L’autor reivindica un anarquisme social que busqui confluències amb altres moviments i tingui capacitat d’incidència en la quotidianitat de la societat i del mateix procés d’independència que viu actualment Catalunya.

No tinc ni idea de com acabarà aquest conflicte sobre la independència de Catalunya, i no vull creure en la raó, perquè la raó és sempre pel més fort o pel qui s’amaga de les realitats; però en dóna la mosca a l’orella que aquest conflicte, en el moment en què es troba, cada vegada pot ser més transversal i interessant si els ara intermediadors que es reclamen, almenys per la banda de la Generalitat, de l’Església i altres, no tenen l’efecte esperat, com és de preveure en el cas de l’Espanya eterna que sembla que continuï al segle XIX. Per aquest motiu, caldrà molta imaginació per contrarestar la violència que són capaços de legitimar aquests governs.

Corren els dies, i se’ns dispara aquella ambivalent sensació de sentir-nos vives però sotmeses al mateix temps. Vives entre tanta gent, als carrers, defensant escoles, expressant creativitat sense directrius, exposant els cossos als cops, regalant-nos emocions, gestos de complicitat, somriures i plors, en una de les majors mostres d’autoorganització popular que hem viscut en els últims anys. Però alhora també ens sentim subjugades quan ens diuen com hem o no hem de protestar. No volem ballar al so que ens marquen, ni corejar les consignes que ens dictin els ventrílocs d’ocasió —es diguin ANC, Òmnium, o els partits que sostenen el Govern—, i menys abraçar o somriure a uns mossos i uns comandaments, que sempre ens han apallissat.