Marxa per l’ensenyament públic i popular entre Santa Coloma de Gramenet i Barcelona, per una educació pública i de qualitat!
Dimecres 28 d’abril, sortida 11.30 h. Plaça de la Vila, Santa Coloma de Gramenet, – – – – – final Plaça Universitat de Barcelona amb dinar i acte polític.
Què és la Marxa per l’Ensenyament?
SETENA OFENSIVA CONTRA L’OBLIT.
Anarquistes al Montsec, de la Columna Durruti als Maquis
50è aniversari de la mort del QUICO SABATÉ
XIII MARXA HOMENATGE ALS MAQUIS
4, 5 i 6 de JUNY 2010 VILANOVA DE MEIÀ (La Noguera)
– Divendres dia 4
Sala del Café del Poble
20:00h Inauguració Jornades.
Dijous 29 d’abril, 19:00h. Barcelona
Concentració a la seu d’Endesa
Parc de les Tres Xemeneies (Poble Sec – BCN),
Av. Paral·lel | L3 Paral·lel i Drassanes
DIEM NO AL CEMENTIRI NUCLEAR
qui s’emporta els beneficis, que n’assumeixi els residus!
Parlaments a càrrec de:
Enriqueta Muntané. Pagesa del Priorat i membre d’Unió de Pagesos
Sergi Saladié. Geògraf i professor de al URV, portaveu de la CANC
Castells, bastons i jotescontra el cementiri nuclear! amb rondalla, La Jota a la Plaça i la participació de Titot, Pepet i Marieta, La Carrau, el Cor de Carxofa…
L’ACAPS (Associació Catalana d’Amics del Poble Sahrauí), Resistència Sahrauí i la Delegació del Front Polisari a Catalunya, convoquen a tot el moviment solidari amb el poble sahrauí a concentrar-se davant de la Generalitat de Catalunya (a la plaça de Sant Jaume de Barcelona), el proper dimecres 21 d’abril, a les 19h.
La concentració es farà per donar suport als més de 30 presos polítics sahrauís que fan vaga de fam a les presons marroquines des del passat 18 de març. Amb aquest acte es vol reclamar la llibertat de tots els presos polítics sahrauís, en especial dels que seran jutjats per un tribunal militar, enfrontant-se a una possible pena de mort. La situació és molt urgent perquè els presos polítics sahrauís duran la vaga de fam fins al final i cal un esforç per la nostra part.
Concentració contra la privatització de la sanitat pública, el copagament i totes les lleis que permeten les privatitzacions.
El 22 d’abril es reuneixen els ministres de sanitat de la UE per:
– Reduir la inversió pública en sanitat
– Afavorir l’entrada d’empreses privades privatització
– Introduir el copagament dels serveis de sanitat
En resposta hi haurà mobilitzacions a tot l’Estat espanyol, a Barcelona s’ha convocat per part de la Coordinadora ciutadana en defensa del Serveis Públics i contra les privatitzacions, una concentració el dijous 22 d’abril a la Plaça Sant Jaume a les19 h.
El Departament d’Educació té preparat un decret de la direcció que consolida i repeteix alguns dels aspectes més negatius del projecte de decret d’autonomia de centres, però que avança uns quants esglaons més en la jerarquització dels professorat i en la separació dels directors i directores de la resta del professorat i en la conformació d’un cos d’elit: el personal directiu professional docent. L’objectiu és anar reservant la direcció de centres pel personal professional i generar un cos encobert de direcció, eliminant progressivament el caràcter electe d’aquesta funció, un dels pilars de la democratització de l’escola al final del franquisme.
Des del 16 de març s’està portant a terme un calendari de mobililtzacions dels treballadors i treballadores de Correos a totes les províncies de l’estat espanyol, contra “l’apagada postal” a Correos, en lluita contra la futura liberalització prevista per al 1 de gener del 2011. Les mobilitzacions estan convocades per CGT, SL, CCOO, ESK, STAS i CSIF, en forma d’aturades i concentracions, amb uns seguiments importants, mobilitzacions que s’aniran desenvolupant durant els mesos de març, abril i maig i juny contra la Liberalització Postal que marca la directiva europea planificada per al 1 de gener del 2011.
