CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Ámbit: Ambits

Sobrietat i cobdícia

Coneixeu el conte de Tolstoi «Quanta terra necessita un home»? Tracta d’un camperol, Pajom, que viu dominat pel desig creixent de posseir més i més terres de conreu. El seu afany fa que a la llarga es guanyi l’enemistat dels seus paisans i, en part per aquesta malvolença i en part per la seva mateixa ambició, acaba marxant a un altre poble.

En tot moment les seves collites han estat bones i sempre al començament de cada nova empresa se sent feliç, però tard o d’hora acaba patint una fiblada d’insatisfacció que l’empeny a augmentar les seves propietats.

Llegir més »
Cartell projecció documental
Premsa

Projecció del documental “Vivir o morir por la verdad y la justícia” sobre el cas d’Alberto Patishtán, el 13 de setembre a Barcelona

Projecció del documental “Vivir o morir por la verdad y la justícia” sobre el cas del professor i activista mexicà Alberto Patishtán

Divendres 13 de setembre a les 21.30h al local de la CGT a Barcelona

«Alberto Patishtán: Vivir o morir por la verdad y la justicia», és un documental sobre la vida i lluita del pres polític de El Bosque, Chiapas.

Llegir més »

Els assalariats a l’estat espanyol han perdut gairebé 60.000 milions d’euros amb la crisi

La crisi econòmica ha infligit un fort càstig a la butxaca dels assalariats de l´estat espanyol, fins i tot al dels que encara conserven els seus llocs de treball.

D’una remuneració mitjana de 35.600 euros anuals en 2008 han passat a 34.476 el 2013, si prenem com a referència les dades del primer semestre. Aquest descens, que equival al 3,5%, representa una minva global de gairebé 60.000 milions d’euros o, el que és el mateix, deu bilions de les antigues pessetes.

Llegir més »

Diccionari militant: Capitalisme

1. – El capitalisme és UNA RELACIÓ SOCIAL que es dóna entre els capitalistes, que compren la mercaderia força de treball, i el proletariat, que ven la seva força de treball per un salari.

2. – El capitalisme és UNA RELACIÓ HISTÒRICA entre dues classes antagòniques, que obliga i coacciona la majoria de la població a vendre al capital la seva força de treball per un salari.

Llegir més »

Manifest de la PUDUP en la inauguració del curs acadèmic 2013-14 del sistema universitari català

DECLARACIONS DE LA PLATAFORMA UNITÀRIA EN DEFENSA DE LA UNIVERSITAT PÚBLICA

Inauguració del curs acadèmic 2013-14 del sistema universitari català
UdG – 6 de setembre del 2013

En els darrers temps, es va fent evident la desvalorització i el desmantellament d’allò públic, del sistema de serveis i recursos per atendre al conjunt de la població (sanitat, educació, serveis socials, cultura, etc.) i amb ell, la universitat n’està patint una transformació estructural que posa en suspens el dret a l’educació pública de les properes generacions.

Llegir més »

Discurs de Salvador Seguí a l’Ateneu de Madrid el 1919

“A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en el moment en què es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre els treballadors catalans.

Llegir més »

Les mirades dels veïns del barri

“Que els immigrats siguin tractats amb justícia i igualtat i sense cap mena de paternalisme.
Parlo de drets i no de favors susceptibles de ser manllevats sota el pretext de la crisi”.

Llegir més »

Balanç del mes d’agost: 31 desocupats menys i més dificultats per a qui tenen una ocupació

El Govern espanyol anuncia un descens de 31 persones en el nombre d’aturats. A l’agost, amb el Reial Decret 11/2013, l’Executiu va modificar les condicions per a l’Extinció Col·lectiva de Contractes i introdueix reformes sobre l’accés a la jubilació parcial i les prestacions per atur.

Solament el 5,5% dels nous contractes laborals signats a l’agost de 2013 han estat indefinits. Aquesta xifra suposa un 16% de descens respecte a juliol en aquest model de contractació. L’avanç l’ha fet el Servei Públic d’Ocupació Estatal i en ell es mostra que el 93% dels nous contractes d’agost –que superen el milió– s’han signat en condicions de temporalitat. El repunt estacional de l’activitat ha permès al Govern presentar unes dades d’atur amb els quals ha incidit en la suposada millora de l’economia: “Hem tingut el millor mes d’agost des de l’any 2000”, va declarar la secretària general del Partit Popular, María Dolores de Cospedal. El descens és de 31 aturats menys respecte al mes de juliol. Segons el SEPE, l’atur se situa en 4.870.215 persones, mentre que al juliol, l’Enquesta de Població Activa situava aquesta xifra en 5.977.500 persones, a causa dels diferents mètodes de càlcul de les dues agències.

