CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Ámbit: Ambits

Premsa

“Grècia és un laboratori de les polítiques d’austeritat”

F. Fafatale / Madrid / Diagonal

Grècia va viure el dimarts 7 de febrer una nova jornada de vaga general enmig de les negociacions del Govern amb els creditors i amb la UE sobre el pròxim rescat. Moisis Litsis, analista econòmic del diari grec ’Eleftherotypia’, analitza la situació grega i europea en aquesta entrevista.

– Diagonal: Podries mesurar la deterioració del benestar dels grecs des del ‘rescat’ i la irrupció de la troica formada pel Banc Central Europeu, la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional?

Moisis Litsis: Vivim en una situació que en els meus 50 anys, i a pesar del meu origen de família humil que va viure anys molt difícils, mai havia vist. Per a començar, no hi ha esperança, ni a nivell social ni a nivell privat, com en anteriors situacions complicades similars. L’actual crisi afecta a l’anomenada ‘classe mitja’, gent que va donar per assentada la prosperitat d’anys passats. Afecta especialment a gent de la meva edat, a qui els és difícil començar de zero, que no són joves per a ser optimistes, que tenen famílies…

Molta gent com jo viu dels estalvis del passat (si és que té). És molt rar veure a dues persones treballant en la mateixa família (només si una és empleada pública). Cada vegada més i més gent acudeix a menjadors populars. La família tradicional grega segueix sent un valuós matalàs social. Cada vegada hem de pagar més i més impostos per passats ingressos i molta gent no paga, no per raons ideològiques, sinó senzillament perquè no té diners.

L’atur oficial és del 18%. I després estan aquests treballadors, com a ‘Eleftherotypia’ (la plantilla porta sense cobrar des d’agost), que no són oficialment parats, però que no són remunerats pel seu treball. Uns dels negocis prospers avui a Grècia són les cases de compra d’or. Veiem molts anuncis de botigues, fora del districte centre tradicional d’Atenes, de compra-venda d’or.

– D.: Per què Grècia és diferent? És a dir… Per què ha estat la primera? L’activista grega Sonia Mitralia sosté que la troica utilitza a Grècia com laboratori per a veure el lluny que pot arribar. Tu què en penses?

M.L.: Penso que ella té raó. Fins i tot el nostre ex primer ministre, Yorgos Papandreu, va dir una vegada que érem “un laboratori mundial” per diferents raons. Grècia suposa una petita proporció de l’economia de l’eurozona (tan sols un 2% del PIB, enfront de països com Espanya, que suposen un 11%) i segur una molt més ínfima de l’economia mundial. Llavors… per què tant soroll sobre la crisi grega en els dos últims anys, amenaçant amb desestabilitzar tota l’economia mundial?

Grècia va ser el primer exemple del que avui tot el món reconeix: la crisi de deute mundial, amb el focus en l’eurozona com un tot. Si Grècia queia, es corria el perill de ‘l’efecte dominó’ de suspensió de pagaments en altres països de l’eurozona i podia suposar la fi del procés de la zona euro. Així és com van intentar salvar el problema grec, per descomptat, sense cap èxit. Ara és una discussió comuna que la crisi del deute amenaça amb desmantellar tota la eurozona, no per Grècia, clar, sinó perquè la crisi afecta a economies més grans com Espanya, Itàlia o França.

Amb la severa austeritat, l’amenaça d’un immediat ‘default’ i sortida de l’euro, la troica va intentar primer persuadir als grecs que no hi havia altra solució i després va intentar terroritzar a la gent amenaçant-la amb que si no seguien els passos grecs, sofririen més ràpidament una situació similar.

Després van intentar provar els límits de les reaccions de la gent. Malgrat les contínues vagues, manifestacions, crítiques i polèmiques, no hi ha hagut una explosió social a Grècia. Així doncs, els reguladors de l’eurozona deuen pensar que han guanyat la partida, manejant amb èxit qualsevol besllum de descontentament en altres països. Jo penso que Grècia és avui l’exemple del que no hauria de passar en altres països europeus: Creure que no hi ha altra solució a la crisi del deute que les polítiques de la troica que han empobrit als grecs.

– D.: I com està el poble grec? Està unit en les lluites? Hi ha un contrapoder real? Quin és el rol dels ‘aganaktismeni’ (els indignats grecs)?