Mentre l’atur continua la seva implacable guillotina, demostrant que la crisi la paguen les víctimes, i els bancs fan el seu agost, prenent diners a l’1% del Banc Central Europeu (nosaltres) i deixant a l’Estat (nosaltres) al 3,8%, institucionalitzant l’estafa legal com a forma piadosa de negoci, l’esquerra social està sent conduïda al “burladero” de la retòrica política per l’esquerra karaoke en el poder i el seu entorn, desviant el problema clau del saqueig econòmic cap al debat partidista dels casos Gürtel i Garzón per acumular forces que permetin al govern socialista revalidar-se lampedusianament a les urnes per a que tot segueixi igual.
El cas Gürtel és una trama de corrupció política com la copa d’un pi que hauria de portar al desballestament a tot el Partit Popular, a les seves pompes i a les seves honres, per diverses generacions. La caverna, com estava profetitzat donats els seus espuris orígens, ha esdevingut en una cova de malfactors sense remissió. I l’intent de processar Baltasar Garzón per haver obert un sumari sobre els crims del franquisme per impedir que la Llei de Memòria Històrica es convertís a la pràctica en una Llei de Punt Final, és una altra constatació de la pobra qualitat de la democràcia existent, fruit enverinat d’una transició que va servir d’Arca de Noé perquè els botxins de la dictadura es blanquegessin en les noves institucions. Trenta i cinc anys de consensos per extirpar de la consciència popular l’experiència democràtica de la legalitat republicà han convertit l’actual Estat de Dret en un simulacre només apte per a catecúmens.
El dissabte 17 Abril es planteja des de la Xarxa Social per l’Habitatge una jornada per continuar treballant conjuntament objectius i propostes alternatives, així com seguir ajuntant esforços i teixint aliances per plantar cara al model actual.
Des d’una visió anarcosindicalista, és important comprovar que el sindicalisme autònom algerià és la punta de llança de qualsevol transformació social a Algèria, que és el referent principal d’oposició a la dictadura.
Els partits polítics o estan acoblats al poder o estan totalment marginats i exclosos, sense capacitat de resposta. El teixit associatiu està massivament controlat pel poder i les poques excepcions sofreixen un assetjament continu i una prohibició gairebé total de les seves activitats. Fins i tot l’important moviment ciutadà de la Kabilia travessa una difícil situació davant la impunitat del poder, la repressió, la traïció d’alguns dels seus dirigents i l’aïllament aconseguit pel règim pel que fa a altres regions d’Algèria.
En el sindicalisme autònom es reagrupen molts militants conscients que en aquest terreny està la possibilitat més clara de crear un moviment que no estigui controlat pel poder, que tingui capacitat d’enfrontar-se a ell i de poder defensar, d’una manera autònoma, els interessos dels treballadors i de la població en general.
Sorgits a la calor de les mobilitzacions populars de finals dels 80, els sindicats autònoms van trencar el monopoli sindical de les UGTA, apèndix del poder, i es van implantar en els diferents sectors de l’administració pública, en molts dels quals la UGTA és avui un sindicat residual. És a partir de la defensa dels interessos concrets dels treballadors, com han aconseguit una important implantació i una certa capacitat de resposta davant el govern, com s’ha demostrat, per exemple, amb el seguiment massiu (més del 90%) de la vaga en l’ensenyament públic amb prop de 50.000 professors en vaga.
Però queda molt camí per recórrer. El règim algerià és una dictadura basada en un aparell repressiu omnipresent, amb un control social fins a l’últim racó del país, on totes les institucions estan sotmeses al poder real i invisible dels “generals”, on no pot existir cap estructura que no estigui sotmesa al règim existent. I té molt clar que el seu enemic més important és el sindicalisme autònom contra el qual desenvolupa tot tipus de tècniques de destrucció o de paralització.