Agost no ha donat un respir tampoc per a qui tenen un treball. El Reial decret-llei 11/2013, publicat el 3 d’aquest mes, és una reforma sobre la reforma laboral aprovada al gener de 2012, orientada a limitar la possibilitat de recórrer els expedients d’extinció col·lectiva de contractes –fórmula actualitzada per a referir-se als Expedients de Regu­­lació d’Ocupació–. A més, el Decret introdueix novetats sobre la jubilació parcial, que suposarà per a moltes dones –la majoria de la població en aquesta situació– una reducció de les pensions contributives, perquè el càlcul de la mateixa estableix coeficients reductors per a qui no hagin completat els 15 anys de cotització necessaris per a percebre les pensions.

El propòsit de disciplinament de la població en atur guia un altre dels canvis aprovats pel govern. A pesar que la irregularitat en el cobrament de prestacions per atur és molt baixa, l’Executiu segueix establint límits al cobrament d’aquest subsidi: s’endureix el règim sancionador al mateix temps que es dóna a les Agències Privades de Col·locació incentius econòmics per a comunicar a l’Administració si algú inscrit en l’atur “incompleix les seves obligacions”.

Ocupació caníbal

L’engegada del nou decret suposa un aprofundiment de la pèrdua de drets i posa en qüestió un dret fonamental com és la tutela judicial efectiva. La referència a l’article 24 de la Constitució és de Vidal Aragonès, advocat del Col·lectiu Ronda i professor de Dret del Treball. Ara­go­nès ha explicat a DIAGONAL les modificacions fonamentals que estableix aquest nou decret governamental. “Si fins a ara han atacat sobre la normativa, ara s’ataca sobre el procediment”, desgrana Aragonès, “han canviat la norma perquè no sigui possible que alguns defectes formals, que en realitat eren de fons, deixin sense efecte determinats ERO”.

D’aquesta manera, es limiten a tres les causes per a declarar nuls els acomiadaments col·lectius: una té origen constitucional, i és la vulneració de drets fonamentals, els altres dos supòsits en els quals es manté la nul·litat és aquells en els quals no es comunica el període de consultes així com la falta de documentació; dues pràctiques que freguen el frau, indica Aragonès. Això tindrà diferents conseqüències: en primer lloc, si no hi ha una causa per a l’obertura d’un procés de ERO, es podrà declarar la improcedència del mateix, no així la nul·litat. Així, l’empresa no ha de mostrar voluntat de negociació, això és, “l’acomiadament és encara més lliure i menys indemnitzat”, resumeix Aragonés.

L’afany del Govern per aprofundir en la deflació salarial s’explicita en una altra de les novetats aprovades a l’agost. A partir d’ara, les multinacionals no estan obligades a presentar comptes consolidats si la seva societat dominant no està domiciliada a l’Estat espanyol. Dit d’una altra manera, si una multinacional presenta un expedient d’extinció col·lectiva, està autoritzada a presentar una realitat econòmica parcial del grup per a justificar la mesura.

També es limiten les taules de negociació, de manera que en les mateixes participaran menys representants del comitè d’empresa. “Això significa que en les grans empreses hi haurà sindicats que quedaran fora”, indica Aragonès, que veu més greu si cap la possibilitat oberta pel decret que en una sola taula es decideixi per diversos centres de treball. Si tot el Decret, segons aquest advocat, està destinat a limitar les opcions del sindicalisme combatiu, aquesta mesura apunta a aquelles plantilles que plantin cara als acomiadaments col·lectius dintre d’una empresa amb diferents centres. Allí on no hi ha sindicats, l’empresa també tindrà més fàcil triar als representants de la plantilla.

Una altra modificació introduïda pel RD 11/2013 és la limitació a les demandes individuals per part dels treballadors. Si fins a ara un integrant de la plantilla podia dur els ERO als tribunals independentment de si la taula de negociació arribava a un acord, a partir d’agost aquesta possibilitat es limita a qüestions que no tinguin a veure amb l’extinció col·lectiva. “És una salvatjada”, resumeix Aragonès, “el seu Estat de dret burgès se l’estan passant pel folro”.

