CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Ámbit: Premsa

Genealogia de les ciutats cooperatives

Per a garantir el dret a la ciutat, calen alternatives al model especulatiu, precaritzador i exogen de la indústria turística barcelonina. Impulsar una economia autocentrada en allò local, protagonitzada per usuàries, treballadores i comunitats veïnals.

Només superada per Londres i París, Barcelona ja ha esdevingut la tercera ciutat europea més atractiva per la inversió hotelera. Amb la venda de l’hotel W –popularment conegut com l’hotel Vela, el destructor de la costa barcelonina– a un fons qatarià per 200 milions d’euros, la inversió a la ciutat ha crescut un 71%. Es parla de boom turístic –n’hauríem de dir bombolla?– i els inversors recorren la ciutat, frenèticament, cercant edificis per a convertir en hotels, entre ells –metàfora incisiva de país– l’antiga Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya. Els analistes destaquen que els fons d’inversió internacionals “tenen por” de quedar fora del mercat barceloní si pugen els preus. Les pors dels fons d’inversió, tant diferents a les nostres, són no sadollar la seva voracitat.

Llegir més »

Múltiples protestes al Parlament contra els pressupostos de la misèria i antisocials, el 4 de desembre a Barcelona

El Parlament de Catalunya blindat pels quatre costats aquest 4 de desembre. És la imatge que s’ha donat abans, després i durant les mobilitzacions contra uns pressupostos de la Generalitat que segons les manifestants “consoliden les retallades en l’àmbit social i prioritzen el pagament dels interessos del deute”, una xifra que enguany ja se situa en 2600 milions d’euros.

La campanya Juntes Podem!, creada amb l’objectiu d’articular “la unitat d’acció de les lluites socials i sectorials de la ciutat de Barcelona i rodalies” –CUP, CGT, assemblees de barri, assemblea groga, entre d’altres–, ha convocat aquesta tarda una manifestació per denunciar el que han anomenat “pressupostos de la misèria”. En aquest sentit cal recordar que després dels diners destinats a sanitat (8.000 milions d’euros) i a educació (4.000 milions d’euros), en tercer lloc hi ha la prioritat de pagar els interessos del deute (2.600 milions d’euros), això sense encara saber com es pagarà el deute públic que a dia d’avui arriba als 59.000 milions d’euros –malgrat que el conjunt del deute és d’entre 80.000 i 100.000 milions d’euros–.

És per això que avui han fet una crida a desobeïr i han exigit al govern d’Artur Mas que no pagui a bancs i fons d’inversió “aquestes xifres astronòmiques que estan deixant les arques públiques del tot buides”. La manifestació ha començat a caminar davant la seu de Foment Nacional del Treball (patronal), ha recorregut la Via Laietana (des de la seu de CGT han desplegat una pancarta) i ha enfilat pel lateral de l’Estació de França fins el parc de la Ciutadella. Eren centenars de manifestants –uns 2.000 segons l’organització– seguits per un ostentós dispositiu de furgons policials.

A les portes del Parlament ja s’hi havien concentrat altres centenars de manifestants –més d’un miler segons l’organització–, convocats per la campanya “Aturem els pressupostos antisocials”, impulsada pel moviment veïnal (FAVB i CONFAVC) i amb el suport de CCOO, IAC, USTEC i EUiA, entre d’altres. També hi havia manifestants amb cartells del Procés Constituent. A les tanques que envoltaven l’hemicicle s’hi ha aplegat la gent que cridava contra el govern d’Artur Mas.

Un grup de Iaioflautes havia entrat feia una estona a l’hemicicle, on han aconseguit desplegar una pancarta i un cartell amb una estelada i el simbol del 99% –en referència a la República Catalana del 99%–. Han estat expulsats pel servei de seguretat de l’edifici, però abans han pogut entregar el manifest de l’acció a la presidenta Núria de Gispert.

També a la plaça de Sant Jaume aquesta tarda centenars de persones convocades per la Marea Roja contra les retallades en l’àmbit cultural han denunciat les dificultats que passa el sector. Entre d’altres reivindicacions han demanat un IVA cultural que passi de l’actual 21% fins a un 4%.

