CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Ámbit: Premsa

393227_405362419518144_1302925823_n.jpg
Premsa

Els Iaioflautes ocupen la Borsa de Barcelona

Un centenar d’activistes han paral·litzat l’activitat a la seu, símbol i instrument d’aquells qui s’enriqueixen amb la prima de risc i les especulacions, mentre la resta de la població pateix retallades i condicions draconianes.

Un centenar de membres dels Iaioflautes han ocupat el divendres 21 de setembre pel matí la Borsa de Barcelona al Passeig de Gràcia de la capital catalana per denunciar el centre de poder i instrument de l’1%, aquell que s’entirqueix i especula amb les pujades i baixades de les primes de risc. Mentre aquest 1% “està canviant per al seu propi benefici les regles del joc”, segons explica el comunicat del col·lectiu de gent gran fet públic divendres, la resta de la població pateix les retallades i els demantellament de l’estat social i del benestar.

Llegir més »
Premsa

Independència: més enllà d’un Estat propi

Ara que la independència sembla inevitable, o que –siguem realistes-, ara que el seu debat ha guanyat una centralitat rotunda en determinats sectors socials, polítics i mediàtics (seria interessant saber què pensa la Catalunya de les perifèries metropolitanes o la Catalunya migrant), des dels moviments populars -habitualment al·lèrgics a qualsevol idea d’Estat- hem de plantejar quines eines col·lectives disposem per a possibilitar una independència més enllà de l’Estat propi.

Llegir més »
Premsa

El Govern espanyol amaga que el pressupost de Defensa ha pujat enguany un 17%

CiU i PNB, juntament amb el PP, PSOE i UPyD, avalen un crèdit extraordinari de més de 1.700 milions al ministeri encapçalat per Pedro Morenés que provocarà que la despesa creixi enormement, malgrat que se’n va anunciar una reducció.

Quan el Govern espanyol, presidit per Mariano Rajoy, va presentar els pressupostos estatals per aquest curs va anunciar una retallada als ministeris superior al 17% de mitjana. La cartera de Defensa no s’escapava de la tisorada, però en el seu cas quedava reduïda a menys d’un 9%. A l’hora de la veritat, però, s’ha demostrat que la xifra era falsa i que el ministeri encapçalat per Pedro Morenés, una persona amb uns vincles molt estrets amb la indústria armamentística, rep un tracte totalment privilegiat per part de l’executiu del PP, fins al punt que els seus recursos s’han incrementat amb relació a l’any passat.

Llegir més »
Concentració 26S Mollet
Acció Sindical

CGT convoca concentració a Mollet el 26 de setembre en defensa dels drets socials i laborals

Des de la CGT del Vallès Oriental hem convocat, en el marc de la jornada de lluita prevista pel proper dimecres 26 de setembre, una concentració a les 19.00h davant l’Ajuntament de Mollet del Vallès.

Aquesta convocatòria, a més de protestar per la situació social i laboral que patim, servirà per mostrar la nostra solidaritat amb la classe treballadora basca que ha convocat vaga general per aquell dia.

Llegir més »
Gènere / Dona

Entrevista a l’activista nord-americana Angela Davis

“No crec que els meus principis hagin canviat en tots aquests anys. Ni tampoc el meu compromís polític.” Qui parla és ni més ni menys que Angela Davis, una de les activistes polítiques més famoses dels anys ’60 i ’70, una figura icònica no només pel seu discurs fortament revolucionari i per la seva prominent militància en els Black Panthers sinó també pel seu cèlebre i desafiador pentinat “afro”, que va fer furor en la seva època entre les dones negres.

Avui, als 68 anys, aquesta intel·lectual i docent universitària, formada en la Universitat de Frankfurt sota la tutela de Herbert Marcuse, va arribar al Toronto International Film Festival per a donar suport el llançament del documental Free Angela & All Political Prisoners. Dirigida per Shola Lynch, la pel·lícula parla de Davis quaranta-dos anys enrere, quan va ser involucrada pel FBI en el segrest i mort del jutge Harold Haley, del comtat de Marin, a Califòrnia. Càrrec del qual finalment va ser absolta, a pesar de la pressió que va posar en el seu moment el governador de l’Estat, Ronald Reagan, qui el 1969 ja havia assolit expulsar-la de la Universitat de Califòrnia (UCLA) per l’oberta militància de Davis en el Partit Comunista.