Si el cos a cos en els tribunals havia deixat sense efecte bastants ERO, la nova legislació posa més difícil la defensa davant els acomiadaments col·lectius. Encara així, Aragonès defensa que cal obrir vies per a defensar-se d’aquesta pèrdua de drets, qüestionant els fonaments constitucionals d’aquestes mesures així com la vulneració de drets recollits per l’Organització Internacional del Treball. No obstant això, aquest advocat creu que és necessari que es reprodueixi la contestació perquè aquestes retallades no surtin gratis: “L’única cosa que ens queda és el conflicte social, no hi ha mésalternativa”.

Llegir més »

No ens donem per vençuts

Resulta impressionant recordar ara les reivindicacions bàsiques del moviment obrer, en el context de crisi sistèmica per la qual travessem i comprovar com hem anat perdent, en molt poc temps, totes les conquestes laborals i socials assolides, almenys en alguns països de l’occident industrialitzat, amb l’esforç, la lluita i la sang de milions de treballadores i treballadors, d’activistes socials i sindicals. Pensem en les lluites contra el treball infantil, contra la desigualtat salarial entre homes i dones, per la reducció de la jornada laboral, per un treball digne i amb drets, per unes condicions laborals superadores del semiesclavatge del qual partíem en el segle XIX.

Ara, en ple segle XXI, el capitalisme ha desenvolupat el nou rostre de la globalització, adquirint una forta deriva cap al capitalisme financer enfront del capitalisme productiu, i l’ha aprofitat per a tornar a èpoques passades d’explotació, espoli i retallada dels drets salarials, laborals, socials de la majoria de la població. Sense escrúpols, sense sensibilitat, sense ètica, considerant a les persones com pura mercaderia d’usar i llençar.

Centrant-nos a l’Estat espanyol, les dades de l’atur reflectits en la EPA del 1r i 2n Trimestre de 2013, reflectien un panorama social dantesc i, el que és més greu, el govern ha llençat, intencionadament, la tovallola, acceptant que el drama de l’atur seguirà en xifres insostenibles fins al 2015 i següents.

Llegir més »

Cop egipci i contrarrevolució antinordamericana: Conseqüències imprevisibles de la fi del control d’EEUU en la zona

L’autor, filòsof i escriptor arabista, analitza l’etapa que viu Egipte en la qual es decanten els aliats de l’Exèrcit.

Com recordava la periodista Olga Rodríguez en un recent article, la política d’EEUU en el Pròxim Orient es basa des de fa quaranta anys en tres pilars: Aràbia Saudita, Israel i l’exèrcit egipci. A partir dels acords del Quincey en 1945, la teocràcia saudita es va convertir en la clau del domini energètic nord-americà i en el mur de contenció de les esquerres i els nacionalismes panarabistes.

Després de la guerra de 1967, Israel, per raons al mateix temps de política interna i de geo-estratègia, va passar a centrar obsessivament, de vegades de manera incongruent, totes les posicions de Washington en la regió. Amb Sadat i els acords de Camp David en 1978, l’exèrcit egipci, màxim receptor d’ajuda nord-americana (si exceptuem precisament a Israel), es va transformar en el veritable garant d’un sempre precari equilibri regional, més fràgil i amenaçat que mai després de la “pèrdua” d’Iran en 1980. Política d’Estat per sobre de les diferències entre administracions successives, aquest triple eix ha estat sempre el pivot sobre el qual s’ha fundat l’hegemonia d’EE UU en aquesta zona, la més “geo-estratègica” del planeta (per a desgràcia dels seus habitants).

Amb independència dels seus diferents orígens i per molt incoherent que sembli, aquestes tres forces –Aràbia Saudita, Israel i l’exèrcit egipci– han mantingut sempre unes estretes relacions d’aliança interessada, com ho demostra ara, després del cop d’estat de Al-Sisi, la reacció de saudites i israelianes, amb un explícit suport econòmic dels primers i una pública palmellada de sustentació i aplaudiment dels segons; i amb la intervenció diplomàtica d’ambdós a fi que la UE i els EEUU “donin una oportunitat al full de ruta” dels militars egipcis.

Perquè el sagnant cop d’estat a Egipte il·lumina també un aspecte paradoxal d’aquest domini nord-americà. La seva dependència d’Aràbia Saudita, Israel i Egipte concedeix a aquests tres règims una autonomia que no tenen països menys necessaris, o fins i tot més hostils, en l’ordre regional. No són simples titelles de Washington, com ho prova així mateix el cop militar egipci: igual que Israel amb l’extensió de les colònies i els bombardejos de Gaza o que Aràbia Saudita amb el finançament de grups obertament terroristes (decisions contràries als interessos nord-americans), Al-Sisi era molt conscient que tenia la paella pel mànec: Obama estava obligat a “empassar-se” el cop i negociar amb l’exèrcit. Sabent el seu poder, una vegada consumat el putch després de les manifestacions populars del 30 de juny, no ha tingut la menor objecció a trencar les negociacions amb els Germans Musulmans (que havien acceptat una proposta de la UE) i a desfermar una violència i repressió encara majors que les de Mubarak (només comparables a les de Bachar Al-Assad).