D’una banda, està la tècnica tradicional de qualsevol dictadura: la repressió (detenció i enjudiciament de militants, acomiadaments, bandejaments, tancament de locals, prohibició de manifestacions, etc.).
Per un altre, està el desenvolupament i la concreció de la vella tècnica de “divideix i venceràs” que es concreta en la “clonació” dels sindicats autònoms. És molt senzill: es potencia una dissidència dintre del sindicat (sigui a través de la corrupció o compra de militants, del xantatge, de la infiltració d’agents o utilitzant els personalismes i les lluites de poder internes) que porta a crear altre sindicat, amb el mateix nom o semblant. Aquest sindicat bis és immediatament reconegut i es crea una duplicitat que confon a l’afiliació i que desvia al sindicat dels seus objectius.
La instrumentalizació de la violència islamista ha permès a la dictadura justificar-se i, el que és més important, mantenir fins a avui un estat de no dret, un estat d’excepció que li dóna la potestat de prohibir, en qualsevol moment, qualsevol activitat amb la disculpa del “terrorisme”. És revelador com es potencia la islamització de la societat, amb la presència islamista en la coalició governamental, amb projectes faraònics d’una gran mesquita en honor al president Bouteflika, amb el finançament de les associacions musulmanes, mentre se segueix manipulant la violència islamista per a justificar l’estat d’excepció encara en vigor.
I és en aquest context terriblement difícil com el sindicalisme autònom es manté com única estructura organitzada amb influència en la societat i d’oposició a una situació dramàtica de deterioració creixent de les condicions de vida i dels salaris dels treballadors algerians. I es manté donant passos endavant com és la Casa dels Sindicats. “La Maison des syndicats”, en el barri popular La Glacière d’Alger, és un espai lliure, obert als treballadors i a les associacions, sense haver de demanar el permís de l’estat. I aquest espai simbolitza i expressa el sentit profund del sindicalisme autònom algerià: un sindicalisme que escapa al control de la DRS (Departament d’Informació i Seguretat, antiga seguretat militar), el poder real existent a Algèria. I això és ja una victòria.
Un dels dies que vaig visitar la Maison, vaig viure altre fenomen aparegut a Algèria a principis dels anys 2000, les revoltes. Violentes revoltes populars que sacsegen periòdicament tant les grans ciutats com els petits llogarets per tots els motius possibles vinculats al “malviure”. En aquest cas, no va ser tan greu. En el barri hi havia una revolta exigint un nou accés al barri i algú del sindicat havia gravat en video la manifestació. La gent va pensar que podíem ser policies i al sortir del sindicat ens van envoltar. Va costar explicar les coses però al final es van arreglar. Però vam viure de prop la violència que batega en la societat algeriana.
Enmig d’aquesta complexa realitat, el sindicalisme autònom algerià és l’esperança de futur però ha de superar importants contradiccions. La primera d’elles és el corporativisme, la falta de confiança, la falta de solidesa d’unes relacions que haurien de ser molt més fraternals entre els diferents sindicats. El SNAPAP planteja crear una confederació, el CNAPEST planteja que cal avançar cap a la Confederació General del Treball d’Algèria, però la realitat és que l’organisme de coordinació existent, la Intersindical Autònoma de la Funció Pública (IAFP) funciona conjunturalment i en moments importants com la vaga de l’ensenyament, no existeix una coordinació real i efectiva entre els sindicats que estan en la IAFP. Si posem l’exemple del professorat de secundària, ens trobem d’una banda, al CNAPEST, sindicat majoritari del professorat de secundària, que ha sofert tot tipus d’amenaces i pressions en la ultima vaga de l’ensenyament, per altre al CLA, mes un moviment que un sindicat, minoritari però amb una posició molt clara i influent de defensa de l’escola publica per a acabar amb el SNAPEST la inclusió del qual en les negociacions amb el ministeri, sent un sindicat recent creat i sense tot just base, mostra la seva vinculació amb el poder i la seva funció de crear confusió entre els ensenyants. I dic això amb afecte i respecte a algun dels seus militants.