Pròfuga de la Justícia, de la qual lògicament desconfiava, Angela Davis va arribar a integrar, als 24 anys, la llista dels deu fugitius més buscats del FBI, fins que finalment va ser detinguda, a l’octubre de 1970. Es va deslligar llavors una campanya internacional pel seu alliberament, que va incloure la solidaritat de John Lennon i Yoko Ono, que van compondre el tema “Angela” per al seu LP Some Time in NewYork City i dels Rolling Stones, que van gravar el simple “Sweet Black Angel”, inclòs després en l’àlbum Exile on Main Street.

“Mai vaig buscar aquest grau d’exposició pública i va ser una cosa molt difícil d’acceptar llavors”, recorda Miss Davis en una entrevista exclusiva amb la revista Pàgina/12, en una suite del Soho Metrotel de Toronto. “La meva aproximació original va ser estrictament política i ni tan sols en els meus somnis més bojos vaig pensar que seria empesa en aquesta direcció. Però al mateix temps vaig ser conscient que era una cosa amb el que hauria d’aprendre a viure. I que per tant anava a tractar d’usar-lo, no tant en el meu nom com en el de tanta gent que no tenia veu en aquest moment.”

– Es refereix als seus companys de militància en els Black Panthers?

Exactament. Perquè la campanya nacional per la meva llibertat es va iniciar originalment sota la consigna “Alliberin a Angela Davis”, però jo vaig considerar que havia de ser “Alliberin a Angela Davis i a tots els presos polítics”, que és la frase que ha triat ara Shola Lynch per al seu documental.

– En la pel·lícula, vostè esmenta que la triple condemna a mort que va demanar per a vostè el fiscal no es dirigia tant cap a vostè personalment sinó cap a la construcció que vostè encarnava. Pot ampliar aquesta idea?

Em vaig adonar molt prompte que tot aquest acarnissament cap a la meva persona excedia a la meva figura i la meva situació personal. En primer lloc, perquè no em podien matar tres vegades. I em vaig adonar també del seriosa que era tota la situació. Estaven decidits a matar a la construcció d’aquest enemic imaginari. I jo era l’encarnació d’aquest enemic, per negra, dona i comunista. Quan el FBI va començar a perseguir-me, van aprofitar per a empresonar a centenars de dones negres i joves com jo. Van aprofitar la situació per a intentar infondre por en tota la comunitat negra.

– Què va canviar des de llavors?

Crec que van canviar moltes coses. I penso que van canviar en gran mesura gràcies a la lluita que vam portar a terme. Quan vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la universitat, vaig ser una de les poquíssimes dones negres que van tenir aquesta sort. Avui ja no és ni remotament així, encara que cal reconèixer que encara hi ha una enorme desproporció entre la quantitat d’estudiants blancs i negres. El que avui m’angoixa molt és que en aquell moment, quan lluitàvem per l’alliberament de tots els presos polítics en particular i contra la institució carcerària en general, ens sorprenia la quantitat de gent empresonada que hi havia en el país, però avui, als Estats Units, hi ha moltíssimes més persones darrera les reixes. Avui en el meu país hi ha dos milions i mig de persones empresonades. Un de cada 37 adults està sota el control del sistema penitenciari. La qual cosa és un percentatge altíssim. És el país amb major població carcerària del món.

– A què ho atribueix?

Als índexs de pobresa, sens dubte. La majoria dels homes joves negres avui estan aturats. Aquest és òbviament un problema polític i també de racisme. És veritat que els llibres de text ja no expressen obertament el racisme com succeïa abans i que oficialment ja no hi ha segregació racial, però en molts sentits la situació està pitjor avui que fa mig segle.

