Tot i que la campanya de Nadal provoca la reducció més gran del nombre d’inscrits a les oficines del SOC dels últims tretze desembres, la desocupació anual es dispara un 5% el 2012 i la contractació i l’afiliació cauen. Pels sindicats és una mostra clara del fracàs de la reforma laboral aprovada pel govern del PP i de les polítiques de retallades als serveis públics.
Molts es pensaven que el 15-M havia estat un fenomen passatger, una catarsi efímera desapareguda tan misteriosament com emergí. Tanmateix, els historiadors som conscients que sovint les coses més rellevants són les menys públiques, les presents de manera latent i discreta, manifestades en petits detalls i esdeveniments anònims, i que, tanmateix, poden catalitzar de manera violenta i inesperada.
El 15-M, contràriament al que alguns mitjans addictes a les teories conspiratives asseguraven, no és cap moviment institucionalitzat ni instrumentalitzat, sinó més aviat una mena d’esperit transversal, més o menys espontani, en què convergeixen grups de militants de llarga trajectòria, indignació difusa, ciutadans apolítics que s’acosten episòdicament, persones d’adscripcions diverses i contradictòries i que, tanmateix, coincideixen a presentar una esmena a la totalitat a la imperant democràcia liberal de partits, captiva dels grans interessos financers i empresarials.
Aquest article fa un breu resum de l’informe sobre la situació de la població treballadora a Espanya amb dades comparatives amb altres països d’un nivell de desenvolupament econòmic.
L’Institut de Política Econòmica (The Economic Policy Institute) dels EUA és un dels centres d’anàlisis econòmiques més rigorosos existents en aquell país. Els seus informes tenen gran impacte en l’establishment polític del govern federal. I els seus treballs tenen gran ressonància en els majors mitjans d’informació nord-americans. Publica cada dos anys l’informe The State of Working America, en què analitza la situació de la població treballadora als EUA. És, sense cap dubte, l’estudi més elaborat i detallat del mercat laboral així com de les condicions del treball alsEUA.
Les associacions de veïns i veïnes Gent del Barri de Sant
Miquel i Tres Torres de Granollers organitzem un acte en defensa de la sanitat pública pel proper divendres 11 de gener.
Són moltes les persones, associacions, sindicats, partits, etc. que actualment veiem amb preocupació cap on s’encamina la nostre sanitat pública. Fa unes setmanes ens assabentàvem de la privatització d’un Centre d’Atenció Primària a L’Escala per part de l’empresa EULEN. A tot això, s’ha de sumar l’augment de les llistes d’espera que s’estan produint, així com la dificultat que sectors cada cop més grans de la població tenen per accedir als seus medicaments (euro per recepta, copagament sanitari, etc.)
Fruit d’aquest neguit, les associacions de veïns i veïnes Gent del barri de Sant Miquel i Tres Torres hem organitzat un acte pel proper 11 de gener a les 19.00h a la Masia de Tres Torres (C. de les Tres Torres, 18-20) en defensa de la sanitat pública. En el mateix intervindrà Albano Dante membre de la revista gironina “Cafè amb llet” que ha tret a la llum pública algunes de les presumptes irregularitats que afecten al sistema sanitari català.
La crisi econòmica té dimensions mundials, però no afecta a tothom. De fet, hi ha qui segueix pastant una fortuna al marge de l’assalt a l’Estat del benestar que estem presenciant. Els números parlen per si mateixos. Els 100 personatges més rics del planeta van guanyar 241.000 milions de dòlars el 2012, el que equival a 183.000 milions d’euros. Què representa aquesta xifra? Doncs més del que Espanya gasta en pensions, atur, sanitat i prestacions socialsen un any.
Reial Decret 1716/2012, de 28 de desembre de 2012, de desarrollo de las disposiciones establecidas, en materia de prestaciones, por la Ley 27/2011, de 1 de agosto, sobre actualización, adecuación y modernización del sistema de la Seguridad Social.