Un altre repte fonamental al que s’enfronta el sindicalisme autònom algerià, és implantar-se en els sectors productius, en els quals es manté el monopoli de la UGTA o l’absència total de sindicalisme. Lluites com la de Yacine Zaid contra la multinacional Compass o la de Meryem Mehdí contra British Gas, han posat al descobert “l’infern” que sofreixen els treballadors algerians en la zona petrolífera de Hassi Messaoud. La creació del comitè de solidaritat amb els treballadors algerians, especialment en el sud, la implicació del sindicalisme autònom en aquestes lluites i l’existència d’un espai com la “Maison des syndicats” (que ha servit de refugi a Meryem Mehdí en la seva vaga de fam i d’espai de coordinació de lluites, com les del professorat interí) han obert les possibilitats de treball en aquest sector.
L’altra aposta important del sindicalisme autònom algerià és la incorporació i la participació de la dona i de la joventut. L’importantíssim treball que ha realitzat el Comitè de dones del SNAPAP en la creació del comitè de solidaritat amb els treballadors algerians, la seva implicació en suport a la lluita de Meryem Mehdí, el desenvolupament de plans de formació, és un exemple fins i tot per al sindicalismes europeu on, de vegades, la implicació de la dona en responsabilitats sindicals és molt minoritària. També es comença a donar passos en el treball entre els joves, en el suport a l’incipient moviment associatiu que aborda el tema dels “harragas”, de l’emigració clandestina, que afecta fonamentalment als joves. Una altra aposta més que el sindicalisme autònom pretén abordar.
En definitiva, l’experiència sindical algeriana mereix un seguiment i una implicació solidària. La “Maison des syndicats”, com un espai no sotmès a control estatal, necessita d’un suport decidit, en tant que representa aquest espai comú i obert que signifiqui una baula més en la creació d’una confederació dels sindicats autònoms algerians. La participació i l’impuls del Comitè Internacional de Solidaritat amb el sindicalisme autònom algerià (CISA) és també un mecanisme fonamental per a donar una expressió real a aquest seguiment i implicació amb el moviment sindical algerià. En aquestes dues realitats concretes pot avui expressar-se el suport mutu entre el sindicalisme revolucionari europeu i el sindicalisme autònom algerià.
Agustín Gómez, és afiliat a CGT de Cádiz i membre de l’equip de treball amb el Magrib de CGT-Andalusia.
– Dissabte 17 d’abril, 10 h. local CGT (Raval Santa Anna 13 3r)
Jornada sobre la construcció de l’Europa del Capital, a càrrec de membres del Seminari d’Economia Crítica Taifa.
– Dijous 29 d’abril, 20 h. Taverna Carrasclet (c/Sant Elies 10)
Projecció del documental “A la deriva (por los circuitos de la precariedad femenina)”, del col·lectiu Precariasa la deriva.
“El tancament temporal d’un diari com a mesura cautelar té u difícil encaix en el nostre ordenament jurídic”
Un cop sabuda, llegida i comentada la sentència de l’Audiencia Nacional pel “cas Egunkaria”, un regust de terra crua que rasca parsimoniosament i amb violència tot el que toca, i amb força inaudita ressegueix el nostre paladar. Al algú li calia tancar un diari, fa set anys, a Europa? Calia torturar periodistes acusant-los de ser veu dels terroristes? Calia fer desaparèixer una empresa amb cinquanta treballadors i 1.500 accionistes malgrat el context econòmic fos més favorable que l’actual? Sense cap mena de dubte, calia, i si no els haguéscalgut no ho haurien fet.
L’Audiència Nacional espanyola ha absolt a Martxelo Otamendi, Xabier Oleaga, Txema Auzmendi, Iñaki Uria i Joan Mari Torrealdai, que van ser jutjats en la causa contra el diari basc “Egunkaria”, acusats de col·laboració amb ETA, malgrat que la pròpia Fiscalia havia demanat l’arxiu del procés.
