Bombarda Edicions publica el darrer llibre de l’historiador Fèlix Villagrasa amb el títol de Breu Història de Catalunya. El text, de cent-cinquanta planes condensa els esdeveniments d’aquest poble del nord-est de la península ibèrica des de la prehistòria.
El poble català, com altres del mediterrani, és un barreja de races i cultures, des dels ibers fins als grecs, passant pels visigots, els jueus i els sarraïns, amb una important base romana en la llengua, en els costums i en la religió.
La Catalunya contemporània sorgeix durant l’edat mitjana com a frontera sud de l’Imperi carolingi. Seguint el model de monarquia confederal, fou l’embrió que donà lloc a la corona hispànica fins que la noblesa castellana va aconseguir monopolitzar-la. Castellans i francesos van ser utilitzats pel primer rei borbó, Felip V, per convertir la corona confederal en Estat espanyol, unitari i absolutista a inicis del segle XVIII.
Des de llavors la tensió entre la Castella antropocèntrica i la Catalunya centrífuga ha estat constant. La modernització dels sistemes polítics (liberalisme democràtic), econòmics (capitalisme industrial) i socials (obrerisme, anarquisme) sempre eren introduïts a la península per Barcelona, produint una diacronia respecte a la resta de l’Estat, sempre al caire del col·lapse, que sovint ha desembocat en pronunciaments i dictadures militars, fent evident que l’única estructura estatal fiable per als dirigents polítics espanyols era l’exèrcit.
El llibre de Villagrasa repassa els diferents períodes d’aquesta història de vegades comuna, de vegades paral·lela, de Catalunya i Espanya fins els nostres dies, quan es troba en marxa un procés delicat, i no exempt de tensions, que pot tenir com a conseqüència un nou pacte més favorable per a la nació catalana, o la ruptura de la unitat territorial aconseguida a sang i foc, i que avui consagra la Constitució de 1978.