M.L.: Hem tingut un munt de vagues. Algunes d’elles massives, especialment al principi de la crisi. Però els grecs no veuen cap canvi real. Un gran moment va ser el passat estiu, quan el moviment ‘aganaktismeni’ (indignat) va començar a assetjar el Parlament amb milers de persones, esperant que la majoria del PASOK (Partit Socialista) no votés al final les noves mesures que va imposar la troica després de l’acord de juliol per un nou préstec. L’únic assoliment va ser el reemplaçament del primer ministre socialista Yorgos Papandreu pel tecnòcrata ex banquer central Lukas Papademos amb el suport dels partits de l’oposició, el dretà Nova Democràcia i el d’extrema dreta LAOS.

Em sembla que el poble grec està cansat de no veure un canvi real, segueix dubtant dels sindicats tradicionals, fins i tot dels partits tradicionals d’esquerra, malgrat que van obtenir bons resultats en les passades eleccions. Hi ha moltes iniciatives noves a nivell local, però no hi ha un moviment massiu general amb una demanda central. Però la lluita segueix.

Penso que hi ha una necessitat de rebuig total de les actuals polítiques i del deute, fins i tot qüestionant la inclusió de Grècia en l’euro. Després de tot, a pesar de les diferències sobre aquest tema de les polítiques d’esquerra, hi ha una alta probabilitat que Grècia sigui forçada a sortir de l’euro, sense un moviment real preparat per a contrarestar les dures conseqüències d’un moviment com aquest. Si no, hi haurà tremends canvis polítics i socials.

– D.: Per què Grècia no ha declarat encara una vaga general indefinida?

M.L.: Durant molts anys recordo a l’extrema esquerra intentant promoure una vaga general indefinida sense cap èxit. En els dos últims anys hem tingut moltes vagues generals, fins i tot més que en els primers anys després de la caiguda de la ‘Junta’ en 1974, un període caracteritzat per una gran radicalització i molta mobilització juvenil. La gent també ha perdut molts diners amb les vagues, especialment en el sector públic. Així que, en aquests temps difícils, dubten si anar a la vaga indefinida, una cosa que les forces sindicals tradicionals no volen realment i són incapaces de promoure.

– D.: Quina és l’amenaça de l’extrema dreta a Grècia?

M.L.: Cal dir que tenim dos tipus d’extrema dreta a Grècia. Una, connectada amb l’anticomunisme de la dreta tradicional, antisemita, nacionalista, xenòfoba i racista, etc. i una altra més extrema, neonazi. La primera està representada per LAOS (el seu fundador va ser membre del conservador Nova Democràcia) i la segona, per l’organització neonazi ‘Crysi Avgi’. Ambdós estan a l’alça. LAOS és membre del nou govern de Lucas Papademos (pot ser que per això la seva popularitat dels últims anys està caient una mica) i ‘Crysi Avgi’ en algunes zones va obtenir millors resultats que l’extrema esquerra.

Durant molts anys, per la ‘Junta’, l’extrema dreta va ser marginal. Basada principalment en un anticomunisme que semblava desfasat després de la caiguda del mur de Berlín i l’atenuació de l’esquerra tradicional que va influir em la política grega malgrat la seva derrota en la guerra civil en 1945. En els últims anys, al costat del tradicionalment antisemita LAOS, va intentar explotar la causa palestina, fins a llavors bandera de l’esquerra, per a promoure un nou tipus d’antisemitisme emmascarat amb crítiques a les polítiques israelianes i malgrat les conegudes connexions entre l’extrema dreta europea i la islamofòbia del ‘establishment’ d’extrema dreta israeliana; també va intentar explotar l’ona d’immigració il·legal al costat de l’explotació del sentiment nacional (problemes amb Turquia, antiga Democràcia de Macedònia) per a promoure la seva agenda. El seu suport a l’actual govern els ha provocat alguns problemes amb el seu electorat, que era, des d’un punt de vista nacionalista, contrari a les polítiques de la troica al principi. “La gent ha perdut molts diners amb les vagues, especialment en el sector públic”

– D.: Quina és la teva explicació sobre l’ofensiva de la troica, no només a Grècia? Penses que el seu objectiu és atacar a la classe treballadora en tota Europa?

M.L.: Segur. Mira. En els últims 20 anys, en ‘l’era daurada’ del neoliberalisme, vam veure una contínua tendència a Europa a desmantellar l’estat ‘social’ i el tradicional poder dels sindicats (especialment en els països del nord) en nom de la necessitat d’arribar a altes taxes de PIB. Aquest procés va suposar una gran lluita dintre de la UE i molts governs, per la pressió dels sindicats i l’opinió pública, van adoptar les reformes neoliberals lentament, en ocasions retrocedint per la pressió popular.