Des de la CGT de Catalunya ens alegrem d’aquesta sentència absolutòria al mateix temps que ens lamentem de tot el que han hagut de passar el acusats durant aquests anys, víctimes de la maquinària repressiva de l’Estat espanyol.
Des de la Secretaria d’Acció Social de la CGT de Catalunya es demana a tota la CGT que mostrem la nostra solidaritat amb Alfonso Hermoso, company de CGT empressonat:
SUPORT AL COMPANY ALFONSO
Com ja sabeu, el nostre company Alfonso H. treballador i membre de la secció sindical de CGT a Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Barcelona, es troba a la presó per a complir una condemna de 3 anys arran de la seva assistència a una manifestació en defensa dels espais alliberats de l’Assemblea d’Okupes de Barcelona, el maig de 2007 (més informació a: http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article3805 i http://alfonsolliure.blogspot.com/).
“Som a l’any 2005. Gran part de la població ilerdenca està alienada pels poders fàctics. Tota? No! Un grup d’irreductibles maranyeres resisteix encara i sempre a l’invasor. No és gaire fàcil viure a les guarnicions de barrufets de’n Saura dels estratègics campanents que rodegen el casc antic de Lleida i el CSA La Maranya.
Centre Històric de Lleida, abril de 2005”
Així doncs, enguany fa cinc anys que vam iniciar un viatge que ens ha portat molt lluny sense sortir del barri. El nostre centre social segueix dempeu in situ en el mateix espai en el que van fusionar-se La Maixanta i Suport Ponent. Han estat uns anys d’activitat frenètica i apassionada en els quals sempre hem tingut molt clara quina era la nostra voluntat: la transformació social des de la base i a partir del contacte veïnal i de la suma d’esforços dels moviments socials.
Com haurien de conduir-se els anarquistes davant de governs revolucionaris o d’esquerra populista? Hagueren de denunciar-los frontalment ? Hagueren d’unir-se als seus moviments ? Quis paranys cal evitar ? Aquestes preguntes són importants ja que pobles radicalitzats estan generant moviments que estan portant al poder a governs progressistes. Mentre la crisi capitalista s’aprofundeix, és d’esperar que més moviments com aquests sorgeixin.
07/04/10 – EL PUNT
L’atur a Catalunya ja ha superat la barrera psicològica dels més de 600.000 desocupats, en augmentar el març un 0,87%: va pujar en 6.751 persones i es va enfilar fins a les 604.038. Per primera vegada l’atur, a excepció del juny del 2009, va baixar en una demarcació després de 29 mesos, en reduir-se a Girona un -1,58% gràcies a la Setmana Santa. En relació amb el març del 2009, l’atur al Principat ha pujat en 105.686 desocupats, un 21,21%. D’ençà de l’inici de la crisi, la construcció ha deixat de generar pèrdues de llocs de treball. En l’àmbit estatal, va pujar el març per vuitè mes consecutiu (0,87%) i es va situar en 4.166.613 persones, la xifra més alta des del 1996. L’afiliació a la Seguretat Social va baixar el març a Catalunya un 3,28% i va créixer en l’àmbit estatal un 0,12%.
Un miler de persones s’han manifestat aquest dissabte 10 d’abril entre Sabadell i Badia del Vallès, travessant també la localitat de Barberà del Vallès. La manifestació, convocada per la CGT de Catalunya, ha comptat amb el suport d’associacions i moviments socials de la comarca, tal com s’ha visibilitzat en la manifestació, amb la participació de nombrosos afiliats i afiliades de la CGT però també de nombrosos militants de diferents moviments socials i col·lectius, un nombrós grup d’immigrants i una destacada presència de l’esquerra independentista anticapitalista.
