Què ha passat a Tunísia
Probablement no t’havies assabentat quan anaves de vacances i arribaves a l’aeroport que duia el nom del president Zine El Abidine Ben Ali. Des del 16 de gener aquest nom ha desaparegut, igual que el dictador. Sense esperar a cap decisió administrativa els operaris ho han desmantellat. Avui l’aeroport porta el nom de Mohamed Bouazizi.
Mohamed Bouazizi no era cap respectable membre de l’elit política lloat per les institucions financeres més importants del món, era simplement un jove de 26 anys que estava fart d’elles. Era un graduat universitari informàtic sense treball que es va posar a vendre verdures i fruites sense llicència, i que en protesta per la confiscació policial del seu improvisat i honrat mitjà de subsistència, es va ruixar amb gasolina i es va calar foc. Va morir el 4 de gener a conseqüència de les seves greus cremades. Cinc mil persones van assistir al seu funeral a l’endemà.
No va ser l’únic en immolar-se; un altre jove aturat de Sidi Bouziz es va pujar a un pal d’electricitat, va cridar “No a la misèria, no a l’atur!”, va tocar els cables i es va electrocutar instantàniament. Ni tampoc és Tunísia l’únic país del Magrib on això ha succeït. Sis joves també van intentar immolar-se front del Ministeri de Treball, a Rabat, al Marroc pocs dies després.
Però no es tracta d’una espontània explosió de disturbis juvenils en resposta al suïcidi de Mohamed Bouazizi, com els mitjans ho estan presentant. El descontentament de la població s’estén a tot el país i és generalitzat en tots els sectors de treballadors, no només en els més pobres. Per exemple, els advocats es van declarar en vaga el 6 de gener per a protestar contra els maltractaments als quals són sotmesos per la policia. El suïcidi de Mohamed Bouazizi només va ser el detonant de l’agreujament d’una crisi que ja havia començat a Tunísia molt abans.
La rebel·lió actual va començar en la província de Sidi Bouziz, una regió rural interior empobrida i discriminada de la «societat del benestar». Després es van anar sumant unes altres estenent-se a tot el país fins a arribar a la capital Tunis i després les ciutats de Tabarka i Jendouba en el nord-oest. El dictador va declarar l’estat d’emergència nacional; l’exèrcit es va desplegar en llocs estratègics de la ciutat i en els suburbis. Es van tancar totes les escoles i universitats. Es va limitar el subministrament de productes bàsics (sucre, farina, llet, etc.) a les poblacions rebels. Es va implantar el toc de queda des del vespre fins a la matinada, però la resistència va continuar en les ciutats de Ettadhamen i Intilaka on el poble va lluitar durant tota la nit a pesar del toc de queda i dels tirs de la policia i les forces especials.
Es van prohibir les reunions públiques. Va haver-hi detencions massives i amenaces de demandes judicials. Hamma Hammami va ser segrestat de la seva casa per les forces especials. Era membre del PCOT , Partit Comunista de Tunísia oficialment prohibit, que ja havia estat empresonat i torturat anteriorment. Les forces “de seguretat” van ser autoritzades a disparar contra qualsevol que es negués a obeir les ordres, cosa que ja estaven fent abans. Es va prohibir filmar en els hospitals.
El resultat en poc menys d’un mes va ser oficialment de 21 morts. Una xifra inversemblant perquè segons un representant del sindicat local, almenys 50 persones van morir durant una sola nit de disturbis en la ciutat de Kasserine. Els policies van disparar en el funeral d’un manifestant que havien matat el dia anterior amb franctiradors apostats en les terrasses. Agents de policia vestits de civil van irrompre en les botigues i cases i les forces especials de Ben Ali van violar a dones joves segons Radio Kalima. Entre els morts va haver-hi nens, dones i ancians. Vídeos difosos a Internet van mostrar que gairebé totes les víctimes van ser abatudes per tirs de precisió en el pit o en el cap. No van ser accidents, els tiradors van disparar a matar.