– Fins i tot amb un president afroamericà, com Barack Obama?

Sí, és trist dir-lo, però les coses estan pitjor amb un president afroamericà en la Casa Blanca. Aquesta és la ironia. Perquè fa mig segle hagués estat impensable que alguna vegada un home negre pogués ser president dels Estats Units, cosa que avui és possible. Però també cal dir que avui a ningú en la Casa Blanca li importa que un milió d’homes negres estiguin presos. I això té una relació directa amb el desmantellament complet del sistema de benestar social i amb la desindustrialització que està vivint el país, amb la consegüent pèrdua de llocs de treball. Abans la població negra tenia fonts de treball en la indústria siderúrgica, en la indústria automobilística i tantes altres indústries que ara s’han mudat a altres països on la mà d’obra és molt més barata. Jo vaig néixer i em vaig criar a Birmingham, Alabama, i allí la indústria siderúrgica era la principal font de treball. Encara ho segueix sent, però amb molts menys llocs de treball que abans. I si a això li sumem la falta de contenció social, la falta d’educació, la falta d’un bon sistema de salut pública, succeeix que la presó es converteix en la solució per default de tots els problemes socials que no s’atenen políticament.

– Parlant de presons… per què pensa que Obama no va complir amb la seva promesa de tancar la presó de Guantánamo?

Això és el que hagué de fer des d’un primer moment, així que va assumir el govern. En molts sentits hem de dir que l’anomenada “guerra contra el terrorisme” el va sobrepassar. Però també hem de reconèixer que la primera raó per la qual no va tancar Guantánamo és perquè no sortim al carrer a reclamar-lo. En moltes instàncies, la gent que va triar a Obama no es va mantenir unida i alerta. Caldria haver creat un moviment darrere d’aquest tema per a posar pressió i que la presó de Guantánamo es tanqués. I també per a crear un millor sistema de salut pública, millor educació, etcètera, etcètera. I això és encara el que hem de fer.

– Per a les pròximes eleccions?

Absolutament. Hem de sortir a ocupar espais, adquirir una dimensió del que és possible i necessari fer.

* Entrevista realitzada per Luciano Monteagudo a Toronto (Canadà) per a la revista argentina Página 12. http://www.pagina12.com.ar/diario/suplementos/espectaculos/5-26451-2012-09-16.html

Llegir més »
Premsa

L’alternativa llibertària es fa visible en plena Diada a diferents indrets

Diferents blocs llibertaris van recórrer els carrers de Barcelona, Mataró, i Reus, per fer visible en plena Diada del Onze de Setembre, l’alternativa llibertaria, en pro d’un poble lliure, autogestionat i ingovernable.

La commemoració de la derrota del 11 de Setembre de enguany no ha estat sens dubte una diada més entre altres. Ha esdevingut històrica i ha vingut precedida d’un ambient prèviament escalfat pels gestos expressats per diversos membres de l’executiu Espanyol en el sentit de recentralitzar l’administració de l’estat; amb amenaça inclosa, en motiu de la petició de rescat econòmic, d’intervenir desde Madrid la Generalitat del Principat.

Llegir més »
Concentració suport 15-S
Premsa

El ple municipal del Vendrell rebutja la moció de PxC contra l’Ateneu La Trinxera

Amb els 5 vots a favor de Plataforma per Catalunya i 16 vots en contra del govern quadripartit (CiU, PSC, PP, ERC) s’ha rebutjat avui 18 de setembre la moció de la Plataforma per Catalunya (PxC) que demanava que es tanqués l’Ateneu La Trinxera del Vendrell, per haver penjat cartells denunciant els diferents delictes comesos per líders de la formació racista, i la retirada de la subvenció de 500€ que concedeix el consistori per a l’organització del Correllengua, que per cert és l’única activitat que es promou al poble per la defensa de la cultura i la llengua catalana.