Ara, amb la crisi del deute, que és resultat de la ‘bombolla’ de l’euro, els governs són forçats a adoptar reformes ràpides, per a abaratir la mà d’obra, sense drets ni seguretat social. Molta gent, espantada per les tremendes conseqüències, confia que les mesures dels governs puguin evitar el ‘default’ i que el deteriorament del benestar pugui frenar-se. És el moment que la classe treballadora s’aixequi i trobi noves formes d’enfrontar-se a aquesta política brutal que, com en el cas de Grècia, mai para.

– D.: Quina és la relació entre els poders europeus i els nord-americans en aquesta ‘crisi del deute de l’euro’? Quin és el paper d’Alemanya? Quant té de real la ‘crisi del deute de l’euro’?

M.L.: Molta gent a Europa creu que la política americana és més favorable al desenvolupament econòmic perquè EEUU pot imprimir dòlars i promoure el creixement. Una cosa que no és molt certa, perquè malgrat els milers de milions de dòlars que la Reserva Federal va imprimir en els últims anys, la situació social a EEUU és similar a l’europea, i de vegades fins i tot pitjor.

Les crisis del deute són reals i són el resultat del model de consumisme del capitalisme modern. En el passat (per exemple, en els 70) els dèficit públics van ser el resultat de les tradicionals polítiques keynesianes per a finançar l’estat social, etc. Ara hem vist una explosió de deute públic i privada, en gairebé cada país occidental, perquè els bancs van pressionar a la gent i als països a endeutar-se per a finançar la seva prosperitat (per a comprar cases, cotxes, serveis, etc.) amb tipus baixos i ara exigeixen els diners de tornada, sabent que cap societat pot permetre’s

Llegir més »
Acció Sindical

Els treballadors de TMB acorden fer vaga els quatre dies del Mobile World Congress

Patrícia Álvarez / Cris Gibert – BTV

Els treballadors de bus i metro de TMB han acordat aquest dimecres al matí que faran vaga els propers 27, 28 i 29 de febrer i l’1 de març, coincidint amb la celebració del Mobile World Congress. Una decisió que han ratificat a la tarda, en una assemblea multitudinària. El proper dia 27 tornaran a reunir-se per a, en funció de l’evolució dels esdeveniments, decidir si mantenen les aturades.

Llegir més »
Acció Sindical

Una filtració saboteja l’obsolescència programada de les impressores HP

JESÚS RODRÍGUEZ | 07/02/2012 – Setmanari Directa

La plantilla de la seu que Hewlett Packard (HP) té a Sant Cugat del Vallès fa mesos que es mobilitza contra els acomiadaments i la política de grans beneficis cap els directius de l’empresa. Ahir, els i les empleades –i altres ciutadanes del municipi vallesà– es van manifestar en el marc de la visita que Artur Mas va fer al teatre-auditori per participar al fòrum ‘Tribuna Sant Cugat’. Una pancarta on s’hi llegia “Mas no ets benvingut, ni tu ni les teves retallades’ va donar la benvinguda al president de la Generalitat. L’acte institucional va aplegar desenes d’empresaris de la comarca, inclosos els actuals directius d’HP. Les mobilitzacions es van iniciar ara fa tres mesos, quan es van materialitzar els primers acomiadaments –que a dia d’avui ja sumen la xifra de 26–, amb la convocatòria de dues vagues en el marc de l’Estat espanyol.

Mentrestant, i en una clara mostra de greuge comparatiu, s’han produït milionàries indemnitzacions als antics directius de l’empresa: Leo Apotheker va ser acomiadat a finals de 2011 –amb un any d’antiguitat a la direcció– i va ser retribuït amb 10 milions de dòlars i 156.000 accions. Mark Hurd, el seu predecessor, es va endur 12 milions d’euros en metàl·lic i 16 milions en accions de la companyia, després d’haver dimitit arrel de fer-se públic un escàndol sexual, tal i com ha denunciat Ignasi Bea, regidor de la CUP al municipi. La CGT també va mostrar en un comunicat, difós després de la protesta contra Mas, “la seva repulsa a les reformes antisocials del govern, les conseqüències de patiment popular que causen les retallades i que l’única mesura presa amb els que més tenen ha estat eliminar l’impost de successions”.

Llegir més »
nina-avortament1
Gènere / Dona

Marea Violeta, divendres 10 de febrer a les 19:30 hores a la plaça Sant Jaume de Barcelona.

La Secretaria de Gènere de la CGT Catalunya manifesta el seu suport a aquesta mobilització del moviment feminista de divendres a les 19,30h. a plaça St. Jaume de Barcelona.

