EN DEFENSA DELS DRETS I LES LLIBERTATS
Davant l’agressió als drets civils del poble de Catalunya, la secció sindical de la CGT a l’Ajuntament de Barcelona vol manifestar:
Que tothom té dret a expressar la seva opinió i decidir el seu futur. Per això estem al costat de la defensa d’aquest dret, sense dubtes ni equidistàncies. I en aquesta hora interpel·lem a tothom a que faci el mateix.
Comunicat de la CGT Baix Camp-Priorat davant la repressió i l’estat policial a Catalunya
Des de la Federació Comarcal Baix Camp-Priorat de la CGT, com a organització que defensem el dret d’autodeterminació dels pobles, manifestem el nostre rebuig a la repressió de l’estat espanyol contra les llibertats bàsiques que s’està produint aquests dies a Catalunya amb motiu de la convocatòria del referèndum de l’1 d’Octubre, coercint la llibertat d’expressió i de reunió, amb citacions judicials que d’entrada, ja afecten més de 700 alcaldes, pressions sobre els mitjans informatius, identificació de persones pel carrer, i confiscació de cartells, fulls informatius i altres elements de propaganda en base al seu contingut.
Per les llibertats i contra la repressió
Davant de la situació que s’està vivint les últimes setmanes a Catalunya, la CGT de Sabadell volem manifestar:
– Que la CGT com a organització anarcosindicalista reivindiquem el lliure dret a l’autodeterminació dels pobles i les persones tal i com ho expressen els nostres acords confederals. Entenem que el dret a l’autodeterminació no hauria de passar per decidir sobre la construcció d’un nou Estat, sinó per la construcció d’una societat lliure d’estructures estatals i d’explotació, lliure de capitalisme i patriarcat on els i les treballadores siguem els actors i actrius principals de la presa de decisions.
Davant els episodis repressius com ara escorcolls a mitjans de comunicació, limitacions a la llibertat d’expressió, de reunió, suspensions o limitacions de drets i cites judicials amb amenaça d’arrest, des de la CGT de Catalunya volem manifestar que:
1.- Tot i que la convocatòria de referèndum per al dia 1 d’octubre dista del que considerem un procés d’autodeterminació complet, des de la nostra organització considerem intolerable la resposta autoritària que des del govern central i les administracions de l’Estat s’hi dóna.
Qui em coneix sap que mai he cregut en les unitats nacionals, sigui catalana, espanyola o d’altres tipus. No entraré a detallar aquest tema, ja que aquest no és l’objecte d’aquest petit article on vull reflectir una opinió estrictament personal. Però si que vull deixar constància que tota nació o societat viu partida pel conflicte entre explotadors i explotats/des. Conflicte que, per part nostra, només es resol amb la desaparició dels primers.
Arriba un nou 11 de Setembre. Des de la CGT de Catalunya volem reiterar en aquesta data el nostre compromís, tal com estableixen els nostres acords confederals, amb la plena defensa del dret a la lliure determinació del poble català i de la resta dels pobles del món. En especial, d’aquells que lluiten activament per exercir aquest dret davant l’opressió dels altres. Des de la nostra organització reivindiquem l’exercici actiu del dret a l’autodeterminació, el qual entenem de forma individual i col·lectiva. L’autodeterminació implica i ha d’implicar la capacitat per decidir-ho tot sobre tot, i s’ha de concretar en la pràctica d’una autogestió real a tots els nivells (econòmic, social, etc). Entès així, és un dret inseparable dels principis anarcosindicalistes i llibertaris que defensem i que informen la nostra història i la nostra tradició de lluita.
Presentació del llibre de Jordi Martí Font “Visca la Terra i visca l’Anarquia”
Dimecres 28 de juny, 19h, Biblioteca Anarquista Maria Rius (C/ Corts Catalanes 79), Lleida.
Intervencions de l’antropòloga Gemma Casal i de l’autor del llibre.
“Visca la Terra i visca l’Anarquia!” és un llibre de prop de 400 pàgines sobre la independència dels Països Catalans i l’anarquia en una primera part i, en la seva segona, un recorregut pel procés a partir de textos de l’activista, professor i escriptor Jordi Martí Font.
