Dilluns 5 de desembre 2011
Manifestació a Terrassa
Per la dignitat i contra les retallades en el PIRMI i la prestació d’atur
Tots i totes a plaça Catalunya de Can Anglada a les 9h30 del matí
Convoca: Plataforma d’afectades per les retallades de les prestacions de d’atur i les ajudes
Us passem l’enllaç al video-entrevista que s’inscriu dintre del treball que Noelia Pérez ha realitzat per l’exposició “Obrero ejemplar” a la Nauestruch de Sabadell i que ha realitzat al company Garganté, on es parla del seu judici:
http://vimeo.com/32228740
Aquí la web de Noelia Pérez i el seu treball:
www.liaperez.com/index.php?/fotografia/laigua-de-la-dutxa-despres-del-curro/
I la web de la sala Nauestruch:
www.lestruch.cat/nauestruch/#nauestruch111
Més informació sobre el judici contra el company de CGT Autobusos de Barcelona Josep Garganté, previst per al 23 de febrer de 2011, a:
http://garganteabsolucio.wordpress.com/
Grup de Suport
El 30 de novembre de 2011 la CGT va convocar una concentració davant les instal·lacions de l’empresa Aigües del Ter Llobregat a Sant Joan Despí.
La finalitat d’aquesta protesta era fer arribar als membres del Consell d’administració d’ATLL, que el proppassat dimecres celebraven l’habitual reunió mensual i per la qual cobren unes suculentes dietes, la total i absoluta oposició a la privatització de l’empresa, els acomiadaments i la mala gestió i en favor d’una gestió transparent i pública.
Les organitzacions Hazte Oir i Derecho a la Vida, com a promotors, i altres grups dins la Plataforma Catalunya Vida Sí (Foro Catalan de la Familia, E-Cristians, Cruz de S. Andrés, Asociación Víctimas del Aborto), on hi conviuen una àmplia gamma de grups antiavortistes i d’ultradreta, pretenen tornar a organitzar concentracions mensuals. Aquest cop davant l´Hospital de Sant Pau de Barcelona el 25 de cada mes per difondre el seu discurs antiavortista.
XAVI MARTÍ / ANABEL RALUY | 01/12/2011 – Setmanari Directa
Els Mossos han agredit a dues persones, les han detingut i ara les acusen d’un delicte d’obstrucció i atemptat a l’autoritat per la via penal
Mancaven pocs minuts per les 12 del migdia del 30 de novembre quan una patrulla de la comissaria dels Mossos de Terrassa estava identificant i registrant dues persones a l’avinguda Àngel Sallent, que està situada a tocar del barri de La Maurina. Una persona que es trobava aprop i que ha vist l’actuació policial, Jounes, s’ha acostat als agents per interessar-se per les persones que estaven essent identificades i, “sense intercanviar cap paraula”, segons han manifestat diverses fonts consultades per La Directa, els agents “l’han llençat a terra i l’han començat a colpejar”. Una quarta persona, Cristian, ha vist com els mossos pegaven a Jounes i s’ha acostat per intentar parar l’agressió. Els mossos han agredit a aquesta quarta persona, també l’han llençat a terra i han detingut als dos joves, Jounes i Cristian, que han estat traslladats a la comissaria de Terrassa. Cal dir que Cristian havia tret un mòbil per enregistrar l’actuació policial, però els agents li han requisat el mòbil. Una cinquena persona, que no s’ha acostat en cap moment al punt on s’han efectuat les agressions policials, ha vist l’escena i s’ha posat en contacte amb la companya sentimental d’un dels detinguts. Les dues persones que estaven essent identificades en un primer moment, no han estat detingudes.
Un centenar de treballadors de la Xarxa Sanitària Santa Tecla tallen la Rambla Vella de Tarragona
Els sindicats denuncien un possible ERO encobert que ja ha suposat l’acomiadament de set persones
ROGER SEGURA (ACN) | 30/11/2011
Un centenar de treballadors de la Xarxa Sanitària Santa Tecla han tallat aquest migdia la Rambla Vella de Tarragona durant més de mitja hora, en protesta per les retallades i els ajustos de personal. Segons la plantilla, l’empresa estaria aplicant un possible ERO encobert que ja ha suposat l’acomiadament de set treballadors. La Xarxa Sanitària vol negociar amb la plantilla noves retallades en previsió que l’any 2012 registrarà pèrdues, però els sindicats exigeixen conèixer abans el balanç econòmic del consorci. Els treballadors, que aquest dimecres han exhibit pancartes, han fet esclatar petards i han llençat consignes contra l’administració, no descarten mobilitzar-se novament les pròximes setmanes. El delegat sindicat de la CGT al comitè d’empresa, Aitor Jaquel, ha explicat que en l’últim mes s’han acomiadat cinc treballadors del Banc de Sang i dos de Laboratori S.L., un servei que a la vegada s’ha venut a una empresa externa. “La nova propietària va dir que no necessitava aquest personal i s’han acomiadat treballadors a esquenes del comitè. Si no es tracta d’un ERO encobert creiem que, almenys, hi ha una falta d’informació als treballadors”, ha lamentat.
