Les retribucions s’incrementen un 1,28% en els convenis del 2010, amb una inflació del 2,6%
Catalunya queda per sota de la mitja espanyola, de l’1,29%
– Dimecres 15, a les 20h, CINE-FORUM: “Los Espigadores y la Espigadora”. Dir. Agnes Varda.
– Dijous 16, a les 21.30h,
SOPAR a càrrec de la Cooperativa de Consum ‘El Gínjol’
– Divendres 17, a les 20h, PROJECCIÓ de curts de ‘Yomango’. DEBAT sobre la reapropiació.
– 10/12/10 a les 20h
Acte informatiu i sopador al Kasal Okupat Joan Berney (Kasalet) C/Societat nº4 Terrassa
– 15/12/10
12h. OFRENA FLORAL Av. Catalunya (L’Hospitalet)
20h. MANIFESTACIÓ Plaça Universitat (Bcn)
Per a informació sobre el cas, aneu al web de la Plataforma Pedro Álvarez:
El tancament de l’espai aeri em va agafar fora de casa, esperant retornar aviat en un vol curt. Per contra, vaig trigar un dia sencer a tornar amb tren i sort que vaig tenir bitllets. Ho dic perquè no sembli que parlo des de la barrera.
Els controladors aeris no és el grup de treballadors pels quals tinc més simpatia. Persones que guanyen 200.000 euros a l’any estan fora de la meva òrbita, no només personal sinó de la meva preocupació pels assumptes col·lectius. Que són un grup enormement privilegiat, ningú pot dubtar-ho. Disposen, a més, d’una gran possibilitat de monopoli i una enorme capacitat d’incidència en el benestar de tots els altres, com tots els treballadors del transport col·lectiu.
Però no em sembla que la histèria generada davant la seva ‘vaga’ és la reacció més adequada. Per això m’animo a fer alguns comentaris:
Els seus privilegis no fan intolerable que aquest col·lectiu de treballadors lluiti pels seus drets. Encara que no del mateix nivell, per descomptat, hi ha molts altres grups de treballadors públics que es consideren privilegiats –professors d’universitat (entre els quals em compto), jutges, alts càrrecs d’empreses i de l’administració pública i altres- i crec que tenen els seus drets i haurien de defensar-los, mentre no canviïn altres coses que condueixin a un major igualitarisme en la societat.
Per això no em sembla malament que aquests empleats privilegiats defensin els seus drets, que, a més, estan sent atacats molt intensament. Encara no fa molt, aquests professionals guanyaven 350.000 euros a l’any, i ara guanyen 200.000 (encara que fa vergonya escriure aquestes xifres). Encara és una barbaritat, però és normal que lluitin contra aquesta rebaixa. Treballaven 1.200 hores anuals i han passat a treballar 1.670 i, el que sembla que ha deslligat la seva fúria, és que recentment el Govern ha passat un decret pel qual els dies de baixa no es computaran com part de la jornada de treball. Quan en tots les ocupacions la baixa es computa com part de la jornada laboral.
Dues coses: Una, crec que és normal que lluitin. Dues i molt important, quant trigaran les autoritats a traslladar la norma que la baixa no sigui part de la jornada laboral als altres treballadors? Em semblen punts que haurien de fer-nos reflexionar.
Per altra banda, enfront de l’enorme atac que estem experimentant els treballadors de tots els àmbits, molts ens preguntem, com és que no reaccionem? Bé, doncs en aquest cas, aquells que estan en les condicions més favorables per a fer-lo són qui han començat a reaccionar: són treballadors fixos, no poden tenir problemes econòmics i causen un gran impacte. Són ells els que millor poden començar a resistir aquest brutal atac que estem sofrint.
Que segurament ho fan per defensar els seus drets adquirits, que és mer corporativisme, que no ho fan per convicció i idealisme… Molt probablement. Però les reivindicacions populars no es fan gairebé mai per solidaritat i ideologia sinó per resistència a perdre els drets propis. I si els altres grups de funcionaris i treballadors fixos prenguéssim exemple? Què és una protesta salvatge? Sens dubte, però vistos els serveis mínims que es dicten per a totes les vagues del transport que porten a diluir gairebé completament les protestes, és bastant comprensible que un grup de treballadors enfurismats mostri la seva impotència amb aquest tipus de mesures.
Hi ha qui diu –particularment les ments sindicals- que així no es fa una vaga. Per què les vagues s’han de fer segons el protocol imposat per uns poders econòmics, polítics i sindicals? El dret de vaga protegeix una protesta forta, que està sent domesticada amb tots aquests requisits, per què s’ha d’acceptar sempre aquesta subordinació?
No podien deixar de dir que si han tingut reunions amb el PP, que si això té color polític, etc. Seria una llàstima si hagués raons polítiques partidistes en aquesta acció, perdrien molta dignitat els controladors, però són tots els controladors del PP? Perquè una acció així no es fa sense una gran majoria. No hi ha controladors més pròxims a altres partits? Potser en aquest cas el PSOE hauria de preguntar-se per què aquesta exclusiva afiliació.
