CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Ámbit: Ambits

Cursos de formació

2a Sessió d’autodefensa laboral, 11 de febrer a Reus

Des de Jovent Llibertari de Reus hem organitzat la segona part del curs d’autodefensa laboral. (adjuntem el cartell).

Es realitzarà el dissabte 11 de febrer a partir de les 16h. al local de la CGT de Reus (Raval Santa Anna, 13, 3r).

Consistirà en un taller pràctic d’interpretació de nòmines i contractes a càrrec de Meritxell Fernández, advocada de la CGT, amb la intenció d’aprendre a interpretar nòmines i contractes per tal de tenir les eines bàsiques en el treball. El curs va destinat a totes les persones, afiliades o no al sindicat, que estiguin interessades.

Llegir més »
Premsa

15-M: contra el pessimisme

De sempre hem tingut problemes a l’hora d’avaluar el que passa amb els nostres moviments socials. Amb prou feines aquests problemes podien faltar en el cas del 15-M. Per moments sembla que s’ha estès, pel que fa a aquest últim, un pessimisme sense límits que no aprecia altra cosa sinó un permanent declivi. En la gestació d’aquest estat d’ànim es donen cita, d’una banda, els pessimistes ‘interns’ –aquells que no veuen sinó trets negatius en el moviment— i, per una altra, els ecos del que expliquen els mitjans d’incomunicació del sistema.

A aquests mitjans que acabo d’esmentar només els interessa el 15-M quan hi ha una cosa grossa pel mig. Li paren esment, les més de les vegades de forma manipulada, als episodis en el que es revela –o això diuen— algun tipus de violència i procuren acompanyar, per citar altre exemple, macromanifestacions com les registrades el 19 de juny o el 15 d’octubre de l’any passat. Res volen saber, en canvi, del terreny en el qual en els fets es dirimeixen la realitat i el futur del 15-M: el del treball quotidià, sovint sòrdid i poc vistós, d’un moviment que afortunadament roman viu i actiu. Quan s’assumeix aquesta tasca que els mitjans prefereixen esquivar, la imatge del 15-M no convida precisament al pessimisme. El moviment està aquí, la seva presència i les seves iniciatives són constants, no ha perdut gens de radicalitat contestatària, ha propiciat l’assentament d’una nova identitat crítica i segueix deixant bé a les clares que alguna cosa ha canviat, i per a bé, en el cap de molta gent.

Res de l’anterior significa, clar, que faltin els problemes. Al marge de baralles internes que sempre estan aquí, em permeto identificar un d’ells, que guarda una relació estreta –dita sigui de passada— amb els criteris d’avaluació del que passa amb el moviment: encara que moltes persones diuen simpatitzar amb aquest últim, el comú és que no donin el pas de sumar-se a assemblees, campanyes i iniciatives. Malgrat això, el seu és subratllar que el panorama resulta clarament preferible al que es feia valer el 14 de maig de l’any passat. Si bé és veritat que l’assistència a les assemblees de barri ha minvat sensiblement, no ho és menys que avui –i em remeto a l’exemple, crec que generalitzable, de Madrid— disposem d’una atapeïda xarxa d’organitzacions locals del 15-M que li segueixen donant un aire distint a una ciutat tradicionalment adormida en el terreny social i reivindicatiu.

Em permeto agregar dos comentaris sobre matèries afins. El primer ho és sobre alguna cosa que escolto amb freqüència en les assemblees del 15-M, o en els seus voltants: la idea que cal treballar per convertir el moviment en un partit polític. Em sembla que en molts sorgeix de la intuïció, poc fonamentada, que l’aparent crisi del moviment –ja he assenyalat que al meu entendre no hi ha tal— exigiria mesures eficacistes com l’encaminada a dotar-lo d’una estructura convencional. Encara que no dubto de la bona intenció de qui preconitzen això, crec fermament que semblant perspectiva seria el final del 15-M, una traïció a bona part de les raons que justifiquen la seva existència i un procediment d’integració ràpida en el sistema. Fa uns mesos una col·lega em va preguntar si pensava que existia algun risc d’il·legalització del moviment. Li vaig respondre que era impossible legalitzar el que, per fortuna, no és legal en la seva orgullosa reivindicació de l’assemblea, de l’autogestió i de l’absència de representacions i lideratges.

