CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Ámbit: Premsa

Premsa

Nova bateria de tisorades del govern del PP que suposa un duríssim atac als nostres drets

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha anunciat aquest dimecres 11 de juliol al Congrés dels Diputats un pla per retallar dèficit i complir les exigències europees que toca tots els fronts que demanaven les autoritats europees, una bateria de dures mesures d’ajustament per fer una retallada de 65.000 milions fins al 2014 (quasi cinc vegades més de l’anunciat per José Luis Rodríguez Zapatero el maig de 2010) per complir l’objectiu de dèficit que li imposa la Unió Europea, en la qual destaquen mesures com l’increment de l’IVA, reducció del subsidi d’atur, reforma de les pensions i supressió de la paga extra de Nadal per als funcionaris.

Mentre la marxa dels miners i la gent solidària amb la seva lluita omplien els carrers de Madrid, Rajoy feia públiques les noves mesures aprovades pel seu govern, un pas més en el camí de les retallades exigides a l’Estat espanyol per la UE i els organismes del capitalisme internacional, una trepitjada més als nostres drets, una recentralització de l’Estat i l’Administració, un nou impuls cap a la pobresa, la precarietat i l’atur de sectors cada vegada més nombrosos de la societat.

Llegir més »
376256_417246114984969_735712700_n.jpg
Acció Sindical

Multitudinària mobilització obrera a Madrid amb motiu de l’arribada de la marxa dels miners

El sector miner, que fa vint dies va iniciar una marxa a peu des d’Astúries, León i Teruel, finalitza aquest dimecres 11 de juliol l’última etapa de les seves mobilitzacions amb una manifestació d’unes 100.000 persones fins el Ministeri d’Indústria. La manifestació convocada per aquest dimecres a Madrid en defensa del sector miner arrencava entorn de les 11.00 hores de la Plaça de Colón amb els lemes ‘Sí a la reactivació de les comarques mineres’ i ‘No al tancament de la mineria del carbó’. A l’inici de la marxa, els manifestants han donat una llarga ovació de suport als centenars de miners arribats a peu des de les conques mineres i situats darrere del cordó de la capçalera.

Des de les 10.00 hores, milers de persones s’han anat congregant entorn de la Plaça de Colón, on han llançat petards i expressat el seu suport als miners, que han portat a terme la ‘Marxa Negra’ iniciada el 22 de juny per prop de 200 miners d’Astúries, Aragó, Castella-Lleó, Castella-la Manxa i Andalusia. La protesta finalitzava enfront de la seu del Ministeri d’Indústria, Energia i Turisme sobre les 14.00 hores per a denunciar la retallada del 60 per cent de les subvencions per a aquest any, que provocarà, segons lamenten, el tancament de les mines del carbó.

A la protesta hi han assistit, a més del sindicalisme i l’esquerra institucionals, la CGT i la resta del sindicalisme combatiu, l’esquerra anticapitalista, el 15M, els moviments socials i milers de ciutadans anònims que des de l’entrada ahir dimarts a Madrid de la marxa dels miners, han acudit a rebre’ls, felicitar-los i donar-los suport, en una demostració multitudinària, malgrat el silenci mediàtic, de força, solidaritat i lluita obrera.

Llegir més »
Premsa

Josep Prat va contractar irregularment l’empresa de l’exdirector de CatSalut

ORIOL MATADEPERA | 09/07/2012 – Setmanari Directa

El pagament d’un euro per recepta és l’última empescada del govern català en el camí de retallades de despesa i augment de la pressió fiscal sobre la ciutadania, que va emprendre Artur Mas des que va arribar a la presidència de la Generalitat. Des d’aleshores, les tisores han passat per llits d’hospital, quiròfans o centres d’atenció primària i han aixecat les protestes massives del personal sanitari i la ciutadania en general.

És en aquest context que s’han destapat escàndols de presumpta corrupció dins el sistema públic de salut. De la mà de revistes com Cafè amb Llet, del personal sanitari o d’investigacions d’altres periodistes, cognoms com Manté, Prat, Crespó o Bagó han deixat de ser anònims i han passat a la primera línia de l’escena catalana. Llums i taquígrafs: els draps bruts de la sociovergència sanitària comencen a sortir a la llum i les portes giratòries entre càrrecs públics i privats deixen en evidència les irregularitats que durant 30 anys s’han produït amb diner públic, sense cap mena de control parlamentari ni social.

