Quan una persona decideix orientar la seva formació professional a l’àmbit de l’educació social no ho fa per diners (els sous mai han estat gran cosa) ni per les condicions laborals (treballar festiu, caps de setmana, nits…); ho fa per que creu en el que representa aquest treball, en la seva capacitat de transformació d’una realitat que ens sembla injusta, sobretot amb aquells que el sistema ha descartat.
Però tot canvia quan tant el sou com les condicions laborals empitjoren tant que fan dificil seguir treballant en el sector sense que això suposi condicionar la teva estabilitat personal. El desencantament consegüent es transforma en ràbia quan veus que la raó d’aquests canvis és solament econòmica, i que qui acaben sofrint aquesta perspectiva economicista de l’àmbit social són les persones amb qui treballem, gent que no té ni els recursos ni els mitjans per a defensar-se.
Potser tot s’entengui millor amb un exemple, el del meu centre de treball. CRAE Llar Les Vinyes, a Cerdanyola del Vallés. Empresa gestora Filles de Mª Auxiliadora, vinculades als centres residencials des dels tétrics centres del franquisme (gràficament descrits en el comic “Paracuellos” de Carlos Giménez). Fa 3 anys: 1546 hores anuals, 7 dies de lliure disposició, 12 dies lliures entre Setmana Santa i Nadal, uns 24 mil euros bruts anuals. Fa dos anys (conveni d’Acció Social de Catalunya): 1725 hores anuals, 7 dias de lliure disposició (però a retornar), 0 dias entre Setmana Santa i Nadal i 22 mil euros bruts a l’any; avui, Conveni estatal: 1771 hores, 2 dies de lliure disposició, 16.500€ bruts anuals.
Com s’ha arribat aquí? D’una banda tenim una patronal (AEISC i AESAP ) que, una vegada resoltes les seves discrepàncies inicials(llegeixi’s