La Secretaria de Gènere CGT Catalunya manifesta la nostra visió crítica a la Llei de 1985, peró també a la Llei del 2010. Ni una ni altra reconeixen el dret de les dones a decidir vers el seu cos. Ni una ni altra reconeixen el dret de les donesa l’AVORTAMENT LLIURE I GRATUIT.

Llegir més »
Acció Sindical

L’Assemblea de matí dels treballadors/es de Bus i Metro de TMB dona suport a realitzar vaga el 27, 28, 29 de febrer i 1 de març.

Uns 2000 treballadors/es de Bus i Metro de TMB s’han reunit en Assemblea de matí a les Cotxeres de Sants per denunciar en el cas del Bus l’impagament dels atrasos del 2011 (700 euros per treballador/a), l’incompliment del conveni (actualització de taules salarials = 800 euros, 5 minuts d’incidencia pels conductors/es = 380 anuals), la retallada de serveis (més abaix resumida) i la pujada tarifaria.

Llegir més »
Acció Sindical

La CGT de Tarragona protestarà el 9 de febrer contra l’ERO a l’ICODE

L’ICODE és l’Institut Comarcal d’Ocupació i Desenvolupament Econòmic, un organisme autònom del Consell Comarcal del Tarragonès que treballa per potenciar el desenvolupament de la comarca mitjançant la realització de diversos projectes en formació, orientació, inserció laboral, assessorament econòmic i empresarial i promoció turística de petits municipis. Diverses informacionsdeixen entreveure que podrien tancar-lo.

Llegir més »
Acció Sindical

Girona: Absolució pels 6 encausats!

DEFENSAR LA SANITAT PÚBLICA NO ÉS CAP DELICTE

NI RETALLADES, NI REPRESSIÓ

ABSOLUCIÓ PELS 6 ENCAUSATS!

El Departament d’Interior, a mans de Felip Puig, vol jutjar sis persones, acusant-les d’un suposat delicte d’agressions, coaccions, desordres públics i atemptat a l’autoritat, acusacions que podrien arribar a comportar penes de fins a 6 anys de presó.

Llegir més »
Acció Sindical

La CGT d’Igualada denuncia una actuació indecent en la confecció de llistes de l’ERO a l’empresa Funosa.

NOTA DE PREMSA

La CGT d’Igualada denuncia una actuació indecent en la confecció de llistes de l’ERO a l’empresa Funosa

Aquest sindicat fa una crida que els treballadors de personal de l’empreses denunciïn aquestes actuacions de manera anònima a la CGT ja que, al nostre entendre, es donen en molts casos de ERO. I exigeix a la Generalitat el rebuig total a un ERO totalment improcedent.

En un expedient sol·licitat per causes econòmiques i productives, el sindicat de la CGT ha tingut accés a documents de comunicació entre el Col·lectiu d’advocats Garrigues i la Direcció de l’empresa en els quals es demostra que aquest expedient tenia com única causa la neteja laboral d’aquelles persones que l’empresa considera improductives.

Apunts com “després de tenir fills no acaba d’anar”, “físicament fluix”, “absentisme, sense polivalència” o “molt bo fabricació? però baixes malaltia”, són la demostració que aquest ERO atempta fins i tot a principis democràtics i constitucionals d’igualtat.

La CGT espera que la Generalitat rebutgi frontalment aquest ERO pels mínims principis de decència i per estar fora de tota causalitat jurídica. Des de la Federació del Metall de CGT, Diego Rejón anuncia una campanya de denúncia de la utilització que fan les empreses dels ERO per a “evacuar” (text recollit en el Email de l’empresa als advocats de Garrigues) a aquelles persones que després d’anys de treball, amb avaluacions de riscos dels llocs de treball totalment incorrectes acaben amb accidents invalidants o malalties professionals.

La campanya “per una avaluació de riscos a favor dels treballadors”, cobra absolut sentit davant aquesta prova que demostra que en centenars d’empresa s’han d’estar produint aquest tipus d’atropellaments indecents per part de les direccions i els equips d’advocats que els aconsellen.

Per a més informació:

Diego Rejón Bayo, Secretari Acció Sindical FESIM-CGT 685 822 876.
Ricardo Merino Guerrero, President del Comitè de Funosa 671 411 280.

Llegir més »
Acció Sindical

Roda de premsa de CGT Ensenyament i UAB.

Dimarts 7 de febrer, a les 12:45 hores, CGT ENSENYAMENT farem una roda de premsa al local de la CGT, Via Laietana, 18, planta 9.

– L’Emili Cortavitarte us explicarà la convocatòria de vaga a ensenyament pel 15 de febrer, data de l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat.