Finalment, el dany que causen al públic. Doncs si, és greu. Però és la conseqüència que les coses vagin malament i no s’arreglin d’altra forma. Ningú fa una protesta d’aquest estil per gust. Ni tan sols els controladors aeris que segur són conscients del que es juguen. Deuen estar molt indignats amb el govern per a fer una protesta d’aquesta envergadura en la qual arrisquen molt.
Però encara que sigui molt lamentable no ignorem que aquests importants trastorns s’han causat en la seva majoria a persones que volíem desplaçar-nos per vacances. Al meu entendre hi ha altres col·lectius pels quals hauríem de preocupar-nos més i ens són indiferents. Hem pensat potser que a l’eliminar l’ajuda de 426 euros als desocupats sense subsidi es deixa a 500.000 famílies sense cap ingrés? Probablement sofreixin més que les 300.000 persones a les quals ens han fastiguejat el pont. I no sembla que ens preocupem massa per ells. O les nombroses famílies que han perdut el seu habitatge, o el més d’un milió de treballadors aturats de llarga durada sense esperança de trobar treball, i tants altres.
Aquest caos perjudica també a l’economia i té àmplia repercussió internacional. Segur. Hi ha negocis que perdran diners (encara que potser uns altres es beneficiïn) i el nostre país no està per a bromes. Són conseqüències serioses. Però hi ha altres sectors que estan tenint conductes encara més greus. Què dir de la banca, tant del país com forana, com de les grans fortunes que segons algun informe de premsa (no n’i ha molts referent a això) estan ja abandonant el país per temor al seu major deteriorament econòmic? Ningú sembla ressentir aquestes activitats, molt més greus que les dels controladors.
Aquest passat cap de setmana, hem vist com els mitjans de comunicació aplaudien la militarització dels aeroports i com la gent demanava l’acomiadament i la supressió total de drets dels controladors aeris. El propòsit d’aquest article no és discutir sobre qui té la raó en el pols entre govern i controladors, sinó analitzar què és el que hi ha darrere d’aquesta situació i com ha arribat a passar, així com les seves possibles conseqüències.
El conflicte sorgeix en plena negociació d’un conveni col·lectiu per als controladors aeris. El dimarts anterior al pont, tant el govern com USCA (Unió Sindical de Controladors Aeris) van presentar les seves propostes de conveni en la taula de negociació. La principal discussió sobre aquest conveni eren les hores de treball, ja que els controladors exigien que les hores sindicals, les imaginàries (guàrdies), les llicències, les baixes per incapacitat laboral i les reduccions de jornada s’incloguessin en el total d’hores treballades.
No obstant això, tres dies després, el Govern dicta un decret en el qual es deneguen les exigències sobre les hores de treball que exigeix USCA, i els controladors responen deixant de treballar. El més curiós, és que el Govern dicta el decret en el moment que els controladors tenen poder de fer més mal (i cabrejar més a la població) i, sobretot, en un moment extraordinàriament convenient per al govern.
D’aquesta manera, la ’crisi aèria’, desplaça d’una posició de merescut protagonisme a les filtracions de WikiLeaks en les quals la diplomàcia nord-americana diu coses com que «Zapatero ha mostrat que quan hi ha un assumpte de particular importància per al Govern d’EE UU, pot ser dòcil per a treballar amb nosaltres malgrat l’oposició interna», i dóna mostres de l’obediència del Govern d’Espanya davant EEUU en temes com els vols de la CIA, les causes judicials sobre Guantánamo i el caso Couso o la llei antidescàrregues. Tot això en un moment en el qual, a causa de la seva gestió de la crisi i les retallades socials i laborals, el Govern està perdent el suport de la seva base electoral.
El desenllaç del conflicte ja és ben sabut. Per primera vegada des de la Transició, el Govern declara una espècie d’estat d’excepció denominat ’estat d’alarma’ en el qual se suprimeixen una sèrie de drets i es posa a treballadors públics sota el comandament de “l’Autoritat” militar. Aquesta mesura obliga als controladors a tornar als seus llocs de treball sota l’amenaça de ser acusats per sedició i desobediència als comandaments militars que van prendre el control de la navegació aèria.
Els controladors s’han equivocat, i probablement ells ja ho saben. El Govern els ha llançat una provocació (posant-los en safata paralitzar els vols del país durant el pont) i els controladors han entrat al drap perdent (encara més) el suport de l’opinió pública i fent-li el joc al Govern al desplaçar de l’escena mediàtica diferents assumptes (WikiLeaks, crisis, privatitzacions, etc.). De passada, el Govern ha aprofitat per a penjar-se la medalla d’haver solucionat la situació en 24 hores portant a terme inquietants mesures de control social com és militaritzar a un sector de la societat per a jutjar per sedició a qui es negui a treballar.
I, per a completar la jugada, els mitjans de comunicació ha contat la seva versió propagandística sobre com els controladors ’segrestaven’ al país gairebé com un capritx i el Govern rescatava la situació, mentre gran part de la població aplaudia acríticament.
Des del SFF-CGT us invitem a l’acte de presentació pública a les comarques de Tarragona del document “Un Modelo de Ferrocarril Público y Social” , editat pels ferroviaris del nostre sindicat, dins de la campanya d’àmbit estatal que estem desenvolupant.
