CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Ámbit: Premsa

Premsa

Guerra d’extermini contra el català a l’escola

Enmig de la indiferència més absoluta de tots els demòcrates espanyols de l’Espanya de veritat, enmig del silenci còmplice de totes les institucions catalanistes de les quatre províncies, enmig del desconeixement general arreu del domini lingüístic perquè la parcel·lació regional que Espanya va planificar a la seva Constitució autonòmica funciona a la perfecció i és completament assumida per les colònies (fins i tot pels independentistes mediàtics que defensen que en els referèndums sobre la independència es pregunti només sobre les quatre províncies), més de 125.000 alumnes valencians que volien estudiar en català no ho podran fer el curs que ve. I no passa res… aquesta és la nostra normalitat des de fa anys, tal com cada curs denuncia Escola Valenciana, entitat imprescindible entre les imprescindibles dins de la societat civil d’aquest país

Actualment, al País Valencià, hi ha tres programes educatius diferents i complementaris : per una banda, el Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV) per a l’alumnat majoritàriament catalanoparlant, que assegura l’aprenentatge del català, l’espanyol i l’anglès ; d’una altra, el Programa d’Immersió Lingüística (PIL), per a l’alumnat castellanoparlant que assegura el mateix que l’anterior ; i per acabar, el Programa d’Incorporació Progressiva (PIP) que fins ara assegurava l’assignatura de valencià i una altra àrea temàtica impartida en la nostra llengua a partir del tercer curs de primària. Aquest disseny del PIP, però, també podria canviat enguany amb l’aprovació d’un nou decret l’esborrany del qual ja s’ha presentat que deixaria com a obligatòria només l’assignatura de valencià i prohibiria que s’imparteixin en català més de dues àrees de coneixement ; aquesta nova norma faria que 554.896 alumnes valencians només tinguessin assegurada l’assignatura de valencià i cap àrea temàtica mésen català.

Llegir més »
png_221px-FRE-AIT.svg.png
Memòria històrica

“La nueva Utopía”. Un petit gran llibre de Ricardo Mella

En 1889 a Barcelona es va celebrar el segon certamen socialista llibertari, en qual a petició de l’Ateneu Obrer de Terrassa un dels temes va ser l’escrit d’una “Novela filosófica o cuadro imaginativo o descriptivo de costumbres en plena anarquía o de la sociedad del porvenir“. L’obra de Ricardo Mella, de llavors 28 anys, va ser la guanyadora del concurs. Sent editada igual que l’escrit que va quedar en segon lloc, “El siglo de oro”, de firmant anònim.

Llegir més »
Memòria històrica

“Insurgencia libertaria. Las Juventudes Libertarias en la lucha contra el franquismo”, un llibre de Salvador Gurucharri i Tomás Ibáñez

Insurgencia libertaria. Las Juventudes Libertarias en la lucha contra el franquismo

Salvador Gurucharri i Tomás Ibáñez
344 pàgines, 24 €
Editat per Virus editorial

Malgrat la dispersió de la militància llibertària després de 1939, el moviment llibertari va mantenir en l’exili el pols de les seves organitzacions, encara que amb una pesada llastri d’enfrontaments interns. La col·laboració governamental durant la guerra, va donar peu a una divisió entre «puristes» i «col·laboracionistes» sovint més nominal i biogràfica que política, però que va condicionar els debats de postguerra. No obstant això, entre els nuclis d’anarquistes fugits de la Península es va anar generant una xarxa de contactes, publicacions, ateneus, trobades internacionals etc., que la direcció cenetista a Tolosa de Llenguadoc va voler centralitzar jugant, a la llarga, un paper entorpidor i paralitzant.

Llegir més »
Premsa

Ens trobem a la Rimaia

Un desallotjament, una altra okupació, un desallotjament… … una altra okupació. Sí, la Rimaia tornarà a obrir les portes ben aviat, però abans, vol trobar-se amb totes aquelles persones i col·lectius que han estat amb nosaltres trencant amb la seva solidaritat la inqüestionable pau social que ens volen imposar. Perquè durant aquests dies d’intens aprenentatge us hem sentit molt a prop, però en volem més! La vostra companyia ha sigut la millor resposta.

Llegir més »
Acció Sindical

CGT denúncia l’empresa Xavier Bisbal SL davant la fiscalia del TSJC per un presumpte delicte d’estafa

LA CGT HA PRESENTAT UNA DENÚNCIA DAVANT LA FISCALIA DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA PERQUÈ S’INVESTIGUI A L’EMPRESA XAVIER BISBAL S.L. D’IGUALADA PER PRESUMPTA COMISSIÓ D’UN DELICTE D’ESTAFA

L’empresa Xavier Bisbal SL, dedicada a la comercialització d’acers i ferros, té una plantilla d’uns 90 treballadors. Segons les dades que hem facilitat la CGT a la fiscalia, Xavier Bisbal SL, facturava a les empreses de la construcció una quantitat superior de material a l’efectivament lliurat, amb una diferència total en un any i mig d’almenys 1.606,75 tones.

Ens trobem davant la presumpta comissió d’un delicte econòmic, i també de seguretat, ja que amb aquesta actuació empresarial es pot posar en perill la vida de les persones, al no confeccionar-se les peces metàl·liques segons els projectes d’obra aprovats pels tècnics.