Aquestes mesures són molt importants, és l’adequació a l’última modificació sobre pensions de la Seguretat Social aprovada pel PSOE el 2011 amb el beneplàcit de la CEOE, CCOO/UGT, recordeu que en aquells moments el PP es va posicionar en contra d’ampliar l’edat de jubilació, però no només no les retira, sinó que ha anunciat una nova retallada si en tres mesos no s’arriba a un acord.
Catalunya torna a encapçalar el rànquing de territoris de l’Estat espanyol amb més desnonaments. Segons les dades oficials publicades el 27 de desembre pel Consell General del Poder Judicial (CGPJ), entre gener i setembre de 2012 a Catalunya hi va haver 19.405 tramitacions de desnonaments, després que entre juliol i setembre se n’haguessin comptabilitzat 4.732.
En el conjunt de l’Estat, la suma dels nou mesos va generar 76.724 processos d’aquest tipus, dins dels quals els 19.314 del tercer trimestre. El cas de Catalunya és especialment preocupant, perquè les xifres absolutes de llars afectades queden molt per sobre de la resta de territoris. Com a exemple, Andalusia, amb 2.887, Madrid, amb 2.622 i el País Valencià, amb 2.548, en el tercer trimestre, generen pràcticament la meitat de casos.
Rodrigo Lanza, després de 7 anys ha finalitzat la condemna de presó. Va ser condemnat pels fets del 4F, el 4 de febrer de 2006 a Barcelona, on un guàrdia urbà va quedar ferit de gravetat. Ell sempre va negar la versió oficial, plena de contradiccions i sense proves. El 28 de desembre recollia les seves pertinences i abandonava per sempre la presó de Quatre Camins.
ORDRE EMO/185/2012, de 22 de juny, per la qual s’estableix el calendari oficial de festes laborals per a l’any 2013.
Atès el que disposen l’article 170.1.l) de l’Estatut d’autonomia de Catalunya; l’article 37 del Reial decret legislatiu 1/1995, de 24 de març, pel qual s’aprova el Text refós de l’Estatut dels treballadors, i el Decret 177/1980, de 3 d’octubre, modificat pel Decret 17/1982, de 28 de gener, pel Decret 152/1997, de 25 de juny, i pel Decret 146/1998, de 23 de juny;
20.000 treballadors –interins i laborals– seran acomiadats pel govern de Mas per complir amb el dèficit
Toni Bolaño
Artur Mas va acomiadar l’any amb un discurs en què lligava drets nacionals amb drets socials. El seu govern s’esforça a centrar el debat polític en la realització de la consulta sobiranista, prometent un nou estat en el qual el benestar dels catalans estarà garantit. Tot això serà a partir del 2014. Fins a aleshores, caldrà esperar.
Reial Decret 1717/2012, de 28 de desembre, pel qual es fixa el salari
mínim interprofessional per a l’any 2013.
El salari mínim per a qualssevol activitats en l’agricultura, en la indústria i en els serveis, sense distinció de sexe ni edat dels treballadors, queda fixat en 21,51 euros/dia o 645,30 euros/mes, segons que el salari estigui fixat per dies o per mesos. En el salari mínim es computa únicament la retribució en diners, sense que el salari en espècie pugui, en cap cas, donar lloc a la minoració de la quantia íntegra en diners d’aquell. Aquest salari s’entén referit a la jornada legal de treball en cada activitat, sense incloure en el cas del salari diari la part proporcional dels diumenges i festius.
