El passat 29 de març, vam fer una vaga que va aconseguir una important resposta social, tant en l’atur laboral com en l’assistència a les manifestacions. Va ser un clam, en el qual el malestar social va aprofitar a expressar-se protegint la convocatòria -tardana sí, però aquesta vegada decidida- de les organitzacions sindicals.

Què hem de fer a partir del 30 de març?, aquesta és la pregunta que ens hem de fer i ens estem fent. A partir del 30 de març hi ha nombrosos i poderosos moviments per a contrarestar el fet i l’eco de la mobilització del 29 s’anirà a diluint, si no fem res per impedir-lo. Qualsevol convocatòria a la qual falta un calendari de mobilitzacions posteriors és, en si i al marge del seu èxit, feble.

Si la vaga tenia per objectiu revertir una situació, la mobilització, en les formes que sigui, sense descartar altres convocatòries generals, ha de continuar fins a aconseguir-lo. Basta recordar convocatòries anteriors que van quedar en actuacions aïllades i foto d’un dia, més pròpies per a la defensa dels respectius espais sindicals que per a enfrontar-se seriosament a la situació, i de les quals es van seguir el que les mesures a les quals la convocatòria deia oposar-se s’apliquessin, i no solament s’apliquessin sinó que fossin considerades com pas previ a mesures més dràstiques. Una postura sempre ambigua la d’una mobilització sense pla de continuïtat, cada dia més ineficaç si tenim en compte l’actitud decidida i absolutament bel·ligerant dels poders econòmics, que no deixa cap espai a l’ambigüitat.

A més, la Reforma Laboral, amb ser gravíssima, no pot quedar com objectiu únic d’aquesta vaga i de la mobilització que ha de continuar-la. Amb cinc milions i mig de persones en atur, cada dia més desprotegides, les condicions de treball es degradaran necessàriament, amb o sense Reforma, i qualsevol treball en qualsevol condició contractual, laboral i salarial acabarà per aparèixer millor que l’atur perllongat i sense altra sortida. La Reforma Laboral ve a donar cobertura legal i impulsar una situació que ja s’està exercint en la pràctica, i una mobilització que ens retrotraurà a la data anterior a la seva aprovació no hauríem de considerar-la un èxit. La Reforma és una reculada clara, que no evitaríem del tot amb la seva anul·lació, ni aquesta anul·lació suposaria un avanç significatiu, més enllà del fet d’obtenir una victòria.

Més enllà de la Reforma Laboral, el problema és la situació en la qual ens estan ficant uns governs nefasts, sotmesos a un capitalisme especulatiu disposat a arrasar amb tota garantia social i condició de vida. El problema és el joc financer generador d’un deute que dicta les normes econòmiques del que es pot i del que no es pot fer. El problema és la desigualtat creixent, l’acumulació de riquesa, el paulatí empobriment general i, sobretot, la consegüent acumulació de pobresa, que maten la dignitat i fan impossible una vida mínimament satisfactòria.

Vivim una situació negra. Tal com van les coses, la societat futura i la vida dels nostres fills, serà molt pitjor que l’actual. I no és solament per falta de recursos sinó per l’increment de la injustícia. Podem acceptar que veníem vivint per sobre de les nostres possibilitats, d’acord. Però això no se soluciona amb els actuals creixements de la riquesa d’uns pocs i la misèria de cada vegada més gent, se soluciona amb un millor repartiment, que cobreixi primer les necessitats bàsiques de totes i tots. Per això aquesta vaga general ha de continuar-se en un crit per l’exigència del repartiment, crit que serà creïble des de la nostra voluntat de repartir.

L’explotació avui no es limita a les condicions laborals i salarials, es dóna en totes les facetes de la vida: producció, consum, habitatge, finançament, formes de representació… Per això tampoc n’hi haurà la contestació en el terreny laboral. La Vaga General és la condició que ha de fer possible una mobilització més àmplia, que reculli i impulsi totes les formes de contestació a totes aquestes formes d’explotació. Qualsevol vaga general i qualsevol mobilització han de tenir un caràcter laboral i social, ha d’intentar fer aflorar tots els malestars i buscar la participació de tots els sectors de la societat.

