Passi el que passi dimecres, la vaga convocada per la CGT a l’ensenyament públic no universitari haurà servit per a diverses coses. Aquesta afirmació no ens hauria d’estranyar en absolut, ja que pel moviment obrer tradicionalment les vagues eren eines que es planificaven i es duien endavant amb la intenció clara d’assolir determinats objectius. Les vagues no es fan per cosmètica. Suposen un esforç per a qui les fa. Els i les treballadores vivim del nostre salari i, per tant, no cobrar ens erosiona les condicions de vida. En conseqüència, quan es promouen cal definir clarament la seva utilitat.
Aquesta és la raó per la qual CGT convoca precisament la vaga el dia 18 de gener. Una raó que no costa gaire d’entendre a qui, realment, vulgui entendre el perquè de la data de la vaga. El dia 18 encara s’estaran negociant els pressupostos de la Generalitat dels quals pengen, directament, una part de les reivindicacions que motiven la vaga: més pressupost per a l’educació pública per tal de poder incrementar el nombre de docents i reduir les ràtios, eliminar els barracons que encara hi ha a escoles i instituts i la progressiva eradicació del concerts.
En canvi, fer-ho només quan els pressupostos ja estiguin tancats, i em temo que aprovats, és una simple acció de cosmètica o de maquillatge. No cal fer massa voltes per veure que la convocatòria del dia 9 de febrer, que altres sindicats han posat a sobre la taula i que es farà un dia en que ja s’haurà tancat la negociació pressupostària, poc aporta a la pressió per a rectificar com a mínim les partides d’educació d’aquests pressupostos neoliberals i de misèria.