Llegir més »
Premsa

Escola, llengua, poble, nació i la necessària desobediència per fer-los

L’escola podria ser un dels indrets on les persones aprenguéssim a conèixer el seu voltant i les tradicions culturals que s’hi han desenvolupat, un accés al món i les seves maneres, les idees i pràctiques emancipadores, les preses de decisions a partir del coneixement de les opcions, els sabers imprescindibles i els prescindibles (i no per això menys importants) que ens toquen com a humans en aquest trosde mon on vivim…

Llegir més »
Premsa

L’Audiència de Barcelona revoca la sentència favorable al CSA Can Vies i amenaça amb el desallotjament

JESÚS RODRÍGUEZ | Setmanari Directa

Fa més de 15 anys, durant el transcurs d’una cercavila reivindicativa, un grup de joves decidiren entrar a l’edifici que es trobava en desús al carrer Jocs Florals, 42, i rehabilitar-lo, per obrir-hi un centre social autogestionat. D’aquesta okupació va néixer Can Vies. El centre social ha afrontat i guanyat tres processos de desallotjament, ara haurà de fer front al quart, després d’una resolució judicial adversa de l’Audiència Provincial de Barcelona.

En un comunicat difós el matí del 14 de setembre, el centre social autogestionat Can Vies ha informat de les novetats judicials del procés que l’enfronta des de fa 15 anys amb l’empresa Transports Metropolitans de Barcelona (TMB). La secció quarta de l’Audiència Provincial de Barcelona ha revocat la sentència del jutjat de primera instància 6 de la ciutat que va considerar que Can Vies no es podia desallotjar per la via del desnonament en precari, entenent que TMB havia fet una cessió a mitjans dels anys vuitanta a treballadors ferroviaris integrats a una secció sindical de la CNT i que havia estat aquesta organització qui havia cedit l’ús de l’espai al conjunt del moviment associatiu de Sants.

Ara, però, l’òrgan judicial provincial considera ajustats a dret els raonaments del servei jurídic de TMB i ordena un desallotjament sense fixar data, però, advertint que si no es fa de manera voluntària es procedirà a fer-ho mitjançant un manament judicial.

Una manifestació el proper 20 d’octubre

Des de Can Vies s’entén aquesta decisió com un mecanisme per acallar les veus que treballen i s’organitzen des d’aquest emblemàtic espai autogestionat del barri de Sants. Afirmen: “Són molts anys de lluita i implicació al barri i és un espai on han participat centenars de persones i desenes de col·lectius. I precisament aquestes lluites són les que han dotat a aquest espai d’una identitat pròpia i combativa que molesta a l’ajuntament”.

A tot això s’afegeix la circumstància que tot el procés judicial es va iniciar fa més d’una dècada amb un pretext urbanístic que ja no té vigència. Aleshores les autoritats municipals van argumentar que la localització de l’edifici de Can Vies topava amb els plans de construir el calaix de ciment que havia de cobrir les vies de tren que arriben fins a l’Estació de Sants. Avui dia aquest calaix ja és una realitat i s’ha pogut construir sense cap afectació a l’estructura del centre social, i sense que l’edificació generés cap traba a les obres.

A més, segons constava a una modificació del projecte que va fer públic l’Associació de Veïns i Veïnes del Centre Social de Sants, als terrenys de Can Vies es volien vendre a mitjans de la dècada passada a una promotora privada de pisos de luxe, que n’hauria pogut treure un sucós rèdit en plena bombolla immobiliària. Això, com és obvi, ja no passarà.

Per tot això, el centre social Can Vies ha convocat una manifestació pel proper 20 d’octubre, amb l’objectiu de fer recapacitar a les autoritats judicials i municipals. En aquest sentit, cal recordar que el màxim accionista de TMB ésl’Ajuntament de Barcelona.

Llegir més »
Premsa

L’Àrea Metropolitana de Barcelona pretén atorgar a dit el servei d’aigua a l’empresa Agbar-Suez

ÒSCAR ROMERO | Setmanari Directa

L’ombra de la Torre Agbar es va estenent sobre el territori. L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) va decidir, el passat 8 d’agost, integrar diferents serveis referents a la gestió de l’aigua –abastament en baixa, sanejament en alta, depuració i regeneració d’aigües residuals– i otorgar-los a una societat amb capital mixt entre AGBAR (80%) i l’empresa pública EMSSA (15%). Així doncs, la nova societat s’encarregarà de l’abastament de l’aigua que beuen més de tres milions de persones que viuen a la ciutat de Barcelona i a 35 municipis del seu entorn mésproper.