“Els estats estan fundats en el poder, les democràcies estan basades en el consens col·lectiu. Els Estats solament administren, mentre que les democràciesgovernen”.
La història és ben coneguda. Les lluites anticolonials van tenir un cert èxit, que van conduir a la creació d’Estats nacionals independents. Però l’èxit va ser també amarg: defensar la nació podia ser una línia de defensa eficaç enfront d’una metròpolis colonitzadora i més forta, ja que permetia a la gent colonitzada «tancar les seves files» per alliberar les seves terres. Però, a partir del moment de la victòria, es va convertir en un nou aparell de dominació, quan l’Estat va haver d’assegurar certa disciplina social per poder existir. Fixem-nos una mica en aquest punt. En l’imaginari anticolonial revolucionari, la creació d’un Estat nacional era el que va ser la Revolució de febrer per a la Revolució d’octubre de 1917. És a dir, un preàmbul, una primera fase del procés revolucionari. Però el calendari, malgrat la planificació de les revolucionàries, en tots aquests casos solia tornar-se boig: aquest «octubre» no arribava mai, la revolució s’estancava en el seu «febrer». Els nous Estats nacionals —sense cap excepció— acabaven sempre atrapats en el «realisme» i les jerarquies del mercat capitalista global. Bona lliçó per al nostre present i futur.
‘El Kurdistán. La revolució ignorada’
Xerrada-debat el divendres 17 de març a les 19.30h al local de la CGT Baix Llobregat a Cornellà (Carretera d’Esplugues 46, Metro, Tramb i Rodalies Cornellà Centre).
Amb la participació de Jordi Vàzquez, autor del llibre ‘Kurdistán, el poble del sol’.
Desprésde l’acte hi haurà un refrigeri.
Una organització que pretén ser revolucionària en cap cas es pot sentir interpel·lada per la governabilitat capitalista. I això és aplicable a molts nivells, a molts plànols diferents de la realitat. Un exemple el podem trobar en el món sindical. De vegades he vist com quan una secció sindical entra a un comitè d’empresa, i especialment quan ho fa en majoria, se sent imbuïda d’una espècie de responsabilitat respecte la mateixa empresa. La distància amb l’empresari disminueix perquè, es clar, cal resoldre problemes amb els que ell es troba: com afrontar oscil·lacions en la demanda de productes que motiven pics de treball en determinats moments, com resoldre una reducció de les transferències públiques (en l’àmbit de l’administració) que afecta directament als/les treballadores, etc. Mentre, augmenta de manera directament proporcional la distància amb la resta de treballadores, aquells i aquelles que passen totes les seves hores treballant, que no s’integren a les dinàmiques institucionals de la regulació de les relacions socials dins de l’empresa.
El millor autogovern: la gestió col·lectiva de la gent
11 de setembre del 2016 – Bloc Antiautoritari – 18:30 pl. Urquinaona, Barcelona
Quan intentem cercar referents alhora de pensar en l’alliberament del nostre poble, acostumem a sentir que el que cal és emmirallar-se en els estats europeus, als auto-anomenats occidentals o en alguns casos fins i tot, a models teòricament socialistes de país. Aquesta construcció de referents, sense qüestionar-ne el model econòmic, polític o social fa que plantegem que en aquesta construcció del nostre futur nacional calgui cercar altres referents. Estem referint-nos a la regió de Rojava situada al Kurdistan, sota administració teòrica de l’Estat Siri, però independent “de facto”, o a les comunitats rebels autònomes de Txiapes o Oaxaca a Mèxic, entre d’altres.
Terra i llibertat
Com fem cada any, des de la CGT de Catalunya volem reiterar el nostre compromís amb la plena defensa del dret a l’autodeterminació. Un dret a l’autodeterminació que entenem de manera individual i col·lectiva. Una autodeterminació que ha d’implicar la capacitat per decidir-ho tot sobre tot, i que s’ha de concretar en la pràctica d’una autogestió real a tots els nivells. Entès així, és un dret inseparable dels principis anarcosindicalistes i llibertaris de la nostra organització.