El doctor Moisès Broggi s’ha mort, als 104 anys d’edat. Fou un cirurgià de llarga trajectòria i un dels impulsors de la bioètica a Catalunya. També va ser un defensor de la independència de Catalunya, i en aquests últims temps havia donat suport als moviments cívics independentistes del país. Cirurgià i president d’honor de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, el 2008 fou guardonat amb el Premi Nacional a la Trajectòria Professional i Artística, en reconeixement a la ‘s
MINISTERI DE JUSTÍCIA
ALBERTO RUIZ GALLARDÓN
Madrid, 29 desembre 2012
No volem que acabi l’any sense recordar a totes les que no hi són. I no perquè elles vulguin, sinó perquè les han assassinat. Aquest mes s’han comptabilitzat 2 assassinats de dones, i han detingut el sospitós d’una dona desapareguda el passat mes d’agost, i que no havia estat comptabilitzada. També hem de comptar l’assassinat de la nena de 16 mesos d’Almeria ocorregut la passada setmana. Des de començament d’any ja són un total de 73 persones assassinades, 64 dones i 9 menors, aproximadament. I diem això perquè ni tan sols som capaços entre associacions, organitzacions i ministeris de comptabilitzar adequadament a les víctimes.
Des de CGT considerem molt preocupant el tractament que els mitjans donen a aquesta informació. Comuniquen un nombre de víctimes bastant inferior, entre 40 i 50, tant en premsa com en televisió, acompanyant aquestes notícies amb comentaris de veïns i properes que, en la majoria dels casos, desconeixen la situació que vivia la víctima. Comentaris que són llegits i escoltats per un ampli espectre de població i que semblen legitimar l’assassinat. Se segueix normalitzant la violència cap a les dones amb comentaris que criminalitzen l’actitud de la dona però assumeixen com a bona la de l’home.
Una altra dada que ha d’alertar és l’augment de la violència entre els i les joves, tant en les agressions sofertes com a les provocades. Hem de tenir en compte que tota persona que viu aquestes situacions a casa, d’una manera activa o passiva, les reprodueix. Necessiten atenció que no s’està donant i que perpetua la violència de gènere. Amb l’excusa de la crisi, les retallades són bestials en atenció social i els i les adolescents són les persones més vulnerables a aquestes situacions.
La institucionalització de la violència cap a les dones, amb les retallades econòmiques i socials les conseqüències patim en primer grau, fa que els assassinats es segueixin normalitzant i que si la dona no denúncia, aquest sigui el seu problema. De tots els assassinats que portem durant aquest any, tot just havien denunciat 7 o 8 dones.
El fet d’imposar a les dones maltractades denunciar davant la policia el maltractament per poder accedir a protecció, fa que moltes no s’atreveixin i continuïn aguantant els maltractaments fins que és massa tard, també es donen casos en què la dona denúncia i té ordre d’allunyament però tant és: al final, resulta assassinada.
Seguim denunciant que l’excusa de la crisi els ha servit per retallar tot l’entramat d’ajuda social a aquests casos, reduint els pisos d’acollida i els centres d’atenció a dones.
Volem recordar als diferents ministeris, que en 50 anys de violència terrorista, hi ha hagut 829 víctimes. En 9 anys comptabilitzats per diferents organitzacions, ha hagut més de 800 víctimes de violència masclista. La comparació és terrible, però demostra la poca importància que es dóna a un problema davant d’un altre.
Com a societat, no només hem de lamentar la mort de la persona en si, també cal solidaritzar-se amb la desgràcia de la família que queda destrossada després de passar per aquestes situacions tan lamentables. Hem de fer una profunda reflexió sobre la societat que estem formant, legitimant la violència en tots els aspectes de les nostres vides, sense que ningú prengui mesures contra ella.
Des de la Confederació General del Treball (CGT) creiem fermament que, amb la col·laboració de totes i tots, aquesta xacra pot acabar.
En la Llei Orgànica 1/2004 de 28 de desembre de mesures de protecció integral contra la violència de gènere, en el títol I, Mesures de sensibilització, prevenció i detecció, s’inclouen una sèrie de punts molt importants que no s’han complert ni tan sols mínimament després de 6 anys en vigor de la Llei: el reciclatge del personal implicat en els diferents àmbits, la inclusió en l’educació d’alguna matèria sobre igualtat i resolució de conflictes, el control de l’òrgan corresponent dels programes de TV, etc. Malgrat els esforços realitzats pels diferents òrgans, el fet que tots aquests cursos siguin voluntaris fa que la majoria de les persones que accedeixen a ells siguin les més conscienciades, quedant al marge les que realment ho necessiten: els qui no creuen en la igualtat i no tenen la més mínima intenció de facilitar-la.