Arran de l’assessorament laboral efectuat per CGT a 37 treballadors de l’empresa igualadina XAVIER BISBAL S.L. que van ser acomiadats el mes d’Abril del 2010 en un ERO tramitat davant el Jutjat Mercantil nº 3 de Barcelona, CGT va tenir coneixement d’una sèrie d’irregularitats que venien cometent-se en la referida empresa, entenent que podrien ser constitutives de delicte.

L’empresa es dedica, entre altres activitats, a la de fabricació i comercialització de ferro i acers bruts i productes semielaborats, sent els seus principals clients les grans empreses de construcció contractades per a obra pública, com per exemple la Boca Oest del Túnel Dos Valires d’Andorra, La Maquinista de Barcelona, Ronda Sud d’Igualada, Túnel de Bracons, Túnel de Vielha, Tram d’AVE, etc.

Per a la fabricació del material s’utilitzaven unes plantilles redimensionades, en les quals sempre es contemplava un pes inferior del material al que efectivament es facturava i es deia lliurar al client. Segons la documentació aportada a la fiscalia, la diferència total en un any i mig és d’almenys 1.606,75 tones.

Així mateix, ha de tenir-se en consideració que no ens trobem solament davant la presumpta comissió d’un delicte econòmic, ja que aquesta actuació empresarial pot posar en perill la vida de persones ja que no es confeccionen ni es col·loquen les peces metàl·liques segons el projecte d’obra aprovat pels tècnics, afeblint per tant l’estructura de les obres en les quals aquesta mercantil ha participat, amb les conseqüències que això pot comportar. Ha de tenir-se en consideració que XAVIER BISBAL S.L. va intervenir en l’obra de la Boca Oest del Túnel de Dos Valires d’Andorra, que ja s’ha esfondrat dues vegades, la primera al novembre de 2009, causant la mort de cinc operaris i lesions a altres sis i la segona a la fi del mes de Maig del 2010 que per sort no, va causar cap ferit.

Al seu torn, diversos treballadors acomiadats mitjançant un ERO presentat el 10 d’abril del 2010, han presentat una demanda laboral per vulneració de drets sindicals, al ser afectats per l’esmentat ERO la totalitat dels afiliats a la CGT en l’empresa.

Llegir més »
Cartell XIII Marxa maquis
Memòria històrica

XIII Marxa-Homenatge als Maquis, 24 i 25 de juliol

Seguim els passos dels maquis

De Mas Tartàs (Palau de Cerdanya) a Pedret (Berga), caminada d’uns 74 km

24 i 25 de juliol

– Divendres 23 de juliol a les 19 h punt de trobada a l’estació de la Renfe de Puigcerdà, sopar a Puigcerdà i a les 21 h sortida amb vehicles cap a Mas Tartàs on esfarà nit.

Llegir més »
Acció Sindical

Aixequem una alternativa contra les retallades socials i laborals

El passat 29 de juny, impulsada pels companys i les companyes de TMB, es va celebrar una Assemblea General de Treballadors/es de Barcelona per buscar punts en comú que ens permetin posar en pràctica a Barcelona mesures de resistència contra els atacs de la banca i la patronal que estem sofrint la classe treballadora.

Llegir més »
Premsa

Primera sentència favorable per a un afectat per amiant a Honeywell

El Jutjat social número 24 de Barcelona ha condemnat a l’empresa Honeywell Friccions Espanya SA del Prat, a indemnitzar a un treballador amb 153.369,87 euros després de contreure un càncer de pulmó per la seva exposició laboral a l’amiant, amb el qual fabricava pastilles de fre.

En la sentència, el jutge redueix la indemnització pel concepte de dany per seqüeles al considerar que la malaltia del treballador, Antonio C.M., “va poder haver-se agreujat de forma significativa pel fet de ser un fumador important”. Així, redueix la indemnització per aquest concepte dels 104.927,40 euros proposats per la defensa a 70.000 euros que el jutge considera una xifra “més adequada”, mentre atorga 13.420,48 euros pel dany moral causat per la seva situació d’incapacitat temporal i altres 100.000 euros pel dany moral per seqüeles definitives. No obstant això, redueix la quantitat resultant de 183.420,48 euros en 30.050,61 euros perquè el treballador ja la va percebre de l’asseguradora de l’empresa.

Honeywell Friccions Espanya SA es dedica a la fabricació de pastilles de fre amb amiant i el treballador va emmalaltir l’any 2005, data en la qual se li va concedir la incapacitat permanent absoluta, al presentar un adenocarcinoma broncopulmonar en lòbul superior dret i lòbul inferior dret, en progressió.

Segons fonts del Col·lectiu Ronda, que han defensat al treballador, aquests símptomes són clarament provocats pel contacte de les mucoses amb l’amiant, un producte al que va estar exposat en el seu lloc de treball entre els anys 1989 i 2000. El jutge té en compte els informes de l’Hospital Germans Trias i Pujol, de Badalona (Barcelona), que es refereixen al càncer de pulmó que va desenvolupar el treballador “donada la seva exposició laboral a l’amiant” i que “pot considerar-se causat per aquesta exposició en el lloc de treball”.