Llegir més »
Premsa

L’aposta de l’Estat espanyol a l’OTAN

A l’octubre de 2011 Rodríguez Zapatero va anunciar la participació espanyola en el sistema de defensa antimíssils dels EUA a Europa, que es traduirà en la instal·lació del seu component naval a la base de Rota. I va pronosticar beneficis econòmics per a la zona.

Al setembre de 2009 Obama va aprovar el projecte d’escut (substitutiu del planejat per l’Administració Bush), consistent en el desplegament gradual de radars i interceptors de míssils, de manera que el 2018 cobreixi tot Europa. S’interconnectarà amb l’escut antimíssils israelià a fi de protegir països àrabs aliats delsEUA.

Llegir més »
Premsa

L’Ebre, Garoña i Mario

Algú es recorda del sociòleg navarrès Mario Gaviria (Cortes, 1938)? Farem memòria. En la dècada dels setanta, en la plenitud dels seus trenta i pocs anys, va fer tronar i ploure amb els seus articles, llibres, estudis i campanyes a favor del desenvolupament ecològic –ésa dir, raonable– de la llarga vall de l’Ebre (aigua, energia i agricultura), d’Extremadura, etc.

Llegir més »
Premsa

La privatització d’Aigües Ter-Llobregat genera dubtes sobre el control democràtic de l’aigua

S’enduen l’aigua cap al seu molí, en sentit literal. El 31 de maig, la Generalitat va publicar l’avantprojecte de privatització de l’empresa Aigües Ter-Llobregat (ATLL), que abasteix l’aigua en alta –des de la font d’aigua fins als dipòsits municipals– de la ciutat de Barcelona, la seva àrea metropolitana i nou comarques del seu voltant. L’empresa pública és propietària de les instal·lacions que potabilitzen l’aigua del Ter i el Llobregat i dessalinitzen l’aigua de mar i la seva clientela són les empreses de distribució en baixa –des dels dipòsits de capçalera fins a les llars–, tant públiques com privades. Es calcula que ATLL abasteix prop de cinc milions de persones de més de 100 municipis.

Llegir més »
Premsa

Expropiar Repsol. Raons i reptes per recuperar el control social de les corporacions energètiques

La recuperació argentina d’una part de les accions d’YPF privatitzades per Repsol a l’Estat Argentí fa una dècada, va esvalotar el govern espanyol i tot un exèrcit d’opinadors públics, fins i tot, per inversemblant que sembli, els portaveus dels sindicats oficialistes UGT i Comissions Obreres. Sorprenentment, ningú no qüestionà quelcom tan palès, com és la sobirania dels països als seus recursos naturals. Tampoc les irregularitats comeses per Repsol durant una privatització l’any 1999, en un context generalitzat de corrupció i clientelisme polític.

Sobre l’unànim clam, bandereta espanyola en mà, defensant els “nostres interessos” i la seguretat d’inversions espanyoles a ultramar, no mereix més anàlisi que el que puguem copsar cada dia a la pàgina 3 dels diaris o als minuts lluminosos que acompanyen els telenotícies: Repsol patrocina l’ampli ventall mediàtic i sofrim d’un periodisme submís, de molt baixa qualitat i pitjor valentia.

Llegir més »
Premsa

Ni rescat, ni ajuda, és una invasió capitalista!

No estem davant ni d’un rescat ni d’una ajuda, sinó d’una invasió capitalista. Les condicions que imposa la Comissió Europea (CE) per a la rendició total i la submissió incondicional de l’Estat Espanyol al capitalisme planetari ja han estat explicades i només contenen coaccions imperatives. Fonts comunitàries citades pel diari El País deixen ben clar que “les ajudes que s’acaben de concedir (100.000 milions d’euros) estan estretament vinculades al compliment del pacte fiscal, digui el que digui el Govern. O Madrid compleix, o els diners podrien deixar d’arribar”.

