Davant la convocatòria del passat 19-J, els mitjans afins al règim s’han emprat a fons per criminalitzar, menysprear i dividir el moviment. Després de la repressió de la Plaça de Catalunya, i dels successos del Parc de la Ciutadella, de Barcelona, ​​provocadors infiltrats inclosos, els intents de vincular el conjunt del moviment 15-M amb la violència i deslegitimar-lo, no semblen haver fet efecte entre una ciutadania cada dia més farta de les corrupteles, de les regles de joc trucades i d’una classe política i burocràtica que actuen com titelles al servei del capital especulatiu.

1. El moviment del 15 M que s’ha desplegat durant aquests dies suposa la fi d’una llarga etapa d’obediència i submissió. Prendre les places ha estat el gest radical que – repetit en tantes ciutats – ens ha permès llançar el crit col·lectiu de “Ja n’hi ha prou. Volem viure”. Hem començat a perdre la por. Juntes hem travessat la impotència i la solitud.

2. Hem après a organitzar-nos, a prendre decisions col·lectivament, a viure en el carrer i que el carrer visqués en nosaltres. La intel·ligència col·lectiva ha estat prodigiosa ja que ha permès dur endavant el que semblava impossible: crear un altre món dintre però també contra aquest món fet de misèria moral i econòmica. Hem sabut autoorganizar un forat negre inintel·ligible per al poder i que per això tem. El poder tem tot el que no pot entendre, i per tant, controlar.

3. La novetat fonamental del nostre moviment és que no es construeix sobre la societat-fàbrica sinó que neix a l’ajuntar-se i compartir-se el malestar de cadascuna. No anem a la plaça presa en tant que treballadors, ciutadans… sinó que allí deixem enrere tota identitat. Som més que en cap altre lloc cadascuna de nosaltres mateixes, i alhora, som les singularitats d’una força de l’anonimat, d’una força de vida que apunta més enllà del que hi ha.

4. El nosaltres que s’ha format no preexistia, no estava latent, sinó que ha sorgit en el mateix moment que hem pres les places. Per això és un nosaltres obert, obert a tot el qual vol entrar i formar part d’ell. En la plaça hem après a conjugar el verb polititzar, i el propi espai ha estat el que ha permès l’articulació de les diferents polititzacions que es donen necessàriament dividides en el temps. La remor de fons que el poder volia fer callar ha emergit. Nosaltres som els rostres d’aquesta remor que ha acabat amb el silenci del cementiri.

5. Prendre les places significa primer de tot prendre la paraula. Però la paraula, el discurs no és tant el que es diu com el que es fa. En les places ocupades el més important és el que es fa i com es fa. Això és cert i ha estat així. Ocorre, no obstant això, que a poc a poc la potència que ens donava una manera de funcionar (comissions, subcomissions, consens…) s’ha anat convertint en un autèntic fre. D’una banda, una organització tan subdividida si bé pot ser eficaç introdueix una dispersió creixent, una pèrdua dels continguts essencials, i sobretot, una profunda arbitrarietat que acaba per ser paralitzant. D’altra banda, el consens ha de ser un mitjà però mai un objectiu en si mateix, en cas contrari decisions polítiques inajornablesno poden prendre’s

Les i els indignats han fet una crida a la desobediència massiva al Parc de la Ciutadella, per tal d’acampar el 14 de juny a la nit allà i el matí del dia 15 aturar l’aprovació de la Llei Òmnibus, una colla de lleis en una sola que bàsicament van destinades a destruir aquest país i fer encara més pobres els pobres i més rics els rics. La proposa un govern de dreta dura, ultraliberal, que darrere de la màscara de la senyera vol ensenyar que estima el país mentre l’està destrossant, no només el país en abstracte sinó el país real, també el país de les persones, de totes i tots.