El dia 19 de novembre, curiosament l’anterior a les eleccions generals, va entrar en vigor un nou contracte per a la realització de pràctiques en empreses. Això està contemplat en el Real Decreto 1543/2011, de 31 de octubre, por el que se regulan las prácticas no laborales en empresas (el teniu en document adjunt).
– Aquesta seria l’explicació bàsica del contingut del Reial Decret 1543/2011 sobre el contracte de pràctiques
El contracte de pràctiques per als joves està destinat als aturats de 18 a 25 anys sense experiència i ésremunerat.
El Govern central va aprovar el passat 21 d’octubre el Real Decreto 1493/2011, de 24 de octubre, por el que se regulan los términos y las condiciones de inclusión en el Régimen General de la Seguridad Social de las personas que participen en programas de formación, en desarrollo de lo previsto en la disposición adicional tercera de la Ley 27/2011, de 1 de agosto, sobre actualización, adecuación y modernización del sistema de la Seguridad Social (el teniu en document adjunt), que regula la inclusió dels becaris en el Règim General de la Seguretat Social.
A partir del dia 1 de novembre, els organismes que ocupen becaris/es en pràctiques professionals a canvi d’un sou tenen l’obligació de cotitzar per ells/es. Els estudiants que fan pràctiques remunerades han de cotitzar a la Seguretat Social, i el temps treballat com a becari computarà a efectes de cobrar la jubilació com si fossin treballadors per compte d’altri. De la mesura se’n poden beneficiar també les persones que han fet programes de formació amb anterioritat, computant-hi un màxim de dos anys.
Dimecres 7 de desembre a l’Ateneu Llibertari del Palomar:
A les 18h. inaugurarem la exposició 20+2 anys de Festes Alternatives de Sant Andreu de Palomar, que estarà a l’Ateneu durant un mes.
A les 19h. hi haurà una xerrada sobre l’edifici okupat el 15-O i l’associació 500×20.
Publiquem íntegrament aquest article del Diari de Girona per l’interès que té el seu contingut per saber millor que s’amga darrere d’un dels principals responsables de les retallades sanitàries a Catalunya: Josep Prat. Personantges com aquest, amb tot el poder, càrrec i diners que acumulen, són els responsables de que se’ns retalli la sanitat i es jugui amb les nostres vides, ells, que no es retallen res, decideixen sobre la nostra salut i les nostres vides.
http://actuable.es/peticiones/dile-al-alcalde-mollet-retire-multas-represoras-los
A Mollet pintar la teva pròpia casa és un delicte si l’ajuntament així ho considera. La pintura a la paret que provoca la multa diu: “SOM EL 99%. 15O. SURT AL CARRER”. La policia era present en el moment de la pintada i van assegurar que no hi havia cap problema. Aleshores al dia següent van arribar les ordres polítiques i vam ser informats de que ens multarien amb 750€. Import més gran que la sanció per anar a 191 quilòmetres per hora, més que negar-te a fer el control d’alcoholèmia, més que donar 0.80 en el control, més que conduir contra-direcció, més que avançar un altre vehicle en una corba tancada amb els ulls tancats, més que lesETT’s
La Federació Comarcal de la CGT del Baix Llobregat fa una crida a concentrar-nos aquest divendres, 02 de Desembre a les 12:30 hores en les oficines centrals de ROCA a l’Avinguda Diagonal 513 de Barcelona.
Els companys de ROCA Marroc i les seves famílies continuen la seva lluita pels seus drets més fonamentals, s’acosten ja al mes de VAGA INDEFINIDA i necessiten del nostre suport i solidaritat.