* Notícia publicada al web del setmanari Directa.

Llegir més »

Diccionari militant: Tercera Espanya o Espanya de tercera

“La història d’Espanya és una història obscena, plena de xulos criminals, omnipotents i glorificats, que oprimeix terriblement un present carregat de corrupció i delictes condonats o no jutjats”

Ja fa moltes sabatines Morán malparlava d’aquesta funesta moda de la Tercera Espanya, a la qual semblava sumar-se Reverte, amb un article publicat a l’inefable diari El País, del 18 juny 2010; aquest mateix diari, que en trenta i escaig anys no ha sabut trobar ni un sol republicà que no admirés l’actual règim, això és, la monarquia nostra de cada dia, doneu-nos el dia d´avui i mentre duri, no ens deixis caure en republicanes temptacions, amén. I Reverte s’apuntava a la Tercera Espanya, la de la novel·la de Cercas, aquesta que no és feixista ni republicana, que no va ser ni blava ni vermella, aquesta que no es va sotmetre mai ni a uns ni a altres, aquesta que mai va existir. Però és que aquesta Espanya número 3, que només existeix en la fantasia de gent que mai va viure la Guerra, a setanta i escaig anys que acabés, ésmolt còmoda.

Llegir més »

Si a les “nostres” empreses els va bé és a costa de la precarització i l’empobriment de milers de persones treballadores de diferents països

A l’estiu de 2012, Forbes va col·locar a l’empresari gallec Amancio Ortega com propietari d’una de les tres majors fortunes del món. La notícia va ser motiu d’orgull per a molts espanyols i espanyoles, que justifiquen la bona estrella del senyor Ortega repetint la lletania que han llegit en algun dels periòdics: es tracta d’un “empresari fet a si mateix” que recull els fruits d’haver treballat molt durant dècades. Però els mitjans majoritaris obliden a les costureres gallegues que durant dècades han aixecat les marques de Inditex treballant molt dur a canvi de salaris més aviat modests. Aquestes obreres, que moltes vegades treballaven en el seu propi domicili i fora de la legalitat, s’han anat quedant sense ocupació a mesura que Zara, Bershka, Stradi­varius i la resta de marques d’aquest grup empresarial han subcontractat tallers en països que oferien unes condicions “òptimes per a la indústria de la confecció”.

En els últims cinc anys, els casos d’explotació laboral, persecució sindical i vulneració de la llibertat d’associació s’han succeït a Bangla Desh i Cambotja. Aquests països paguen els salaris més baixos del món: a Bangla­desh el salari mig d’una obrera de la confecció se situa al voltant dels 34 euros mensuals, a Cambotja ronda els 60. Encara que aquestes xifres s’ajusten a la llei, tot just arriben per a cobrir els costos d’una nutrició digna. I no s’acaba aquí la llista de denúncies: tallers clandestins en Sao Paulo amb treball esclau, treballadores de la confecció explotades a Tànger, condicions al límit de la legalitat per a les persones que treballen en les botigues del Grup Inditex. Davant aquesta realitat, resulta evident que la fortuna d’Ortega es forja a costa de la precarització i l’empobriment de milers de persones treballadores.

Governs, empreses i mitjans de comunicació ens han fet creure que la internacionalització de les empreses espanyoles comporta el desenvolupament de les economies dels països receptors, ajudant a incrementar el nivell de vida de les persones que allí viuen. Fins i tot s’ha aprofitat la desarticulació de les polítiques públiques d’ajuda “al desenvolupament” per a impulsar a les transnacionals com actors de cooperació. Segons la seva teoria, en els països empobrits les multinacionals generaran un creixement econòmic que al seu torn originarà majors taxes d’ocupació, transferència tecnològica, desenvolupament del teixit local i ingressos per a l’Estat a través del pagament d’impostos.