Llegir més »
Portada 142
Premsa

Ha sortit el número 142 de la revista “Catalunya” (Setembre 2012)

El número 142 del “Catalunya” – “Papers”, publicació mensual de les CGT de Catalunya i les Illes Balears, inclou:

– Editorial:

La CGT crida a la
mobilització

– Reportatge:

Tardor Calenta?:

CGT davant la “Cimera Social”

CGT acorda un calendari de mobilitzacions per al setembre en
camí cap una nova vaga general

Sobre la ‘Declaració de la
Cimera Social’: sindicats
majoritaris i resistències

– Treball-economia:

Cap a una Vaga de la
societat … en General

Importants mobilitzacions el 19 de juliol contra les retallades del
PP

Estiu, tardor…

Llegir més »
Acció Sindical

“Moralment hem de dir prou al desmantellament de l’escola pública”: Anna Maria Fontelles, mestra, parla de la vaga de l’ensenyament convocada per la Coordinadora d’Interzones

‘Més alumnes, menys mestres’ és la frase que defineix el curs 2012-13. La Consellera Rigau la pot pronunciar com si no passés res greu, com si la situació fos normal i es pogués digerir sense fer mal. Però no, no té res de normal i hi ha gent disposada a lluitar per capgirar-la.

Llegir més »
Acció Sindical

El Conseller de Sanitat és rebut amb crits de “Boi a la presó” a Reus

El 12 de setembre per la tarda, el Conseller de Sanitat Boi Ruiz ha inaugurat el CAP Horts Miró de Reus. Un centenar de persones han rebut amb escridassades al Conseller i tot el seu sèquit amb crits de “Boi Ruiz a la presó!” i “Amb la salut no s’hi juga”. Dos furgonetes d’antidisturbis dels Mossos d’Esquadra, diferents parelles de Mossos i de Guàrdia Urbana, han tallat els carrers adjacents al CAP i han impedit als i a les manifestants apropar-se a les portes del CAP. Boi Ruiz no ha respòs a la petició de reunió realitzada per la Taula Ciutadana en Defensa de la Salut Pública de Reus. El regidor de la CUP, David Vidal, li ha lliurat el manifest de la Taula i un exemplar del periòdic sobre la situació de corrupció existent a la sanitat catalana editat per la CUP, Cafè amb llet i CATAC-CTS.

Llegir més »
Acció Sindical

Protesta de B:SM i TMB contra les retallades

Al voltant de 200 persones s’han manifestat pels carrers del centre de Barcelona aquest dimecres 12 de setembre en contra de les retallades salarials i de drets laborals que, afirmen, s’apliquen a les seves empreses. Treballadors de Barcelona Serveis Municipals i de metro i autobusos han tallat diversos carrers al llarg de la marxa. Per la tarda, han tornat a sortir al carrer.

Llegir més »
Premsa

Que hi ha darrere de les compres de deute del BCE?

El Banc Central Europeu és la peça central del procés neoliberal de construcció europea. Recordem que aquest procés ha consistit fonamentalment en la creació d’una esfera transnacional europea des de la qual s’han imposat una sèrie d’imperatius polítics d’aspecte econòmic, suposadament tècnics, sense cap possibilitat de contestació democràtica.

Com acompanyament fonamental, tant el conflicte social que provocaven aquestes mesures com la seva legitimació electoral, que no democràtica, es produïa en la sorra dels estats-nació que la componen, sempre sense arribar a esgarrapar encara que sigui superficialment els mandats econòmics que s’han vingut imposant com “un there is no alternative” des de l’àmbit europeu.