El meu segon comentari no té, malgrat les aparences, cap dimensió de frivolitat. Les condicions climatològiques d’aquestes hores –subratllem-lo quantes vegades calgui— no són el millor per a la biologia d’un moviment que va néixer, en la primavera, ocupant places i avingudes. El fet que el 15-M hagi hagut de recollir-se, en molts casos, en llocs tancats dibuixa un escenari hostil que de segur en alguna cosa alimenta les versions pessimistes a les quals m’he referit al principi. Tinc la ferma certesa que, fins i tot per als més recalcitrants, la fortalesa i la presència del moviment es faran evidents en unes setmanes. Res és més necessari tenint en compte del que se’ns ve damunt.

* Carlos Taibo és escriptor, periodista, activista social i professor de Ciències Polítiques de la UAM

Llegir més »
Premsa

(Vídeo) “La dignidad de los nadies”

La Dignidad de los Nadies

Una pel·lícula de Fernando E. Solanas (guió i direcció). Argentina, 2005.

Històries i testimonis de la resistència social a l’Argentina dels primers anys del segle XXI (la del corralito i la crisi total) contra l’atur i la fam produïts pel model de globalització capitalista. Potser aquí arribarem a la mateixa situació al pasque anem…

Llegir més »
Acció Sindical

Girona: Eulen es nega a readmetre la delegada de la CGT

XEVI PLANAS | 03/02/2012 – Setmanari Directa

La seu central de la Generalitat a Girona acollia a les 11h. del divendres 3 de gener l’acte de conciliació de l’acomiadament laboral d’Ana Pozo, acomiadada aquest mes de gener per l’empresa Eulen SA. Les dues parts s’havien de trobar per tal de copsar cap a on deriva el conflicte laboral i si es podia solucionar abansd’arribar a judici.

Llegir més »
Premsa

100 dies en lluita: L’ocupació del CAP Rambla Marina força l’ICS a replantejar-se el seu tancament

S’han convertit en un símbol de la lluita contra les retallades. La seva persistència ha forçat l’administració catalana a abandonar la intransigència inicial per asseure’s a negociar amb elles, que no s’aturaran fins que les coses tornin a ser com fa quatre mesos. Són el grup de veïnes –bàsicament jubilades– del barri de Bellvitge, a l’Hospitalet de Llobregat, que ocupen el Centre d’Atenció Primària (CAP) Rambla Marina des del 28 d’octubre per reclamar-ne la reobertura. Aviat farà 100 dies que van començar la seva acció, però no deixaran l’espai fins que torni tot el personal sanitari, que oferia servei a prop de 15.000 personesdel barri.

Llegir més »
Premsa

Un any de revolució a Egipte

“Mai imaginàrem que anàvem a fer una revolució. Esperàvem només uns quants milers de persones “. Així expliquen unànimement les i els activistes egipcis les seves expectatives sobre la protesta del 25 de gener del 2010 que, fa ara poc més d’un any, va iniciar el principi de la fi de l’era Mubarak, la dimissió del qual arribà l’11 de febrer. Seguint l’espurna encesa a Tunísia, la flama revolucionària havia presa Egipte.

Llegir més »
Premsa

La Delegació del Govern porta a judici 47 activistes per una acció al CIE de la Zona Franca de l’any 2006

JESÚS RODRÍGUEZ | 03/02/2012 – Setmanari Directa

El jutjat penal 6 de Barcelona escalfa motors per a un macrojudici contra 47 persones que van participar d’una protesta contra el Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca el 24 de juny de 2006, quan l’edifici encara estava en construcció. La magistrada Maria Graziella Moreno ha reservat la sala de vistes 221 de la Ciutat de la Justícia del 22 al 29 d’octubre d’enguany, per a celebrar-hi totes les sessions de la vista oral. Les persones acusades seuran a la banqueta per torns, ja que el jutjat no ha pogut trobar una sala prou gran per a totes elles, les seves advocades i la resta de personal del jutjat i la fiscalia. El cas ha estat instruït durant sis anys pel jutjat d’instrucció 17 de Barcelona, i ara, la defensa es planteja la presentació d’un recurs per a impugnar tot el procediment, que ha estat ple d’irregularitats. Altres 11 persones, que en un principi havien estat detingudes i processades, finalment no seran jutjades, però han estat citades com a testimonis. Entre aquestes hi havia quatre periodistes –TVE, Telecinco i La Directa (qui escriu aquest article)– i dos advocats.

