4.800 periodistes van perdre la feina a l’Estat el 2012
Des del novembre del 2008, uns 10.000 periodistes han perdut la feina a l’Estat. D’aquests, 4.800 l’han perduda el 2012, any en què van tancar 70 mitjans de comunicació, segons dades de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya.
El Centre d’Estudis Josep Ester Borràs acaba de treure la reedició
corregida i ampliada del llibre “El Senzill. Guerrilla i presó d’un maqui”, que
narra les vivències en primera persona d’un jove al grup guerriller de
Marcel·lí Massana i posteriorment vint anys a la presó.
Li van fer una coronació a mida de les seves necessitats, sense denunciar d’on venia ni on anava, entronitzan-lo com un faraó: rei vitalici, cap de l’Exèrcit i monarquia hereditària. I ara, els dos partits dinàstics turnantes li preparen una abdicació a la carta, blindant els seus poders deposats més enllà del càrrec perquè els tribunals, cas de despertar, no arribin al Borbó del Bribón.
El Marc Unitari de la Comunitat Educativa (MUCE) impulsa una setmana de lluita per a l’Educació Pública de Catalunya del 22 al 28 d’abril contra la LOMCE, la LEC i les RETALLADES
El 23 d’abril, dia de Sant Jordi reivindicatiu als centres i al carrer. Porteu samarretes grogues.
El 25 d’abril, promoure tancades en centres, espais públics,… organitzant debats, actes diversos… per localitats i amb amplia difusió i ressò mediàtic.
Joni D. relata les vivències i el context de la generació que va encapçalar els grups autònoms
Després de publicar ‘Que pagui Pujol. Una crònica punk de la Barcelona dels 80’, Joni D. presenta aquesta “novel·la realista” en paraules de Mateo Seguí. Crònica i trajectòries vitals de tota una generació de joves llibertaris que, des de principis dels 70 fins a la desarticulació total, l’any 1984, van creure en un somni col·lectiu i van intentar assolir-lo a través dels grups autònoms llibertaris armats.
Aquest article assenyala que tant el Banc Central Europeu, com el sistema bancari europeu, com el govern espanyol, podrien portar a terme polítiques que facilitarien l’estímul econòmic i l’obtenció de crèdit per les empreses i famílies si tinguessin voluntat política per a això. L’article assenyala com podria fer-se.
Que lo sepan ellos y no lo olvidemos.
El inverosímil verano del 36 en Cataluña
Miquel Izard
Viruseditorial, 2012, 392 pàg.
JESÚS RODRÍGUEZ / @ALBERTMARTNEZ | 18/04/2013 – Setmanari Directa
L’Assemblea de Barri de Sants convoca pel proper dissabte 20 d’abril una cercavila sota el lema “Per un barri lliure i autogestionat”. La iniciativa arriba després de sis mesos d’amenaces de precinte del centre social autogestionat Can Vies per part de Francesc Jiménez –gerent– i Jordi Martí –regidor del districte de Sants-Montjuïc de Barcelona. L’Ateneu Llibertari de Sants també ha estat amenaçat amb sancions pel sol fet d’organitzar una fira de llibres. No es tracta dels únics espais socials afectats per la mà dura del govern de CiU, i a més, tots ells tenen un comú denominador: projectes autogestionats antagònics a les polítiques municipals.
El número 149 del “Catalunya” – “Papers”, publicació mensual de les CGT de Catalunya i les Illes Balears, inclou:
– Editorial:
1r de Maig de 2013:
Per l’Autogestió.
Repartim el treball i la riquesa
– Reportatge:
El govern espanyol aprova una
nova i radical retallada de les
pensions
– Treball-economia:
Contra l’atur: Ocupa l’empresa.
Qui més qui menys en aquestes alçades de la crisi en la qual ens trobem immersos té una idea més o menys formada sobre quines són les funestes conseqüències que el fenomen està comportant i que es presenten dia rere dia en forma de retallades en els serveis públics i la seva privatització, amb draconianes xifres d’atur i pobresa o amb la pèrdua de drets socials i laborals.
El nou model de Negociació Col·lectiva, solament té un objectiu: afavorir a l’empresari a través de la flexibilitat de la mà d’obra, i afeblir seriosament a les persones assalariades.