Curs de Formació: “Introducció a les Xarxes socials com eina sindical”
Per a afiliats/des i delegats/des de la CGT de Catalunya
Dimarts 13 de desembre de 2011
Horaris:
Grup mati de 10 a 14 h
Grup de tarda de 16,30 a 20,30 h
Lloc Aulesdel CESL,
“L’única part de l’anomenada riquesa nacional que entra realment i veritablement en possessió col·lectiva dels pobles moderns és… el deute públic.” de El Capital, Karl Marx (1867).
Ara que ja hem confirmat el que sabíem per endavant i tot torna on acostumava, en un ròssec que ens farà encara més cecs, convé desmitificar aquest procés electoral que ens ha portat del no-res a la més absoluta misèria. Per demostrar, qui vulgui veure-ho i no estigui fanatitzat per la “veritat oficial”, que de les urnes del 20-N no ha sortit més que una mena de “corralito” polític que busca reduir el marge de maniobra del moviment 15-M a seva vessant antisistema. Perquè participar en un joc amb regles trucades i cartes marcades, com és l’actual model electoral espanyol i la seva supeditació als interessos estratègics dels dos partits dinàstics hegemònics, és reproduir el model de dominació que es combat a la contumaç dissidència ciutadana i sotmetre a la lògica institucional que serveix per legitimar. Anem per passos.
Aquest any es compleixen 100 anys d’una vaga, la vaga de “la Canadenca”, que va comportar finalment que s’aconseguís l’històric avenç de la jornada de 8 hores diàries de treball. Aquells avenços del segle passat pels quals es va lluitar de manera dura, unitària i sense concessions ara són amenaçats per “reformes” i retallades producte d’una lògica “dels mercats” a la que faríem bé d’anomenar-li pel seu veritable nom, lògica del capital. Faríem bé de repassar la història d’aquell període no només per un exercici nostàlgic de memòria històrica, si no també per recuperar les moltes lliçons que en podem agafar sobre la lluita d’aquells treballadors d’aquest país. Us reproduïm aquest article de’n Pau Juvillà.
Molt es parla sobre la crisi econòmica que des de 2008 venim sofrint amb major insistència, no obstant això el que s’oculta és com està afectant realment o a qui.
Segons dades publicades per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), recollides en el Directori Central d’Empreses a 1 de gener de 2011, el nombre total d’empreses en l’Estat espanyol és de 3.250.576, el 55,2% no té assalariats, el 26,1% entre 1 i 2 empleats, és a dir que 8 de cada 10 empreses té 2 o menys treballadors, d’altra banda les que tenen 20 o més són només el 4,9% del total, de les quals el 95,21% té com a màxim 9 empleats. Les petites empreses (de 10 a 49 empleats) signifiquen un 4,03 % del total d’empreses espanyoles, seguides de les mitjanes (de 50 a 199 empleats) amb un 0,61% i finalment les grans companyies (de 200 o més emprats) comprenen només el 0,15%. A més 376.945 empreses desaparició entre 2010 i 2011, produint-se per tercer any consecutiu la reducció d’empreses i els consegüents llocs de treball.
És a dir que “els paganini” d’aquesta “la seva crisi” vénen sent els assalariats i els micro empresaris. Però clar la crisi exigeix sacrificis, és el tribut que inexcusablement hem de pagar, encara que ja veiem que uns “som més culpables” que uns altres i “el preu a pagar” més alt.
Les contínues reformes que vénen implantant-se per a “facilitar la contractació i flexibilitzar les condicions laborals” únicament generen atur, en aquests moments gairebé 5 milions de treballadors/es es troben sense ocupació i el 25% de les llars no tenen a cap dels seus membres en actiu. A Catalunya 1 de cada 5 persones en edat de treballar està parada, la taxa més alta des de 1996.
Ara bé, insistir fins a la sacietat és el que millors rèdits genera, ja que una mentida repetida mil vegades acaba sent una veritat que ningú s’atreveix a qüestionar. Així, facilitar l’abaratiment de l’acomiadament diuen que estimularà l’ocupació, o que desvincular el salari de les variacions de l’IPC ens farà més competitius, o que igualar les condicions dels contractes indefinits als temporals donarà estabilitat en els llocs de treball. L’avarícia no té límit i els representants de la CEOE demanen –gairebé exigeixen- al nou Govern que sorgeixi de les pròximes eleccions mesures “per a sortir de la crisi”.
El sorprenent és que aquests incideixen en les cantarelles de sempre: rebaixa d’impostos als empresaris, reducció de les indemnitzacions per acomiadament, menys modalitats de contractació, major facilitat per a variar l’horari de treball, funcions, lloc o jornada laboral, moderació salarial, desaparició del referent IPC en els convenis, canvi del model de la negociació col·lectiva, copagament de serveis públics,… Molt favorables als seus interessos han de percebre els resultats electorals perquè s’atreveixin amb tant descaro a sol·licitar aquestes mesures.