El desenvolupament «apoista» (1) del moviment kurd, que actualment implica molts actors i organitzacions amb capacitats militars i polítiques, ha gravitat més enllà de la idea de fundar un Estat.
Amb la captura del líder del PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan), Abdullah Öcalan, Apo, i el seu consegüent empresonament a Imrali, seguit de l’anomenat canvi de paradigma amb les tesis que ell va desenvolupar des de la presó, el moviment kurd va començar a defensar un model d’organització anomenat Confederalisme Democràtic i Autonomia Democràtica per a les quatre parts de Kurdistan.(2)
El moviment considera l’Autonomia Democràtica com un procés actiu consistent en mecanimes de baix a dalt i, doncs, socials d’autogovern al voltant d’un context de democràcia radical. Durant el període de dos anys de relativament poc conflicte entre la declaració de Newroz de 2013 i la intensificació que es va produir el juliol de 2015, la qüestió de com implementar l’Autonomia Democràtica s’ha debatut en diverses plataformes kurdes i s’han pres decisions per a implementacions concretes. A través d’aquest procés, la situació de facto a Rojava ha facilitat l’extensió de l’Autonomia Democràtica com una experiència unificada, tot implicant-hi tres cantons, particularment a Cizre. Per aquesta raó, examinar de prop i avaluar el projecte ideològic-polític i les experiències de construcció —tot reconeixent la voluntat kurda per a l’autogovern i les declaracions per a l’autonomia—, sembla vital per a les discussions sobre la pau i el procés de resolució així com per al nostre futur col·lectiu.
Exposició i xerrada a Mollet del Vallès en suport al Kurdistan
Exposició “Perquè la llibertat no sigui només un desig”, del 14 al 18 de març al Centre Cultural la Marineta
Xerrada i vídeo el divendres sobre Confederalisme Democràtic el divendres 18 de març a les 18h al Centre Cultural la Marineta a càrrec de la Plataforma Azadi
Documentals:
“Honorança a Sakine, Fidan i Leyla” (2013) sobre l’assasinat, a París, de tres activistes kurdes: Sakine Cansiz, Fidan Dogan i Leyla Söyleme, el 9 de gener de 2013.
Ermengol Gassiot (1972) és el secretari general del sindicat anarcosindicalista CGT a Catalunya. Un dels sindicats que ha capitanejat les vagues a Transports Municipals de Barcelona aquesta darrera setmana. D’una quarantena d’anys, té una relació fluida amb els moviments socials, i a Terrassa va formar part de l’Assemblea d’Okupes. En aquesta entrevista, valora la vaga de TMB, es mostra crític amb l’equip d’Ada Colau i acaba reflexionant sobre el món sindical. Un món on els grans sindicats, CCOO i UGT, continuen pesant molt, però que alguns altres de més combatius, com el seu, cada vegada s’obren més pas. Gassiot visita la redacció de VilaWeb. Hi arriba a peu.
Un any després de la defensa i l’alliberament de Rojava per part de les guerrilles kurdes YPG-YPJ, 150 persones es manifesten davant del consolat turc de Barcelona en solidaritat amb la regió de Bakur (Kurdistan nord), immersa en una nova ofensiva militar.
GUILLE LARIOS – 28/01/2016 – DIRECTA
Tot i que l’històric i cronificat conflicte armat que es viu als territoris kurds de Turquia –amb prop de 45.000 morts des de 1984–, va quedar aturat per l’anomenat “procés de solució”, iniciat el mes de desembre de l’any 2012, les negociacions van ser novament trencades de forma unilateral pel govern turc el Juny del 2015, arran de les eleccions generals celebrades a Turquia que van reforçar l’hegemonia de l’AKP o Partit de la Justícia i el Desenvolupament del president Recep Tayyip Erdoğan.
Manifestació a Barcelona el dimecres 27 de Gener a les 19 hores, que tindrà inici al Passeig de Gracia 7, davant del consolat turc de la ciutat. L’acte, que es fa coincidint amb l’aniversari de l’alliberament de la ciutat kurda de Kobane, és contra la repressió i en suport de la proposta social que s’està presentant per part del poble Kurd. El lema és contra el genocidi del poble Kurd i per la revolució al Kurdistan.