L’acte es celebrarà a l’Estació de tren de Vila-Seca (al Restaurant El Xiulet) el proper dissabte 11 de desembre a les 11.30 h. Intervindran diferents ponents que ens ajudaran a definir els projectes que es plantegen al nostre territori.
“No es pot posar un civil sota jurisdicció militar sense posar en perill la democràcia”. Ho diu Vicent Partal a l’editorial del Vilaweb, el dia després que Zapatero i el seu Govern decidís enviar l’exèrcit per aturar una vaga encoberta dels controladors aeris contra la privatització d’Aena.
No entraré ara a parlar del sou dels controladors aeris perquè no ha estat aquest el motiu pel qual han enviat l’exèrcit, tot i que molta gent associa automàticament una cosa amb l’altra, com si no sabessin -de fet, ho desconeixen- que l’exèrcit espanyol mai no ha atacat cap ric. Mai, mai, mai!
Sé que aquest post indignarà molts lectors, tanmateix el que està passant avui, en què el govern ha enviat l’exèrcit a controlar l’espai aeri és la confirmació del que molts ja havíem anticipat. La suposada crisi no és altra cosa que un pretext per desarmar els drets individuals i col·lectius i propiciar la imposició de mesures econòmiques de xoc per imposar els beneficisde la cleptocràcia internacional.
La descentralització productiva s’ha convertit en una manera fàcil i barata de flexibilitzar les condicions laborals i empènyer a la indefensió als treballadors, en el marc de relacions embullades entre empreses principals, subcontractistes, Empreses de Treball Temporal, falsos autònoms, grups d’empreses, etc.
En aquest context s’ha desenvolupat el següent episodi: 26 treballadors de l’empresa subcontractada Unigel, que prestaven els seus serveis en el centre de treball de l’empresa principal Samoa Industrial van iniciar el març de 2005 una vaga per a aconseguir que s’equiparessin els seus drets laborals als de les persones que, com ells, treballaven per a aquesta empresa d’equipament en el seu centre de Gijón. La plantilla d’Unigel es reunia, passava els controls mèdics i treballava dins de les instal·lacions del grup Samoa. Moltes d’aquestes 26 persones duien treballant des de feia cinc anys en les instal·lacions de Samoa Industrial amb pitjors condicions laborals que les dels empleats directament per Samoa. Arran d’aquests fets, Samoa Industrial va rescindir el seu contracte mercantil amb Unigel, qui va procedir a l’acomiadament dels treballadors esmentats, adduint que la seva contracta amb Samoa ha finalitzat.
A més van interposar una denúncia davant la Inspecció de Treball, reivindicant els seus legítims drets. Després de dos processos a Gijón i Oviedo, 24 dels 26 ex-empleats d’Unigel van recórrer l’extinció al Tribunal Constitucional, i aquest òrgan els ha donat la raó.
Cinc anys després, salta la sorpresa: el Tribunal Constitucional en la seva sentència de 19 d’octubre de 2010 va declarar la “nul·litat radical” de l’acomiadament i va instar al jutjat social de Gijón a tramitar la readmissió d’aquests treballadors. La sentència determina que el dret a la vaga d’aquestes persones preval sobre les relacions que existeixen entre empreses. Dit d’altra forma, Samoa Industrial no tenia dret a tallar, com ho va fer, la relació amb Unigel per a forçar l’acomiadament d’aquestes 24 persones. la principal novetat d’aquesta sentència és que qui subcontracti té responsabilitat sobre els subcontractats, una cosa que pot estendre’s
La Casa Blanca no perdona a Julian Assange per haver procedit a revelar íntims secrets del Departament d’Estat, a partir de la fugida de missatges als quals va tenir accés Wikileaks i a través dels quals s’ha exposat a l’aparell de la diplomàcia nord-americana al despullat.
El President Barak Obama i la Secretària d’Estat, Hillary Clinton, han insinuat que Assange no podrà sortir airós d’aquestes revelacions sense que ell i altres responsables paguin les conseqüències.
Des del passat dia 29 de novembre, cinc periòdics d’Estats Units i Europa, en comunió amb Wikileaks, van començar a revelar documents secrets de tal magnitud que permeten compondre una geografia precisa sobre la forma i la conducta de la diplomàcia nord-americana, a partir de conflictes com el palestí-israelià, el programa nuclear iranià, l’amenaça de l’arsenal nuclear de Paquistán, l’avanç d’Hugo Chávez a Amèrica Llatina, la figura de Evo Morals i Cristina Fernández de Kirchner, els difícils equilibris del president Lugo de Paraguai, el poder xinès a Àsia, les pressions sobre l’Audiència Nacional d’Espanya, el cop d’estat a Hondures, i més.
La major fugida d’informació originada per Wikileaks ha estat capaç de tocar el cor de Washington, sent ara la resposta dels falcons i gavilans del Congrés nord-americà desesperada per a encausar a Assange sota càrrecs de “conspiració contra Estats Units”, al robar – i no revelar, diuen- ” informació secreta i confidencial”.