– La Sònia Sánchez, de la UAB, us explicarà:

– La reducció de categoria dels associatsa la UAB.

Llegir més »
Premsa

Colòmbia: invertint en la violència

Canvi de govern, però no de realitat

L’estratègia de Juan Manuel Santos, que va arribar a la presidència l’Agost de 2010, ha estat distanciar-se de les formes guerreristes i autoritàries que tant van deteriorar la imatge del govern de Álvaro Uribe (2002 – 2010), amb els seus clars vincles amb el narcoparamilitarisme i la ultradreta més recalcitrant, en favor de un discurs centrat en la preocupació pels drets humans i una agenda política que inclou diàlegs amb els sectors històricament perseguits i eliminats per la guerra bruta, com les víctimes de crims d’estat, els desplaçats, els indígenes, etc.

Durant el darrer any, l’administració de Santos ha impulsat legislació repressiva i reforçat les rutes d’impunitat per a l’exèrcit ampliant el “fuero militar” (1), alhora que promovia marcs legals que deien buscar la reparació a les víctimes del conflicte armat o el retorn de les comunitats desplaçades per la violència. Però mentre els debats sobre aquestes iniciatives omplien les portades i la comunitat internacional se’n feia ressò, si la situació ha canviat, es a pitjor. Durant el primer any de govern de Santos les agressions a membres del Moviment de Víctimes de Crims d’Estat s’han incrementat en un 48% (2), i almenys 20 líders i membres de comunitats desplaçades que retornaven a els seus territoris han estat assassinats (3).

En aquesta situació, per molt que una llei digui possibilitar el retorn dels desplaçats a les seves terres, ens trobem amb que, per una part, els mateixos paramilitars que els van fer fora segueixen controlant les regions. I per l’altre, que sovint aquestes terres ja estan concebudes a megaprojectes transnacionals en front a els quals, les petites economies dels camperols retornats ja no hi tenen lloc. En paraules de l’advocat German Romero, de la Corporació Jurídica Yira Castro, “si no els treuen a bala, els treuen per la gana”.

Els beneficis de la guerra

En un moment en que, sota el govern de Uribe, la violació dels drets humans i la persecució de opositors i crítics al règim s’havia tornat massa evident, el canvi d’estratègia de Santos ha contribuït a rentar la cara de l’estat colombià i a lubricar la firma dels Tractats de Lliure Comerç amb els EEUU i la UE. Tanmateix, el discurs del postconflicte, que assegura que Colòmbia està sortint de un conflicte armat que ja se’n va cap el mig segle, ve a reforçar la idea de que el país ha aconseguit avenços en el respecte pels drets humans alhora que s’ha convertit en un destí segur per al capital transnacional.

El govern de Santos ha decidit centrar el seu discurs en la noció de “prosperitat democràtica”, una prosperitat arrossegada per les “locomotores del desenvolupament”; mineria, energia, agronegoci , infraestructures… Així es consolida el projecte neoliberal al país: després de que els paramilitars robessin entre 6 y 10 milions d’hectàrees (una superfície que podría ser de la mida de Catalunya, Valencia i Murcia) mitjançant el desplaçament forçat de comunitats camperoles, indígenes i afrodescendents, tota aquesta terra rica en recursos ja està llesta per a ésser entregada al capital transnacional. Una inversió estrangera en la que la UE, junt amb els EEUU i d’altres potencies capitalistes, com la China o Brasil, hi tenen un paper destacat, i que es lucra del model d’espoli de riqueses en un marc de crisi humanitària que va promoure el govern de Álvaro Uribe Vélez i que ara bé a consolidar l’administració de Juan Manuel Santos.

És una realitat ben coneguda que si fem mapes de recursos naturals i megaprojectes de transnacionals, presencia de grups paramilitars i desplaçament forçat i crisi humanitaria, tots aquests fenòmens se superposen en les mateixes àrees del territori colombià.

A Colòmbia, la relació de les empreses transnacionals amb el accionar paramilitar ha estat provada en casos com l’assassinat de sindicalistes per compte de Coca Cola, Chiquita Brand o Drummond, així com en el desplaçament forçat de comunitats que ha beneficiat a Repsol-YPF o a Anglo Gold Ashanti, per a nombrar només alguns casos. Malgrat que avui l’oficialisme assegura que ja no hi han paramilitars, sinó només unes “bandes criminals”, les organitzacions socials i de defensa dels drets humans, constaten que aquestes aliances entre empreses, polítics, terratinents, força pública, paramilitars i narcotraficants, se segueixen donant, així experimentin mutacions i ajustos a la conjuntura actual.