A més, el sistema compta amb fortes institucions que actuen pressionant els governs dels “països gitanos” -tal com despectivament se’ls anomena als passadissos de les institucions oficials europees-: en les últimes setmanes ha guanyat presència el triumvirat fiscalitzador format pel Banc Central Europeu, el Mecanisme Europeu d’Estabilitat i el Fons Monetari Internacional, per assegurar que aquestes recomanacions es compleixin sense més retards, i d’acord amb els objectius que esmentem a sota. A l’assetjament que està exercint la troica, s’han sumat personatges com Hollande, Merkel, Monti o Obama. Però tampoc cal llegir molt entre línies per comprendre com el capitalisme surt beneficiat d’aquestes turbulències, encara que de vegades no les provoqui directament. Quin és el mecanisme?

Llegir més »
Premsa

Del saqueig de Caja Madrid al frau de Bankia

Quan i per què Caja Madrid va deixar de ser una caixa amb objectius socials i es va convertir en un tauró financer més? Els successius Plans Estratègics aprovats per l’entitat des del començament de la presidència de Miguel Blesa l’any 1996, han tingut com únic objectiu créixer a costa de promoure l’endeutament familiar i el cicle immobiliari, mitjançant diners barats i polítiques de comercialització molt agressives. Els beneficis anuals es van disparar des del 2,2% el 2002, passant pel 23% el 2005, fins a arribar a l’increïble 117% del 2007. Tot semblava anar vent en popa i els consellers van decidir premiar-se. D’una banda, no van escatimar en préstecs als propis membres del Consell d’Administració, ja sigui a nivell personal i/o a les seves empreses; per un altre, van signar un pla d’incentius a llarg termini per a l’alta Direcció, consistent en una remuneració addicional lligada als resultats anuals de la caixa, articulada a través d’una pòlissa multimilionària d’assegurança a cobrar una vegada complerts els 65 anys.

El Consell d’Administració, liderat durant gairebé 15 anys per Miguel Blesa, al que han acompanyat il·lustres consellers proposats sobre la base dels interessos de partits majoritaris, sindicats majoritaris, grans empresaris i govern regional, es va convertir durant tot el cicle econòmic alcista en el centre de gestió d’un entramat d’operacions econòmiques de foment de la bombolla immobiliària i l’adjudicació de crèdits d’alt risc que s’han demostrat altament rendibles per als seus promotors alhora que ruïnosos per als comptes de l’entitat i les vides de milers de famílies.

Qui controla el Consell d’Administració? En última instància són el Banc d’Espanya i la Comissió Nacional del Mercat de Valors, ambdós amb gran responsabilitat en la desvirtuació de la caixes, però la veritat és que les caixes d’estalvi estan supeditades a les assemblees generals de cada entitat. En el cas de Caja Madrid, l’Assemblea General és l’òrgan responsable d’aprovar els comptes anuals, els canvis estatutaris, redistribuir els diners de l’obra social i regular els diners de les dietes dels òrgans i comissions. Compta amb més de 300 membres que representen a les corporacions municipals, l’Assemblea de Madrid, a empleats i clients (impositors) i a entitats representatives (com la Asociación Madrileña de la Empresa Familiar, la Fundación 1º de Mayo, la Federación Regional de Asociaciones de Vecinos de Madrid o la Fundación Residencia de Estudiantes, entre altres). El rellevant és que els membres de l’Assemblea, que cobren més de 1.200€ de mitjana per assistir a cadascuna de les dues o tres reunions anuals, han vingut aprovant els comptes de l’entitat sense qüestionar, almenys no de manera contundent, el model de “negoci” desenvolupat en l’últim decenni per l’entitat.

Podríem dir que Caja Madrid reuneix de manera integral totes les característiques que defineixen un model bancari fallit per basar unívocament la seva activitat empresarial en els interessos exclusius dels membres polítics o empresarials del seu Consell d’Administració (el 1%) enfront de la ciutadania (el 99%). Entitat clau en el cicle immobiliari, causa principal de la seva situació actual de default, ha estat una màquina preparada per a transferir de forma permanent, i fins a la seva ruïna, els diners dels estalviadors a l’oligarquia empresarial madrilenya en clara connivència amb els interessos dels consellers que depenien dels principals partits polítics. Els “objectius socials” que suposadament havia de perseguir una caixa sense ànim de lucre es van transformar en la gasolina necessària perquè el boom madrileny dirigit pel PP funcionés a ple rendiment.