La sentència raona que en el treballador concorrien els factors d’exposició a l’amiant i el tabaquisme, circumstàncies que multiplicaven les possibilitats de desenvolupar la malaltia, i que ja a partir de l’any 1992 es va evidenciar que el seu funcionament pulmonar “estava alterat”, sense que li canviessin de lloc de treball. A més, resol que el lloc de treball no reunia les condicions necessàries de prevenció, que no es van prendre les precaucions necessàries i que les màquines amb les quals es treballava superaven el límit d’exposició legal, tal com va constatar ja en l’any 1989 el Centre de Seguretat i Higiene del Departament de Treball de la Generalitat.

Per tot això, la sentència considera responsable a Honeywell Friccions Espanya SA i la condemna a abonar al treballador una indemnització per danys i perjudicis de 153.369,87 euros.

Secció Sindical CGT Honeywell

http://cgthoneywell07.blogspot.com/

Llegir més »
Premsa

Campanya “Milers de ràbies, un cor: visquin les comunitats zapatistes!”

Des de la Secretaria de Relacions Internacionals de la CGT us animem a participar en aquesta campanya.

– 24 de juliol. Inici de la campanya. Jornada nacional i internacional de Pintades.

– 16 d’agost. Jornada nacional i internacional de Pancartes.

Els objectius són:

– Contrarestar l’estratègia de desinformació i mentides, així com el buit mediàtic respecte a la repressió i fustigació a que s’enfronten les comunitats zapatistes.

– Denunciar als responsables, ja siguin els diferents nivells de govern, partits polítics, empresaris, “plans de desenvolupament”, forces repressives de l’Estat, grups paramilitars, etc. Denunciar l’estratègia conjunta que es porta a terme en el territori zapatista.

– Difondre la lluita del EZLN, la seva història i procés de construcció de l’autonomia i la proposta de la Sisena Declaració.

És important enviar fotos a les següents adreces: cgtmexico@nullcgt.org.es / info@nullcgtchiapas.org

En aquest enllaç hi ha tota la informació: www.cgtchiapas.org/noticias/campana-“miles-rabias-un-corazon-¡vivan-comunidades-zapatistas”

Secretaria de Relacions Internacionals de la CGT

Llegir més »
Premsa

Nou desallotjament de La Rimaia a Gran Vía en menys de 48 hores

El dia 16 de juliol a les 6 de la matinada els mossos d’esquadra van desallotjar la nova Rimaia situada al número 454 de la Gran Via de Barcelona i okupada el dia anterior com a rèplica al desallotjament de l’anterior Rimaia.

Aquesta actuació policial es succeeix a només 48 hores del desallotjament de l’anterior Rimaia a Gran Via 550.

Hi van haver dues noves detencions.

Llegir més »
png_arton1828-7d874.png
Acció Sindical

19 de Juliol: Crida a concentracions de CGT davant els concessionaris de Ford per la readmissió de Paqui Cuesta

El llarg historial repressiu de la Direcció de Ford-Almussafes cap al sindicalisme combatiu de la CGT és de tots conegut: desenes i desenes d’expedients -en alguns casos greus- cap a delegats, delegades, afiliats i afiliades a la CGT. Tal comportament gangsteril va culminar fa poques setmanes amb l’acomiadament de Paqui Cuesta, Secretaria General de la Secció Sindical de CGT a Ford-Almussafes (València).

Crida de la FESIM-CGT:

A TOTA LA CGT

EL DILLUNS 19 DE JULIOL ES REALITZARAN CONCENTRACIONS EN TOTES LES PROVÍNCIES I MUNICIPIS ON ES PUGUI, EN ELS CONCESSIONARIS DE FORD ESPANYA.

L’ACOMIADAMENT DE LA SECRETÀRIA GENERAL DE LA CGT DE FORD NO QUEDARÀ SENSE RESPOSTA.

FEM UNA CRIDA A ORGANITZAR AQUESTES CONCENTRACIONS A LES 12 HORES (hora que s’estarà portant a terme un acte de conciliació).

Es demana la realització de fotografies i el seu enviament al Rojo y Negro Digital.

Llegir més »
jpg_foto_petita_p20_encapcalament.jpg
Premsa

Fora Unión Fenosa de Guatemala!

Anna Campeny – Associació d’Amistat amb el Poble de Guatemala

En els últims sis mesos, nou dirigents socials han estat assassinats al departament de San Marcos, un dels més pobres de Guatemala. Tenien dues coses en comú: encapçalaven la lluita de les comunitats de la zona contra els abusos d’Unión Fenosa i eren membres de l’FNL (Frente Nacional de Lucha por la Defensa de los Servicios Públicos y los Recursos Naturales). Els culpables dels atemptats no han estat ni detinguts ni identificats.

Llegir més »
Premsa

Tots amb la “roja”? Sobre un moment histèric

En les línies que segueixen no hi ha cap desig de contestar el dret que, fetes les excepcions que procedeixin, cadascú té a gaudir de la manera que estimi convenient. Si a algú li atreu la selecció espanyola i considera que passar la tarda veient un dels seus partits és una tasca agradable, doncs bé està. S’imposa, no obstant això, sospesar hipercríticamente la trama general —els interessos, els enganys, les manipulacions— que ha envoltat aquest gegantesc i ambiciosíssim muntatge de la ’roja’.