I es que costa imaginar unes “bandes criminals” amb control territorial de les economies legals i il·legals, que tenen capacitat per a mobilitzar la base electoral a favor dels seus candidats i que, ja al 2010, contaven amb uns 12000 membres a les seves estructures, repartides per 29 dels 32 departaments del país (4). Tanmateix, cal afegir que els diversos analisis coincideixen en que aquests grups, ara sota noms com “Rastrojos”, “Urabeños” o “Aguilas Negras”, es troben en una fase d’avenç i creixement per tot el país.

Llegir més »
Cursos de formació

2a Sessió d’autodefensa laboral, 11 de febrer a Reus

Des de Jovent Llibertari de Reus hem organitzat la segona part del curs d’autodefensa laboral. (adjuntem el cartell).

Es realitzarà el dissabte 11 de febrer a partir de les 16h. al local de la CGT de Reus (Raval Santa Anna, 13, 3r).

Consistirà en un taller pràctic d’interpretació de nòmines i contractes a càrrec de Meritxell Fernández, advocada de la CGT, amb la intenció d’aprendre a interpretar nòmines i contractes per tal de tenir les eines bàsiques en el treball. El curs va destinat a totes les persones, afiliades o no al sindicat, que estiguin interessades.

Llegir més »
Premsa

15-M: contra el pessimisme

De sempre hem tingut problemes a l’hora d’avaluar el que passa amb els nostres moviments socials. Amb prou feines aquests problemes podien faltar en el cas del 15-M. Per moments sembla que s’ha estès, pel que fa a aquest últim, un pessimisme sense límits que no aprecia altra cosa sinó un permanent declivi. En la gestació d’aquest estat d’ànim es donen cita, d’una banda, els pessimistes ‘interns’ –aquells que no veuen sinó trets negatius en el moviment— i, per una altra, els ecos del que expliquen els mitjans d’incomunicació del sistema.

A aquests mitjans que acabo d’esmentar només els interessa el 15-M quan hi ha una cosa grossa pel mig. Li paren esment, les més de les vegades de forma manipulada, als episodis en el que es revela –o això diuen— algun tipus de violència i procuren acompanyar, per citar altre exemple, macromanifestacions com les registrades el 19 de juny o el 15 d’octubre de l’any passat. Res volen saber, en canvi, del terreny en el qual en els fets es dirimeixen la realitat i el futur del 15-M: el del treball quotidià, sovint sòrdid i poc vistós, d’un moviment que afortunadament roman viu i actiu. Quan s’assumeix aquesta tasca que els mitjans prefereixen esquivar, la imatge del 15-M no convida precisament al pessimisme. El moviment està aquí, la seva presència i les seves iniciatives són constants, no ha perdut gens de radicalitat contestatària, ha propiciat l’assentament d’una nova identitat crítica i segueix deixant bé a les clares que alguna cosa ha canviat, i per a bé, en el cap de molta gent.

Res de l’anterior significa, clar, que faltin els problemes. Al marge de baralles internes que sempre estan aquí, em permeto identificar un d’ells, que guarda una relació estreta –dita sigui de passada— amb els criteris d’avaluació del que passa amb el moviment: encara que moltes persones diuen simpatitzar amb aquest últim, el comú és que no donin el pas de sumar-se a assemblees, campanyes i iniciatives. Malgrat això, el seu és subratllar que el panorama resulta clarament preferible al que es feia valer el 14 de maig de l’any passat. Si bé és veritat que l’assistència a les assemblees de barri ha minvat sensiblement, no ho és menys que avui –i em remeto a l’exemple, crec que generalitzable, de Madrid— disposem d’una atapeïda xarxa d’organitzacions locals del 15-M que li segueixen donant un aire distint a una ciutat tradicionalment adormida en el terreny social i reivindicatiu.

Em permeto agregar dos comentaris sobre matèries afins. El primer ho és sobre alguna cosa que escolto amb freqüència en les assemblees del 15-M, o en els seus voltants: la idea que cal treballar per convertir el moviment en un partit polític. Em sembla que en molts sorgeix de la intuïció, poc fonamentada, que l’aparent crisi del moviment –ja he assenyalat que al meu entendre no hi ha tal— exigiria mesures eficacistes com l’encaminada a dotar-lo d’una estructura convencional. Encara que no dubto de la bona intenció de qui preconitzen això, crec fermament que semblant perspectiva seria el final del 15-M, una traïció a bona part de les raons que justifiquen la seva existència i un procediment d’integració ràpida en el sistema. Fa uns mesos una col·lega em va preguntar si pensava que existia algun risc d’il·legalització del moviment. Li vaig respondre que era impossible legalitzar el que, per fortuna, no és legal en la seva orgullosa reivindicació de l’assemblea, de l’autogestió i de l’absència de representacions i lideratges.