Caja Madrid ha estat utilitzada en profit d’una minoria. Però l’esmentada “politització” de les caixes no evadeix de la responsabilitat per la seva mala gestió. La solució no és privatitzar. Una entitat financera pública ha de gestionar-se amb criteris d’utilitat social, ser transparent i dotar-se d’organismes de control per a evitar el que ha ocorregut. De tots els personatges que han participat en el Consell d’Administració destaquen cinc amb llum pròpia: Miguel Blesa, Gerardo Díaz Ferrán, Ricardo Romero de Tejada, José Antonio Moral Santín i Rodrigo Rato.

Gerardo Díaz Ferrán era copropietari del Grup Marsans al costat del seu soci Gonzalo Pascual. Entre 2007 i 2010 també va ser president de la CEOE. Quan Marsans va fer fallida, l’administració concursal va determinar que ambdós «utilitzaven la companyia com “un moneder” des del qual traspassaven diners a les seves societats patrimonials provocant així la seva insolvència». D’on va treure diners Ferrán per al seu «negoci»? Entre 2004 i 2009 va rebre préstecs per un import de 34,5 milions, el que equival al 88% per cent del que es va concedir als membres del consell de Caja Madrid. Entre altres, figuren crèdits a familiars per 7,9 milions, tres d’ells hipotecaris, per a les cases dels seus fills. Recentment el jutjat d’instrucció nº 9 de Madrid ha decidit reobrir la investigació per una línia de crèdit de 26,6 milions d’euros. Blesa, el president de l’entitat, ha estat denunciat per concedir aquests crèdits sabent que els negocis de Díaz Ferrán estaven a la vora de la fallida. Sembla que aquesta disputa es resoldrà en els jutjats. Malgrat tot, Ferrán ha aconseguit renovar aquest crèdit, ara sota la presidència de Rato.

El caso Marsans no ha estat l’únic cas de préstecs irregulars. Martinsa-Fadesa, la immobiliària que va tenir la major suspensió de pagaments, va assolir crèdits d’uns 1.000 milions amb Caja Madrid quan la immobiliària estava abocada a suspendre pagaments. En el cas Gescartera, La Caixa i Caja Madrid van ser condemnades l’any 2008 com responsables civils subsidiàries per coadjuvar conscientment al “manteniment de la irregular operativa empresarial que realitzava Gescartera”. Caja Madrid es va haver de fer responsable de 26 dels gairebé 88 milions d’euros del forat.

Ricardo Romero de Tejada es va fer famós amb el tamayazo, aquells dos trànsfugues del PSOE de la Comunitat de Madrid que van provocar la convocatòria de noves eleccions. Així va pujar a Esperanza Aguirre al govern en 2003. En aquest moment, Romero de Tejada estava vinculat als empresaris Francisco Bravo i Francisco Vázquez, amb grans interessos immobiliaris en la comunitat. Bravo i Vázquez van reservar les habitacions d’hotel que Tamayo i Teresa Sáez van ocupar després del cop de mà i van aconseguir diverses oportunes requalificacions a Villaviciosa de Odón (PP). Tejada, per la seva banda, va ser acusat de delictes d’estafa, falsificació de documents i frau comesos en 1998, quan era alcalde de Majadahonda. Tejada va ser succeït en aquest municipi per Guillermo Ortega, vinculat a la trama Gürtel.

José Antonio Moral Santín, el vicepresident de Caja Madrid. Moral va entrar per IU però aviat es va veure que anava al seu aire, establint aliances més que duradores amb els consellers del PP; ha estat aquest partit i la Federació de Banca de CCOO (Comfia) qui
l’han mantingut en lloc tan elevat. Moral ha aixecat molta revolada al conèixer-se el seu sou: 278.000 euros com vocal de Bankia i altres 231.000 com conseller en la matriu de l’entitat, Banco Financiero y de Ahorros.

Però clar, no és l’únic sindicalista milionari: formar part de Caja Madrid és una loteria instantània. En l’actualitat, el dirigent d’UGT, secretari general del sindicat a Madrid, José Ricardo Martínez cobra 181.000 euros a l’any. Martínez va assolir el càrrec gràcies al repartiment acordat pel PSOE amb el PP regional, que buscava suport polític i sindical quan van assolir substituir a Miguel Blesa al capdavant de l’entitat. A més, ha estat triat conseller de la Corporació Cibeles, el holding financer de Caja Madrid, pel que pot cobrar altres 198.000 euros de sou a l’any. Per la seva banda, Francisco Baquero Noriega i Pedro Bedia Pérez, ambdós de CCOO, guanyen més de 300.000 euros com consellers.