Crec que és molt important assenyalar aquesta inesperada revelació de la impotència nord-americana. Tant les revolucions de fa dos anys com les contrarrevolucions ara indiquen en realitat la debilitat d’un domini que ve perllongant-se des de fa 70 anys. Ni Washington va fer les revolucions ni Washington està fent ara les contrarrevolucions. És una potència vinguda a menys, fracassada a L’Iraq, fracassada a Afganistan, que tracta avui de no veure’s

Llegir més »

El futur que ofereix el FMI per a l’Estat espanyol: deute, atur i molta pobresa

Els autors repassen l’informe staff fins el 2018 que acaba de publicar el personal del Fons Monetari Internacional sobre la situació econòmica espanyola i les exigències d’aquest organisme.

Espanya 2018. No és el títol d’una apocalíptica pel·lícula de ciència ficció. És el negre futur que ens ofereix el Fons Monetari Internacional (FMI) en el seu recent informe anual dedicat a l’Estat espanyol. Després d’unes retallades brutals que ens han empobrit massivament, una reforma laboral i una altra de pensions sota la seva pressió, aquesta institució financera internacional radicada a Washington ens recomana més austeritat.

El resultat, segons les seves pròpies previsions, serà més deute, atur, i molta pobresa. En l’Informe del staff, que es va fer públic a principis d’agost de 2013, el FMI planteja desballestar l’Estat del benestar. Això és: Reformar el sistema de pensions, “revisar les despeses de serveis clau com l’educació i la sanitat”, pujar IVA i impostos especials, aprimar l’administració pública en els seus diferents nivells…

A més proposa, en un país amb un atur oficial del 26,3 % de la població activa i amb uns riscos de pobresa i exclusió social disparats, rebaixar els salaris de les/els treballadors un 10% en dos anys. La mesura permetria, segons el Fons, reduir l’atur entre sis i set punts percentuals fins a 2016, disminuir el dèficit i augmentar el PIB. Es nota que si el FMI compleix les seves previsions –una cosa que gairebé mai passa, ja que periòdicament revisa les seves previsions anteriors fins a equivocar-se de nou– ens duria a un 20% d’atur, una taxa que no és per a llençar coets.

Aquest que acabem d’esmentar seria l’escenari més optimista que el FMI ens pot oferir, amb la condició d’accelerar les seves receptes de misèria. El propi Fons reconeix el desastre que ens espera després de quatre anys aplicant servilment les seves receptes i amb un Govern del conservador i corrupte PP amatent a dur els ajustaments a les seves últimes conseqüències, caigui qui caigui. Les estimacions fins a 2018 del Fons Monetari Internacional per a Espanya mostren un panorama de “debilitat perllongada” en el qual l’atur segueix en el 27% el 2014 i supera el 25% el 2018; i en el qual el deute públic es dispara al 106% del PIB sense que el deute privat baixi del 236% del PIB en els pròxims cinc anys.

Al mateix temps, també admet que podria donar-se un escenari a la baixa en el qual s’entrés en una “espiral macro-financera negativa”, que ens duria a nivells elevats de deute públic i privat, en el qual el PIB no fos positiu fins al 2017 i en el qual l’atur seguís per sobre del 27% en un “futur previsible”. A més de grans contradiccions, el FMI en el seu Informe no juga net, al no comptabilitzar el dèficit fiscal en tota la seva amplitud, això és, incloent el caríssim rescat públic a la banca espanyola, que el propi informe xifra en 246.441 milions d’euros.

Olli Rehn avisa que properament avaluaran en detall la reforma laboral espanyola

La proposta de rebaixar els salaris un 10% va rebre el suport de la Comissió Europea (CE) en la veu del seu vicepresident econòmic, Olli Rehn, qui cobra 22.963,55 euros al mes, a més d’un complement per a despeses de 911,38 euros, sense incloure despeses de desplaçament, que són reemborsades.