Sobre aquest assumpte Pablo Gámez, de Radio Nederland, entrevista el 2 de desembre a Ignacio Ramonet, expert en política internacional i mitjans de comunicació, l’audio de la qual us el podeu descarregar anant a:
La vaga que els controladors aeris han desenvolupat els dies 4 i 5 d’aquest mes té diverses dimensions diferents. La primera neix de la condició, singularíssima, del col·lectiu professional afectat. Els seus alts salaris predisposen a un ràpid judici desqüalificatori que passa per alt —sembla— circumstàncies interessants.
Hi ha pànic que condeixi l’exemple. Que el Govern hagi decretat l’Estat d’Alarma és la millor prova d’això. Mai s’havia decretat aquest estat dintre de l’actual presumpta democràcia, ni en els pitjors temps d’ETA, ni en el 11M, ni mai; ho acaben d’estrenar per al que realment temen de debò: una mobilització.
Aquí el que els importa de debò no és que els controladors aeris siguin o no uns «privilegiats». El que els fot és que estan units. Cada vegada que fan una mobilització de les seves, amb baixes falses o vaga correctament convocada o a la japonesa o com sigui, es juguen el seu lloc de treball.
La gent diu «que els acomiadin!». Doncs si senyor, que els acomiadin, però els haurien d’acomiadar a tots o gairebé tots, perquè estan units. Clar… no es pot acomiadar a tots d’un dia per a un altre perquè hi hauria gravíssims perjudicis per al que ells anomenen «el país». Els mateixos perjudicis que sofriria qualsevol empresa si d’un dia per a un altre acomiadés a tota la seva plantilla.
Per això la seva por autèntica és que dintre d’aquest context de crisi pogués condir l’exemple dels controladors, sobretot si la crisi no hagués fet més que començar. Que algú pensi que si el «mètode controlador» o el «mètode pilot» funciona contra els grans també funcionària el «mètode camioner» contra els menys grans.
Què passaria si demà es posessin de baixa o no treballessin perquè no els sortís dels pebrots TOTS els camioners d’Espanya? I els netejadors? I els conductors d’autobusos? I els dependents del comerç? I els professors? I els metges? I els vigilants i guardes jurats? I els informàtics? I els electricistes? Tots ells realitzen funcions de les quals depenen serveis essencials. Tenen privilegis intolerables? Els militaritzarien també? Seria sedició? Posarien a un Coronel en cada Corte Inglés? Què passaria si els mobilitzats estiguessin units com els controladors? Els poden acomiadar a tots? Això és el que de debò volen impedir començant pels controladors. Que tot segueixi més o menys com està és l’únic i veritable objectiu essencial que estan perseguint en aquesta crisi.
No cal mirar el dit, sinó la Lluna a la qual assenyala. No cal veure els arbres, sinó el bosc. L’única forma que han tingut de vèncer, de moment, als controladors ha estat la militarització, és a dir l’amenaça directa amb penes de presó. Com en els bons temps. No se suposa que treballar a Espanya és lliure? No se suposa que si no treballes t’acomiaden i ja està? No se’ls omple la boca cada dia amb allò que la porta està aquí? És que serà obligatori treballar a Espanya sota les seves condicions? Estarà prohibit treure els diners del banc, com ja va passar en el corralito d’Argentina? Fins a on arribaran? Que ningú dubti que arribaran fins a on faci falta. Exagerat? Fa 48 hores semblava una pel·lícula de Harrison Ford que el Govern militaritzés els aeroports i que a Espanya es tornés a parlar de delicte de sedició; ull, presumptament comès no per militars ni policies… sinó per treballadors.
Tenen raó els controladors en les seves reivindicacions i en els seus mètodes? Què més dóna. Això no és l’important. Cal veure més enllà i adonar-se de durant els pròxims mesos ens anem a jugar coses molt més importants i aquesta mobilització actual està sent molt significativa respecte a contra qui s’està jugant realment i fins a on estan disposats a arribar. Per cert que de les raons de la mobilització dels controladors no es parla en els mitjans, no sigui que més d’un pensi que potser tenen raó. No sigui que més d’un pensi, en línies generals. Això sí, es diu que el partit del Barça l’havien de canviar de data. Això és moltíssim més important.
De fet, cada vegada que es parla d’una vaga en els mitjans mai s’expliquen les raons de la mateixa i no sempre són vagues de «privilegiats» sinó que també se silencien els motius de les vagues dels serveis municipals de neteja o dels conductors del Metro. Quan és «salvatge» una vaga o mobilització? Quan fot de debò i pot funcionar? Segons sembla cal mobilitzar-se sense molestar al patró ni als clients ni als proveïdors. Mobilitzem-nos repartint petons en la boca o tocant el xiulet durant 15 minuts en la porta de la seu patronal més pròxima. Quan s’hagi anat el periodista que fa la foto, ens anem. Això és una mobilització civilitzada.