CRIDA A LA SOLIDARITAT AMB KURDISTAN
CONCENTRACIÓ DIMECRES 27 DE GENER A LES 19 HORES
ENFRONT DEL CONSOLAT DE TURQUIA DE BARCELONA (Passeig de Gràcia 7)
A l’estiu de 2014 va començar el setge a la ciutat de Kobanê. Durant quatre mesos i mig, la ciutat en el nord de Síria va ser atacada per Daesh (*ISIS per les seves sigles en anglès), però les guerrilles kurdes els van fer front amb una premissa molt clara: no passaran.
El 26 de gener de 2015, després de 134 dies de resistència, les YPG/YPJ van anunciar el seu alliberament del setge de Daesh. Kobanê es va convertir així en un símbol de la resistència contra les forces jihadistes, un baluard de llibertat enmig del caos i la destrucció de la guerra de Síria.
Aquesta victòria va desfermar un creixent interès a tot el món per Rojava, encara que el projecte de democràcia radical que allí es desenvolupa havia començat abans, molt abans fins i tot de la declaració d’autonomia anunciada el 19 de juliol del 2012 pels kurds amb respecte al règim sirià d’Al-Assad.
NOU GOVERN, VELLES POLÍTIQUES
Només la lluita ens dóna el que el poder ens pren
La lluita de la CGT de Catalunya busca la construcció d’un futur individual i col·lectiu en llibertat i igualtat. Això implica la nostra autogestió quotidiana com a treballadors i treballadores i la nostra autodeterminació també com a poble. I això és aplicable als i les catalanes i a la resta de poblesdel món.
L’Estat i el Govern turcs, llancen una guerra total contra els kurds (Comunicat del Congrés Nacional de Kurdistan)
Després del cop d’estat perpetrat contra les eleccions del 7 de Juny de 2015, sota el mandat del President Erdogan, l’Estat turc ha llançat una guerra en tota regla contra el poble kurd.
L’estat com és el seu costum, està utilitzant mètodes bruts, inclús ha arribat a desplegar la marina a Kurdistan. Durant unes quantes setmanes s’han implantat tocs de queda en molts pobles i ciutats de Kurdistan. Aquests tocs de queda encara segueixen vigents en Cizre, Silopi i Sur (Diyarbakir). També nombrosos tocs de queda han sigut activats i desactivats en llocs com Nusaybin, Dargecit, Lice i Varto. Fins ara, l’estat turc ha assassinat a un total de 260 civils en aquests pobles i ciutats. La major part d’aquestes morts han sigut provocades pel foc d’artilleria dels tancs, coets i foc de franctiradors.
Vaig rebre una trucada per a demanar-me si podia escriure alguna cosa per a un monogràfic sobre la qüestió nacional que estava preparant la gent de la revista tarragonina Espineta amb cargolins. En concret, se’m va dir que podria estar bé que fes una aportació al tema des d’un punt de vista sindical. No crec que el que pugui dir jo al respecte hagi de ser gaire original ni resultar de gaire interès, però suposo que qui m’ho demanava devia pensar que allò que sortís del teclat d’algú que és, alhora, llibertari, independentista, i militant d’una organització anarcosindicalista, podria complementar altres visions que es donessin en el mateix número de la revista des d’altres perspectives. És sobrer dir que el tema és relativament complex i, en realitat, alhora, relativament senzill. Tanmateix, en ple mes d’agost, i a un mes vista d’unes eleccions en les quals les forces polítiques hegemòniques a casa nostra, i els seus intel·lectuals orgànics, defensen que es decidirà ni més ni menys que sobre la independència política del territori que l’ordenament jurídic avui vigent a l’Estat espanyol reconeix amb la denominació de “Catalunya” (és a dir, les quatre demarcacions o “províncies” sudprincipatines), no em resulta fàcil concretar les idees al respecte. Intentaré, per això, anar a pams, tot i que probablement em dispersaré.