Des de CGT exigim el compliment íntegre de la Llei, que es dotin pressupostàriament els programes pertinents des dels diferents àmbits i no només pel que fa a Justícia i funcionaris policials. Ja n’hi ha prou de considerar les dones ciutadanes de segona. No podem consentir que la crisi sigui l’excusa perquè, des dels diferents àmbits, no es faci resper eradicar la violència.
Jaime Aguilar forma part de diferents projectes i col·lectius en la ciutat de Mèxic. D’una banda, forma part de l’organització sindical Frente Auténtico del Trabajo, que tracta d’organitzar a la classe treballadora sota preceptes autogestionaris. També milita en un grup de solidaritat amb els presos, que al seu torn forma part de la Red Contra la Represión, que s’emmarca dintre de “La Otra Campaña”.
Assistim a una redistribució de la riquesa social, on convertida la mateixa en actius financers, se li retorna a la societat, al 90% de la població, en forma de deute.
La llei 3/2012 de Reforma del Mercat Laboral, en la Memòria justificativa i Econòmica planteja… “l’estabilitat (en l’ocupació, es refereixen), pot tenir també un costat negatiu quan, al ser el risc d’acomiadament molt reduït, es desincentiva l’esforç i es genera una excessiva resistència a l’adaptació a les noves necessitats. Aquest tipus d’estabilitat té bastant que veure amb el cost i marge de decisió empresarial en l’acomiadament, que a Espanya és relativament més car i limitat que en països del nostre entorn”…
En el nou redactat de l’article 51.1 ET, el que regula els acomiadaments col·lectius i individuals per causes econòmiques, atorga als patrons llicència per a acomiadar, al més pur estil “agent 007” al servei de “la seva majestat el capital”, i diu ara: “S’entén que concorren causes econòmiques quan dels resultats de l’empresa es desprengui una situació econòmica negativa, en casos tals com l’existència de pèrdues actuals o previstes, o la disminució persistent del seu nivell d’ingressos o vendes. En tot cas, s’entendrà que la disminució és persistent si es produeix durant tres trimestres consecutius”.
El resultat, des que la llei va entrar en vigor en forma de decretazo (febrer 2012), ha estat la mort legal de més de 800.000 contractes, persones, homes i dones de qualsevol sector, de qualsevol activitat, tant del mercat privat, com del sector públic.
Els anys de crisis-estafa des del 2008 al 2011, es van dur per davant més de 3,5 milions d’ocupacions, sobretot en el sector privat. I s’han fet amb legislacions laborals sobre l’acomiadament, on aquest encara necessitava de l’autorització administrativa en els col·lectius (CC.OO i UGT fonamentalment, s’encarregaven de racionalitzar i reestructurar sectors i empreses a preus d’almenys 45 dies any), i el 2012 va trencar l’espina dorsal del dret laboral, per tant es va fer sobre la debilitat política de les persones assalariades i deixa sense regles de joc al treball: … de potes en el carrer, i amb 20 dies, i els jutges a callar…
El 2012 podríem caracteritzar-lo com un moment d’inflexió, on la llibertat de les persones i especialment de les persones assalariades, ha estat delimitada, encotillada i, en massa ocasions, empresonada i reprimida, precisament per defensar-la, i s’ha constituït la llibertat absoluta per als diners. La Reforma Laboral, igual que la reforma de l’article 135 de la CE, només atorguen seguretat jurídica a una minoria de la societat, representada pels diners (poder financer i poder empresarial).