Per una vegada, Govern, partits polítics i sindicats (alguns d’ells havien pactat la reforma laboral exigida pel FMI i signat el Memorandum d’Enteniment) van expressar la seva oposició a aquesta proposta, però Olli Rehn va tornar al socors del FMI i va escriure sense vergonya, el 6 d’agost, que “aquells que rebutgin de forma instantània (la proposta de baixar salaris) carregaran sobre els seus muscles l’enorme responsabilitat del cost social i humà”. Així, el senyor Olli Rehn, amb un toc de paternalisme, ens infon un sentiment de culpa. No obstant això, molta gent a Espanya pensa que la culpa de l’enorme “cost social i humà” la tenen en primer lloc la seva organització, la Comissió Europea, el FMI i el Govern submís de l’Estat espanyol.

El suggeriment del Fons d’aprofundir la reforma laboral engegada el 2012, busca que les empreses puguin tenir més flexibilitat per a oferir reduccions de jornada i salaris. Com diu Rehn en la seva carta ja esmentada, “el mes que ve avaluarem en detall la reforma laboral espanyola de 2012”. Tot per a alleugerir les indemnitzacions per acomiadament i facilitar els ERO, com exigiria el FMI al Govern de Yorgos Papandreu en un primer memoràndum de 2010 per a Grècia, país on les retallades de salaris no van aconseguir reduir l’atur sinó tot el contrari.

Els manaments del FMI, pilars centrals del capitalisme sense fronteres

No hem de sorprendre’ns de tal recomanació del FMI, ni tampoc que hi doni suport la Comissió Europea. De fet, cada any, en aplicació de l’article IV dels seus estatuts, una missió del Fons visita a les autoritats dels països membres i distribueix les seves recomanacions, la qual cosa els permet seguir més de prop les polítiques econòmiques aplicades pels respectius governs i influir sobre ells.

Les seves recomanacions, que constitueixen condicions als seus préstecs o assessorament, continuen sent les mateixes des de fa dècades: Reducció o congelació dels salaris, reducció de les pensions de jubilació, privatització de les empreses públiques, retallades en sanitat, educació i protecció social… En fi, tot el que permet afeblir el fràgil estat del benestar, destruir la sobirania del país per a sotmetre’s

Llegir més »

El sector informàtic canvia de marxa

El sector

Qui conegui el treball informàtic sap perfectament que no té res a veure amb la imatge idíl·lica que presenten els mitjans de comunicació, polítics o empreses presumptament respectables. Un professional jove, guapo, vestit amb americana i corbata, altament qualificat, ben considerat i millor pagat.

Llegir més »

Llocs de treball desnonats

L’actual estructura del mercat de treball és producte de normes –lleis– generades i creades per persones molt concretes.

Hauran mort les classes socials i s’haurà diluït la dependència de la re­lació salarial de la majoria social, i no ens hem assabentat? Serà per això que el capitalisme no necessiti en el sud d’Europa de milions i milions d’ocupacions? Des de la Comissió Euro­pea se sosté que cal refundar el model de capitalisme sobre la base d’un nou model productiu, de formació professional-educacional i un ampli model de “protecció social”. On es troba llavors la quadratura del cercle? Per què l’economia espanyola manté improductius a més de sis milions de persones?

L’explicació més política l’hem de buscar en el model de relacions laborals –i per tant socials–, imperant des de la meitat dels ‘70 fruit de l’adaptació a un capitalisme competitiu, globalitzat i modern: flexibilitat en la contractació individual i en la concertació col·lectiva, llibertat de donar per acabat el contracte de treball sense tutela judicial, i retallada de les polítiques protectores davant atur. És la famosa “flexiseguretat” del Tractat de Lisboa, avui rebregada autoritària­ment en l’últim Pac­te Fiscal.

A l’Estat espanyol, l’atur defineix el nostre mercat de treball, simbolitza la crisi econòmica i, a causa de la rapidesa en la destrucció d’ocupació, força la ‘societat’ a la perplexitat. L’atur impedeix, si més no, una mirada lúcida sobre les causes d’aquesta destrucció. D’aquí la incapacitat per a analitzar el perquè es va generar la mateixa quantitat d’ocupació en el període llarg de creixement –uns deu anys 98/07–, que ara s’ha destruït en aquests gairebé 6 anys de crisis-estafa.

Davant tal perplexitat i davant la seriosa deterioració de les condicions de vida, sobretot dels milions de persones que perden rendes salarials i rendes de protecció, les respostes que es configuren, totes elles, incideixen en una sola direcció: l’obligada i autoritària flexibilització del contracte, convertir al treballador en mer cost variable. No és sinó una manera de que actuï com mercaderia nua de drets, prenyada de “productivitat”. I que les retallades de despesa social per a situacions d’atur i per al retir de la vida activa –les pensions– actuïn com variable depenent d’aquesta salarització primigènia.