Miguel Blesa ha estat el gran president de Caja Madrid, des de 1996 fins a la maniobra aguirrista per a col·locar al seu home Ignacio González. Aguirre va canviar la Llei de Caixes per a tenir més control, el que va ser denunciat davant els tribunals per Gallardón. Aquesta baralla gens dissimulada es va creuar amb les crítiques de Cobo a la presidenta en una entrevista a El País que va dur als aguirristes a demanar la seva expulsió davant Rajoy i en l’Assemblea de Madrid. Aguirre no va aconseguir posar a González, a pesar de tenir un acord amb Tomás Gómez del PSOE, i va haver de cedir davant el triat del PP nacional: el gran Rodrigo Rato. No obstant això, la lideresa no va poder ocultar la seva satisfacció a l’arravassar-li un lloc al “fill de puta” (paraules d’Aguirre) de Gallardón en favor d’IU.

Blesa va ser rellevat del lloc però s’havia blindat bé amb els famosos bonus. El programa de fidelització, sense límit temporal definit, va entrar en vigor el 1 de gener de 2007 i hagués suposat 25 milions d’euros per als seus beneficiaris, els deu membres que en aquest moment integraven l’alta Direcció de Caja Madrid: el propi Blesa i nou executius més: Juan Astorqui, Carlos Martínez, Ramón Ferraz, Rafael Spottorno, Matías Amat, Carmen Contreras, Mariano Pérez Claver, Ricardo Morado i Ildefons Sánchez. Des que Rodrigo Ratova arribar a la cúpula de Caja Madrid, tres membres de l’alta Direcció han sortit de l’entitat financera: el propi Blesa; Juan Astorqui, director de comunicació; i Ricardo Morado, que era el responsable de sistemes; entre els tres han rebut una indemnització de gairebé sis milions d’euros. Blesa va cobrar 2,8 milions; Astorqui, 1,4 milions i Morat, 1,8 milions. Aquests pagaments tindran un ajornament donada la situació de la caixa.

Rodrigo Rato accedeix a la presidència de Caja Madrid i comença l’operació Bankia, entitat resultant del matrimoni de Caja Madrid i Bancaixa, a més d’altres cinc petita entitats (Caja Canarias, Caja Ávila, Caixa Laietana, Caja Segòvia i Caja de la Rioja). Bankia no és altra cosa que un banc privat pagat per tots: milers de milions de gent que havien dipositat els seus diners en caixes d’estalvi públiques, als quals cal sumar els 4.500 milions d’euros de l’Estat a través del FROB. Bankia, el primer banc per dipòsits i actius de residents espanyols, més de 330.000 milions d’euros, va sortir a borsa el 20 de juliol de 2011. A Rodrigo Rato se li va ocórrer treure a Borsa l’entitat per a seguir amb el creixement financer del nou banc a costa dels diners de molta gent. Les accions, que van captar els diners de 400.000 estalviadors gràcies a una costosa campanya publicitària, han passat de 3,75 euros a 1 euro en menys d’un any. Després del fracàs, que porta probablement diversos delictes associats, Rodrigo Rato abandona la presidència de Bankia, no així la de Caja Madrid, emportant-se una indemnització de 2,1 milions d’euros.

Després de realitzar una anàlisi de les pràctiques financeres de Caja Madrid i Bankia, podem afirmar que el deute contret és il·legítim, perquè es deu al lucre dels consellers i empresaris afins en connivència amb partits polítics i grans sindicats (en ordre de resposabilitat: PP, PSOE, IU, CCOO i UGT). No van dubtar a concedir préstecs de risc a empreses, constructores i particulars. No van dubtar a vendre preferents a avis i estafar sense objecció a molts amb l’arrodoniment a l’alça d’hipoteques. No van dubtar a crear un banc privat a partir de caixes públiques i treure’l a Borsa agreujant la crisi del país. Si se’n van de rosites vindran molts altres darrere. Ja s’ha llançat una querella ciutadana contra Rato i l’exconseller de Caja Madrid, Miguel Blesa, anirà als tribunals pels préstecs fraudulents a Díaz Ferrán. Només la matriu de Bankia, en mans de l’Estat, costa 13.635 milions.