Dinamitat l’estat de Dret i Social, per obra i desgràcia dels nostres polítics (PSOE, PP, PNB, CIU i UPD), han trigat menys de quatre mesos (de juliol a octubre) a publicar el Reglament de la Reforma Laboral amb un objectiu autocomplert: neteja de treballadors i treballadores del sector públic, és a dir, primer es va inutilitzar el sector públic sobre la base de les retallades i, ara, acomiadem en primera instància al personal laboral (ni més ni menys que 700.000 en totes les Administracions Públiques i altres 150.000 en Empreses Públiques), i, el tercer pas, és atorgar a la gestió privada tot el que són drets fonamentals, ja que aquí es troba una de les claus de la recuperació de la taxa de guany —a la rendibilitat que ells requereixen-, dels capitalistes.
Primer van venir a per tota la classe obrera amb la polítiques de “pau social”, després van venir a per la classe obrera amb les polítiques estructurals i “el que cal fer, encara que ens dolgui”, i entre l’“hem viscut per sobre de les nostres possibilitats” i entre “el que cal fer perquè no hi ha altre remei”, s’han carregat drets socials, drets fonamentals, els serveis públics i el que és de tots i totes i no cotitza a Wall Strett.
La classe obrera sembla tenir una destinació, marcada en les agendes dels poderosos, cal crear les condicions socials, polítiques, perquè la seva vida sigui com va ser en el capitalisme manchesterià. Assistim a una redistribució de la riquesa social, on convertida la mateixa en actius financers, se li retorna a la societat, al 90% de la població, en forma de deute.
Nosaltres, assalariats i assalariades, pensionistes, hipotecats/des, joves, persones depenents, empobrides, paguem els seus deutes amb els nostres diners robats dels salaris, de la sanitat, de l’educació, de la dependència, dels béns essencials (energia, transport, comunicacions). Ens roben, ens estafen, ens espolien i sembla que encara esperem o confiem que ha estat un mal somni i que demà…
Hem de despertar d’aquest malson i mirar-li als ulls i de cara a la realitat, doncs no hi ha un demà, no hi ha tornada enrere, i pensar que només la mobilització, el conflicte social, la ruptura de la pau social són l’única possibilitat d’un futur, on el repartiment de la riquesa social que entre tots i totes creguem, ha de ser suficient per a viure bé.
5.436 ERO portàvem a Catalunya quan faltaven tres setmanes per acabar l’any 2012, a falta dels que es produeixin les últimes tres setmanes de desembre. La reforma laboral que des del febrer facilita la tramitació d’un expedient n’ha disparat l’ús i s’han trencat tots els rècords –el pitjor any, el 2009, se’n van presentar 3.978–, de manera que durant 2012 no només s’ha superat a Catalunya el màxim històric dels gairebé 4.000 expedients de regulació, sinó que també s’ha superat el nivell psicològic dels 5.000. Els sindicats ja van alertar al febrer, quan va entrar en vigor la reforma laboral de Rajoy, que la normativa que facilitava la tramitació dels ERO i ampliava els motius necessaris per justificar-los tindria un efecte devastador.
‘Ni muts ni a la gàbia’ demana l’arxivament de la causa contra nou persones, per les que la fiscalia demana en conjunt 27 anys de presó. Centenars de persones han participat en accions contra aquest projecte urbanístic d’Esplugues de Llobregat, actualment aturat per l’esclat de la bombolla del totxo.
Nascuda al febrer en solidaritat amb les nou persones encausades per oposar-se al Pla Caufec –un mastodòntic projecte urbanístic ubicat a Esplugues de Llobregat, al peu de Collserola-, la campanya “Ni muts ni a la gàbia” (aneu a http://nimutsnialagabia.org/) ha agafat força aquest Nadal amb la publicació de tres vídeos en què s’explica l’esmentat projecte, les diferents lluites que s’han portat a terme per aturar-lo i la repressió que s’ha exercit contra el col·lectiu opositor. La campanya està recollint signatures per demanar l’arxivament de la causa contra els nou activistes imputats, sis dels quals s’enfronten a acusacions que els podrien fer anar a la presó, i també està fent xerrades i activitats diverses per doner a conèixer la situació. Fins i tot, el ple de l’Ajuntament d’Esplugues va fer per unanimitat una declaració el passat 19 de juny manifestant que les possibles condemnes eren “desproporcionades pel que fa als fets presumptament comesos”. No va demanar, però, l’arxivament de les causes.