En realitat, dins del món llibertari no hi ha, ni hi ha hagut històricament, una visió única sobre el fet o els fets nacionals, i la diversitat d’opinions és aquí tan àmplia com ho pot ser en altres corrents del pensament socialista revolucionari, especialment dins del marxisme. Dins l’anarquisme també ha estat (i és) freqüent la identificació del “nacionalisme” (en referència al micronacionalisme de les nacions dominades) com una construcció ideològica burgesa orientada a distreure o a dividir les classes explotades, tot afeblint la lluita d’aquestes contra la dominació capitalista. Òbviament, el problema no és pas que el “nacionalisme” no pugui ser això, o no pugui tenir –o no hagi tingut en moments determinats– aquesta funció. La qüestió és si només és això, si es pot admetre que la revindicació dels drets nacionals és patrimoni exclusiu d’una sola classe (l’opressora) i ha sorgit exclusivament com a arma per a garantir-se l’hegemonia respecte les altres classes (oprimides). A més, habitualment, aquesta visió ha anat acompanyada d’una acceptació acrítica del marc polític i administratiu dels Estats històricament constituïts, i de la ideologia associada als mateixos (el nacionalisme d’Estat, és a dir, el macronacionalisme de les nacions dominants, amb l’uniformisme lingüístic consubstancial al mateix, prou notori en el cas espanyol i francès), un fet que s’adiu ben poc, paradoxalment, amb un corrent de pensament i d’acció que té com a objectiu l’abolició dels Estats i de tota forma instituïda d’autoritat política. I vet aquí la concepció d’Espanya com el marc de referència “nacional” (i la pròpia concepció de sí mateixa com a organització “Nacional”) de la CNT fundada a Barcelona l’any 1910, per exemple. Val a dir, però, que aquest marc de referència ha conviscut també (sovint de forma no excloent i, per tant, necessàriament incoherent) amb un “iberisme” de caràcter federalista, entroncat amb el republicanisme federal decimonònic i amb la lectura pimargalliana del pensament proudhonià.
Podríem dir que les anarquistes, sempre, al llarg de la història i de tota la terra, han demostrat àmpliament la seva intel·ligència i la seva astúcia. Sempre han anat un pas -o diversos quilòmetres- més enllà del que el poder volia o feia per a la majoria, i sempre han donat mostres de gran atreviment simbòlic i real.
I ara, sense cap mena de dubte, estem assistint a una nova forma de posar-se al capdavant de la societat. Sinó, com s’entén que els que han creat un “grup terrorista criminal” no hagin fet cap atemptat? Com s’entén que no només fessin pública la seva constitució com a “grup terrorista criminal” sinó que a més donessin un correu de contacte per si algú es volia afegir a “fer el mal”. Sense cap mena de dubte, estan desconcertant els antiterroristes practicant un terrorisme inexistent i aquesta ésuna nova forma de crear tendència.
Ho sento, però no puc. No puc dir que em solidaritzo amb l’Artur Mas. Ni puc, ni vull. I dic això sent plenament conscient que l’acció judicial contra ell junt amb la Irene Rigau i la Joana Ortega és una autèntica barbaritat que cal combatre. Barbaritat com moltes altres accions judicials, és ben cert, i això no treu en absolut que també l’haguem de criticar. Però per injusta que sigui, no fa ni de lluny que l’Artur Mas sigui un dels nostres. En absolut.
Catalunya i l’Estat espanyol es troben immersos des de fa uns anys en un debat sobre el dret a decidir del poble català que ens els últims mesos ha arribat a un aparent punt de no retorn. Els propers mesos semblen crucials per a que societat i institucions donin passos decisius en sentit o un altre. Més enllà de les eleccions del proper 27 de setembre, per damunt d’aquesta data, el debat està ple de matisos, conceptes, afirmacions, sentiments, opinions, posicionaments, etc.
Autogestió és independència!
Fa molts anys que al Bloc Antiautoritari de l’11 de setembre venim dient que cap estatut ni cap estat ens faran lliures. Aquest any cal remarcar que tampoc ho farà cap votació, cap urna, ni cap partit polític. La clau del que nosaltres entenem per llibertat no ens arribarà mai des del sistema, dels seus organismes de poder, dels seus marcs legals, ni de les seves formes de representativitat jeràrquiques i delegades. La nostra lluita es troba en la subversió de tots aquests marcs.