En la pràctica, les empreses transnacionals vulneren de forma sistemàtica els drets humans, i són un dels principals responsables de l’empobriment de milions de persones en el món. D’això adonen els relators especials de Nacions Unides en drets dels pobles indígenes, habitatge, salut, alimentació o medi ambient, així com la sentència del Tribunal Permanent dels Pobles (Madrid, 2010) que fa referència a les operacions a Amèrica Llatina d’empreses espanyoles com Agbar, BBVA, San­tan­der, Endesa, Gas Natural Fenosa, Repsol i Telefònica.

Pes a Llatinoamèrica

Els resultats operatius d’aquestes corporacions tenen una alta dependència de la regió llatinoamericana: els de Telefònica depenen en un 60% d’Amèrica Llatina; el BBVA rep d’aquesta regió més de la meitat del que guanya. Les companyies de l’Ibex-35 són les que en plena crisi, el 2011, van tributar de mitjana el 11,6% dels seus beneficis i “recomanen” als diferents governs espanyols el rescat de la banca, les reformes laborals i de pensions, la privatització de la sanitat i la fractura del sistema educatiu.

Darrere d’aquesta actitud irresponsable s’ha d’assenyalar als seus propietaris, els accionistes. En 2010, el Banc Santander tenia com principals propietaris a grups financers d’origen nord-americà i europeus que sumaven un 51,35% de les accions. La família Botín posseïx un 0,8% del capital social del banc i, de facto, Emilio Botín actua com representant dels interessos d’aquests capitals internacionals. Prenent com referencia l’estructura accionarial dels deu valors més importants de l’Ibex-35, veiem que com a mínim un 24% del seu capital és propietat d’entitats financeres internacionals no espanyoles.

En el capitalisme espanyol, el poder està concentrat en molt poques mans: 47 persones espanyoles (cinc dones i 42 homes) controlen el 21,2% del poder de decisió dels consells d’administració de les empreses de l’Ibex-35. El president de La Caixa, Isidre Fainé, és conseller de quatre de les empreses participades per l’entitat: Telefònica, Repsol, Agbar i Abertis.

L’acumulació de capital per part de grans grups empresarials o de persones d’un determinat país no té res que veure amb el benestar de la ciutadania. Més aviat facilita una concentració de poder que permet a les elits globals controlar els espais de decisió política i els mitjans de desinformació de masses, presentant-se com filàntrops benefactors fets a si mateixos mentre segueixen enriquint-se sense límit a costa de l’empobriment i l’explotació de milers d’obreres i obrers en l’Estat espanyol i en el món.

* Article d’Albert Sales i Jesús Carrión publicat a la revista Diagonal.

Llegir més »

Centenari d’Albert Camus. Un escriptor solidari amb els republicans espanyols

Albert Camus (1913-1960) fill d’una alsacià mort a la primera guerra mundial i d’una menorquina va viure la seva infància marcada per la pobresa, però gràcies a una beca de l’Estat francès podrà estudiar a la Universitat la carrera de Lletres.

Camus va néixer el 7 de novembre de 1913 a Modovi (Argèlia), per tant enguany commemorem el centenari del seu naixement. No va ser fàcil la seva vida, doncs va haver de treballar en diversos oficis per tirar endavant. A la seva joventut, a més de practicar el futbol fent de porter, va formar part d’un elenc teatral que va estrenar la seva obra Rebel·lió a Astúries l’any 1936. Per aquesta època escrivia articles per a la premsa local i aviat les primeres narracions com La mort feliç i els seus primers assaigs com El revés i el dret, llibres publicats l’any 1937.

L’any 1934 s’havia afiliat al PCF on va restar afiliat fins el 1937. El seu desacord amb la política de Stalin i el comportament fanàtic dels comunistes francesos el van fer prendre nous camins.

Les seves novel·les com ara La Pesta marquen el seu tarannà llibertari, que també el trobem en el seus assaigs El mite de Sísif i L’home rebel o en obres dramàtiques com Els Justs. Camus conseqüent amb les seves idees es compromet amb la causa de la llibertat i l’any 1936 viu el conflicte de la Guerra Civil Espanyola com una lluita pròpia i pren partit a favor dels republicans.