Des dels temps de Felipe González fins als nostres dies, tots els governs i tots els grans partits (els que realment pinten una mica a l’hora de manejar els recursos públics) s’han vist esquitxats per tants casos de corrupció que la llista ens ocuparia més espai del que disposem.
Les estafes i corrupteles descobertes (segurament hi ha moltes més que no han sortit a la llum) han tingut com inculpats a polítics del PSOE, del PP, de CIU, del PNB, de CC i en nivells més modestos d’IU o dels aparells sindicals d’UGT i CCOO.
Però tampoc s’han lliurat de l’escàndol altres institucions tan respectables, en aparença, com l’Església, les Forces Armades, la Justícia o la Corona. I és que, a l’hora de gestionar els diners aliens, no hi ha grans diferències entre polítics que es defineixen d’esquerres o dretes, espanyolistes o separatistes, laics o seglars: el que compta és veure quant es pot trincar i com pots beneficiar a familiars i amics.
Per descomptat que sabem que en la base d’aquestes organitzacions hi ha gent honrada que es mou per idees (amb les que podem discrepar, segurament) i no per interessos personals. El que estem assenyalant amb fàstic és el fangar en que es revolquen en els últims temps les castes dirigents.
Encara que en la tumultuosa història espanyola la corrupció ve de molt lluny, la veritat és que en aquesta última etapa amb el PP s’estan depassant totes les fites anteriors; tant la xifra de corruptes com les elevades quantitats dels reiterats saquejos a les arques públiques, demostren que estem davant una colla de xoriços difícil de reunir en qualsevol altre temps o lloc.
No hi ha diners del contribuent que no estigui en perill d’acabar en els opacs comptes dels bancs suïssos o en qualsevol paradís fiscal. S’ha saquejat amb absoluta desvergonya; des dels pressupostos d’ajuda a països empobrits a les partides per a serveis socials, els subsidis a desocupats o les subvencions europees per al camp.
La societat assisteix, entre atònita i indignada, a la successió de casos i noms il·lustres que van omplint el llibre marró de la infàmia, del gendre del Rei al cap dels jutges, passant per alts càrrecs de totes les administracions, presidents de la patronal o d’aquests bancs que ja ens han costat al voltant de 450.000 milions d’euros, no hi ha racó de la vida política i econòmica on no sigui necessari entrar amb el nastapat.
El 23 d’octubre de 2012 els editors de la revista cafèambllet van ser condemnats a pagar un multa de 10.000€ per haver “danyat l’honor” de Josep Maria Via, un assessor del president Artur Mas. La sentència concloïa que el vídeo sobre l’opacitat al sistema sanitari fet per cafèambllet -titulat “El major robatori de la història de Catalunya”- lesionava el “dret a l’honor” de l’assessor de Mas.
CiU i PP han rebutjat aquest dijous al Parlament un dels punts de la moció presentada pel PSC per derogar la reforma laboral, que ha rebut el suport d’ERC, ICV-EUiA i la CUP i l’abstenció de C’s.
La diputada socialista Montserrat Capdevila ha manifestat que la reforma del mercat de treball, aprovada pel Govern espanyol amb el suport de CiU, “no ha donat els resultats esperats”.
En els últims dies ve sent objecte de polèmica el escrache com mitjà de reivindicació. Mentre uns sostenen la seva legitimitat, uns altres afirmen que es tracta d’una coacció intolerable, una vexació, un mètode propi del feixisme o una forma de coartar la llibertat de vot del Diputat o Senador. Davant tal debat, el propòsit d’aquestes línies és el de contribuir a esclarir, des d’un prisma exclusivament jurídic, la legitimitat constitucional del escrache com mitjà de manifestar la crítica enfront de l’actuació dels Poders Públics.
Per a això, hem de començar dient que el dret de manifestació o concentració en llocs públics és un dret fonamental reconegut en l’art.21 de la Constitució i desenvolupat per la LO 9/83 de 15 de juliol; regulat en el Conveni Europeu de Drets Humans de 4 de novembre de 1950 (art.11); en el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de Nova York de 19 de desembre de 1966 (art.21); i més recentment en l’art.12 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea.