Un llarg matí de Sant Joan i 72h als calabossos

L’acció es va realitzar el matí del dia de Sant Joan de l’any 2006, quan desenes d’activistes contràries als centres d’internament d’estrangers i a la Llei d’Estrangeria van accedir a les obres del nou CIE de la Zona Franca i van procedir a fer un desmuntatge simbòlic de reixes, portes i càmeres de vídeovigilància. La protesta es va fer en el marc de la Segona Caravana Europea per a la Llibertat de Moviment, que durant aquells dies va recórrer diverses ciutats de l’Estat espanyol. Tot plegat es va efectuar sense provocar cap destrossa, mitjançant clau anglesa i tornavís. Després, van anar deixant el material desmuntat a la planta baixa de l’edifici. De cop i volta, però, un comandament de la Unitat d’Intervenció Policial de Barcelona (antiavalots de la policia espanyola) va fer acte de presència als terrenys del CIE, i visiblement exaltat va ordenar la detenció de tota la gent que es trobava al solar on es feien les obres o a les seves immediacions. A partir d’aquí va començar una veritable cacera del manifestant. Els policies van perseguir les activistes, les van insultar, agredir i humiliar amb tota mena de vexacions. Durant més d’una hora, totes elles, van ser obligades a romandre de cara a la paret a ple sol, mentre els policies les colpejaven i escopien. Posteriorment, després de ser emmanillades, van ser traslladades una a una a la comissaria de La Verneda, on les van obligar a romandre en el pati de l’edifici durant hores, primer d’empeus i després agenollades.

Les ‘fètides’ cel·les del CIE Verneda

La Delegació del Govern espanyol a Catalunya va voler castigar-les, tancant-les durant 72 hores (el màxim que permet la llei) als calabossos del que fins aleshores havia funcionat com a centre d’internament d’estrangers, al bell mig del barri de la Verneda de Barcelona. La seva detenció, però, va tenir un aspecte positiu, van poder constatar en pròpia pell que les instal·lacions eren brutes, fredes i amb un tracte molt allunyat dels patrons mínims de respecte als drets humans. Molta gent dormia directament sobre les rajoles, les reixes de la claveguera eren al passadís de les cel·les, no hi havia cap mecanisme de ventilació, havien de suplicar per a poder anar al lavabo i l’aire es feia irrespirable i asfixiant; en conclusió, el dia a dia d’aquesta mena de centres. Després de ser traslladades a l’antic edifici dels jutjats del passeig de Lluis Companys van ser posades en llibertat amb càrrecs, pendents d’un judici que ara es vol desenterrar de les catacumbes arxivístiques de l’actual Ciutat de la Justícia.

Llegir més »
Memòria històrica

Roben documentació molt important en el local de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona

El dia 1 de febrer de 2012 han entrat a robar documentació molt important de la Biblioteca de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona i Centre de Documentació Històrica i Social situat al Passeig de Sant Joan 26:

Cartells de la Guerra civil original de l’època, així com diversos objectes també del període de la guerra civil espanyola.

Postals de la guerra civil, carnets de diverses entitats i grups polítics dels anys 20 i 30 i de clandestinitat. Album SIM, etc. Bando General Miaja del 1939 pocs dies abans d’acabar la guerra imprèsper la zona de València.

Llegir més »
Acció Sindical

La CGT guanya les eleccions sindicals a l’Ajuntament de Sant Cugat

La CGT ha guanyat aquest dijous 2 de febrer les eleccions sindicals al consistori, on tindrà set dels 22 representants sindicals amb el 32% dels vots. La resta de sindicats han obtingut els següents resultats: CCOO tindrà cinc membres (23% del vot), la Candidatura Alternativa Tècnica (CAT) n’ha assolit quatre (18%), la UGT arriba als tres (14%), el Sindicat Professional de Policies Municipals d’Espanya (SPPME) n’obté dos (9%) i el Sindicat de Funcionaris de Policia (SFP) esqueda amb un (5%).

Llegir més »
Premsa

Vídeo: “Memoria del saqueo. Argentina y la deuda”

Memoria del saqueo. Argentina y la deuda

Documental dirigit per Fernando E. Solanas el 2003, on s’exposa la crisi argentina fins a l’esclat de la revolta social de desembre de 2001, després d’anys de problemes econòmics i socials dissimulats pel període de pau i tranquil·litat que travessava el país, a conseqüència de l’immens deute nacional, la desenfrenada corrupció del poder polític i el sector financer i l’espoli dels béns públics.