Quan el poble espanyol sigui vençut s’hi posarà al seu costat i des de la tribuna dels periòdics on escriu defensarà els republicans i, especialment, als anarquistes espanyols. L’amistat amb Gaston Leval serà clau per entendre el procés revolucionari que s’ha viscut a Espanya. L’escriptor francès enlaira la seva veu de protestar contra l’abandonament occidental d’Espanya que l’ha deixat en mans de la dictadura franquista. El seus articles són publicats per la premsa de l’exili espanyol, sobretot la republicana i la llibertària, però també al periòdic que ell mateix dirigeix Combat, des d’on defensa la causa republicana vençuda pel feixisme.

Albert Camus, a Combat (7-9-1994), mostra el seus sentiments per el poble espanyol que ha quedat abandonat a les mans del sanguinari Franco i per els refugiats que han estat tancat en camps de concentració pels francesos: “Vergonya per partida doble: primerament per haver-lo deixat morir sol i segon, quan els nostres germans, vençuts amb les mateixes armes que havien d’aixafar-nos més tard a nosaltres, han reclamat la nostra ajuda, els hi hem ofert els gendarmes per custodiar-los a distància.”

Camus coneix perfectament la història d’Espanya i sap del seu tarannà llibertari, i sap que quan les forces aliades situen a Franco com un ferm pedestal contra el comunisme s’equivoquen. I hi creu que el problema d’Espanya és de “Consciència”, l’any 1944 al periòdic CNT ho deixa clar: “Los Estados Unidos quieren oponerse al comunismo sosteniendo a Franco. Pero todos los que conocen España saben que el comunismo nunca ha tenido en ella ninguna posibilidad real. El país de la sensualidad y del orgullo no podía acoger profundamente una doctrina en que la razón es deïficada y el individuo sometido al proceso histórico. Desde hace tiempo, sin embargo, el mantenimiento cínico de Franco y el trastorno que su impunidad ha producido en las conciencias ha permitido que el comunismo tenga una posibilidad en España: esta se llama “State Departament”.

Llegir més »

Entrevista a Ermengol Gassiot Ballbé, Secretari d’Acció Social de CGT Catalunya: “Val més fer que no pas dir”

L’Ermengol va néixer a Barcelona l’any 1972. Després de fer-ho durant molts anys a Terrassa, ara viu a Vilafranca del Penedès. És l’actual Secretari d’Acció Social de la CGT de Catalunya, però sobretot és activista. El treball de camp predomina al càrrec.

És doctor en arqueologia prehistòrica i professor a l’UAB (Universitat Autònoma de Barcelona). Ha realitzat i publicat diferents investigacions sobre arqueologia als Països Catalans i a la costa atlàntica de Nicaragua. També una investigació sobre l’arqueologia forense de la guerra civil.

Llegir més »

Egipte, dos anys i mig després de Tahrir: la liquidació de l’esperit revolucionari? Entrevista amb Marc Almodóvar i Mohammed Ezz

Conversem amb en Marc Almodóvar, periodista que ha seguit la revolució egípcia des dels seus primers dies el gener de 2011, i amb en Mohammed Ezz, anarquista egipci del moviment socialista llibertari. Després del derrocament de Mursi per part de l’exèrcit el passat 3 de juliol i la repressió desfermada contra els Germans Musulmans i contra tota veu de dissident, la societat està més polaritzada que mai i les esperances en el procés revolucionari semblen quedar liquidades.

Llegir més »

“La tragedia del copyright “, un llibre sobre el bé comú, la propietat intel·lectual i la crisi de la indústria cultural

La tragedia del copyright
Bien común, propiedad intelectual y crisis de la industria cultural

Igor Sádaba, Mario Domínguez, Jaron Rowan, Rubén Martínez i ZEMOS98

Virus editorial, 2013, 152 pàg.