* Pepe Berlanga és afiliat al Sindicat de Banca de CGT Barcelona
Als canals de vídeo de la CGT de Catalunya:
http://www.youtube.com/cgtcatalunya
http://www.facebook.com/pages/Canal-CGT-Catalunya/201110286633291?sk=wall
hi trobareu més d’un centenar de vídeos, documentals i films de temàtica sindical, social i d’història del moviment llibertari català, ibèric i internacional.
En algun moment en els mesos anteriors li he prestat atenció als assetjaments que ha patit el moviment del 15 de maig. Torno ara a la càrrega amb la qüestió perquè hi ha dues circumstàncies que mereixen -crec jo- atenció.
La primera alguna relació té amb un fenomen que ens afecta des de temps enrere: la principal estratègia que els mitjans de comunicació progressistes -El País i Público, la SER i La Sexta, Televisión Española i Radio Nacional- han desplegat en relació amb el moviment ha consistit en rebaixar la radicalitat de les demandes que sovint arribaven d’aquest últim. Fa unes setmanes un periodista que cobria una manifestació del 15-M madrileny per a la televisió pública va acabar la seva intervenció assenyalant que els assistents havien corejat les consignes habituals a favor de la reforma de la llei electoral. No he escoltat mai consignes sobre una qüestió tan estimulant com aquesta. El periodista estava bolcant sobre el moviment una percepció prejuiciosa que feia d’aquest una simpàtica i festiva reunió de joves que, lògicament molestos per l’horitzó que se’ls ofereix, s’acontentarien de demandar una més que raonable reforma de la llei electoral … Per a què prestar atenció a tota la resta que es reclama en les manifestacions i que revela sovint una franca vocació de posar el dit a la nafra de les misèries del capitalisme que patim?
Nico Lupo – Setmanari Directa
La filtració del document sobre la governança de l’Institut Català de la Salut (ICS) va marcar un punt d’inflexió en el rumb de les polítiques del govern català en matèria de sanitat. Aquest document, que va ser enviat al diari El País per algú que treballa a l’ICS i que porta per títol “La governança de l’ICS” (veure El País del 19/10/2011 http://politica.elpais.com/politica/2011/10/18/actualidad/1318969397_824805.html ), planeja trossejar l’empresa pública en una vintena de societats, finançades en part per capital privat. Un dels objectius és que la sanitat pública tingui superàvit El president Artur Mas va assegurar que el govern no ha volgut privatitzar l’ICS “en cap moment”, però les expertes consultades no entenen aquests canvis si no és que hi ha “una línia de privatització al darrere”, ja sigui a través de l’entrada de capital privat o mitjançant la col·laboració amb altres entitats. L’aplicació d’aquestes línies de treball es duria a terme en un període d’entre “tres i cinc anys”.
Les institucions europees col·loquen a alguns dels principals protagonistes de la que consideren principal amenaça per a l’economia europea al front dels organismes que haurien de solucionar-la.
George Orwell, pseudònim d’Eric Arthur Blair (Motihari-Bengala, 1903-Londres,1950), va destacar com autor d’obres com Granja Animal (1945), 1984 (1949) i Homenatge a Catalunya (1938). Totes elles han esdevingut clàssiques, la darrera no solament és un homenatge a la Catalunya revolucionària, sinó també un crit d’alerta contra les manipulacions del comunisme-estalinista.
Orwell va començar a escriure Homage to Catalonia poc després dels Fets de Maig de 1937 i el llibre va ser publicat a Londres l’any 1938. Per tant l’assaig era una visió en calent dels esdeveniments (revolucionaris i contrarevolucionaris) que s’havien viscut a Espanya entre el juliol de 1936 i el juny de 1937. De l’Homenatge a Catalunya han sortit editades diverses edicions, des de la primera d’Ariel fins a les de Virus, Tusquets, Destino, i ara Debate (Madrid-2011) acaba de publicar una nova edició il·lustrada.
El sindicat envia una carta a la consellera Rigau per demanar-li que anul·li el projecte
SÒNIA SÁNCHEZ – ARA – Barcelona – 23/11/2011
El sindicat CGT ha enviat una carta a la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, on denuncia que el programa Escola per l’Èxit (ExE), impulsat per la Fundació Empieza por Educar en conveni amb el Departament, s’està aplicant en algun dels centres de forma que “alguns alumnes són separats dels seus companys en horari lectiu per ser atesos per llicenciats sense experiència”, en al·lusió als participantsdel programa ExE.