El rescat europeu per valor de 100.000 milions d’euros anirà a parar als bancs, sobretot a Bankia. Per tot això és necessària una auditoria d’aquest deute il·legítim i que es depurin responsabilitats. Els culpables d’aquest desastre han de respondre amb el seu patrimoni i acabar en la presó. Però no hem d’oblidar que Bankia està pagada per tots i que els seus habitatges, amb escàs preu en el mercat, segueixen tenint un enorme valor social si se’ls dóna un ús apropiat.

29/06/2012.

Madrilonia.org

http://madrilonia.org/2012/06/del-saqueo-de-caja-madrid-al-fraude-de-bankia/

* En l’article original hi trobareu enllaços a moltes de les informacions aportadesen l’article.

Llegir més »
Premsa

La crisi econòmica: més despossessió social per salvar el capital financer

Gol de Cesc! El president del govern i altres representants polítics ho celebren efusivament a la grada d’un estadi a Polònia en mig d’un partit de l’Eurocopa de futbol. Hores abans s’havia anunciat el “rescat” de la banca espanyola, valorat en 100.000 milions d’euros, un episodi més de la lamentable gestió de la crisi per part de l’Estat espanyol i de la Unió Europea.

Certament la imatge és patètica. L’ajuda imposada per la UE per fer front a la situació de fallida de la banca pel despropòsit immobiliari i la creixent morositat suposarà un major aprofundiment de les polítiques d’austeritat. Aquests ajustaments econòmics estan condemnant les classes populars, liquidant el patrimoni públic i desmantellant la minsa democràcia que podia donar de si el parlamentarisme. No és una problemàtica tècnica sinó una qüestió política. La prioritat són els bancs abans que les persones. Els representants electes es troben còmodes amb el mandat de les elits financeres. El cop d’estat dels financers que es va iniciar el 2008 està més que consolidat.

Llegir més »
Premsa

Per una desobediència constituent?

La dissidència generalitzada amb el 15M posa en qüestió el monopoli de la riquesa i la violència que ostenta el 1%. La desobediència civil organitzada públicament i posada a debat en les places obre la possibilitat d’un nou consens, un nou món.

Llegir més »
Acció Sindical

Cadena humana a l’Hospital de la Vall d’Hebron: un gest simbòlic per protegir la sanitat pública

MANU SIMARRO | 01/07/2012 – Setmanari Directa

Centenars de persones (prop d’un miler) es van tornar a manifestar el 30 de juny contra les retallades i la privatització de la sanitat pública. Aquest cop, l’escenari va ser l’Hospital de la Vall d’Hebron, a Barcelona. Fins a l’indret es van desplaçar veïnes de Sant Andreu, Nou Barris i Horta-Guinardó, els tres districtes que tenen com a referència el servei d’aquest hospital.

La mobilització, va començar a les 10h amb una columna que partia a les 10h de la Plaça Orfila de Sant Andreu, i que es va engreixar a dos quarts d’onze amb una aturada davant el Centre d’Atenció Primària ocupat a la Guineueta. La caminada va arribar a l’hospital a les 11.30h, on gent de totes les edats -però sobretot gent gran i personal sanitari- es van donar les mans, en un gest simbòlic de protecció d’allò públic, en defensa del sistema sanitari públic.

Llegir més »
Premsa

Enduriment de la reforma laboral després del seu pas definitiu pel Congrés i el Senat

La reforma laboral aprovada definitivament el 28 de juny de 2012 en el seu pas pel Congrés espanyol, l’últim tràmit que restava per a la seva aprovació definitiva, ja s’ha convertit en llei i reforça el poder dels empresaris i precaritza les condicions laborals dels treballadors i treballadores.

El Congrés ha incorporat onze esmenes del PP i una del PNB al seu pas pel senat i ha aprovat definitivament una modificació del mercat de treball que generalitza la indemnització per acomiadament en 33 dies amb un topall de dues anualitats i que facilita que les empreses puguin acomiadar per causes econòmiques, i sense tutela judicial, amb 20 dies i amb un màxim de dotze mensualitats.