Utopia, del somni igualitari al pensament únic
Ferran Aisa
Icaria Editorial, 2012, 294 pàg.
Ferran Aisa ens presenta un assaig sobre la Utopia. Amb “Utopia, del somni igualitari al pensament únic”, l’escriptor i poeta nascut a Barcelona i resident a Sant Cugat ressegueix el pensament filosòfic des de l´Antiguitat fins als nostres dies, sense oblidar-se de les contrautopies i dels moments de crisi permanent que viu la societat actual.
Benvolguts companys i companyes.
Ens dirigim a vosaltres per solicitar-vos suport a favor de la llibertat d’Alfonso Fernandez.
Els mitjans de comunicació de l’estat espanyol, guarden un dur silenci al respecte, saltant-se ètica quan vomiten infàmies sobre el i tots els sindicalistes i treballadors que no rendeixen culte al capitalisme, tot això a instàncies del Ministeri de l’Interior.
Un terç dels sense sostre que actualment hi ha a Espanya van perdre la seva llar aquest any, el pitjor fins ara de la crisi econòmica que es va instal · lar fa quatre al país.
Segons les dades publicades avui per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), a Espanya hi ha actualment gairebé 23.000 persones viuen al carrer.
El nombre real, però, podria ser superior, ja que aquest recompte es basa en els majors de 18 anys que han passat per centres assistencials en municipis de més de 20.000 habitants. D’aquestes gairebé 23.000 persones sense llar, un 32 per cent va passar a engrossir el col · lectiu aquest any, en quedar sense casa. I d’ells, el 45 per cent va perdre la seva llar després d’haver quedat sense feina, en un país on la taxa d’atur supera ja el 25 per cent. El 80 per cent dels sense sostre són homes. I més de la meitat del total són persones menors de 45 anys.
Un 54 per cent del total de les persones sense llar són espanyols.
Catalunya és la nacionalitat espanyola que acumula el major nombre, un 21,3 per cent, seguida de la Comunitat de Madrid (15,4 per cent) i Andalusia (13,1 per cent).
FONT: DW.DE
Hi ha la impressió generalitzada en cercles econòmics, financers, polítics i mediàtics (fins i tot acadèmics) d’aquest país que les pensions a Espanya són molt generoses i que permeten a la gent gran tenir uns percentatges de pobresa per sota dels de la població en general. Tal percepció, però, éserrònia.
Una cinquantena de persones s’han concentrat el dissabte 22 de desembre davant de l’edifici de la Cambra de Comerç de Sabadell, a l’Eix Macià, per manifestar-se en contra de la patronal i per a que es realitzi una nova vaga general.
La concentració, convocada per la plataforma Sabadell Lluitant s’ha realitzat per denunciar el que consideren vulneració dels dret de vaga que es va produir a l’última vaga general del passat 14 de novembre. En un manifest, han lamentat que molts treballadors no van poder exercir el seu dret de vaga, ja que la patronal no només amenaça als vaguistes amb l’acomiadament, sinó que també fan servir altres armes com recuperar el dia o canviar-lo per un altre festiu.
Salvar els bancs està costant al contribuent espanyol 52.000 milions d’euros. Així queda la factura, de moment, amb els 1.865 milions de rescat que la Comissió Europea va afegir ahir per a BMN, Liberbank, Ceiss i Caja 3. A canvi de l’ajuda, s’hauran de reduir entre un 25% i un 40% i abandonar el sector immobiliari per limitar-se al negoci detallista i a donar crèdit a les pimes a les seves demarcacions d’origen. Brussel·les, a més a més, imposarà als seus clients que s’hagin enganxat els dits amb les preferents o el deute subordinat pèrdues per valor de 2.000 milions.