Per descomptat s’utilitza l’antic i bé conegut truc d’enfrontar a uns treballadors contra uns altres. Avui eren milers els que feien declaracions d’afectats per les suspensions de vols. Qualsevol que s’hagi intentat ficar en activitats sindicals dintre d’una gran empresa haurà passat per l’experiència que els «caps» comencin a dir a la plantilla que per culpa dels sindicalistes hi haurà acomiadaments. De fet, a la major part dels treballadors ni tan sols fa falta dir-los res. Si oloren sindicalisme del bo reaccionen en contra immediatament. Doncs això és el mateix, però dintre d’una gran empresa que es diu Espanya en la qual gairebé tots treballen però només uns pocs es duen els dividends.
És graciós escoltar parlar dels «intolerables privilegis» dels controladors. Com que intolerables? Aquests privilegis no estan en alguna normativa que algú ha signat? Hi ha lleis o convenis vigents intolerables? Per què són intolerables els sous dels controladors però no ho són els sous de molts banquers, càrrecs polítics i dirigents de grans empreses, que són molt superiors en moltíssims casos?
Article extret del web d’Insumissia: www.antimilitaristas.org/spip.php?article4741
Espanya va estar aquest dissabte dia 4 en estat d’alarma per primera vegada en la història de la democràcia. La justificada vaga salvatge dels controladors aeris, causada pel decret llei del dia anterior en el qual perden gran part dels drets laborals adquirits aquests anys, va paralitzar l’espai aeri espanyol.
A les 13:00 del dissabte, tal com es publicava en el BOE, els controladors quedaven mobilitzats i sota les ordres de l’autoritat militar. El règim polític va disposar, així mateix, de pràcticament tots els mitjans de comunicació per a difondre el caos i l’odi cap als controladors, als quals se’ls acusava de ser causants de la situació.
Ja no hi ha dubte, a hores d’ara, que l’estat d’alarma ha estat un toc d’atenció no només cap als controladors, sinó cap a tota la classe treballadora. Una mesura que suposa un precedent: l’estat podrà disposar de l’exèrcit i dels mitjans de comunicació per a derrotar qualsevol reivindicació laboral.
Divendres passat, a les 23:00, l’executiu va organitzar la militarització del control aeri. Coronels de l’Exèrcit de l’Aire es van traslladar a les torres de control dels aeroports civils per a assumir el comandament, mentre soldats de la Unitat d’Emergències (UME) patrullaven pels principals aeroports espanyols. El vicepresident Alfredo Pérez Rubalcaba explicava que “s
José Ramón López Goni / Diagonal
La Cimera de Lisboa realitzada del 19 al 21 de novembre va culminar la revisió del concepte estratègic definit el 1999. Aquesta revisió es feia necessària perquè l’entrada dels països de l’Est d’Europa demandava noves prestacions a l’Aliança. Al mateix temps, algunes iniciatives, com la citada ampliació i el projecte d’escut antimíssils de l’administració Bush, van ser interpretats per Rússia com un gest d’enemistat. Per aquest motiu, EE UU, alma mater de l’OTAN, no podia permetre’s
Primer van venir a pels funcionaris i els van prendre el 5 per cent del sou mitjançant un decret que trencava el acordat en el seu conveni. I ningú es va moure. “Són uns afortunats que tenen el treball assegurat, que s’aguantin”, vaig dir.
Després van venir a buscar els jubilats i els van congelar les prestacions, vulnerant el que estableix el Pacte de Toledo. I ningú es va moure. “Són gent gran i amb el que reben tenen de sobres”, vaig dir.
Assistim amb estupefacció a una mesura que no s’havia produït en dècades de suposada democràcia. Davant la vaga encoberta iniciada sobtadament aquesta tarda, coincidint amb el principi d’un pont festiu, i secundada per la gran majoria de controladors aeris dels aeroports espanyols, el govern, reunit en gabinet de crisi, ha promulgat d’urgència un reial decret que ha entrat en vigor tot just un parell d’hores després (a les 21’30 h). Aquest decret suposa la militarització de la navegació aèria en l’estat espanyol.
Les notícies encara són confuses, però sembla que l’abast de la mesura no pretén, en un primer moment, substituir controladors civils per militars, sinó militaritzar a aquells, obligant-los a l’obediència inexcusable de les autoritats de l’exèrcit posades executivament al comandament de les torres de control de cada aeroport, sota amenaça d’incórrer en tipus delictius. El telediari de TVE informava fa uns moments de la recent incorporació d’altes personalitats de l’exèrcit al gabinet de crisi governamental.
En aquesta web, ni entrem ni sortim en el debat sobre les condicions de treball dels controladors aeris, les mesures del govern per a intervenir en aquest espai laboral i –en definitiva- les raons o falta d’elles per a la vaga. Per descomptat lamentem enormement les molèsties causades a totes les persones que es disposaven a agafar vols en inici de les seves vacances o per altres circumstàncies i que s’han vist “tirades” en les terminals dels aeroports. Però, independentment que el col·lectiu de controladors pugui gaudir d’una situació laboral millor que altres persones treballadores, fins i tot privilegiada que pugui ser discutible, el que ens preocupa és aquesta gravíssima intromissió de l’estament militar en la vida civil.