Per a assumir aquesta tasca, i àdhuc a costa de començar amb arguments molt utilitzats, el primer que cal rescatar és el significat del panem et circenses, i en particular, en els temps que corren, el que implica el del circ. Res millor per a avasallar a la ciutadania que atontar-la amb unes o altres atraccions. En aquests dies no calia anar molt lluny per a apuntalar l’argument: aquí estan aquests milers —milions ?— de joves que han omplert els carrers en les seves celebracions pels èxits de la ’roja’ mentre prefereixen ignorar l’escenari laboral en el qual es mouen —els que són miserablement explotats— o en el qual no es mouen —els que arrosseguen un atur de sempre—.

En les celebracions no ha faltat, a més, cert tufillo feixistoide i autoritari, i això encara que la gent de la meva generació estiguem obligades a reconèixer que veiem massa ràpid, darrere de la bandera rojigualda, adhesions que no estan, sens dubte, en el cap de molts joves. El de la ’roja’ —parlo ara de l’enginyosa terminologia trenada, de la qual forma part l’ocupació de la primera persona del plural a l’hora d’explicar els fets futbolístics— “canta”, en qualsevol cas, com missatge icònic: com vulgui que no som gens rojos, almenys ho compensarem en el terreny dels símbols.

Les coses, no obstant això, no queden aquí: cal prestar puntillosa atenció a la manipulació mediàtica que s’ha registrat en els últims dies. Té, si així es vol, dues manifestacions. La primera no és altra que una fraudulenta reivindicació del col·lectiu enfront de l’individual. De nou ens topem amb el mateix: en una societat en la qual el col·lectiu ha estat manifestament estigmatitzat i arrasat ens podem permetre la reivindicació dels valors corresponents, bé que en un terreny fitat i amb protagonistes principals en una vintena de ciutadans que lluitaven per guanyar ni més ni menys que 600.000 euros —per cap— si guanyaven el mundial.

Que curiós és, per altra banda, que els mateixos mitjans de comunicació que han enaltit la presumpta condició col·lectiva de la ’roja’ prossegueixin en la seva tasca de canonitzar a herois esportius tan equívocs i individualistes, i tan vinculats amb el negoci i la publicitat més abjecta —per què no prohibir, per cert, la publicitat realitzada per famosos—, com Fernando Alonso o Rafael Nadal. Recordi’s

Llegir més »
jpg_DSC09121.jpg
Premsa

Crònica de l’acte del 14 de juliol a Girona

Aquest 14 de Juliol, dia commemoratiu de la Revolució Francesa, la CGT ha organitzat a la Plaça Miquel Santaló de Girona una consulta popular a on s’invitava al públic a designar a qui se li retallaria els privilegis, retalls simbolitzats per una guillotina on es va ajusticiar un ninot representat per tots i cadascún dels estaments privilegiatsd’enguany.

Llegir més »
jpg_DSC_0006.jpg
Premsa

La Rimaia es trasllada a Gran Via 454

Després de la manifestació d’ahir dia 14 al vespre contra el desallotjament de la Universitat Lliure la Rimaia, La Rimaia es trasllada a Gran Via 454.

9 companyes passen la nit detingudes a Les Corts.

També s’han desallotjat 3 kasesa Vallcarca i el CSO Banka Rota a Cornellà.

Llegir més »
Premsa

Barcelona: Han desallotjat La Rimaia

HAN DESALLOTJAT LA UNIVERSITAT LLIURE “LA RIMAIA”!

CONCENTRACIÓ, avui 14 de juliol, A LES 20.30 AL MERCAT DE SANT ANTONI (al costat dels 3 tombs)

* 10 detingudes durant el desallotjament, entre elles professores i alumnes de la universitat lliure.

Després de patir un desallotjament el 2 de febrer al c/Casanova 17 avui, 14 de juliol, altra vegada ha vingut la brigada dels mossos d’esquadra a treure’ns de gran via 550. Després de mesos de treball per rehabilitar l’espai abandonat per la saga Guerrero Gilabert – coneguts per nombroses denúncies d’assetjament immobiliari, per estar dins el procés judicial del cas Pretòria i per controlar Gaesco, líders en la inversió bursàtil – els mercenaris del capital han actuat i enshan fet fora d’un edifici del barri i pel barri.

Llegir més »
Acció Sindical

La coordinació internacional com a resposta

Amb motiu del centenari de l’anarcosindicalisme, es van celebrar a València unes Jornades internacionals. Vaig participar amb representants d’UNICOBAS, SUD Education i CNT-FTE a la última sessió sobre la mercantilització de l’educació.

Després de descriure la situació de l’educació pública a Itàlia, França i Espanya, la conclusió era evident: la seva mercantilització forma part del pla estratègic de l’OMC, del FMI i de la UE en el seu doble vessant de: convertir en negoci i privatitzar tot allò del que es pugui obtenir un benefici i liquidar la excepcionalitat europea de l’anomenat Estat del benestar.

Les actuacions dels diferents governs europeus coincideixen amb aquests objectius, encara que els seus ritmes, decisions i normatives puguin ser, en aparença, diferents. Ho són únicament en funció de la situació, de la tradició i de les resistències.

En el sector de l’educació, venim d’un projecte relativament antic de coordinació: Granada 1995. En aquest recorregut de 15 anys, hem tingut moments força intensos i altres de major distanciament. Recentment, Màlaga juny de 2009, varem tenir una reunió de treball sobre coordinació europea amb els tres sindicats abans esmentats i varem establir una sèrie d’elementsd’acord i treball en comú.