El número 116 del “Catalunya” – “Papers”, publicació mensual de les CGT de Catalunya i les Illes Balears, inclou:
– Editorial:
10 d’abril a Sabadell: una aposta per la lluita i la mobilització
– Reportatge:
El valent combat dels sindicats autònoms algerians
El sindicalisme autònom algerià: creant futur
– Treball-economia:
‘Trencar el mirall i multiplicar els seus reflexos’
Construir la por per a privatitzar les pensions
Davant la crisi, que no ens ensarronin i passem a l’atac!
Un inquietant anunci amb fons negre mostra únicament l’adreça web estosololoarreglamosentretodos.org, però, qui hi ha darrere d’això?
És una campanya publicitària iniciada per Jaime de Andrés, responsable de publicitat corporativa de Telefónica al costat de Javier Gómez Navarro (exministre de Comerç i actual president del Consell Superior de Cambres), l’economista Guillermo de la Dehesa i els advocats Antonio Garrigues Walker i Miquel Roca.
La campanya durarà dos mesos, amb spots en televisió, insercions en premsa i cartelleria exterior. En total, el cost de la campanya serà de quatre milions d’euros que han posat les Cambres de Comerç, la patronal de les grans empreses constructores (Seopan) i un bon nombre de grans empreses (Telefónica, Iberia, El Corte Inglés, BBVA, Santander, La Caixa, Caixa Madrid, Repsol, Cepsa, Endesa, Iberdrola, Mapfre, Abertis, Mercadona, Indra, Renfe i Red Eléctrica).
El projecte és tan ambiciós que s’ha creat una institució perquè gestioni tot això, la Fundación Confianza. El spot televisiu recull justament el manifest de la Fundació en la veu de ciutadans anònims i de personatges famosos, com els esportistes Fernando Romay, Carlos Sainz o els germans Gasol, els presentadors Àngels Barceló i Andreu Buenafuente, l’escriptor Juan José Millás, el cuiner Ferran Adrià o el cantant Melendi.
Potser tú siguis un dels 4.166.613 desocupats que registrava el Servei Públic d’Ocupació Estatal al març (si a això sumem els desocupats en cursos de formació, els Treballadors Eventuals Agraris (TEAAS) i els que busquen ocupacions de mitja jornada o només en la seva localitat, llavors tenim 4,5 milions d’aturats, gairebé el 20% de la població activa).
Si és així, potser no tinguis molt ànim per a arreglar l’economia d’aquest país. O potser et preguntis: I per quines empreses i organismes tan importants volen que jo sigui optimista? Bé, per a començar, l’alt executiu que ha iniciat aquesta iniciativa treballa per a Telefónica, una empresa que va augmentar el seu benefici net un 2,4% en l’exercici 2009. És a dir, que fins i tot en plena crisi tenen raons per a ser optimistes, no com els 4,5 milions de desocupats.
Però el problema sembla ser que la crisi ha fet molt de mal en les economies més baixes i en les expectatives de consum de la classe mitja: mentre que a França, ja en el segon trimestre de 2008 la despesa privada tornava a créixer després de la crisi, a Espanya no ha deixat de baixar des de 2007 i el repunt en últim trimestre és mínim: 21 mesos caient el consum i amb la confiança del consumidor gairebé pels sòls.
Així que es preguntaven en el diari econòmic Expansión: “ resulta cridaner que països del nostre entorn com França, Grècia, Portugal, Itàlia o grans potències com EEUU i Japó ja porten diversos trimestres veient com creix el seu consum privat. Per què en canvi els espanyols hem preferit tenir els diners parats en la butxaca?”(1). L’assumpte, evidentment, preocupa molt al món empresarial. En paraules del mateix diari: “En el consum està la clau de la recuperació econòmica, perquè la despesa de les llars representa, ni més ni menys, que 2/3 del PIB a Espanya.”