Manifest que es llegirà el 26 de novembre a la representació “Quatre històries de violència masclista” que tindrà lloc a l’explanada que es troba a les portes de l’Estadi de Fontajau de Girona.
Que la dona no sigui tractada com un mitjà perquè l’home aconsegueixi les seves finalitats hauria de ser una de les bases de la societat que pot sorgir dels grans esforços que estan fent durant aquests dies moltes persones arreu del món, també en les nostres ciutats. Aquests moviments han de donar lloc a una realitat en la qual es generin dinàmiques de relació on la base no sigui tractar l’altre com una propietat.
Qui escolti això pot pensar que estem parlant d’un problema superat, que ens trobem en una societat que ja ha pres consciència d’aquests perills. El fet, però, és que hem pres consciència de l’aspecte més explícit dels perills que es desprenen d’aquesta manera de relacionar-nos. El nostre imaginari però, està impregnat de trets que fomenten un tractament degradant de la dona i això no sembla estar canviant. De fet, entre les persones més joves de la nostra societat, que tot just inicien les primeres relacions, s’està estenent una visió de les relacions de parella que entén la capacitat de fer mal, d’anul·lar, com un tret característic del romanticisme.
Però la violència no es produeix només en l’interior de les parelles. Les empreses adapten d’acord als seus interessos la Llei d’Igualtat. Els tradicionals problemes de precarietat, la dificultat d’ocupació i l’indestructible sostre de vidre segueixen planant sobre la vida laboral de les dones. Amb la Llei no s’ha vençut la discriminació perquè els empresaris l’han llegit com han volgut i això és l’únic que ens assegura el feminisme de despatx.
Maroto, el héroe
Una biografía del anarquismo andaluz
Miquel Amorós
Virus editorial, 2011, 312 pàg.
L’anarquisme andalús figura entre els grans buits de la història de la primera meitat del segle XX i, concretament, de la que es refereix al període que abasta la dictadura de Primo de Rivera, la República i la Guerra Civil i la Revolució. Aquestes dues dècades de cruenta guerra de classes, de les quals sortirien victoriosos els sectors més reaccionaris i, en definitiva, el feixisme, van convertir al anarcosindicalista granadí Francisco Maroto del Ojo en el símbol d’una generació de militants i lluitadors.
Maroto, fill d’una família de tres germans i orfe de pare des de molt jove, va néixer en el barri del Albaicín, on residia bona part de la classe obrera granadina, expulsada del centre després de successives remodelacions urbanístiques. Ebenista de professió, seria un dels principals capdavanters de la CNT a Granada durant la República. Maroto es convertiria en un personatge tan volgut per les classes populars granadines com avorrit per la burgesia i els cacics granadins, els quals formaven «part de la dreta més conservadora i ultramontana». Qualificat de «maleante i delinqüent» en les pàgines del diari monàrquic L’Ideal, Francisco Maroto va participar activament en l’aferrissada conflictivitat obrera existent a Granada en els anys trenta, sofrint la consegüent repressió.
Però seria durant la guerra quan es dibuixarien en Maroto els trets que el converteixen en una figura excel·lent, juntament amb unes altres com el malagueny Juan Santana Calero o el sevillà Juan Arcas. A pesar d’haver aconseguit organitzar una columna de milicians que va demostrar una més que sobrada solvència militar, l’estrepitosa caiguda de Màlaga va ser utilitzada per a criminalitzar a les milícies anarquistes i, en última instància, per a empresonar i treure del mig al propi Maroto. A pesar de les acusacions sense proves i de les incomptables peticions de llibertat, la malvolença cap a ell tant del PCE com del governador civil d’Almería, el socialista Gabriel Morón —juntament amb la passivitat calculada dels organismes dirigents de la CNT, més preocupats pels equilibris en les instàncies de govern que pels presos anarquistes—, van fer que passés bona part de la guerra en la presó.
Capturat pels feixistes a Alacant al gener de 1940, seria afusellat al juliol d’aquell any després de ser salvatgement torturat. La història de Maroto no pot llegir-se com la història d’un sol home, sinó com una biografia d’un anarquisme andalús que en les lluites socials va forjar el caràcter de centenars de militants. Una història que ha estat tancada i barrada tant pel franquisme com pel règim que li succeiria.