El dret de manifestació és una projecció col·lectiva de la llibertat d’expressió efectuada través d’una associació transitòria de persones que opera de manera instrumental al servei de l’intercanvi o exposició d’idees, defensa d’interessos, publicitat de problemes i reivindicacions (STC 301/2006), sent per això una llera de participació democràtica que es configura de tres elements: una agrupació de persones de caràcter transitori (temporal), amb finalitat lícita (licitud) i en un lloc de trànsit públic (espacial).
És un dret d’especial importància en un Estat Social i Democràtic de Dret, com expressió del principi de democràcia participativa, doncs per a molts grups socials és un dels pocs mitjans dels quals disposen per a expressar públicament les seves idees i reivindicacions (STC 301/06 i 236/07).
D’altra banda, l’escrache no és altra cosa que el nom donat a l’Argentina, Uruguai i Espanya a un tipus de manifestació pacífica en la qual un grup d’activistes de Drets Humans es dirigeix al domicili o lloc de treball d’algú a qui es vol denunciar. Es tracta d’un mètode de protesta basat en l’acció directa que té com finalitat que els reclams es facin coneguts a l’opinió pública. Així definit, l’escrache no és més que el dret de manifestació amb una sola peculiaritat definitòria: el lloc que s’exerceix, que coincideix sempre amb els voltants del domicili o lloc de treball d’algú a qui es vol denunciar, generalment una persona amb responsabilitat pública, un càrrec públic. Per tant, ens trobem davant una forma de protesta pacífica, en la via pública i dirigida enfront de qui té una responsabilitat pública, amb la finalitat de defensar els Drets Humans o qualsevol altra reivindicació legítima.
En el cas del escrache que estem veient en el Regne d’Espanya en els mitjans de comunicació es tracta d’un conjunt de persones afectades per la legislació hipotecària que pretenen convèncer als Diputats del partit polític amb majoria absoluta que és necessari un determinat canvi legislatiu, manifestant-se davant dels seus domicilis, en la via pública.
Resulta obvi, fins a aquí, que el dret de manifestació empara aquesta conducta que coneixem com escrache. Per tant, hem de partir que el escrache com forma pacífica de manifestació és una de les expectatives garantides pel dret fonamental i, per tant, constitueix part del seu objecte, doncs és una manifestació col·lectiva de la llibertat d’expressió exercitada a través d’una associació transitòria de persones, que opera a manera de tècnica instrumental posada al servei de l’intercanvi o exposició d’idees, la defensa d’interessos o la publicitat de problemes i reivindicacions (STC 195/03, 66/95, 85/88, etc.).
D’altra banda, és evident que tota manifestació o reunió en un lloc de trànsit públic ocasiona cert grau de desordre en el desenvolupament de la vida quotidiana i certes molèsties, com talls de tràfic, tall de carrers, megafonies… però en absència d’actes de violència per part dels manifestants és important que els poders públics facin gala de certa tolerància davant concentracions pacífiques, amb la finalitat de que la llibertat de reunió no manqui de contingut, fins i tot en aquells casos que no ha estat comunicada prèviament a l’autoritat competent (STEDH 5 març 2009 Baraco contra França, STEDH de 17 de juliol de 2008, Achouguian contra Armènia; STEDH 5 desembre de 2006; Oya Ataman contra Turquia).
Al igual que amb el Comitè de vaga de la Coordinadora Obrera Sindical (COS), que ja va ser jutjat al gener i sentenciat com a vaga legal aquest més de març, al setembre serà l’ACTUB, CGT i PSA qui seran jutjats per la mateixa raó.
La Direcció de TMB va denunciar al desembre passat les vagues i aturades de l’any 2012 intentant il·legalitzar-les, portant a judici els dos Comitès de vaga que seguien les decisions preses en Assemblea General dels treballadors i treballadores d’autobusosde TMB.
Anarquismo social o anarquismo personal
Murray Bookchin
Virus editorial, 2012, 104 pàg.
En el present llibre, el ja mort Murray Bookchin, un dels principals pensadors anarquistes contemporanis, realitza una dura crítica d’alguns dels nous corrents que han cobrat força en les últimes dècades dintre de l’esquerra antiautoritaria i, en concret, dintre de l’àrea anarquista.