Llegir més »
Premsa

Cooperativa integral: un projecte autogestionari

1. Cooperativa integral. Què és?

Cooperativa com a projecte que practica l’autogestió econòmica i política amb la participació igualitària dels seus membres. També, perquè agafa legalment aquesta forma jurídica.

Integral perquè ajunta tots els elements bàsics d’una economia com són producció, consum, finançament i moneda pròpia i, alhora, perquè vol integrar tots els sectors d’activitat necessarisper viure.

Llegir més »
Premsa

Serveixen les reformes?

Un dia llegint la premsa em vaig quedar perplex, no entenia res, un ex de la CEOE anunciava que “les reformes laborals no crearan ocupació directament”, la sorpresa era majúscula, fins i tot em vaig sentir malament, un dirigent de la patronal i jo pensàvem el mateix sobre l’eficàcia de la reforma laboral. Vaig continuar amb la lectura i l’individu insinuava encara més “les lleis laborals no creen en si ocupació”.

Aquestes il·luminades paraules em van fer reflexionar, tant donar-li voltes a la qüestió per arribar finalment a la trista conclusió que tanta xerrameca era erma, si els empresaris no creuen en la reforma a què tant insistir?.

El govern ha estat molt temps donant-li voltes al tema, havien de ser els “agents socials” qui fixessin les regles de joc, que no imposaria una reforma que no comptés amb el seu beneplàcit. Del que s’ha dit, evidentment, res de res.

En definitiva, ha hagut d’intervenir la Unió Europea i fins i tot Obama s’ha permès una cosa més que unes paraules, diuen que després de Grècia érem els següents en el rànquing.

Tant temps negant-ho per a acabar acceptant en última instància que les coses no anaven bé, havíem equivocat el camí, tant de desmadre no pot ser bo, solució, cal reduir les despeses. Aquesta cosa tan poc corporal de la que encara no havíem aconseguit sadollar-nos, això que alguns identifiquen com estat del benestar.

La recepta per a tractar la malaltia és simple i impopular, països que han desfilat per la consulta del Fons Monetari Internacional o el Banc Mundial fa temps que la van patir, la diferència és que nosaltres formem part del primer món, no podia passar-nos mai, això només succeeix en llocs recòndits que actuen sota la guia de governs poc o gens democràtics, a més, nosaltres disposem d’especialistes que ens haguessin avisat de la nostra malaltia als primers símptomes, formem part d’un club selecte.

Doncs no senyors, encara que pensem com aquests nous rics que han rebut una substanciosa herència i es disposen a gaudir-la, hem de passar per la pedra, ho diuen els nostres amics, no sigui que amb el contacte es contagiïn ells també. El tractament, de xoc, directes al cor, només la reducció de despeses, una reforma laboral en condicions i canviar el sistema de pensions poden salvar al malalt, pronostiquen sense rubor.

Mentre el malalt, a veure-les venir. Que si el nostre amic que és inspector d’hisenda ens comenta que són injustes les mesures. Que al veí aquell que treballa de funcionari públic li rebaixen el sou. Que el govern ens amenaça amb reduir la indemnització per acomiadament, a més de que l’empresa ho tindrà més fàcil per a enviar-nos al carrer. Que no pot ser que ens jubilem tan aviat,… Per favor, que es parin que jo em baixo en la pròxima. Si a hores d’ara algú té dubtes que la resposta social és urgent, o està cec o no vol veure la crua realitat.

Llegir més »
Premsa

Entrevista a Antoni Castells: “El capitalisme a l’imposar els seus valors morirà d’èxit”

Antoni Castell és Doctor en Ciències Econòmiques i autor de diverses publicacions. Expert en les col·lectivizacions durant la República i la Guerra Civil, assegura que la crisi de valors està darrere de l’econòmica. Ara no dubta a anunciar la fi del capitalisme. “És qüestió de temps”, assenyala, i no tant per la crisi actual, sinó per la dels seus valors, que és en la seva opinió el veritable origen de tots els patiments de l’economia en l’actualitat.

GLÒRIA AYUSO – BARCELONA – 05/07/2010

– Semblava que arribava la hecatombe i que serien necessàries grans reformes, però les coses continuen com sempre.

En principi, això és el que sembla. De moment s’ha parat el cop, però a compte dels estats, que són els que s’han endeutat. Sarkozy va arribar a anunciar la refundació del capitalisme i la reformulació del sistema financer, però aquesta tasca s’ha revelat com impossible.

– Per què?

El capitalisme liberal és incapaç de superar la seva pròpia crisi. Per a començar, té com objectiu el creixement il·limitat. En si mateix, no és sostenible. Es basa a més en la submissió de la resta d’activitats socials a la seva i a les seves regles i valors.

– Quines són les seves regles i valors?

L’apropiació de la plusvàlua, l’individualisme, el desig il·limitat d’agrupar riquesa i la competitivitat, que no té res que veure amb la competència. Mentre ser competent significa saber fer bé les coses, la competitivitat es basa en la lluita contra la resta d’empreses.

– A pesar dels mals, ha conduït cap al progrés?

El capitalisme va néixer en el segle XVIII, amb l’apropiació del valor afegit que crea el treball. Després va arribar el capitalisme financer, que va conduir cap a l’especulació. Les crisis prèvies a la primera i segona guerra mundial, el crash del 29, van posar en evidència que els mecanismes autoreguladors del mercat fallen. Van néixer alternatives, més o menys encertades, però fins a la II Guerra Mundial no es va recuperar l’economia. Després va néixer l’Estat del benestar.