L’actual estructura del mercat de treball no és producte de la “casualitat o de les conjuntures econòmiques”. Tampoc ho és de les lleis del mercat reconvertides en lleis inexorables. És un producte de normes –lleis– generades i creades per persones molt concretes. Lleis aplicades amb “mà de ferro” per institucions de justícia i ordre –judicatures en tots els ordres: laboral, civil i penal–.

La constitució d’aquest ordre social en el terreny laboral s’expressa en els denominats “models de relacions laborals”. Model de relacions laborals que ha assolit ‘normalitzar’ la impunitat dels responsables de la violència sistèmica més greu de les últimes dècades: la dels actes privats empresarials, siguin aquests públics, semi-públics, de Pymes o de multinacionals, que no només priven a milions de persones assalariades del seu estatut de treballador/a i de l’ocupació –i drets–, sinó que, alhora, els impedeix l’acció lliure de no treballar assalariadament. Doncs se’ls neguen rendes bàsiques o salari social suficient per a una vida digna i plena i, a més, se’ls despulla dels seus drets de ciutadania.

El debat fals sobre els “costos laborals i socials”, sobre la plena “ocupació”, eludeix l’origen del problema: empresaris, governs i sindicats majoritaris han construït, consentit i implantat totes les polítiques econòmiques i socials, basades en la reducció del preu del treball i la pèrdua de drets laborals, de llibertats sindicals i socials. El fals debat fa desaparèixer del debat social el veritable problema: el d’abolir, avui i aquí, el treball assalariat. La solució no és la plena ocupació, i molt menys ara que almenys una gran part de les consciències ha constatat les conseqüències mediambientals i en les maneres de relacionar-nos, de consumir-nos i de destruir-nos.

A més, el model capitalista no necessita de milions d’ocupacions que ell mateix ha desnonat, per a la recuperació de les seves taxes de benefici. Avui l’empresariat, els banquers, els seus economistes i els executius de qualsevol organisme, se saben per sobre de la justícia i la seva impunitat és gairebé total. D’això va aquest debat de l’ocupació avui.

* Desiderio Martín és membre del Gabinet Confederal d’Estudis de la CGT. Article publicat al núm.200 de la revista Diagonal.

Llegir més »

La crisi

Faríem malament en plantejar-nos la crisi només com una situació econòmica de vaques flaques, curta, llarga o permanent, amb components objectius, sobretot quant a l’esgotament de recursos. Més aviat es representa com una espècie de cèrcol asfixiant d’injustícia radical, d’insensatesa perversa, de profunda inversió de l’ordre i d’indignitat. Un cèrcol que no va néixer el 2007, sinó que ve des de lluny i de temps enrere.

Recordo un article d’Emilio Alba en el número 59 de Libre Pensamiento sobre la crisi alimentària, parlava de que l’entrada del capital financer en el sector havia implicat el que entre 2002 i 2008 el preu dels aliments bàsics es multipliqués 4, 5 o 6 vegades, suposant, naturalment, un considerable increment de la fam en el món. La nostra crisi, malgrat que ja havia esclatat la bombolla financera, no s’havia iniciat encara. Molt abans, des de quan?, l’occident ric, al que Espanya s’incorpora en els 70, assisteix impassible i cínic a la visió d’un món empobrit i arrasat. Hem viscut desplaçant els danys letals d’un sistema radicalment injust, ignorant-los, mirant cap a l’altre costat, adherits als nivells de consum i benestar del nostre model de desenvolupament i, a través d’ell, acceptant les cada dia majors exigències d’un capitalisme atroçment competitiu, necessitat de beneficis creixents.

Tampoc reaccionem quan aquests efectes es van anar acostant: Grècia es va quedar sola en la seva forta mobilització social contra el deute, contra l’empobriment vertiginós, contra les exigències antisocials del sarcasme dels rescats alliberats en el seu auxili.

La “crisi” s’anava acostant, va començar a créixer l’atur, les retallades, les reformes… Aquest acostament, aquest fer-se palès hagués d’haver constituït per a les nostres societats i per a cadascuna de nosaltres una oportunitat. No sembla que ho estigui sent, tampoc sembla que ho vagi a ser. No és una qüestió de xifres: d’atur, de famílies sense recursos, de persones per sota del llindar de la pobresa, de desnonades… Una sola persona en aquestes condicions hagués d’haver estat suficient.