Llegir més »
Premsa

“Cada vegada que perdem un espai natural o biodiversitat estem perdem qualitat de vida”

José A. Latorre és un naturalista que ha fet treball de camp durant trenta anys investigant la fauna i la flora de les comunitat properes al riu Francolí. Observador privilegiat dels canvis produïts per la intensa industrialització de molts municipis, que és visible en els importants polígons industrials de Tarragona, de Constantí i en el complex petroquímic de la Repsol. Membre del GEPEC, ha publicat diversos llibres i articles i fet múltiples xerrades i sortides guiades sobre el medi natural.

Llegir més »
Premsa

Banc d’Espanya: la desvergonya feta art

Una de les mentides més generalitzades és la que sosté que el Banc d’Espanya ha ocupat amb brillantor i eficàcia la seva labor de control i supervisió bancaris. O fins i tot que el seu sistema financer ha suportat en millor mesura els impactes de la crisi gràcies al zel especial que ha tingut a l’hora de vigilar als bancs. No se’ns ocorre res més fal·laç.

Clar que aquesta creença, promoguda pels mitjans afins a la gran banca i la patronal que financen catecismes neoliberals, com FEDEA (Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada), causa estupor quan no riure fora de les nostres fronteres.

El 26 de maig de 2006 a les 13:03 hores, al final del mandat de Jaime Caruana com governador, l’associació d’inspectors del Banc d’Espanya va enviar una “nota informativa” al Ministre d’Economia alertant de la passivitat dels òrgans rectors del banc central davant el “insostenible creixement del crèdit bancari a Espanya durant els anys de mandat del senyor Caruana”, relacionant la mateixa amb l’esclat de la bombolla del maó que esclataria alguns mesos després.

La major causa de la crisi financera i econòmica es deu precisament al comportament especulatiu de la banca. El suposat “miracle de creixement econòmic” espanyol va ser l’enorme inversió bancària en el sector immobiliari, creant-se el complex banca-sector immobiliari-indústria de la construcció, que va ser el motor de tal suposat miracle. Com a conseqüència d’això, el sector construcció va arribar a representar el 12% del PIB, més del doble del que tal sector representava a Gran Bretanya o França.

El miracle es va basar en mà d’obra –la majoria immigrant- d’escassa qualificació i baixos salaris. Els preus de l’habitatge, no obstant això , van arribar a nivells exuberants, que no guardaven cap relació ni amb els costos reals de producció ni amb la capacitat adquisitiva de la majoria de la població.

El ràtio preu de l’habitatge sobre el salari mig d’Espanya era gairebé el triple del terme mitjà existent en la UE-15. D’aquí l’enorme endeutament de la població. Aquest desfasament entre el preu real de l’habitatge (cost de producció més beneficis raonables) i el preu actual (que va donar motiu a uns exuberants beneficis bancaris sense precedents), era resultat d’una especulació sense frens que podria haver estat detectada fàcilment pel banc d’Espanya, si aquest hagués tingut la voluntat política que no va tenir. És a dir, si hagués supervisat al sistema financer espanyol tal com era la seva responsabilitat. No ho va fer, i haurien d’exigir-se-li responsabilitats per això, nomenant una Comissió en les Corts Espanyoles (tal com ha fet el Parlament islandès) que esbrinés la causa d’aquesta enorme fallada.

Arribem a la gestió de l’actual governador, Miguel Ángel Fernández Ordóñez. Va prosseguir amb la labor còmplice que havia perpetrat el seu antecessor, desertant de les seves funcions de control mentre la banca es folrava, la bombolla immobiliària creixia i la població espanyola s’endeutava. I així avui ens trobem amb que només el 13% del deute existent a Espanya és públic (amb el 35% d’ingressos sobre PIB) i el 87% és privat (65% d’ingressos sobre PIB). El problema del deute a Espanya és el deute privat, no el públic (malgrat els atacs dels especuladors).

Quan Espanya entra en recessió, el filàntrop Fernández Ordóñez, el mateix que havia incomplit la seva funció supervisora, s’auto-atorga la tasca de dictar la política econòmica al Govern. Labor que en absolut li correspon. I quin és aquesta política? Doncs la que li dicten la Banca i la gran patronal. A saber: els sindicats i la “rigidesa” del mercat laboral són els culpables de l’atur. Els salaris han de sofrir ajustaments (el seu no, total són 240.000 modestos euros/any). Cal reduir “l’excessiva” despesa pública: benvingudes retallades en sanitat, educació… Els problemes del sistema financer estan causats per les Caixes d’Estalvis: les privatitza amb fons públics i males arts, deixant el botí a la mercè del Sr. Botín. Ah!, i exculpa als bancs de tota responsabilitat. I dues perles més: “hem de concentrar-nos a alleujar les preocupacions dels mercats”.