Els representants de les grans corporacions i de les indústries culturals parlen del model comercial, que durant l’últim segle ha hegemonitzat les formes de producció intel·lectual i creació cultural, com si es tractés d’un ecosistema tancat que hauria arribat als nostres dies de forma harmònica i desconflictivizada. Segons aquesta lectura, aquest suposat ordre natural, basat en els títols de propietat sobre obres fruit de processos creatius i d’investigació, es veuria avui amenaçat per la irrupció d’internet i de la cultura de la descàrrega i l’intercanvi associada a aquesta.

Però, com mostra La tragedia del copyright, aquest ha estat sempre un terreny de conflicte que afecta a béns comuns en camps tan diversos com la ciència, l’agricultura, la producció artística o la cultura popular. La història del copyright i dels drets d’autor està estretament associada als processos de desposesió, apropiació, privatització i comercialització del coneixement i la cultura, que han afectat tant a la saviesa ancestral de comunitats indígenes com a qui han dedicat la seva vida a la creació. L’interès per l’explotació comercial dels sabers ha estat en tensió permanent amb el domini públic, l’accés obert al coneixement i, en última instància, amb els models de cooperació no basats en la competència.

Aquesta lluita entre allò comú i la seva privatització es troba avui davant una crisi de model, conseqüència de diferents factors: el pas a un segon pla de la còpia física; la construcció d’estructures d’intercanvi no basades en la compra-venda; la dissolució dels vells rols comercials en un terreny en el qual un mateix subjecte pot crear, produir, distribuir o consumir; o la constitució de “empreses del procomú” que situen el coneixement entre els béns comuns i qüestionen el concepte mateix de propietat intel·lectual. Realitats que també intenten captar i de les quals s’intenten apropiar els aparells industrials però que, en qualsevol cas, dibuixen un nou terreny de joc i de conflicte.

La tragedia del copyright. Llibre d´Editorial Virus from CGT Catalunya

*COPYLEFT DE VIRUS EDITORIAL:

http://www.viruseditorial.net/pdf/

Llegir més »

La foto, la màscara i el nen

No us passa que hi ha imatges que associeu a l’època dels vostres avis o besavis? A mi sí, tot i que òbviament no l’he viscuda directament. Quan veig imatges en blanc i negre de nens i nenes prims, amb el cap pelat per evitar polls, amb roba apedaçada i espardenyes tot i ser hivern, per exemple. O també en les fotografies de pageses amb la cara cremada pel sol i les arrugues d’anys de treball anant a mercat.

Tot plegat em recorda una època on en el nostre imaginari, em temo que no només en el meu sinó també en el col·lectiu, la suor del treball i les penúries de la misèria eren el pa de cada dia dels treballadors/es. Els meus avis i àvies me’n parlaven i m’ensenyaven alguna de les poques imatges que guardaven d’aquells temps, com per acompanyar els seus records viscuts. També a aquells temps associo imatges de nens fugint dels bombardejos feixistes o, uns anys abans, a famílies desallotjades per la Guàrdia Civil d’unes terres que els eren necessàries per viure. Conflicte, patiment i brutalitat d’un poder que es mostrava descarnat en un país on a inicis de s. XX la immensa majoria de la població patia penúriesper viure.

Llegir més »
Cartell 29N Granollers
Acció Sindical

Mobilització per la readmissió de Fran i Amaya, el 29 de novembre a Granollers

El proper divendres 29 de Novembre a les 17.00 h, a l’avinguda Sant Esteve 77 de Granollers, hem convocat una manifestació en suport del nostre company Fran de CGT Màlaga, acomiadat per Mercadona per voler exercir els seus drets sindicals i crear una secció sindical de CGT.

A més, durant el transcorregut de la mateixa, també mostrarem el nostre suport a la treballadora Amaya, acomiadada per l’empresa de telemàrqueting Konecta per faltar a la feina el dia del seu desnonament.

Llegir més »
Xerrada 26N Barcelona
Premsa

Xerrades sobre anarquisme social organitzat i mobilitzacions al Brasil, el 26 de novembre a Barcelona i el 28 de novembre a Granollers

El passat mes de Juliol un món atònit va observar com una petita protesta per la pujada de preus als passatges del transport públic derivava en un esclat social a totes les principals ciutats del Brasil.

