De les societats civils tunisianes i egípcies, immenses ones de tenacitat i fortes de decisió i de desig de justícia social i de llibertat, erigeixen la conca mediterrània en una gran dama protagonista d’una revolució dels Drets Humans. Una revolució des de la resistència activa no violenta que desvetlla dia a dia una tremenda realitat del que han viscut sota règims sostinguts i recolzats tant per EEUU com pels grans de la UE. Règims que tradueixen formes de neo-colonialisme que perpetua el menyspreu per les societats civils tant a favor d’interessos geo-estratègics com socio-econòmics. Tota una doble moralitat que el nostre món occidental exerceix com característica del seu poder patriarcal.
Així la societat civil egípcia gràcies al règim de Sadat i després de Mubarak es troba des de dècades com una presa política sota control d’explícits interessos del sionisme israelià entramats amb els de la resta del món occidental.
De sobte el nostre univers occidental descobreix que el món mediterrani de l’altra “riba” el formen societats vives, plenes d’aspiracions. Gairebé sempre han prevalgut informacions a favor d’una imatge d’immobilisme i de tradicionalisme reaccionari, aferrant-se abans de res a notícies que puguin alimentar una islamofòbia, la por al “terrorisme” entre les nostres poblacions, posant a penes accent sobre les rebel·lions que s’han anat succeint aquests anys i callant les violacions sistemàtiques dels Drets Humans que s’hi produïen.
Tot un vel que ha tapat, és a dir, ha protegit, els règims titelles de la UE i dels EEUU amb mesures que van des d’ajudes econòmiques escandalosament considerables a vendes d’armes destinades a la repressió. Un vel sobre les violacions de DDHH que uns aixequen tan sols per a certs països quan els seus governs s’enfronten als interessos occidentals. Països que llavors Occident no dubta a amenaçar, i ocupar generant una catàstrofe per a la vida de milions de dones i homes (L’Iraq, Afganistan) quan no va instigant guerres civils (Rwanda i altres països africans com Costa Ivori).
I, si bé ens és coneguda de sobres aquesta política per part de la Dreta occidental, la identitat de la qual amb la cultura de la mort que implica la seva defensa de l’economia capitalista i del liberalisme ens escandalitza, hem de remarcar que entre sectors progressistes s’hagi anat afavorint d’una o altra manera el manteniment d’aquests règims dictatorials i corruptes (un exemple entre molts: tant el partit de Mubarak com el de Ben Ali fins a ara havien format part de la Internacional Socialista), sempre amb l’argument “del mal menor” i de la lluita contra els “radicals islamistes” contribuint a crear un “dimoni” que facilita la militarització del món i de les nostres mentalitats, reforçant les estructures de poder patriarcal basat en la violència i en l’exclusió en totes les societats.
Des del nostre profund i radical rebuig de tot règim que impedeix el lliure desenvolupament de la sobirania popular i dels drets de les dones, i al seu torn des de la nostra convicció que tot tipus de violència -incloent per descomptat la desigualtat social i econòmica, les exclusions sexistes, racistes i culturals-religioses- genera opressió i violència en tots els àmbits de la societat i de manera particular cap a nosaltres les dones, exigim que tots els governs de la UE optin de forma immediata:
* Per una condemna explicita d’aquests règims i les seves violacions dels DD.HH.
* Per posar fi a tota exportació d’armes.