Del llunyà al proper i del petit al gran hem perdut capacitat de reacció, com si ens haguessin anat vacunant fent-nos immunes a les situacions d’injustícia, de desigualtat i de pobresa.

La realitat és que la riquesa s’acumula mentre la pobresa s’expandeix, el que és indignant. Però aquesta expansió de la pobresa es realitza molt desigualment, el que tampoc és compatible amb la dignitat.

Ambdues constitueixen el cèrcol. No és possible defensar les condicions laborals i salarials o oposar-se amb fermesa a un ERO o a l’enèsima Reforma Laboral amb gairebé sis milions de desocupats amatents a acceptar un treball en condicions pitjors de les establertes en la pitjor de les reformes. Amb un 25% de persones parades contra la seva voluntat i a la recerca de qualsevol treball en qualsevol condició és impossible fer sindicalisme per al 75% restant. Si es pogués, tampoc serviria per a recuperar la dignitat.

Sense combatre la desigual expansió de la pobresa difícilment ens oposarem a la concentració de la riquesa, per més que diguem que ho fem. La defensa d’interessos particulars, malgrat que per grupals es presentin com col·lectius, no serveix avui per a frenar el creixement de la desigualtat perquè no contribueix al repartiment, que solament pot impulsar-se atenent als sectors més perjudicats per la crisi, jerarquitzant els objectius i donant prioritat absoluta a les necessitats més bàsiques.

Sense posar l’atur com objectiu central del sindicalisme sempre estarem atrapats. I en la situació actual l’atur no es combat amb polítiques econòmiques expansives ni recessives, es combat repartint el treball existent. Posant aquest repartiment per sobre de qualsevol altra consideració. La reducció de la jornada (trenta hores setmanals?, menys encara?), i la seva traducció en els llocs de treball equiparables, hauria de ser objectiu preferent. Molt difícil, però imprescindible.

La desigual expansió de la pobresa és l’arma amb la qual ens combaten i dominen per a incrementar la seva riquesa. I ho seguiran fent mentre no siguem capaces d’establir un punt d’arrencada el més igualitari possible.

Llegir més »
Evolució taxa d'atur demarcació Tarragona 2006-2013
Premsa

La demarcació de Tarragona lidera la destrucció de llocs de treball en l’àmbit català

Tarragona lidera la destrucció de llocs de treball en l’àmbit català. Segons dades extretes de l’Enquesta de Població Activa (EPA) la província frega el 27% d’atur.

El segon trimestre de l’any sòl ésser, per una zona turística com són les comarques de Tarragona, una època favorable per a la creació d’ocupació. L’activitat econòmica estacional relacionada amb el turisme estival i vinculada al binomi sol i platja, comença a rellançar-se durant els mesos de maig i juny, quan es comença a presentar la temporada per arribar al seu punt màxim, en termes d’ocupació i activitat, als mesos de juliol i agost (tercer trimestre).

Llegir més »

Els conductors d’autobusos de Barcelona convoquen una vaga parcial el 12 de setembre contra l’acomiadament d’un conductor

El comitè d’empresa dels autobusos de Barcelona ha convocat una vaga parcial -d’11 a 16 hores- el pròxim 12 de setembre per protestar per l’acomiadament d’un conductor, seguint l’acord adoptat en l’Assemblea General de Cotxeres de Sants del passat 11 de juliol. El mateix dia 12 decidiran en assemblea de treballadors si prolonguen la vaga de manera indefinida a partir del 13 de setembre. El comitè d’empresa de TMB havia desconvocat les aturades parcials previstes per a finals de juliol passat (del 22 al 26) pel mateix motiu.

Llegir més »

El Govern espanyol escolta la CEOE: redueix a cinc els contractes laborals

El Govern espanyol ha reduït de 41 a cinc els contractes laborals. Fa uns dies, el president de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarial (CEOE),

Joan Rosell, advocava per aquesta reforma i demanava el suport polític que arriba aquest dijous de mà de la ministra d’Ocupació i Seguretat Social, Fátima Báñez.

La titular ha comparegut aquest dijous al Congrés per fer balanç del primer any de la reforma laboral. I en la seva intervenció, ha posat sobre la taula el nou esquema contractual espanyol. Els nous models “Actualment hi ha 41 formularis i un complex sistema de bonificacions, un problema que resoldrem d’aquí a poc temps”, ha assegurat Báñez.