Els dies 26 i 28 de Novembre Victor Khaled*, company anarquista amb una àmplia trajectòria militant al moviment de protesta tarifària que va provocar aquest aixecament ens parlarà sobre el moviment llibertari, l’aixecament i l’evolució futura del Brasil.

Llegir més »

L’assalt a les pensions

El Seminari d’Economia Crítica Taifa presentava, el setembre d’enguany, l’informe Les pensions no es toquen per advertir la població sobre un nou atac al sistema públic de pensions. La nova reforma, anomenada Llei del Factor de Sostenibilitat i l’Índex de Revalorització de les Pensions, té com objectiu prioritari reduir les despeses en tots els tipus de pensions establertes en el model públic de pensions. Tot i això, aquesta reforma no és la primera ni serà l’última, ja que l’objectiu final és la conversió d’un sistema públic de pensions a un sistema majoritàriament privat, en mans de bancs i asseguradores. Cal, doncs, insistir en la gravetat de la situació, perquè ens hi va el nostre futur, el nostre present.

Llegir més »

Josep Prat i Enric Agustí declararan el 26 de novembre com a imputats en el cas de les presumptes irregularitats en les subcontractacions d’Innova, destapades a partir de l’acomiadament d’un treballador

Josep Prat, ex president de l’ICS i ex director del holding Innova, i Enric Agustí, director de l’Hospital Sant Joan de Reus, declararan el 26 de novembre als Jutjats de Reus com a imputats pel cas de les subcontractacions d’Innova, després que les declaracions previstes pel 3 d’octubre haguessin estat de nou aplaçades, segons notificació rebuda pels serveis jurídics del sindicat el 2 d’octubre. Josep Prat declararà el 26 de novembre al jutjat nº2 a les 9.30h i Enric Agustí a les12h.

Llegir més »

El cooperativisme obrer de consum a Barcelona

Entre mitjan segle XIX i 1939, el cooperativisme arrelà en els barris obrers de Barcelona per fer front a les dificultats econòmiques que patia el proletariat industrial. Partint de la solidaritat i l’ajuda mútua, les cooperatives es convertiren en institucions socials de primer ordre i organitzaren el consum, la producció i el crèdit de milers de famílies treballadores seguint els principis de la democràcia econòmica.

Inicialment, destacaren les cooperatives obreres de consum, associacions de consumidors que, suprimint els intermediaris burgesos, compraven a l’engròs productes bàsics per aconseguir millors condicions de qualitat i preu, i que després els distribuïen entre les famílies associades. Amb els excedents de la compra mancomunada, desenvolupaven prestacions socials, culturals i educatives: escoles; fons de previsió per malaltia, vellesa o mort; caixes de resistència per a vagues; i mútues de salut. A partir de la fórmula autogestionària, les cooperatives milloraren la vida dels seus membres, tot aspirant a substituir les relacions socials capitalistesper la pràctica de la cooperació.

Llegir més »

Entrevista al periodista grec Aris Chatzistefanou: “El govern grec utilitza Alba Daurada per combatre els sindicats i l’esquerra”

Aris Chatzistefanou, director dels documentals ‘Deutocràcia’ i ‘Catastroika’ creu que les elits polítiques i els mitjans de comunicació han afavorit l’auge de la formació neonazi.

El periodista grec creu que Syriza, que es postula com a alternativa al govern de Samaras, no ha aconseguit el suport de moviments socials massius.

Llegir més »
Cartell xerrada 20N
Premsa

Presentació del llibre del 25è aniversari del Lokal el 20 de novembre a la CGT de Barcelona

En el 77é aniversari de la mort de Buenaventura Durruti, seguint la seva lluita, fomentant la resistència i l’autogestió. Un exemple molt actual.

El 20 de novembre a les 18 hores, presentació del llibre del 25è aniversari del Lokal (http://www.ellokal.org/category/aniversari_25_anys/), amb Iñaki García, als locals de la CGT, Via Laietana 18, planta 9, Barcelona.