Però la població va continuar a pesar de les baixes. L’oposició al govern es va estendre fins i tot a l’exèrcit, el general Rashid Ammar va ser destituït per negar-se a complir les ordres i va ser reemplaçat per Shabir Ahmad, cap dels serveis secrets. Finalment el president va haver d’abandonar el país amb la cua entre les cames. Va sortir amb diverses destinacions a mesura que passaven les hores. La gincama va passar per Malta, França, Dubai i altra mitja dotzena de països, per a finalitzar en la ciutat portuària de Jedda, a Aràbia Saudita.
Et preguntaràs com és possible que succeeixi això en un país pròsper, tranquil i turístic? Fins i tot probablement coneixes a algú que hi ha estat i t’ha explicat que «Tunísia no sembla africà». Però els turistes mai s’assabenten del que succeeix en els països que visiten, aborrallonats en els seus hotels amb esmorzar continental.
És lògic que et facis la pregunta de per què Tunísia ha estat presentat com model de desenvolupament i benestar pels mitjans de desinformació. Santiago Alba Ric en un article analitzava la cobertura que els grans mitjans espanyols, El País, El Mundo, ABC han donat a Tunísia l’any passat; les notícies eren gairebé totes sobre el turisme o el mundial d’handbol. A Google solament 3 enllaços sobre la vaga de fam i la tortura a presos a Tunísia. Res espatllava les vacances suggerint que el país era una dictadura fins i tot després que es produís la rebel·lió de desembre 2010. Pascual Serrano analitzava l’article d’El País (14-1-2011), segons el qual Ben Alí no era qualificat de dictador sinó de “president”, “mandatari”. El dia anterior, l’agència Efe i el diari Público seguien dirigint-se a Ben Alí com president, mai com dictador”.
Ramy Brahem en un article reproduït en la pàgina de Michel Collon, ha denunciat com els mitjans estrangers han distorsionat la visió dels esdeveniments mitjançant un enfilall de mentides:
* “És només un moviment social, no un aixecament”
* “Ben Ali ha dut a les dones l’emancipació, i l’educació al poble”
* “Aquestes revoltes van ser causades principalment per l’alt atur i l’alt cost dels productes bàsics”
* “França defensa a Ben Ali, perquè ell lluita contra l’islamisme”
Les causes de la rebel·lió a Tunísia
Et preguntaràs llavors quin és la causa de la rebel·lió a Tunísia? Com sempre no cal buscar-la perquè igual que succeeix amb les malalties: mai hi ha una sola causa. Cap motiu pres aïlladament pot explicar el succeït. Hi ha una constel·lació de causes que formen una massa crítica en un moment donat i sorgeix la rebel·lió. Et convido a examinar algunes d’elles, sense pretendre que siguin totes, però abans fem un breu repàs a la història de Tunis.
Breu repàs a la història de Tunísia
Tunísia originàriament procedeix de l’esfera del colonialisme francès juntament amb Algèria, Marroc, Àfrica occidental i oriental, Somàlia francesa i Madagascar. Després de la independència el 1957 de la colonització francesa que havia durat 75 anys, el govern de Habib Bourguiba, nacionaliza part del que havia estat robat i construeix una economia social controlada en un 80% per l’Estat. Una cosa inacceptable per a les institucions financeres globalistes i les multinacionals. El Banc Mundial, va intervenir ràpidament amb la col·laboració de les elits locals oferint la seva “ajuda” per a detenir la nacionalització de l’economia i especialment recuperar el control dels fosfats.
