“Bienvenido, es un paso muy importante el que das. Aquí podrás participar hasta donde tú quieras”. Si fa no fa això em va dir la persona que em va afiliar a Barcelona, fa uns quinze anys o així. Va ser una bona entrada que encaixava just amb el que volia, em vaig unir perquè veia el discurs i feina de la CGT al carrer i tenia molt clar que aquest era el sindicat que necessitem. Som-hi, que tinc moltes ganes!

…I passaren les setmanes…mesos…i no sabia exactament ni ‘com participar’ ni ningú m’ho va indicar de forma concreta. Tots i totes coneixem molts casos semblants. Uns anys després, companys de diverses empreses vam constituïr un punt d’organització, i especialment d’acció, que va ser la porta a moltes altres formes d’incidència i col·laboració social i sindical, la Coordinadora d’Informàtica de la CGT. Molt bé, ja estem participant.

D’ençà la dita Transició espanyola es va evidenciar que l’aposta del règim pel control social tenia un eix principal: l’assimilació de tota organització antisistèmica a la teranyina institucional i la pau social, el reforçament de les ja domesticades i el xarop de marginació i repressió pels qui no s’empassaren el verí.

Centrant-nos en l’aresta sindical això és ja prou conegut i no cal insistir-hi gaire. Ara bé, les conseqüències d’aquesta política les vivim quotidianament i no necessàriament en els grans assumptes, sinó a cada empresa, a les nostres seccions sindicals, en els conflictes sectorials o concrets. Cada cop que reaccionem a un d’aquests contextos estem prenent una decisió que reforça el nostre caire irredempt o bé ens acosta cap a l’acatament per la drecera del derrotisme.