Ignorem l’efectivitat concreta d’aquest decret militarista i per ventura no sigui més que un “farol” del govern davant els controladors i la posada en escena d’una reacció ferma i autoritària davant la indignada opinió pública i les persones afectades directament per la cancel·lació dels vols. És possible que el decret (en realitat un afegit d’última hora a l’ampli decret promulgat al matí), improvisat en qüestió de minuts, ni tan sols sigui susceptible de poder-se aplicar (aniràn a buscar a les seves cases un a un als controladors per a portar-los al treball de l’orella o a punta de pistola?)
Ignorem així mateix la legitimitat jurídica i constitucional d’aquest sinistre decret capaç de posar sota les ordres de l’exèrcit d’un cop de ploma a treballadors civils, però ens inquieta en gran manera la porta que s’obre, i la política que el govern “socialista” de Rodríguez Zapatero inicia avui d’utilització de l’exèrcit per a imposar la “solució” del poder en aquest i altres futurs conflictes laborals o socials. Tot just si va haver-hi contestació social quan gràcies a la Unitat Militar d’Emergències, l’exèrcit va començar a ocupar parcel·les laborals tradicionalment ocupades per la població civil, i que podrien perfectament seguir així si s’apliqués a elles els diners gastats en el costós dispositiu militar.
Ara hi ha una nova volta de rosca, potser aprofitant l’antipatia que desperten les condicions laborals dels controladors aeris. No obstant això aquesta nova intromissió de l’exèrcit en la vida social civil efectivament crea un important precedent. A partir d’ara l’amenaça de la militarització podrà planejar sobre qualsevol lluita legítima de la societat enfront del poder establert. Per fi coneixem la veritable raó d’ésser i d’existir dels exèrcits. Al marge de la seva utilització en operacions de control de matèries primeres, mercats, rutes i –en definitiva- d’expoli dels països pobres en benefici de les empreses multinacionals, en últim terme constituïxen el segur de vida dels poders polítics i econòmics, la garantia fàctica que la situació que mantenen en el seu benefici no se’ls escapi de les mans.
Escrit publicat el divendres 3 de desembre a les 23’00h
Més informació:
L’exèrcit es fa amb el control del tràfic aeri a Espanya
El govern espanyol declara “l’estat d’alarma” que militaritza la societat tota
El comitè d’empresa i l’Direcció de Nissan Ibèrica han esgotat sense arribar a cap acord el termini de negociacions fixat per l’empresa per a tancar un pla de competitivitat que permetés a la planta de Zona Franca (Barcelona) optar a la fabricació d’un model de furgoneta ´pick up´.
El comitè no està disposat a negociar en els termes en els quals s’ha plantejat la proposta, que consisteix en una congelació salarial durant els anys 2012, 2013 i 2014 i la supressió del plus d’antiguitat, així com noves mesures de flexibilització horària, tot just quatre mesos després de signar l’últim conveni col·lectiu.
Els sindicats retreuen a l’empresa que pretengui introduir aquests canvis menys de mig any després de tancar-se l’actual conveni col·lectiu, en el qual els treballadors ja van acceptar amidades de flexibilització, precisament perquè la planta de la Zona Franca fora més competitiva. Per això, els sindicats han titllat de “xantatge” l’actitud de la Direcció de Nissan i creuen que l’empresa ha decidit plantejar aquestes mesures simplement perquè sabia que anaven a ser rebutjades i com estratègia de cara al futur.
Finalment, el grup Nissan ha descartat el 2 de desembre la planta de la Zona Franca de Barcelona, com a candidata a fabricar el nou model de furgoneta pickup per al mercat europeu i dels països més propers. De moment, la furgoneta es fabricarà a Tailàndia per al mercat asiàtic, a Mèxic per a l’americà i a Sud-àfrica per a l’africà. Els sindicats desconfien de la viabilitat del projecte de fabricació de la furgoneta ´pick up´ ja que desconeixen quin volum d’ocupació comportaria. Els sindicats ja havien avançat que les condicions exigides, que incloïen tres anys de congelació salarial, eren inasumibles i una excusa per a justificar la no adjudicació del model a Barcelona.
Ecologistes en Acció ha presentat el seu informe sobre la qualitat de l’aire en l’Estat espanyol durant 2009. Entre les conclusions més rellevants del treball, es desprèn que un 79% de la població respira aire que supera els índexs de protecció a la salut recomanats per l’Organització Mundial de la Salut. Si ens atenim als límits de contaminació que marca la legislació, el percentatge de la població afectat seria del 14%, 6,4 milions de persones.
Principals mesures anunciades per Zapatero:
Final de l’ajuda de 426 euros als aturats sense protecció. El febrer acabava la pròrroga d’aquest programa de prestacions. El Govern no renovarà aquesta pròrroga.
Rebaixa fiscal a les Pimes. El president va anunciar una rebaixa fiscal en l’impost de societats a pimes. El Govern ampliarà la base imposable per a les empreses que tributen al tipus reduït, des dels 120.000 euros actuals de facturació fins als 300.000. És una rebaixa d’impostos.