Quina dolçor! Clar, no es concentrarà el govern i el Parlament a alleujar les preocupacions dels treballadors i treballadores en atur, dels joves que no tindran ocupació, dels pensionistes o dels milers de petits i mitjans empresaris o d’autònoms que s’arruïnen perquè el Banc d’Espanya és incapaç d’aconseguir el que és la seva obligació, que es restauri el flux de finançament que necessiten i que els bancs deixin d’estafar als seus clients i d’especular destruint riquesa productiva.

Hem d’alleujar als mercats, o sigui, als banquers i inversors que guanyen milers de milions d’euros especulant contra nosaltres i emportant-se els seus beneficis a paradisos fiscals. I a més ens assenyala sense embuts, no anem a equivocar-nos, a qui tirar la culpa i a qui no: “Culpar d’això a la maldat o avarícia dels mercats seria una pèrdua de temps”, ens diu el bo del governador. No ens aclareix per què va deixar que els bancs cometessin milers de fraus i enganys ”col·locant” als seus clients swaps, clips i altres productes molt arriscats com si fossin segurs.

Cal determinar per què els seus directius van desoir els advertiments dels seus tècnics i van deixar que es deteriorés tant la situació creditícia, per què van ajudar que la banca fes el gran negoci sabent que s’estava creant el desequilibri que ara diu el governador que és el nostre principal problema econòmic.

Cal descobrir per què uns alts funcionaris que se suposa que estan al servei dels interessos públics són retribuïts tan generosament pel capital privat quan acaben el seu mandat públic.

Cal exigir que el Parlament investigui tot això i concretament el que ha ocorregut amb el deute actual, quin ha estat el paper dels bancs espanyols en la seva generació i encariment i per què el Banc d’Espanya en lloc de prendre mesures perquè l’economia nacional quedés a salvo dels mercats, és a dir, dels bancs especuladors, ens diu que el que cal fer és alleujar les seves preocupacions, això és, procurar que tinguin millors condicions encara per a seguir arruïnant la nostra economia.

Per què encara no ha exigit als bancs que revelin els seus riscos immobiliaris. Per què els permet comptabilitats “creatives” que emmascaren la seva veritable situació patrimonial. Per què permet als bancs que segueixin fent negoci amb els pisos embargats, impossibilitant així que el preu de l’habitatge descendeixi al nivell que ho ha fet als EE.UU. (40%), perjudicant la reactivació del sector construcció…

I, sobretot, cal lluitar perquè totes aquestes conductes es declarin com més aviat crims econòmics i siguin perseguides penalment amb la màxima duresa.

* Un article de la Secció Sindical de CGT a Ibercaja, publicat al núm. 252 del Rojo y Negro.

Llegir més »
Gènere / Dona

Convoquen una concentració a Tarragona el 2 de febrer de rebuig a les paraules de l’Arquebisbe

Dijous 2 de febrer a les 12 del migdia davant l’Arquebisbat de Tarragona es realitzarà una concentració de rebuig a les declaracions de l’arquebisbe Jaume Pujol als Matins de Tv3 en un to clarament homòfob i masclista.

Han estat nombroses les reaccions del teixit social rebutjant en forma de comunicats i accions per Internet aquest fet, però serà aquest dijous quan la gent es trobi cara a cara amb la institució catòlica apostòlica romana que defensa fil per randa el que l’arquebisbe va dir al programa de la televisió autonòmica de la CAC.

Llegir més »
Cursos de formació

Curs sobre nòmines i contractes el 8 de febrer a Reus

El dimecres 8 de febrer, durant tot el matí, de 10 a 14h, portarem a terme al local de CGT a Reus una sessió de formació per a delegats i delegades (òbviament oberta a qualsevol persona afiliada al sindicat, encara que no sigui delegada), que tractarà sobre nòmines i contractes.

Serà una sessió bàsica per ajudar-vos a entendre nòmines i contractes i conèixer els diferents tipus existents, de cara a facilitar el vostre treball sindical. Anirà a càrrec de Pepe Berlanga, Secretari de Formació de la CGT de Catalunya.