El Lokal (http://www.ellokal.org/) és un emblemàtic espai llibertari situat al carrer La Cera 1, al Raval.

Llegir més »

Com deia aquell anunci…

“Jo no sóc tonto”, deia un anunci. De fet, a mi m’agradaria dir, més aviat, “nosaltres no som tontos”. Permeteu-me que m’expliqui. Des de fa unes setmanes tinc la sensació que els grans mitjans de comunicació ens prenen el pèl. Primer amb la timidesa dels “brots verds”. I ara, de manera molt més descarada, amb proclames com que sortim de la recessió, que comença a baixar l’atur, que la borsa puja i que milloren les exportacions. El que inicialment eren notes breus o afirmacions amb la boca petita ara ja són portades dels diaris, talls que obren els telenotícies i temes de les tertúlies periodístiques. Sortim de la crisi, ens diuen. L’esforç que tots hem fet (nota: em pregunto què vol dir tots) renunciant a drets, sous i serveis ha tingut el seu efecte.

Llegir més »
Pancarta capçalera manifestació
Premsa

Més de 2000 persones es manifesten a Barcelona contra la impunitat i la brutalitat policial pels casos Raval i Ester Quintana

Milers de manifestants contra la ‘impunitat i la brutalitat’ pels casos Raval i Ester Quintana

La manifestació per Juan Andrés Benítez va sortir del Raval ahir 14 de novembre al vespre i s’uní a la concentració al lloc on Quintana havia perdut l’ull feia un any.

Les plataformes Stop Bales de Goma i Ojo con tu Ojo van deixar anar, ahir a tres quarts de nou del vespre, 365 globus, un per cada dia de l’any que feia que Ester Quintana havia perdut l’ull, al punt i al minut exactes en què presumptament la dona va rebre l’impacte d’una bala de goma disparada pels mossos d’esquadra. Fou el moment culminant d’una manifestació que aplegà dos milers de persones i en què també es recordà la mort recent de Juan Andrés Benítez, després de ser detingut pels mossos. A la marxa es va demanar que s’acabés‘la impunitat i la brutalitat’ de la policia.

Llegir més »

Gràcies Ester, avui sí, stop bales de goma!

La pressió constant i sostinguda dels moviments socials, dels mitjans de comunicació popular, l’encalç al carrer i al Parlament de les quatre províncies, la força de les persones ferides que amb total fermesa no han parat de denunciar-ho (va per tu, Ester, gràcies) i la seguretat que quan es té la raó no es pot tirar enrere i només es pot guanyar han aconseguit avui l’objectiu. És només un d’ells i és clar que no és total, però avui ja sabem que el darrer dia d’abril de l’any que ve el cos policial creat pel botifler Veciana deixarà de treure ulls a persones amb balesde goma.

Llegir més »

18,9 milions en subvencions per a la indústria militar catalana

Celia Castellano Aguilera | Setmanari Directa

La majoria de la població ho desconeix, però, a Catalunya, hi ha 35 empreses que dissenyen, fabriquen i distribueixen components i tecnologies per armament que acaba en mans d’exèrcits de tot el món. La petita indústria militar catalana, que dóna feina a 478 persones i factura 124 milions d’euros anuals, està subvencionada per la Generalitat, que entre el 2002 i el 2011 va abocar-hi 18,3 milions d’euros públics. Aquesta xifra s’enfila als 62,6 milions si tenim en compte les subvencions rebudes per Nissan, subministradora de vehicles de l’exèrcit espanyol.

Les dades van ser revelades el mes de juny per un informe de Pere Ortega, del Centre Delàs d’Estudis per la Pau. Ortega només va comptabilitzar les subvencions que van rebre les empreses ubicades a Catalunya –no es disposa de dades de les empreses espanyoles amb seu catalana– a través de la Direcció General d’Indústria –antiga Secretaria d’Indústria i Empresa– i el Centre d’Innovació i Desenvolupament Empresarials(CIDEM).

Llegir més »