En realitat, aquesta configuració és el resultat d’una fortísima batalla política entorn de la política continental lliurada a principis dels anys vuitanta en la qual una aliança de neoliberals thatcherians atlàntics i ordoliberals alemanys es van imposar a la concepció federalista encapçalada per Delors que pretenia aprofundir els principis democratacristians, socialdemòcrates i corporativistes que havien donat forma a la CEE fins als anys vuitanta.

El Banc Central Europeu és la culminació d’aquest procés que, al seu torn, s’ha desenvolupat gairebé íntegrament en l’interior de la construcció del Sistema Monetari Europeu, és a dir, de l’Euro. Concebut des d’uns estrictes dogmes monetaristes, l’escola econòmica de Milton Friedman, el Banc Central Europeu té un mandat d’únic de control de la inflació i, sobretot, de total “independència” front els països membres, sent aquest un eufemisme per a referir-se als seus electorats. És a dir, la institució perfecta per a manejar una sorra econòmica transnacional europea allunyada de qualsevol escrutini democràtic.

El centre del projecte de constitució del BCE estava a evitar que es convertís en el que es diu un prestador en última instància, és a dir, una figura econòmica vinculada a les crisis financeres que s’encarrega mitjançant la disposició de grans sumes, de creació de diners en realitat, de detenir les caigudes dels preus dels actius financers. Això plantejava dos problemes.

D’una banda, com ha sostingut l’economista poskeynesià Hyman Mynsky contra els dogmes neoliberals de l’autorregulació de mercat, en una economia financiaritzada com la nostra, el banc central no pot deixar de funcionar com un prestador en última instància, encara que ideològicament els seus estatuts diguin altra cosa, si és que vol evitar depressions ràpides i extremadament profundes de les seves economies.

Per un altre, que per a exercir aquest paper el Banc Central, en la mesura que absorbeix el deute dels agents financers mitjançant la creació de diners, ha de tenir el suport d’un Estat, en última instància d’un cos social productiu amb un estatut polític definit, que respongui pel deute emès. Precisament, aquest últim punt és el que Alemanya ha intentat evitar per tots els mitjans al llarg del procés de construcció europea, que en absència d’un Estat formalment constituït amb poders redistributius, la figura del Banc Central Europeu introduís la redistribució entre països pobres i rics de la UE per la porta de darrere al deixar implícitament les garanties de les seves intervencions en cas de crisi financera en mans d’Alemanya.

Els tractats de Maastricht i el Pla d’Estabilitat són les conseqüències polítiques d’aquest plantejament que, cal recordar, encara que dirigit per Alemanya, França i Anglaterra, ha permès la integració de les elits de tot el continent en un projecte polític únic. Però la realitat és molt tossuda i, al final, resulta que el vell Hyman Mynsky tenia raó. Des del principi de la crisi el BCE ha actuat gairebé exclusivament com prestador en última instància però sense acceptar aquest estatut més que de manera interina i revocable. I en concret com part d’aquestes operacions, iniciava el 2010 un programa de compra de deute sobirà en els mercats secundaris que s’ha estès irregularment fins a principis de 2012.

Aquest programa ha estat relativament eficaç en la contenció de les primes de risc, i si se li empeny un poc més, podria mantenir els tipus d’interès sobre el deute sobirà en els nivells que volgués el BCE, o millor, dit, que li imposessin les poblacions dels països de la UE. De fet, l’escalada agonística dels interessos del deute que hem viscut en els últims mesos coincideix amb una suspensió en les compres de deute per part del BCE per motius disciplinaris, és a dir perquè la força de la pressió dels agents financers obliguava a Espanya i a Itàlia a acceptar les contrapartides polítiques d’un rescat que necessàriament s’haurà d’escalonar al llarg dels pròxims anys.