La ministra ha precisat que els nous contractes seran de tipus indefinit, temporal, de relleu, de pràctiques i de formació i aprenentatge. La ministra també ha anunciat una millora de la Llei d’Ocupació en matèria d’incentius de contractació en un únic text legal. Segons la seva opinió, la mesura “evitarà la dispersió normativa actual i facilitarà el coneixement exacte dels mateixos als subjectes de la relació laboral”. Contractació i seguretat

L’objectiu, ha recalcat, és “facilitar la contractació i donar seguretat jurídica al treballador” , així com mantenir els incentius existents presentant-los de forma més clara en un model mésúnic.

Llegir més »

El Vaticà, el destí preferit per blanquejar diners per davant de països com Suïssa i Les Bahames

El Vaticà, el destí preferit per blanquejar diners per davant de països com Suïssa i Les Bahames

El Vaticà està en el ‘top ten’ de països favorits per blanquejar diners. Així ho assegura la xarxa Voltaire, organització internacional amb seu a París, les dades les publica Noticiacristiana.com

Segons aquest col·lectiu, tal com recull Elplural.com, el petit estat europeu en què resideix el Papa ocupa el vuitè lloc en aquest llistat de destinacions preferides per a ‘rentar’ diners per davant de Suïssa o Bahames. Així mateix, supera altres nacions com Liechtenstein i República de Maurici.

I és que, “el valor internacional del Vaticà amagat per empreses establertes en paradisos fiscals supera un bilió i mig milions en l’actualitat”. Un ‘honor’, el d’estar en aquest ‘top ten’, que coincideix amb les investigacions que en els últims anys s’han obert a aquest petit estat del vell continent i alguns dels seus organismes. Així, Elplural.com recorda que l’Institut per a les Obres de Religió (IOR), conegut com Ban del Vaticà, va ser investigat el 2010 per la Justícia italiana per ‘rentat’ de diners.

Fins i tot, la Fiscalia va congelar 23 milions d’euros utilitzats “en operacions irregulars”. Un any després aquests fons van ser desbloquejats, encara que la investigació continua. Des del Departament d’Estat dels EUA es va incloure l’any passat al Vaticà entre els països considerats “un centre potencial de rentat de diners”. I és que, en 2012, i davant “els grans volums de moneda internacional que passen per la Santa Seu, és un sistema que es torna vulnerable com un centre potencial de rentat de diners”.

Llegir més »
Cartell actes 30 i 31 d'agost
Premsa

Crònica dels primers dies de l’acampada contra la MAT a Fellines (Viladasens) i activitats per al proper cap de setmana (30 i 31 d’agost)

Des de l’acampada de defensa del territori que varem iniciar el dia 23 d’agost a Fellines (Viladasens), al Gironès, s’han portat a terme diverses activitats i accions amb la intenció de vertebrar una lluita contra la MAT, en un moment on s’estan començant a realitzar les obres. En el transcurs d’aquests cinc dies, s’han portat a terme xerrades i debats relacionats amb diferents experiències de lluita en defensa el territori, marxes i caminades de reconeixement de la zona afectada, difusió als pobles veïns i accions de bloqueig a les torres que estaven treballant.

Llegir més »

Guerra a Síria? Breu guia per al debat

Guerra a Síria? Breu guia per al debat

Sembla que som a les portes d’un atac militar sobre Síria. Se’n parla i se’n parlarà. I, la veritat, de moment he vist massa tòpics i simplificacions. Humilment, però honesta, aporto una breu guia per a situar-s’hi, a partir de preguntes i comentaris que he hagut de respondre aquests dies.

Llegir més »

La força de la gent que es rebel·la

“Pels taurons financers i els seus titelles polítics un habitatge només és una mercaderia.”

“Construïm alternatives necessàries sense les quals milers de personesviurien ara al carrer.”

Llegir més »

Un abecedari alimentari

Si avui dia es produeix menjar per a 12.000 milions de persones, segons dades de la FAO, i al planeta n’habiten 7.000 milions, la pregunta seria per què una de cada set persones al món passa gana. L’associació entre països en vies de desenvolupament i inseguretat alimentària és molt habitual per justificar que el creixent augment de la població no permet un repartiment equitatiu dels aliments. En canvi, la sobirania alimentària aposta per dotar d’eines i solucions a escala local. Malgrat les advertències dels organismes especialitzats i d’organitzacions i moviments socials, els processos internacionals poques vegades exploren les causes reals de la pobresa així com les formes d’afrontar-les.

Llegir més »