni una dona suau de tracte a primera vista però sí que es mostrava com una magnífica persona, bona fins a l’extenuació quan la tractaves més, però que no aguantava de cap de les maneres els capellans ni els qui es neguen a pensar i només repeteixen tòpics, més quan aquests es disfressaven de llibertaris. I suposo que per això ens enteníem tan bé en moltes coses, tot i que la nostra relació personal va ser escadussera i concreta, sotmesa majoritàriament a projectes seus en què em feia participar i que jo acceptava per complaença mútua. De fet ens vam conèixer una mica més a partir d’una editorial que jo vaig escriure a un “Catalunya” en què jo l’atacava durament perquè havia llençat una revista a la brossa perquè incloïa la paraula “Nadal” a la portada. El debat i la controvèrsia ens va apropar i ens va fer còmplices en moltes discussions més, tot i que per sort mai no vam estar d’acord en gairebé res. Això sí, coincidíem en pràcticament tot.
Ens vam conèixer a CGT, és clar. Ella era presidenta de la Fundació Salvador Seguí i ho era per convicció i perquè sabia que podia fer-ho. Exigent fins al final, combativa i allunyada dels tòpics, crítica com qui més amb qui només sabia repetir clixés… l’Àngels era molta Àngels. Ho era tanta que preferia un bon enemic que un amic imbècil, sempre. I això a mi m’apassionava. Havia estat secretària de Comunicació de la CNT de Catalunya quan Ramon Barnils dirigia la “Soli” i m’explicava que si Barnils havia acceptat havia estat en part perquè ella li feia d’escut, s’encarregava de dir als vells confederals que no vinguessin a amoïnar i a queixar-se a la redacció de la “Soli” o del “Catalunya”, que fessin alguna cosa, que curressin i que si no era així que callessin, “colla de ganduls”…
BERTRAN CAZORLA / @BCR_ | 08/04/2013 – Setmanari Directa
L’espai comunicatiu català ha encetat aquesta setmana sense el servei de l’Agència Catalana de Notícies: ahir al vespre els seus abonats ja no van rebre les previsions informatius de dilluns i des de dos quarts d’una de la nit cap tall de veu de l’ACN ha arribat als matinals de les ràdios, els mitjans digitals i les redaccions dels diaris no reben fotos i textos de l’agència per alimentar els seus portals, i les televisions abonades no poden comptar amb els seus vídeos per elaborar els informatius. Des de les 00.26 l’ACN no ha emes cap teletip i una peça informant de la vaga obre el seu portal.
Els escrits de l’anarcosindicalista tarragoní Josep Alomà, que recull Ramon Gras Alomà en el llibre “La Idea. Negre sobre blanc”, proporcionen una visió imparell del que va ser el període de la guerra civil viscut tant des de la il·lusió de la revolució com des de la voluntat de rectitud moral.
No és el moment d’entrar en l’anàlisi dels nombrosos interrogants, encara sense resoldre, que planteja la guerra, i que van des de les seves causes profundes fins als motius pels quals el franquisme en va sortir com a vencedor.
Un dels meus termes preferits en política és el “nosaltres”. Alhora, és un dels que em resulta més difícil d’assimilar, ja que massa sovint costa arribar a entendre qui som els nosaltres als que ens referim, o fins i tot què és allò que ens fa “nosaltres” i no altres. Nosaltres els anarquistes. Nosaltres els valencians. Nosaltres els treballadors. Nosaltres.