El meu segon comentari no té, malgrat les aparences, cap dimensió de frivolitat. Les condicions climatològiques d’aquestes hores –subratllem-lo quantes vegades calgui— no són el millor per a la biologia d’un moviment que va néixer, en la primavera, ocupant places i avingudes. El fet que el 15-M hagi hagut de recollir-se, en molts casos, en llocs tancats dibuixa un escenari hostil que de segur en alguna cosa alimenta les versions pessimistes a les quals m’he referit al principi. Tinc la ferma certesa que, fins i tot per als més recalcitrants, la fortalesa i la presència del moviment es faran evidents en unes setmanes. Res és més necessari tenint en compte del que se’ns ve damunt.

* Carlos Taibo és escriptor, periodista, activista social i professor de Ciències Polítiques de la UAM

Llegir més »
Premsa

(Vídeo) “La dignidad de los nadies”

La Dignidad de los Nadies

Una pel·lícula de Fernando E. Solanas (guió i direcció). Argentina, 2005.

Històries i testimonis de la resistència social a l’Argentina dels primers anys del segle XXI (la del corralito i la crisi total) contra l’atur i la fam produïts pel model de globalització capitalista. Potser aquí arribarem a la mateixa situació al pasque anem…

Llegir més »
Acció Sindical

Girona: Eulen es nega a readmetre la delegada de la CGT

XEVI PLANAS | 03/02/2012 – Setmanari Directa

La seu central de la Generalitat a Girona acollia a les 11h. del divendres 3 de gener l’acte de conciliació de l’acomiadament laboral d’Ana Pozo, acomiadada aquest mes de gener per l’empresa Eulen SA. Les dues parts s’havien de trobar per tal de copsar cap a on deriva el conflicte laboral i si es podia solucionar abansd’arribar a judici.

Llegir més »
Premsa

100 dies en lluita: L’ocupació del CAP Rambla Marina força l’ICS a replantejar-se el seu tancament

S’han convertit en un símbol de la lluita contra les retallades. La seva persistència ha forçat l’administració catalana a abandonar la intransigència inicial per asseure’s a negociar amb elles, que no s’aturaran fins que les coses tornin a ser com fa quatre mesos. Són el grup de veïnes –bàsicament jubilades– del barri de Bellvitge, a l’Hospitalet de Llobregat, que ocupen el Centre d’Atenció Primària (CAP) Rambla Marina des del 28 d’octubre per reclamar-ne la reobertura. Aviat farà 100 dies que van començar la seva acció, però no deixaran l’espai fins que torni tot el personal sanitari, que oferia servei a prop de 15.000 personesdel barri.

Llegir més »
Premsa

Un any de revolució a Egipte

“Mai imaginàrem que anàvem a fer una revolució. Esperàvem només uns quants milers de persones “. Així expliquen unànimement les i els activistes egipcis les seves expectatives sobre la protesta del 25 de gener del 2010 que, fa ara poc més d’un any, va iniciar el principi de la fi de l’era Mubarak, la dimissió del qual arribà l’11 de febrer. Seguint l’espurna encesa a Tunísia, la flama revolucionària havia presa Egipte.

Llegir més »
Premsa

La Delegació del Govern porta a judici 47 activistes per una acció al CIE de la Zona Franca de l’any 2006

JESÚS RODRÍGUEZ | 03/02/2012 – Setmanari Directa

El jutjat penal 6 de Barcelona escalfa motors per a un macrojudici contra 47 persones que van participar d’una protesta contra el Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca el 24 de juny de 2006, quan l’edifici encara estava en construcció. La magistrada Maria Graziella Moreno ha reservat la sala de vistes 221 de la Ciutat de la Justícia del 22 al 29 d’octubre d’enguany, per a celebrar-hi totes les sessions de la vista oral. Les persones acusades seuran a la banqueta per torns, ja que el jutjat no ha pogut trobar una sala prou gran per a totes elles, les seves advocades i la resta de personal del jutjat i la fiscalia. El cas ha estat instruït durant sis anys pel jutjat d’instrucció 17 de Barcelona, i ara, la defensa es planteja la presentació d’un recurs per a impugnar tot el procediment, que ha estat ple d’irregularitats. Altres 11 persones, que en un principi havien estat detingudes i processades, finalment no seran jutjades, però han estat citades com a testimonis. Entre aquestes hi havia quatre periodistes –TVE, Telecinco i La Directa (qui escriu aquest article)– i dos advocats.