En una entrevista exclusiva realitzada en una emissió per a tot el país, parlem amb el dissident polític i lingüista de fama mundial Noam Chomsky sobre la publicació de més de 250.000 documents secrets del Departament d’Estat dels Estats Units, per part de WikiLeaks. El 1971, Chomsky va ajudar l’informant del govern Daniel Ellsberg a publicar els Documents del Pentàgon, un informe intern secret dels Estats Units sobre la Guerra del Vietnam. Quan comenta una de les revelacions sobre que diversos líders àrabs pressionen els Estats Units perquè ataqui l’Iran, Chomsky diu: “les últimes enquestes mostren que l’opinió dels àrabs és que la major amenaça a la regió és Israel, amb un 80 per cent dels enquestats i en segon lloc està Estats Units, amb un 77 per cent. Aniran apareix com una amenaça per al 10 per cent”, explica. “Pot ser que això no aparegui als diaris, però sens dubte és una cosa que els governs israelià i nord-americà i els seus ambaixadors saben. El que això revela és el profund odi a la democràcia per part dels nostres líders polítics”.
Probablement no n’estareu al cas, perquè l’efemèride ha passat relativament inadvertida als mitjans, però a primers de novembre va fer cent anys de la fundació de l’organtizació de masses més important de la història dels Països Catalans, l’única que ha tingut més afiliats que el Fútbol Club Barcelona i el Club Súper 3: la CNT. Per això, ahir el BTM va ser escenari d’una nit inèdita, que va obrir-se amb els versos de la cançó de Léo Ferre “Les anarchistes”: “Només n’hi ha un de cada cent, i tanmateix, aquí els tenim. Alegres i units marxen junts, i és per això que sempre n’hi haurà: els anarquistes”. Els cantava la veu de Paco Ibáñez, i els escoltava un teatre ple fins a la bandera –roja i negra, òbviament-.
El recital commemorava el centenari de l’anarcosindicalisme i l’organitzava la CGT, el sindicat d’arrel llibertària –no és l’únic, però sí el més representatiu– que recull l’anhel del que va representar i representa l’anarquisme. Un concert que, evidentment, no sortirà a TV3 ni mereixerà ressenyes ni crítiques dels principals mitjans de “referència”, aquells que pretenen retratar aquesta modernitat tan desclassada i buida que ens toca de patir. “Ens ha tocat viure temps terribles, però aquí estem”, reflexionava el ja septuagenari cantautor. I així és: aquí estem, d’això escrivim.
Homenatge als maquis Paco Conesa Alcaraz, Martín Ruiz Montoya, Antoni Miracle Guitart i Rogeli Madrigal Torres, morts el 4 de gener de 1960 al Mas Clarà de Palol de Revardit i companys d’en Quico Sabaté.
Divendres passat 26 de novembre (el dia després de les Eleccions Sindicals) la Direcció de l’empresa va lliurar documentació al Comitè d’Empresa de Roca, per a la presentació d’un nou ERO de suspensió temporal de contractes.
Aquest nou ERO suspensiu afectarà a 715 treballadors/es de les fàbriques de porcellana dels centres de treball de Gavà (Barcelona), Alcalá de Henares (Madrid) i Alcalá de Guadaira (Sevilla). La durada sol·licitada és des del 4 de Desembre de 2010, fins al 9 de Gener de 2011.
El dilluns 29 es van convocar Assemblees informatives en les fàbriques per a informar a la plantilla d’aquest nou atropellament als nostres drets.
La Secció Sindical de la CGT, es mostra contrària a la mesura sol·licitada i així ho va expressar, tant a la Direcció de l’Empresa, com a la resta de Sindicats i així es pronuncia davant la plantilla, la resta de Sindicats no s’han volgut pronunciar de moment, el que ens fa pensar que la seva oposició serà escassa.
Secció Sindical CGT Roca Sanitaris
No han faltat en els dos últims anys articles de premsa ni anàlisis sociològiques afirmant que la crisi econòmica ha copejat amb especial duresa als homes i fins i tot que les dones han sortit enfortides d’ella. Un informe de la Fundació Surt publicat el 2009 advertia ja llavors, davant el discurs de la crisi en masculí, sobre el risc que aquest derivés en el miratge de la superfluitat de les polítiques de gènere. No anaven molt desencaminades les seves autores.
Si bé cal reconèixer que la mateixa naturalesa de l’economia espanyola va provocar una masculinització de la destrucció d’ocupació el 2008, la recessió va acabar arribant també al feminitzat sector serveis. D’altra banda, les dones s’han enfrontat des dels inicis de la crisi a una agudització de les seves ja desfavorables condicions laborals, dels seus malabarismes per a tocar la mal anomenada conciliació i de la violència de gènere.
En l’actualitat, les dones sumen únicament el 43% de la població activa i el 42% de l’ocupada. Gairebé un 79% dels contractes a temps parcial pertanyen a dones, aquestes accedeixen a menys del 43% dels contractes indefinits i el seu salari mig suma un mer 75% del dels homes. A més, les dones tenen una major presència en l’economia informal, amb l’absència de drets laborals i socials –incloent els de jubilació– que això comporta. Totes aquestes desigualtats i discriminacions són resultat de la pervivència de la identificació social de les dones amb les tasques domèstiques i de la cura, la qual cosa impedeix que es puguin incorporar en el mercat laboral en igualtat de condicions que els homes.
