Aquest és l’anunci: torna Ajoblanco als quioscos d’Espanya i Sud-Amèrica. Per tercera vegada surt en paper la revista contracultural i llibertària que tan èxit va assolir entre la joventut dels anys setanta. Al front de la mateixa els veterans i alhora entusiastes Pepe Ribas i Fernando Mir aposten per una nova etapa intergeneracional que afronti els problemes del nostre temps amb decisions clares que ajudin a trencar l’impasse en què viu la joventut (i no joventut) del segle XXI. Pepe Ribas, en una entrevista, afirmava que “avui en dia no hi ha una alternativa clara al neoliberalisme perquè ho té tot: les universitats, les multinacionals, els museus…, però hi ha símptomes de que està passant alguna cosa. Molts ens han dit que és el moment d’Ajoblanco, perquè és el moment d’allò social i cultural sense dogmatismes, amb la participació verdadera de la gent.”
Aquesta és la filosofia en què retorna Ajoblanco, la mateixa que la va fer néixer l’any 1974 quan encara estava ben viu el franquisme i s’acabava de donar garrot al militant anarquista del MIL Salvador Puig Antich. La revista contracultural en un sentit ampli d’oposició a la cultura i a la cultureta que es feia a Catalunya i a Espanya en aquells moments va ser un veritable revulsiu per la joventut que buscava respostes per refer la seva vida quotidiana. Ajoblanco va ser l’aglutinador de molts projectes de tota mena que anaven de la lluita social fins a l’ecològica passant pel feminisme, la sexualitat, l’antipsiquiatria, les comunes, la festa i un llarg etcètera que es por veure consultant a les hemeroteques la col·lecció de la revista.
Foren importants el números d’Ajoblanco dedicats a dossiers sobre l’ensenyament, sobre els ateneus llibertaris, sobre la contracultural, sobre la premsa marginal, sobre la crítica de la vida quotidiana, sobre les energies lliures, sobre el propi cos, sobre la cultura llibertària, sobre el naturisme, sobre les comunes, sobre els viatges, sobre l’art, sobre el teatre independent, sobre les ràdios lliures, sobre el cinema llibertari, sobre la cuina vegetariana, sobre les drogues, sobre les festes populars… Un dels dossiers que va tenir una gran acceptació va ser el dedicat a Durruti, en uns moments que la CNT i el moviment llibertari creixia i els seus militants cercaven arrels i espills on mirar-se. La revista va ser una de les promotores de les mítiques Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona.
Va ser també impactant els números extres d’Ajoblanco dedicats a les lletres: “La linterna literaria”, “La bomba literaria” i “La bombilla literaria”. Aquests números extres solien sortir coincidint amb la diada de Sant Jordi. La Rambla punt habitual de les paradetes de venda de llibres als compradors de la revista se’ls obsequiava amb una alcavota enlloc de la popular rosa.
Ajoblanco va ser sobretot una revista que unia col·lectius i individualitats d’arreu de les terres espanyoles. La seva secció ‘La Cloaca’ era el punt de comunicació i contacte de tota la gent que descobria que no estava sol al món i que arreu hi havia joves que pensaven com ell. Va servir també de coordinació de les comunes tant urbanes com rurals que van aparèixer els anys setanta. Ajoblanco va ser aglutinador d’altres projectes com per exemple els col·lectius ecologistes que crearen la revista Alfalfa. Una altra secció era l’anomenada “Miniprimer” on es barrejaven tota mena de notícies, però el més impactant d’Ajoblanco eren les seves portades que anunciaven gràficament el contingut de la revista, exposaven idees o denunciaven un fet concret.
La revista va viure moments d’eufòria amb tirades de cent mil exemplars i de repressió, doncs va ser tancada durant una temporada per ordre governativa. La primera etapa de la revista va durar fins el 1980. En la seva primera etapa altres publicacions llibertàries i contraculturals com Star, Ozono i Bicicleta van tenir una certa personalitat, i fins i tot la marxista El Viejo Topo o la humorística Butifarra!, però cap d’elles va arribar a la popularitat d’Ajoblanco. Entre els col·laboradors de la primera etapa d’Ajoblanco, a més dels fundadors de la revista Pepe Ribas, Fernando Mir i Toni Puig, destaquen tot un planter de joves creadors com Ramon Barnils, Luis Racionero, Quim Monzó, Karmele Marchante, Francesc Boldú, Santi Soler, Juanjo Fernández, Pepista Galvany, Juan Martínez Alier, Mario Gaviria, Florencia Ripollés, Rossend Arqués, el dibuixant Bolinaga i els fotògrafs Manel Esclusa i Gol. També era prou meritòria dels col·lectius TARA, Sexajo, Taller 7, Antipsiquiatria i els corresponsals dels diferents Ajos d’arreu del país. Durant les Jornades Llibertàries els redactors d’Ajoblanco amb col·laboració de la CNT, van editar el diari Barcelona Libertaria.
L’any 1987 es va iniciar la segona etapa d’Ajoblanco que, sense l’empenta llibertària dels primers temps, va ser crítica amb el poder, aleshores en mans del PSOE a Espanya i de CIU a Catalunya. Aquesta segona part d’Ajoblanco va durar finsel 1999.