La negror de la situació actual, a més de per els seus efectes, s’agreuja perquè avui els seus nuclis de decisió estan cada vegada menys a l’abast de la nostra influència. Al marge de la voluntat (nul·la) de qualsevol dels governs, avui s’exerceixen sobre ells unes forces terriblement poderoses que no contrarestarem amb una ni amb dues ni amb tres convocatòries de vaga general.

Existeix una trama (globalització, financiarització, deute, exigències, enfonsaments i salvaments…), en la qual ens hem deixat entrar, que no desmuntarem o de la qual no sortirem sense un cost molt elevat. El cost de romandre en ella no serà inferior sinó superior, solament que ens ho aniran administrant i dosificant. Però sortir-nos d’ella tindria, igualment, un cost elevat en termes econòmics i requeriria una voluntat social molt ferma i decidida.

Això és, cap de les possibles sortides a l’actual crisi ens retornarà, en nivells de consum, a una situació similar a l’anterior. La diferència entre ambdues estreba més en els nivells d’autonomia i d’equitat. La primera ens aboca a nivells de dependència, abandó i desigualtat creixents. La segona podria permetre una recuperació de la capacitat de decisió i obrir la porta a majors nivells de repartiment i a variacions en el model de desenvolupament i en el sistema econòmic actual. Entenc que la nostra opció és la segona, però fer d’ella la nostra opció implica assumir els seus costos i requeriria una capacitat de mobilització social de la qual avui estem lluny.

No sabem quin serà el camí que seguiran les organitzacions sindicals majoritàries. És previsible que hàgin de donar alguna forma de continuïtat a la mobilització del 29M, però és molt improbable que aquesta mobilització els dugui a un procés de radicalització real que vagi més enllà de la contestació de la Reforma Laboral, que comenci a qüestionar l’actual model desarrollista que se’ns proposa i en el qual aquesta reforma està ja implícit.

Massa temps el sindicalisme ha estat lligat a aquest model desarrollista i competitiu, intentant salvar el seu espai propi, lligant-lo a l’intent contradictori de defensa dels nivells de consum del sector de treballadors en millor situació laboral. Avui aquesta postura contradictòria és inviable, però és molt difícil, impensable, que el sindicalisme ancorat en ella doni el salt suficient per a col·locar-se en unes altres posicionar-se.

A partir d’aquí, la qüestió és què podem fer nosaltres, saber si estem amatents i si som capaços d’obrir altres camins en els quals el malestar social pugui expressar-se. Per a procurar arriscar en concrecions, molt conscient dels riscos, apostaria en tres vies:

En primer lloc, si l’organització sempre és un mitjà i no un fi, però sempre hem buscat en aquesta afirmació un equilibri en el que la finalitat de la mobilització i el mitjà organitzatiu s’autoalimentessin, és el moment de trencar aquest equilibri, prioritzant la mobilització i sacrificant la patrimonialització.

En segon lloc, hem d’intensificar la nostra capacitat d’actuar en solitari, una cosa que ja venim exercint en el concret, però que hem de traslladar al plànol, més difícil, del general. Actuar en solitari no vol dir tancament en nosaltres mateixes, vol dir que estem disposades a arribar al màxim de les nostres possibilitats d’actuació amb totes i tots qui estiguin en aquesta mateixa disposició, sense esperar a ni dependre de qui no ho estiguin.

Finalment, hem d’expressar amb major nitidesa les nostres postures basades que cap solució esperem de postulats desarrollistes, que són un engany, que el desarrollisme ve a per nosaltres i que qualsevol exigència seriosa de repartiment ha d’enfrontar-se-li i plantejar-se antidesarrollista.

* Editorial del Libre Pensamiento de primavera, revista de pensament, crítica i reflexió editada per la CGT.