A pesar que aquestes xifres ajuden a entendre la realitat des de la qual les dones han d’enfrontar-se a la crisi, aquesta última sembla haver marcat la finalització de la marató legislativa suposadament feminista iniciada en l’any 2004 pel govern de Zapatero. Totes aquelles bones intencions s’allunyen a la mateixa velocitat que els temps de bonança i, de fet, les mesures anticrisi dels dos últims anys, fruit d’ignorar les conseqüències de gènere de l’actual situació econòmica, no han fet més que contribuir a agreujar-les.
En un inici, les polítiques centrades en el foment de l’ocupació es van dirigir exclusivament a un sector construcció que tot just ocupa a un 8% de dones i no van introduir cap requisit de contractació femenina per a la concessió de finançament. Poc més d’un any després, la crisi fiscal va desembocar en una carrera esquizofrènica per l’austeritat, que va tenir com principal resultat el famós tijeretazo. Més enllà de la supressió del xec bebé i de la retroactivitat de les ajudes a la Dependència, les retallades socials estan tenint un gran impacte en les dones a l’estar aquestes concentrades en sectors públics com la sanitat, l’educació i els serveis socials. Com a conseqüència, les dones són les principals víctimes de l’eliminació d’ocupacions i la reducció de salaris. També acusen amb més força les retallades en ajudes socials i, davant la desaparició d’aquestes, són elles les que, mitjançant el seu treball invisible i altruista de cura, els acaben substituint.
Més enllà dels seus efectes desastrosos sobre el conjunt de la classe treballadora, la reforma laboral suprimeix la bonificació a la contractació de dones i, en canvi, no elimina els incentius a la contractació parcial, la qual ha estat el principal motor de dualització per gènere del mercat laboral. A més, la reforma no inclou a les empleades de la llar en l’Estatut dels Treballadors, perpetuant així la discriminació d’una activitat laboral històricament femenina i en l’actualitat portada a terme majoritàriament per dones d’origen immigrant.
En cas d’aprovar-se, la reforma de les pensions afectarà particularment a les dones, qui, arran de la seva concentració en l’economia informal, així com de la freqüent interrupció de la seva vida laboral per a cuidar de fills i altres familiars, trobaran més dificultats a l’hora de sumar la cotització exigida.
Corren temps de crisi, però també de revelacions. La justificació de la supressió del Ministeri d’Igualtat jeu, de nou, després de l’odissea per l’austeritat. No obstant això, la seva eliminació, de manera similar a la renúncia a augmentar el permís de paternitat i a la resta de mesures anticrisi, ha de ser posada en perspectiva.
L’entrada de José Luis Rodríguez Zapatero en la Moncloa, així com la suposada fermesa amb la qual llavors va prioritzar tot un seguit de polítiques de gènere, van constituir indubtablement un canvi important. No obstant això, no es pot viure de les rendes. Els instruments de canvi, més enllà de ser dissenyats, necessiten ser dotats de contingut per a resultar efectius. El contingut, al seu torn, només pot ser resultat de la visió global d’una problemàtica, així com d’una obstinació real en solucionar-la. La desaparició del Ministeri d’Igualtat ens recorda que en realitat mai va existir una autèntica comprensió de la complexitat i profunditat de les desigualtats de gènere ni una aposta incondicional per acabar amb elles.
La veritable voluntat es demostra en contextos adversos i superant tossudament el filtre de la rendibilitat, sigui aquesta política o econòmica. En això, com en moltes altres coses, sense cap dubte, el Govern suspèn l’examen.
Sandra Ezquerra és activista feminista i investigadora de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma de Barcelona
Avui que feien eleccions a les quatre províncies no he anat a votar, tot i que trobo molt bé que molta gent hi hagi anat -finalment, prop del seixanta per cent-; que cadascú s’entreté com vol i li agrada, només faltaria. La dreta, com sempre, ben mudada i amb el somriure preparat per les enquestes, ha votat dispersa entre CiU i PP, amb vots també per a Ciutadans i Laporta. Als altres tres, de dretans també n’hi ha, però menys; i no parlo de les estructures que ho són gairebé totes. I com que ha guanyat Mas (o millor dit directament Casetadetròs), durant quatre anys com a mínim, tindrem una cara més a qui atribuir l’autoria dels problemes que tinguem i de les solucions que ens preparin, sempre que no les apliquem nosaltres directament, sense que vinguin de dalt. Aquest recanvi, tan repetit que semblava que el demanéssim totes i tots, no suposarà un gran canvi respecte als mandats de l’autoanomenat tripartit, catalanista i d’esquerres (perdoneu que deixi anar un somriure modest tot i que no totalment irònic) però sí que deixarà clar que no hi ha res millor per fer la pell forta i dura que la professionalitat dels amos a l’hora de fer anar el fuet de forma convincent, fort si ens cal i suaument si els ve de gust. No us cregueu que no sigui difícil esdevenir un líder d’un país camí de l’excel·lència, exigent i perspicaç com cap altre que pugui sortir de les fileres dels pollosos que són els altres o més clar encara, nosaltres.