ARNAU GARCIA / VILANOVA | 15/04/2013 – Setmanari Directa
Més de 600 persones han recorregut aquest diumenge 14 d’abril gran part de la comarca del Garraf protestant per les retallades als serveis públics i a la qualitat de vida producte de la gestió de la crisi feta pels governs català i espanyol. Convocadesper una plataforma unitària, l’
La riuada del 25 de setembre de 1962
és un moment històric fonamental per
la formació de la memòria col·lectiva de
la ciutat de Terrassa i un punt d’inflexió
en el seu esdevenir històric. La memòria,
pot ser construïda en forma de mite,
Perill, Felip Puig a l’UPC.
Antoni Giró, l’encara rector de la Universitat Politècnica de Catalunya, en un nou gest de provocació envers els membres d’aquesta institució i la ciutadania en general, ha convidat el poc honorable i molt sanguinari exconseller d’interior Felip Puig per fer una conferència dins les jornades UPC-Alumni el dia 17 d’abril, dimecres, a la tarda.
Des del col·lectiu “UPC en lluita” li estem preparant una “cordial” recepció i alhora convidem a tots aquells col·lectius que vulguin expressar la seva més sincera repugnància per aquesta nova bestiesa a sumar-s’hi. La concentració es farà davant l’edifici Vèrtex del Campus Nord a les 18h i allà provarem de recordar a aquest salvatge exconseller que té un passat del qual ha d’avergonyir-se i al rector que té poc futur en aquesta universitat.
Entrevista al pare de Guillem Agulló, als vint anys de la mort del jove, assassinat per un grup neonazi a Montanejos.
Toca-li els nassos, toca-li, però tingues clar que no reaccionarà. Ni et notarà. Ets massa poc rica perquè et noti; rica de diners, vull dir. I si li toques, fes-ho amb força, pessiga-li fins que se senti el seu crit de dolor i de ràbia. Que la molèstia que li provoques voli per tot Londres, d’una punta a l’altra de la ciutat, que reboti per les estacions de metro i faci caure la pols dels semàfors. Que arribi fins a Chicago, Buenos Aires o Santiago de Chile, que hi arribi el seu crit i provoqui el goig dels nostres morts, d’aquells entre els que no eren seus que van torturar fins a l’extenuació, segons ella, “per la democràcia”. Torturats en el cos, torturats per la gana provocada com a forma d’acumular diners i més diners en cada cop menys mans.
MANU SIMARRO / Setmanari Directa
Diversos col·lectius de Barcelona han preparat pel proper cap de setmana unes jornades que han anomenat Revolució 3D i que tindran lloc a diversos espais autogestionats de la ciutat amb l’objectiu d’“enllaçar alternatives” i passar al contraatac. “Ens volen fer fora a la força, i ho estan aconseguint. Estan convertint el centre de la ciutat en el pati dels nens rics i els turistes adinerats. Ha arribat l’hora de contraatac”, resa un dels bàners promocionals de les jornadesque tindran lloc el 13, el 14 i el 15 d’abril.
Us adjuntem un manifest que repassa totes les anades i
vingudes, tots els mareigs institucionals patits per
l’Ateneu i que confirma la nostra determinació en continuar
lluitant per recuperar allò que li fou expoliat a la classe
obrera d’aquesta país.
ARKAITZ IZA PÉREZ / @ARKAITZIZA | 10/04/2013 – Setmanari Directa
Diversos col·lectius han presentat avui, en una roda de premsa celebrada al Vendrell, la manifestació nacional que el 29 de juny recorrerà els carrers del municipi penedesenc “contra el feixisme i el racisme” i per la convivència. Els convocants, entre qui es troba Unitat Contra el Feixisme i el Racisme, la CUP, EUiA o col·lectius com La Trinxera, Arran, l’Ateneu Popular de Calafell, La Ruda, El Taulell de l’Arboç i els sindicats CGT i SEPC del Baix Penedès, difondran la iniciativa sota l’etiqueta #29JContraelFeixisme i volen que la mobilització sigui “l’espurna que reactivi la lluita contra el feixisme i el racisme al territori”.