Llegir més »
Premsa

El llibre “Vivir en deudocracia” ens planteja la insubmissió al deute com a eina de lluita i resistència

Vivir en deudocracia

Iban un portugués, un irlandés, un griego y un español…

Quién debe a quién

Editorial Icaria, 2011

Els països del Sud han viscut durant dècades asfixiats pel deute, el FMI i el Banc Mundial. Ara, en el Nord, el deute recau sobre Grècia, Irlanda i Portugal, i ja són països més empobrits i amb major desigualtat social del que eren abans dels “rescats”. A qui li toca ara? A Itàlia? A Espanya?

És necessari aclarir a què responen els ajustaments pressupostaris exigits pel FMI i la UE. Pot el paísveure’s

Llegir més »
Premsa

Espanya: la major taxa d’atur del món industrialitzat

La major taxa d’atur del món industrialitzat, el doble de la mitjana de la UE, la meitat dels joves en atur. Així ha obria el seu informatiu de migdia la BBC. 577.000 desocupats més el 2011. 5.273.600 de persones que busquen ocupació i no en troben. Que en realitat són 5.319.000 amb una forma més real de comptar-los.

Com explicava la cadena britànica, les retallades han incidit greument en aquesta xifra. En particular en les administracions públiques. El PP, neoliberal fins a la medul·la, vol reduir l’Estat, i així disminueix l’ocupació que aquest genera. Menys persones treballant, menys impostos per a pagar des de serveis a pensions, menys diners per a consumir i més necessari per a “copagaments”, el camí a la recessió (de fet ja estem en recessió), a la catàstrofe, està assegurat. Això sí, amb moltes banderes, Gibraltar espanyol o cadena perpetua.

Tot el que ha fet el PP per a augmentar ingressos ha estat pujar els impostos de les rendes del treball, deixant fora les grans fortunes, segons la norma que també va aplicar el PSOE. Ara ens dirigim a cap a la “reforma” laboral, abaratint l’acomiadament, aquest que pel que sembla era tan car que “només” ha ocasionat 5,3 milions de desocupats. Reduint el poder adquisitiu dels treballadors. Amb la cadena de conseqüències que comporta.

Entretant els intocables bancs reben quantitats bimilionàries de diners públics a interessos irrisoris (del 0,alguna cosa al 1,5%), ho presten als Estats al 5% i prefereixen no donar crèdits als particulars perquè comprar deute, sobretot de països en seriosos problemes, és molt més rendible. Ja espremeran els governs als ciutadans per a pagar.

Algú veu solució així perquè no es compleixi el pronòstic del Banc d’Espanya que preveu 6.000.000 d’aturats en 2012 i una reducció de l’economia espanyola del 1,7? El Govern sí: austeritat, reducció del sector públic… fantàstic, directes a l’abisme. Ah, i privatitzacions, l’expropiació i venda del nostre patrimoni, el que paguem amb els nostres impostos, a particulars perquè siguin ells qui obtinguin benefici. I sense indemnitzar-nos. I quan ja ho hagi venut tot què farem?

Les meves condolences als 5.300.000 desocupats, als meus amics i familiars directes afectats pel problema les hi dono en persona. I els recordo que quan l’edifici cau és perquè té els fonaments podrits, i és aquí, el fons, el que cal regenerar.

Llegir més »
Memòria històrica

Entrevista a Heleno Saña, anarquista, filòsof i quixot contra els mercats

Heleno Saña Alcón (Barcelona,1930), és un dels grans filòsofs espanyols, llibertari, lliurepensador, perseverant i insubornable. S’exilià a Alemanya el 1959, país d’on procedeix la seva esposa, i on segueix residint. Heleno Saña ha escrit quaranta llibres, alguns en llengua alemanya. De tots ells destaco De Prudhon a Cohn-Bendit publicat l’any 1970 en ple franquisme, ja que em va permetre conèixer l’existència de l’anarquisme. Per a mi és un privilegi poder comunicar-me i entrevistar quaranta anys desprès amb l’autor que em va iniciar en l’anarquisme. És el costat agradable de fer entrevistes.

Heleno Saña és originari d’una família anarquista de Barcelona. El seu pare Joan Saña va militar al llarg de la seva vida a la CNT i a l’Ateneu Enciclopèdic Popular.

Llegir més »