El 1960 és ja un dels principals creditors de Tunísia i la independència real s’asfixia ofegada en els préstecs del Banc Mundial. El neocolonialisme europeu torna a lucrar-se amb la indústria tunisiana amb els seus corol·laris habituals: duplicació de la taxa d’atur, disminució de l’escolarització i augment de les desigualtats. Com a conseqüència natural també augmenta el descontentament i la repressió. El 1978 una crida a la vaga general de la UGTT (Union Générale des Travailleurs Tunisiens) és ofegada en sang amb un saldo de 200 morts i més d’un centenar de ferits. El 1987, un “cop d’estat sanitari” destitueix a Burguiba. Ben Ali, que llavors és Ministre de l’Interior, aconsegueix que set informes mèdics el declarin senil i es converteix en el segon president de Tunísia… fins ara.
El nou govern es va apressar a vendre 204 empreses de l’ampli sector públic creat per l’anterior govern i a posar en pràctica les reformes que exigirien les corporacions financeres. Amb 75 anys Zine el-Abidine Ben Ali porta atrinxerat en el poder 24 anys. És el President de la República, també és el president del partit dominant: Reagrupament Constitucional Democràtic (RCD), designa a tots els funcionaris, secretaris generals del buró polític i les seves seccions federals. Oficialment Tunísia segueix sent una República però els partits de l’oposició com el comunista estan prohibits. El seu govern ha mostrat el seu suport a l’Estat sionista d’Israel, fins i tot convidant al criminal de guerra Ariel Sharon el 2005, a pesar que Israel va bombardejar Tunísia un any abans que prengués el poder, el 1986 quan acollia la OLP de Yaser Arafat.
Aquesta no era la primera revolta que es produïa a Tunísia contra la seva dictadura. Al gener de 2008, a Redeyef, va tornar a haver-hi aixecaments, va haver-hi vagues durant mesos, i la ciutat va ser assetjada per la policia. Un balanç de quatre morts, dos-cents detinguts i condemnes en judicis sumaríssims. El periodista Fahem Boukaddous va ser condemnat per filmar-los i actualment es troba encara a la presó. L’assumpte era doblement important perquè en la regió de Gafsa estan les mines de fosfats, i Tunísia és el segon exportador mundial de fosfats, després del Marroc. Però aquesta informació no va ser important per als grans mitjans de comunicació que la van ignorar i van seguir parlant del turisme i dels esports.
En un llibre sobre els fets «Il mare di mezzo», la periodista italiana Gabriele del Grande descriu el terrorisme d’estat tunisià, les presons secretes on desapareixen els opositors i els emigrants. En resum Tunísia porta més de 20 anys sent una dictadura «molt democràtica» les conseqüències de la qual pots veure en els factors que han motivat la revolta:
1- L’augment de l’atur
Tunísia té gairebé 10 milions de persones, la meitat és menor de 25 anys. El nombre de graduats supera el d’Algèria i Marroc junts però no és cert que això es degui al règim actual com s’ha dit. Es deu al fet que sota la presidència de Bourguiba, l’anterior govern va augmentar el pressupost destinat a l’ensenyament fins a un 30% i les dones van tenir dret a educació i al vot. Amb el govern actual per contra el sistema educatiu gasta el 7,2% del PIB, s’ha privatitzat i deteriorat, a més de proporcionar estudis inútils amb expectatives cada vegada més il·lusòries. La taxa d’atur dels graduats, oficialment és de 23,4%, però de fet és un 35%. En comparació d’Algèria, on l’atur dels graduats afecta a més de 20%, contra un 10% del presentat oficialment.
El deteriorament creixent de l’ocupació ha fet que un milió de joves tunisians s’hagin vist obligats a emigrar a Europa, sobretot a França, però també a Itàlia i Alemanya. Però a pesar de ser important l’atur no ho és tot. Els rebels criden “A qui li importa l’atur, volem que Ben Ali sigui detingut”. En una gran concentració en el centre de Tunísia diversos milers de persones van reiterar la seva determinació infrangible per a detenir a Ben Ali i el seu clan mafiós i van afirmar que la rebel·lió no s’aplacará abans d’aconseguir-ho.