Productivitat. Competitivitat. Impuls a les exportacions. Reducció de l’atur. A l’ombra d’aquests conceptes s’ha forjat una insostenible dinàmica de rebaixes salarials generalitzades que ens ha acabat abocant a la pitjor pèrdua de poder adquisitiu dels darrers 27 anys.

Com si d’una formula de propietats veritablement miraculoses es tractés, la “moderació salarial” ha esdevingut, per si mateixa, la llum que ens ha de guiar cap a la sortida de l’interminable túnel de la crisi econòmica. Així ho proclamava, per citar només un exemple, el Banc Central Europeu quan recordava a l’executiu espanyol el passat mes d’agost l’urgència de “reduir els costos laborals” i “abolir la interrelació entre salaris i inflació”. Reduïts els uns i abolida l’altra, però, seguim envoltats d’una foscor que, lluny d’alleujar-se, resulta més asfixiant i paorosa a cada dia que passa.

Inflació i salari

Segons dades del passat mes de setembre, la inflació a l’Estat espanyol es situa en el 3,4%. Una xifra engruixida com a conseqüència de l’aplicació dels nous tipus d’IVA que empenyen els preus a l’alça. Els salaris, per contra, no han compartit aquesta entusiasta trajectòria ascendent. Mentre el cost de la vida augmenta a un ritme més que notable, els augments salarials pactats entre treballadors i empreses des del gener fins al setembre s’han situat, de mitja, a l’1,30%.

Encara pitjor és, segons alertava Josep Lladós, professor de la UOC, la situació en aquells convenis col·lectius signats amb posterioritat a l’entrada en vigor de la reforma laboral del passat mes de febrer. En els esmentats convenis, la pujada salarial no assoleix ni tan solsun mínim 1%.