– Va ser un avanç.

Les revolucions del Maig francès, la Primavera de Praga, els moviments a Mèxic, les protestes contra Vietnam, Martin Luther King… Tot això va posar de manifest al poder econòmic que havia perdut posicions. El 1970, el 10% de la població a EEUU ostentava el 33% de la riquesa, quan el 1949 arribava a gairebé el 50%. Els poders van actuar i es va tornar a imposar el neoliberalismo, amb Thatcher i Reagan.

– I l’actual crisi suposa el seu enfonsament?

S’ha arribat a la decrepitud, que a llarg termini condueiïx a la mort. És qüestió de temps. Hi ha qui parla d’enfonsament immediat, uns altres albiren brots verds. El capitalisme neoliberal viu ja en un estat zombie.

– Què és el que li ha conduït fins a aquests límits?

Continuar amb el creixement il·limitat no és possible perquè els recursos són limitats, també s’estan danyant els lliures (aigua, mar). Però abans de res s’ha arribat al límit sociopsicològic. El creixement es basa en el consum, i per això la publicitat crea desig il·limitat mai satisfet. La gent acaba desorientada. El capitalisme ha imposat els seus valors, i per això morirà d’èxit.

– Per què?

El problema és la generalització dels valors del capitalisme, que eren inicialment els de la burgesia. S’han imposat sobre la creativitat social. Assumim la generalització de la corrupció, fins i tot pensem que haguéssim fet el mateix. Quan aquests valors es converteixen en els de tots el sistema es torna insostenible.

– Fins a quan?

Com a tal encara pot durar bastant temps. Que estigui mort no significa que desaparegui. Abans és necessari que sorgeixi un altre tipus de societat que el substitueixi.

Entrevista publicada al diari Público:

http://www.publico.es/dinero/326087/capitalismo/imponer/valores/morira/exito/

Llegir més »
Acció Sindical

Els treballadors de Correos de Manresa en lluita contra l’estrés tèrmic

Primer una cronologia dels fets: des de fa molts, molts anys, en l’edifici de Correos de Manresa venim sofrint en els nostres porus les calors de l’estiu. Després d’incomptables escrits i denúncies, en l’any 2004 Correos ens va dir que amb la rehabilitació de l’edifici resoldrien el problema. Pacientment, els treballadors/es vam esperar que es fes l’obra. Resultat: ja està feta l’obra però no funciona la climatització de l’oficina.

Hem dit prou! S’ha acabat la nostra paciència. El 5 de juliol quan la temperatura era de més de 27 graus, vam parar. I així seguirem fins que es compleixi la Llei de Prevenció. Si Correos no vetlla per la nostra salut (com és la seva obligació) hem de fer-lo nosaltres.

No anirem treballar fins que tinguem unes condicions laborals dignes. És la lluita de tots els treballadors i treballadores de Correos Manresa. Volem ser la lluita de tots els que estem sofrint altes temperatures en els nostres centres. Amb la unió de tots aconseguirem millorar les nostres condicions de treball.

CGT Correos Manresa

Llegir més »
Premsa

Respondre al monòleg. Breu repàs de la contrapublicitat

Història d’una resposta. Breu repàs de la contrapublicitat

Mentre el consum de l’homogeneïtat i el confort s’assentaven en la classe mitja dels anys seixanta, un nou moviment artístic reaccionava contra l’intel·lectualista expressionisme abstracte. L’art pop es proposava recollir i reutilitzar tots aquests codis i llenguatges comercials que la televisió, la ràdio, la premsa i les enormes tanques exteriors utilitzaven amb sorprenent èxit. Els llenguatges, la comunicació, s’entenien ara com un organisme complex, i el seu paper polític i transformador requeia ja no només en el missatge o en el seu canal, sinó també en nous i suggeridors elements com el signe comunicatiu. L’herència de la minoritària avantguarda surrealista i situacionista de principis de segle XX conflueix passats els 60 en un fenomen contracultural propi d’una societat de masses, on artistes i moviments socials experimenten amb espais lúdico-reivindicatius i amb la idea de formes d’expressió que no només acompanyin les transformacions socials, sinó que també les generin.

La contracultura es mostra com un moviment rebel en el cinema, la música, els còmics i també, és clar, en el carrer. Amb l’augment de les tanques i marquesines publicitàries les intervencions contrapublicitàries es fan més evidents: l’inconformisme juvenil, el crit de militants socials o l’estratègia de difusió massiva d’artistes del graffitti… La publicitat es feia omnipresent i els seus cridaners suports eren un suggeridor llenç expressiu. A la fi dels vuitanta, dos membres del BLF (el Front d’Alliberament de Tanques Publicitàries), abillats amb monos de treball i escala, es presenten a plena llum del dia davant el cartell anunciador d’un reeixit cantant novaiorquès. Van tapar el text del cartell, deixant al costat del cantant un entrepà de còmic, fet amb pintura de pissarra, i unes caixes amb guixos, convidant als vianants que per allí passaven a expressar-se en aquesta improvisada pissarra: Què estarà pensant el conegut cantant? En unes hores, el BLF havia fotografiat les desenes de consignes polítiques, acudits, operacions matemàtiques i insults que trencaven el clàssic i unidireccional monòleg publicitari. Un divers i atomitzat moviment de resposta al discurs publicitari començava a prendre forma.