La reforma laboral que s’ha aprovat aquest passat dijous després d’un tràmit parlamentari, que entre la seva discussió en el Congrés, en la comissió d’Ocupació i en el Senat ha durat més de dos mesos i mig, és encara més dura que el decret que està en vigor des del passat 12 de febrer i que empitjora el contingut de la norma en relació als drets dels treballadors.

El ple del Congrés dels Diputats ha aprovat definitivament la reforma laboral elaborada pel govern de Mariano Rajoy. La llei queda llesta per a ser publicada en el Butlletí Oficial de l’Estat, una vegada ratificades totes les esmenes incorporades pel senat. El projecte procedeix del Reial decret-Llei 3/2012, de 10 de febrer, convalidat el passat 8 de març, amb l’objectiu, argumentava al Govern, de “crear les condicions necessàries perquè l’economia espanyola pugui tornar a crear ocupació”.

El 12 d’abril, en el ple del Congrés, el PP, amb el suport de CiU, va rebutjar les cinc esmenes a la totalitat amb text alternatiu presentades al projecte de llei i també va tombar 656 esmenes a l’articulat. La Comissió d’Ocupació i Seguretat Social es va reunir el dia 24 de maig per a debatre, amb competència legislativa plena, l’informe de la ponència sobre el projecte de llei , que va ser aprovat per 25 vots a favor i 17 en contra. Una vegada aprovat el Dictamen aquest projecte, va passar a continuar la seva tramitació en el Senat, on el PP va tombar tres vetos i 574 propostes de modificació. Les esmenes incorporades en la Cambra alta tornen a ser debatudes en el Congrés, on finalment el text definitiu ha estat aprovat el 28 de juny.

Els conservadors han utilitzat en aquest procés el seu corró parlamentari, amb el suport de CiU, per a endurir un text ja de per si mateix molt perjudicial per als drets dels treballadors i introduir així diversos canvis importants.

Entre les esmenes pròpies que el PP va introduir en el Congrés i que, aprofundeixen en els seus aspectes més negatius, es troba la reducció a un any de la pròrroga indefinida dels convenis col·lectius no renovats que en el text original era de dos anys. Aquesta modificació fa que els treballadorspuguin veure’s

Llegir més »
Premsa

Un decret llei converteix l’Estat espanyol en venedor d’armament

NORA MIRALLES | 29/06/2012 – Setmanari Directa

L’Estat espanyol és el setè exportador mundial d’armament. Fins ara, la participació del Ministeri de Defensa en aquesta activitat es limitava a incentivar el sector oferint informació a les empreses espanyoles a través de l’Oficina de Suport Exterior del Ministeri i dedicant bona part del seu pressupost a fomentar la investigació i el desenvolupament (I+D) en noves eines del que ells anomenen “defensa i seguretat”. Però les empreses eren les que feien els contractes d’armament amb els governs estrangers i les que s’encarregaven de complir aquests contractes, mentre que el Ministeri de Defensa facilitava que s’establissin contractes d’exportació d’armament, però no duia a terme l’exportació.

A través del Decret Llei 19/2012 aprovat el 25 de maig d’enguany, el govern augmenta “les capacitats del Ministeri de Defensa en matèria de gestió de programes de material de defensa amb destinació a l’exportació”. A la pràctica i deixant de banda l’ambigüitat del text, l’Estat passarà a exercir directament d’intermediari entre el país que compra el material bèl·lic i les empreses d’armes espanyoles.

Concretament, a través del Ministeri de Defensa, el govern espanyol podrà signar contractes amb els països compradors i comprometre’s a garantir el subministrament de l’armament fabricat per l’empresa espanyola i a supervisar l’execució del contracte. Per altra banda, l’administració espanyola actuaria com a representant del govern estranger davant l’empresa subministradora d’armament.

Llegir més »
Premsa

Tancada a la seu de Cooperació per reclamar que el govern pagui un deute de 700 milions d’euros

Una quarantena de membres d’ONG per al desenvolupament s’han tancat aquest matí a les oficines de l’Agència Catalana per a la Cooperació al Desenvolupament (ACCD) de la Generalitat de Catalunya per exigir, entre d’altres, que el govern d’Artur Mas entregui els 700 milions d’euros que sumen els deutes del govern amb les organitzacions d’ajut al desenvolupament.

Llegir més »