Les propostes del “sindicalisme del règim”, a partir de 1978/1980 (Constitució i Estatut dels Treballadors), sempre han anat en una doble adreça: d’una banda la protecció dels col·lectius amb ocupació estable, on les polítiques de concertació social, concretades en una política de rendes, oferien la possibilitat de creació d’ocupació i, per descomptat, el blindatge relatiu del “seu no acomiadament” de qui tenien ocupació estable i fixa, a canvi d’una moderació salarial.

Per una altra, per a qui tenia ocupacions precàries i/o simplement estaven en situació d’atur, aquests sindicats negociaven, bé prestacions d’atur, bé cursos de formació, bé mesures incentivadores de l’ocupació de certs col·lectius amb dificultats (joves, majors de 45 anys, dones, etc…).

Per als nuclis estables, el sindicat era garantia de l’ocupació i de la seva qualitat, encara que això no fa desaparèixer la crítica cap a ells, la qual augmenta en la mateixa mesura que ho fa la deterioració de les seves condicions de treball i de vida.

Per al nucli perifèric, el rebuig del sindicat és dominant, doncs aquest perd tota la seva aparent funcionalitat (protegir els seus interessos), ja que aquests, com persones precàries o desocupades, no els importen gens al sindicalisme institucional…

L’individualisme penetra en totes les relacions i desplaça l’acció col·lectiva (funció principal del sindicat), al camp de l’imaginari col·lectiu en “vagues generals”, “manifestacions generals”, no sent possible l’acció cooperativa i solidària, tant en els centres de treball com en la solidaritat dels sectors. La consciència que s’instaura és contrària a l’enfrontament col·lectiu i s’instal·la l’individual entre el treballador/a i l’empresari i, a més, aquest conflicte es torna impotent davant el disciplinament que tenen les normes jurídiques (desregulació de les relacions laborals) i l’increment de l’espai d’intervenció arbitrària de l’empresari.

Aquests sindicats, davant els canvis en el món del treball, o bé han estat cooperadors necessaris (acceptació de normes desreguladores i liberalitzadores de l’organització del treball: ETT, dobles escales salarials, contractes i subcontractes, sectors fora de l’estatut protector del treball, etc.), o bé no han plantat cara, a través de l’enfrontament, davant aquests canvis legislatius i productius que possibiliten, cada vegada en major mesura, el control exclusiu per part de l’empresariat del procés de treball.

La pèrdua de força d’aquest sindicalisme, com factor que contraresta l’arbitrarietat, ha col·locat l’acció sindical en un espai on la possibilitat de resposta esdevé irrellevant. L’empresariat es mou en “el regne de la impunitat” i identifica als Sindicats com “agents socials funcionals” per als seus interessos.

El treball com un espai primordial del conflicte

El moment de la mobilització evidencia el conflicte que suposa el qüestionament de les relacions de poder que hi ha darrere de les relacions laborals. La mobilització és la ruptura amb la normalitat d’opressió i explotació, amb la legitimació del “fet quotidià” d’una relació desigual i injusta, alhora que interromp la sensació “d’impunitat” de l’empresari que, diàriament, en les relacions laborals, la persona assalariada percep i sent de manera humiliant en les seves condicions de treball i de vida.

La mobilització qüestiona l’estricta racionalitat del mercat, que és solament econòmica, la qual no deixa espai per a un pensament lliure d’ordenar les relacions laborals i socials, sota altres paràmetres i valors, on els drets (tots els drets) li pertanyen a les persones (a totes les persones) i han de ser garantits per a tots i totes, basant-se en relacions cooperatives, solidàries i no competitives. És a dir, tot el contrari a l’individualisme, que té en “la competitivitat” l’ànima de les relacions econòmiques, laborals i socials.

Del resultat de la mobilització, depèn que es formi una consciència transformadora, és a dir, apareix la possibilitat que les coses poden ser diferents, sempre que intervingui una “victòria” o un canvi en les regles de joc.

L’estratègia en l’Acció Sindical cap al camí de l’autogestió: L’acció sindical intrínsecament enllaçada a l’acció social: la recerca de la igualtat en les relacions laborals (repartiment de la riquesa), alhora que el necessari repartiment del treball (jubilacions, contractacions), són passos necessaris, no solament possibles, en el camí cap a l’autogestió de la producció, de la distribució i el consum.

La posició objectiva del “subjecte sindicat” en el nostre sistema de relacions laborals i, més específicament, en el paper que la carta Magna atorga a la Negociació Col·lectiva i, en conseqüència, als seus representants –sindicats-, considera un dret fonamental la mateixa, igual que la llibertat sindical, després és reconegut com un paper essencial i fonamental.

Assistim al qüestionament del paper de la negociació col·lectiva i de la legitimació dels subjectes intervinents. Qüestionament que obeeix a diferents factors. Uns, endògens: perversió dels objectius i fins sobre la base de posar parxes i crear esquemes de col·laboració, i, uns altres, exògens: la concertació social i les polítiques de consens que fan desaparèixer en la pràctica el conflicte, comportant-se els sindicats del règim com agents socials, funcionals a l’economia o, el que és el mateix, al benefici empresarial, construint una determinada cultura, cada vegada més allunyada d’una ètica de justícia social i sense posar en qüestió el sistema capitalista.

La negociació col·lectiva ha mutat el seu paper destacat lligada a l’acció sindical, és a dir al conflicte, fins a convertir el seu paper en “un ampli favor legislatiu” on el poder econòmic (i el polític) entenen que el conveni col·lectiu, en un sentit ampli, és “un instrument de governabilitat…preferible al legislatiu” (O.Romagnoli 2008).

Des de la desregulació laboral de la dècada dels 90 (abandó legislatiu dels drets necessaris), l’empresariat entén que l’autonomia “de les parts”, els permet introduir majors quotes de flexibilització de les condicions de treball i, per tant, de l’organització del treball, adaptant la mà d’obra als seus interessos.

Aquesta retirada –estratègica- de la norma legal (drets mínims, dret necessari, en salari, temps de treball, complements salarials, qualificacions, etc.), instaura el conveni com “instrument de governabilitat”, i, els sindicats del règim es transformen en disciplinadors de la mà d’obra, permetent l’actual estat de coses: la precarització integral de les condicions de treball i la dictadura de l’empresari, sent la seva cara contrària, la pèrdua de poder obrer.

La desaparició del dret del treball i la gairebé desaparició de la Negociació Col·lectiva, és el símptoma de la plena constitució de les relacions laborals en termes de mercat i, en el mercat, solament intervenen els individus aïllats que determinen les condicions de la seva relació.

En aquesta fase ens trobem, i és aquí on tenim que reclamar que és possible el repartiment del treball i que és possible el repartiment de la riquesa que generem els treballadors i treballadores, sent la Negociació Col·lectiva un marc adequat, a condició d’una autèntica i real transformació del model de sindicalisme imperant.

El sindicalisme, així almenys ho entén la CGT, ha de ser un contrapoder real, per a acabar d’una vegada amb el capitalisme, ha de ser una eina per a les persones, per a la construcció d’un altre model de relacions de producció, d’altre model de societat, on la cooperació, la solidaritat i el suport mutu entre les persones, a la recerca del “bé comú” per a tots i totes i per al planeta, sigui l’única norma de comportament.

* Article d’opinió de Pepe Aranda, Secretari d’Acció Sindical del Comitè Confederal de la CGT, publicat a Espacio Público

http://www.espacio-publico.com/los-sindicatos-en-tiempos-neoliberales#comment-1506