Les grans metròpolis de la costa oest nordamericana (Vancouver, Seattle o San Francisco) i la sempre explosiva Nova York van ser el punt de partida d’una contracultura que beu ideològicament d’aquells moviments de protesta (antiracisme, feminisme, sindicalisme, ecologisme…) per a intervenir en l’espai urbà amb propostes artístiques i experimentals. Londres, París o Berlín aniran a poc a poc prenent el relleu a Europa.

De l’art a l’artefacte

A la fi dels 80 en l’Estat Espanyol, una avantguarda artística hereva del situacionisme considera superflu i elitista el món artístic de les galeries, museus i fires d’art, així que exerceixen l’art públic més provocatiu, posant èmfasi en l’acció o les performances. El col·lectiu ANCA programa a València accions col·lectives amb biaix reivindicatiu i uns anys més tard, algun dels seus membres, al costat d’altres artistes, conformen La fiambrera obrera, un dels col·lectius clau en la història de la contrapublicitat espanyola. “De l’artista nòmada i recol·lector es va passar a l’artista bomber”, diu Joan Casellas. S’inicia doncs un moviment artístic associat a la contracultura de masses i que considera l’art com un artefacte explosiu de carcassa militant i expansió política.

Només uns anys més tard, el 1993, un grup de persones del moviment contracultural de Vancouver (Canadà) presenta davant els mitjans una excèntrica proposta: un dia sense compres justament el dia de major consum nord-americà (el divendres previ al Dia d’Acció de Gràcies). Avui aquest Buy Nothing Day és la campanya més coneguda, secundada en més de 60 països, de la Fundació Adbusters, l’associació contrapublicista més significada internacionalment per la seva crítica a les societats opulentes del Nord econòmic. Adbusters defensa, a través de la seva revista, llibres, lloc web, spots i tanques contrapublicitàries, la necessitat d’una dissonància comunicativa que faci de força contracultural davant la societat consumista, neoliberal i acrítica. Aquest “culture jammer” (desintoxicació cultural) intenta desvetllar el muntatge mediàtic que el mercat manté, utilitzant per a això eines com el subvertising (barreja de subversió i advertising), subvertint els missatges publicitaris per a dir allò que els anunciants ometen.

No obstant això, a pesar que adbusters ha col·locat el consumisme en el centre de la contracultura dels 90, la línia ideològica principal s’ha mantingut més aviat en la crítica a les multinacionals i a les institucions financeres internacionals. En 1994, la contracimera a Madrid “50 anys i prou”, contra el Banc Mundial i el FMI, era el tret de sortida d’un moviment antiglobalització que va aconseguir posar en perill el 1999 la Cimera de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) de Seattle. El moviment antiglobalització prenia cos i el món de l’art institucional més avantguardista començava un acostament que avui és clarament visible en els programes de molts museus i institucions artístiques. El MACBA, Museu d’Art Contemporani de Barcelona, va convidar en aquells anys a La fiambrera obrera a organitzar uns tallers amb la presència dels britànics Reclaim the streets o la xarxa internacional Indymedia, col·lectius socials que havien assolit bastant repercussió mediàtica. Però el que anava a ser només un esdeveniment artístic més confluïa amb la resposta social a la Cimera del Banc Mundial a Barcelona i va derivar en un experiment insòlit: la contracultura va ser, per uns mesos, contrapolítica, i el MACBA, un centre de mitjans i un laboratori artístic del moviment antiglobalització.

Els 90 van suposar un enteniment d’envergadura històrica entre l’avantguardista món de la contracultura i les heterogènies plataformes socials de llavors. Artistes amb ideologia política disposats a col·laborar amb els moviments socials i associacions cada vegada més conscients que l’accés als mitjans de comunicació era un factor clau de la seva lluita.

Un nou espai contracultural

També a principis dels 90 es fargava una internet ciutadana, la “Xarxa de xarxes” (World Wide Web) i la possibilitat de difondre, intercanviar i organitzar-se utilitzant ordinadors connectats entre si. La campanya “50 anys i prou”, contra el FMI, el BM i el GATT, no només representava un dels espais més esperançadors per a organitzacions i col·lectius d’esquerra, sinó també el punt d’arrencada d’un replantejament del paper dels mitjans de comunicació. La xarxa telemàtica Nodo50 s’inicia llavors i avui reuneix a gairebé 1300 grups i organitzacions d’allò més heterogeni, des d’ecologistes a sindicalistes passant per col·lectius feministes, antimilitaristes, okupes o cristians de base.

Les aplicacions informàtiques possibiliten en aquest context l’edició gràfica d’imatges i vídeo i la seva ràpida difusió a través de pàgines web, llistes de distribució i correus electrònics. En aquest escenari especialment propici per a la multiplicació i difusió, la “culture jammer” troba un nou espai digital on significar-se i alterar logotips, cartells de pel·lícules o fotografies de personatges polítics. Un dels grups que ho aprofita amb més impacte mediàtic és RTMark, mitjançant un lloc web que busca finançament per a projectes de rebel·lia social i boicots a grans empreses. A la fi dels 90, un dels projectes que van sortir endavant va ser una pàgina web que simulava ser el lloc oficial de l’OMC. La falsa pàgina web, en mans d’un grup d’activistes anomenat The Yes Men, aconsegueix enganyar a alguns visitants i acaben fent-se passar per directius de l’OMC i donant xerrades surrealistes en distingits fòrums. El documental que conta aquesta i altres accions de The Yes Men mostra un nou model de contracultura, seduïda per les possibilitats de les noves tecnologies i amatent a experimentar amb qualsevol eina comunicativa al seu abast.