Alemanya, seguint la seva línia política, ha vingut oposant-se, no tant a aquestes operacions en si, sinó a consolidar-les com una eina política previsible. La justificació per a no fer-lo ha estat, com fins a ara, d’ordre disciplinari, si Alemanya garanteix la neutralització de la formació de deute mitjançant l’emissió de moneda del BCE, la pressió dels mercats deixaria de sentir-se en els països díscols i les normes polítiques, privatitzacions i retallades, que es prescriuen des de la “neutral” esfera europea deixarien d’aplicar-se. Això és tant com dir que es vindria a baix parcialment aquest gran triomf neoliberal que és la constitució un àmbit transnacional europeu on mana la “necessitat econòmica” d’uns estats-nació que assumeixen aquests mandats i contenen el conflicte social que generen dintre dels límits de les seves fronteres.

Recordem que, a més de que aquest règim sigui el suport de la governabilitat neoliberal d’Europa, Alemanya obté avantatges econòmics directes a l’assolir finançar-se a un cost infinitament menor que els països assenyalats pels agents financers i, per tant, evitar mitjançant la despesa pública la seva pròpia crisi social.

Aquest és el quadre en el qual s’emmarca la represa avui de les compres de deute per part del BCE. La pregunta llavors, com sempre, és: A nosaltres que ens va en això? La conclusió és que el BCE és el germen d’un futur estat europeu. Això, per descomptat, no vol dir que necessàriament aquesta potencialitat es desenvolupi sinó que simplement la té des del moment que és una entitat emissora d’una moneda que, en termes de l’economia política clàssica, és la representació de les forces productives europees articulades en una divisió social i territorial del treball que funciona per sobre de les fronteres nacionals.

Els agents financers amb els seus aliats polítics, els caps d’estat de la UE, han vist aquesta potencialitat com un perill tant per a la governabilitat neoliberal com per a l’actual model d’extracció de benefici financer a partir dels interessos del deute sobirà. Els estats contemporanis són poc més que cristal·litzacions de la lluita de classes – al que li molesti aquest terme ho pot canviar per conflicte social- i també ho són els apunts d’Estat en potència com el BCE.

Si els dirigents europeus, en representació de les elits nacionals, s’arrisquen a iniciar un procés que pot acabar, o almenys qüestionar seriosament, l’arranjament que els ha atorgat un poder gairebé absolut sobre els seus territoris i poblacions és perquè saben que l’espectre d’una agudització irreversible del conflicte és ja una realitat i que les conseqüències d’aquesta agudització, des de l’impagament del deute fins a una crisi oberta de la representació política, poden suposar l’esfondrament a molt curt termini dels suports sobre els quals han articulat el seu poder a escala continental.

El moviment estratègic “a la desesperada” de les elits, des de diferents posicions, consisteix, llavors, a sacrificar parts del que han estat els seus principis constitutius a nivell europeu per a evitar una explosió en les escales nacionals. En última instància se suposa que aquest tipus de moviments romanen en l’esfera tècnica i que les poblacions no sabran llegir políticament el que signifiquen, almenys durant un temps.

Als poders financers se’ls intenta mantenir contents apel·lant a la interinitat d’aquestes mesures i a la seva subordinació a l’obertura de nínxols de benefici en les economies nacionals mitjançant les privatitzacions i les retallades però també intentant conjurar el fantasma de l’impagament. Per descomptat, aquí el nostre paper és aprofundir en el conflicte, seguir pressionant per a aconseguir un impagament democràtic i qüestionant els actuals mecanismes de representació política, fins que aquests pegats estratègics es converteixin en drets i garanties democràtiques que obliguin a Europa a assumir les seves responsabilitats redistributives.

* Article d’Isidro López publicat a Madrilonia.org http://madrilonia.org/2012/09/que-hay-detras-de-las-compras-de-deuda-del-bce/

Llegir més »
Premsa

Concentració el 15 de setembre al Vendrell en solidaritat amb l’Ateneu “La Trinxera”

Dissabte 15 de setembre, el Col·lectiu “La Trinxera” convoca una concentració al Vendrell per tal de mostrar el rebuig popular envers la moció que presentarà PxC al llarg del pròxim ple municipal, destinada a tancar l’ateneu i a incrementar
les sancions contra el col·lectiu. Entenem aquesta mesura com un nou intent de silenciar aquelles veus que es mostres crítiques envers l’actual situació política del nostre municipi.

Llegir més »