Un llarg matí de Sant Joan i 72h als calabossos

L’acció es va realitzar el matí del dia de Sant Joan de l’any 2006, quan desenes d’activistes contràries als centres d’internament d’estrangers i a la Llei d’Estrangeria van accedir a les obres del nou CIE de la Zona Franca i van procedir a fer un desmuntatge simbòlic de reixes, portes i càmeres de vídeovigilància. La protesta es va fer en el marc de la Segona Caravana Europea per a la Llibertat de Moviment, que durant aquells dies va recórrer diverses ciutats de l’Estat espanyol. Tot plegat es va efectuar sense provocar cap destrossa, mitjançant clau anglesa i tornavís. Després, van anar deixant el material desmuntat a la planta baixa de l’edifici. De cop i volta, però, un comandament de la Unitat d’Intervenció Policial de Barcelona (antiavalots de la policia espanyola) va fer acte de presència als terrenys del CIE, i visiblement exaltat va ordenar la detenció de tota la gent que es trobava al solar on es feien les obres o a les seves immediacions. A partir d’aquí va començar una veritable cacera del manifestant. Els policies van perseguir les activistes, les van insultar, agredir i humiliar amb tota mena de vexacions. Durant més d’una hora, totes elles, van ser obligades a romandre de cara a la paret a ple sol, mentre els policies les colpejaven i escopien. Posteriorment, després de ser emmanillades, van ser traslladades una a una a la comissaria de La Verneda, on les van obligar a romandre en el pati de l’edifici durant hores, primer d’empeus i després agenollades.

Les ‘fètides’ cel·les del CIE Verneda

La Delegació del Govern espanyol a Catalunya va voler castigar-les, tancant-les durant 72 hores (el màxim que permet la llei) als calabossos del que fins aleshores havia funcionat com a centre d’internament d’estrangers, al bell mig del barri de la Verneda de Barcelona. La seva detenció, però, va tenir un aspecte positiu, van poder constatar en pròpia pell que les instal·lacions eren brutes, fredes i amb un tracte molt allunyat dels patrons mínims de respecte als drets humans. Molta gent dormia directament sobre les rajoles, les reixes de la claveguera eren al passadís de les cel·les, no hi havia cap mecanisme de ventilació, havien de suplicar per a poder anar al lavabo i l’aire es feia irrespirable i asfixiant; en conclusió, el dia a dia d’aquesta mena de centres. Després de ser traslladades a l’antic edifici dels jutjats del passeig de Lluis Companys van ser posades en llibertat amb càrrecs, pendents d’un judici que ara es vol desenterrar de les catacumbes arxivístiques de l’actual Ciutat de la Justícia.

Llegir més »
Memòria històrica

Roben documentació molt important en el local de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona

El dia 1 de febrer de 2012 han entrat a robar documentació molt important de la Biblioteca de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona i Centre de Documentació Històrica i Social situat al Passeig de Sant Joan 26:

Cartells de la Guerra civil original de l’època, així com diversos objectes també del període de la guerra civil espanyola.

Postals de la guerra civil, carnets de diverses entitats i grups polítics dels anys 20 i 30 i de clandestinitat. Album SIM, etc. Bando General Miaja del 1939 pocs dies abans d’acabar la guerra imprèsper la zona de València.

Llegir més »
Acció Sindical

La CGT guanya les eleccions sindicals a l’Ajuntament de Sant Cugat

La CGT ha guanyat aquest dijous 2 de febrer les eleccions sindicals al consistori, on tindrà set dels 22 representants sindicals amb el 32% dels vots. La resta de sindicats han obtingut els següents resultats: CCOO tindrà cinc membres (23% del vot), la Candidatura Alternativa Tècnica (CAT) n’ha assolit quatre (18%), la UGT arriba als tres (14%), el Sindicat Professional de Policies Municipals d’Espanya (SPPME) n’obté dos (9%) i el Sindicat de Funcionaris de Policia (SFP) esqueda amb un (5%).

Llegir més »
Premsa

Vídeo: “Memoria del saqueo. Argentina y la deuda”

Memoria del saqueo. Argentina y la deuda

Documental dirigit per Fernando E. Solanas el 2003, on s’exposa la crisi argentina fins a l’esclat de la revolta social de desembre de 2001, després d’anys de problemes econòmics i socials dissimulats pel període de pau i tranquil·litat que travessava el país, a conseqüència de l’immens deute nacional, la desenfrenada corrupció del poder polític i el sector financer i l’espoli dels béns públics.

Llegir més »