Amb el creixement d’internet, tampoc la contracultura de carrer serà la mateixa. Imatges i vídeos d’intervencions urbanes en centenars de ciutats passen a ser arxius en xarxa fins a fer d’internet una gran avinguda de l’espai urbà. Nous projectes apareixen a l’abric d’una gran xarxa de xarxes cada vegada més bolcada en el gràfic i l’audiovisual.

En l’any 2002 neix ConsumeHastaMorir com un grup de treball dintre d’Ecologistes en Acció, la confederació formada per més de 300 grups en tot l’Estat Espanyol. I el que va començar sent un magatzem de contrapublicitat a internet, a poc a poc es converteix en un projecte de crítica anticonsumista i experimentació comunicativa en mans de l’ecologisme social. Al costat del Observatori de Resistències i Subcultures (RISC) de Barcelona i alguns periodistes i dissenyadors gràfics, crearan la revista Malababa i un certamen de contrapublicitat que permet comprovar la quantitat de fils que formen la corda contracultural.

Contrapublicitat

Des de la dècada dels 80, aquest espai entre la contracultura i un renovat activisme social ha anat creant-se una identitat pròpia, no només com a crítica de la societat de consum i les seves formes d’expressió. El BLF, Reclaim the Streets, Adbusters, The Yes men, Cassers de Pub, Yomango, el Grup Arbeit o ConsumeHastaMorir són projectes que, des de diferents punts del planeta, confluïxen en la crítica al paper ideològic de la publicitat, però alhora mantenen un compromís amb l’experimentació lingüística i la provocació expressiva. Són projectes que discuteixen obertament amb el monòleg de les tanques comercials, la publicitat dels hipermercats o els mitjans de masses; apropiant-se, com feia l’art pop, del llenguatge que s’escolta en les ciutats, en la televisió, en els spots. I no obstant això, tota aquesta dimensió lingüística de res serveix sense el suport d’una crítica ben fonamentada a la injusta distribució dels recursos del planeta i a l’espiral consumista que la manté. Justament no és casual que, alhora que el moviment contrapublicitari prenia cos, ho feia també un heterogeni moviment de resposta a aquest model de sobreproducció i sobreconsum: les associacions en defensa dels drets dels consumidors, el moviment per l’agricultura ecològica i la sobirania alimentària i, finalment, les xarxes de comerç just i consum alternatiu, naixien en molts casos d’altres moviments socials, però centraven la seva lluita al voltant d’un nou subjecte social, el consumidor.

Aixi doncs, els col·lectius implicats en aquesta revisió del model de consum han aportat a la contrapublicitat una base ideològica i un marc d’acció basat en el consum responsable, l’ecologisme i el decreixement, sense els quals la contrapublicitat corre el risc de quedar reduïda a una activitat artística d’avantguarda. Com eina crítica, la contrapublicitat denuncia el cant publicitari neoliberal per un consumisme alliberador i les dinàmiques de poder que les empreses anunciants amaguen després d’una imatge edulcorada a força de grans inversions econòmiques. Aquesta crítica diu, per tant, el que mai diuen els anuncis: quin model productiu i de consum hi ha darrere de l’anunciant i quines repercussions ambientals i socials té.

Però també la contrapublicitat ofereix un acostament educatiu al llenguatge del consum, aquest idioma de les coses que ens envolten. Tan sols amb extreure del seu context habitual un anunci publicitari (30 segons d’estudiada narrativa a través de símbols, imatges i eslògans) es despleguen les diferents estratègies comercials que ho sostenen i els valors que conformen la ideologia neoliberal, normalitzadora i legitimadora d’aquest model socioeconòmic. Així, l’anàlisi crítica dels anuncis és una eina transversal mentre que permet abordar temes tan diversos com els que aborda la pròpia publicitat (relacions de gènere, rols de poder, estereotips d’èxit social, exclusió i marginació, sostenibilitat ambiental…) però també un mètode per a aprofundir en les contradiccions de l’empresa sentimental, acarant la veracitat de la imatge que s’oferix al consumidor.

I és que, lluny de trobar-nos davant el consumidor històricament més preparat, avui estem més que mai mancats d’utensilis que ens permetin delimitar entre l’estímul i la tan aclaparant densitat informativa. Han crescut de forma espectacular els discursos, els eslògans i les proclames, però seguim emmalaltint d’un vocabulari, com deia Baudrillard, que ens permeti moure’ns entre una cadena incessant d’objectes de consum programats per a deixar de funcionar; i sobretot, seguim capturats en la lògica d’aquest “progrés” tan irreal com el consum infinit o les matèries primeres inesgotables, a costa de l’explotació de bona part de la humanitat i després de comprovar que la nostra felicitat depèn d’altres coses. En aquest escenari, trencar el monòleg del consumisme i canviar els eslògans per preguntes ben dirigides (En quines condicions s’ha fet aquest producte? Quins beneficis aporta el seu consum?…) suposa un exercici indispensable per a un consum mínimament crític i responsable: fins a quin punt es Consumeix Fins a Morir?

ConsumeHastaMorir

http://www.letra.org/spip/

Llegir més »