Els qui no tenen diners no gasten i, qui té alguna cosa, ho estalvia. Així sembla que funciona l’economia domèstica espanyola, ja que ja en la crisi de 1993 la taxa d’estalvi es va elevar fins al 16%, per a després caure al 10,2% en 2007. En el tercer trimestre de 2009 (última dada disponible), superava ja el 14%. “Aquesta peculiaritat ens distancia, per exemple, d’EEUU on tenen més tendència al consum i no tant a l’estalvi”, explica Sara Baliño, analista de AFI a Expansión. Funcas, la Fundacion de les Caixes d’Estalvis ja ha anunciat que l’augment de l’estalvi es mantindrà tot aquest any (arribant a una taxa d’estalvi del 18,2%), així que les perspectives no tranquil·litzen molt al món empresarial.
I en aquest context neix una campanya publicitària sufragada per bona part dels que ens han dut a aquesta crisi, com les empreses constructores o els bancs que han donat alegres préstecs a la bogeria del totxo. Ells ens demanen un esforç més. Ho deia el propi promotor d’aquesta iniciativa, Jaime de Andrés: “Per a mesurar l’èxit del projecte seguirem indicadors institucionals i el seguiment de la web. Però també seria un senyal veure canvis en determinades posicions en la societat” (Público, divendres 26 de febrer). Es referirà a que sortim d’una vegada al carrer a demanar que amb els nostres diners no es financi als bancs? O es refereix que demanem préstecs i hipoteques i ens posem a comprar i gastar?
En la pròpia pàgina web del projecte hi ha una secció de “bones notícies”, i hi ha dues que donen alguna pista: “Ja comprem més (en el quart trimestre del 2009 la despesa en consum final de les llars espanyoles passa del -5,0% al -3,5%) i “El nombre d’habitatges hipotecats creix per primera vegada en dos anys i mig”. Així doncs, neix una campanya que intenta que l’optimisme es tradueixi en targetes de crèdit àgils, butxaca lleugera i incotinencia a l’hora de demanar préstecs i hipoteques.
estoloarreglamosentretodos.org bé podria anomenar-se: “seoptimistaycompra.org”, “hipotecatecomosea.org”, o “gastadeunaputavez.org”.
Potser a tu se’t passin pel cap millors formes de gastar-se els 4 milions d’euros destinats a augmentar l’optimisme rendible o fins i tot creus que les constructores, els bancs i les institucions públiques que els han permès fer el que han fet són els que haurien d’haver sofert (encara que fos una mica) la crisi. Això, amb tu i uns quants optimistes, ho arreglem.
(1).“Los españoles no se rascan el bolsillo para salir de la crisis”. Beatriz Amigot. Expansión 19-02-2010”
ConsumeHastaMorir
Rail de protesta de Reus a l’Arboç
Una trentena de persones van participar en un viatge per reclamar millores ferroviàries
11/04/10 – L’Arboç – El Punt – J.Olària
La Plataforma per la Defensa del Ferrocarril Públic i de Qualitat del Camp de Tarragona (PDF) va protagonitzar ahir 10 d’abril una jornada reivindicativa. Demanen que es faci un intercanviador d’eixos a l’Arboç. Aquest intercanviador permetria una continuïtat de l’alta velocitat provinent de Barcelona amb les línies convencionals fins arribar a Tarragona. Per tal de demostrar que calen solucions com aquesta, la PDF va agafar un tren ahir a les nou i deu del matí a Reus en direcció a l’Arboç. El trajecte va durar poc més d’una hora, fent el transbord corresponent a Sant Vicenç de Calders. La marxa la van iniciar unes quinze persones, però se n’hi van anar afegint al llarg del recorregut.
Està previst, encara que encara no hi ha dates concretes, que el fons documental de Federico Arcos ingressi a la Biblioteca de Catalunya al llarg de les primeres setmanes del mes de juny d’aquest any. Es compleix d’aquesta manera la voluntat d’aquest històric militant llibertari que aquest fons romangui en la seva terra natal. Una molt bona notícia per a tot el moviment llibertari.
Neix Federico Arcos un 18 de juliol de 1920 a Barcelona, en el barri del Clot i als 14 anys ja milita en el sindicat CNT. Ja en el seu barri, on el moviment llibertari té una forta implantació en aquests anys, col·labora com redactor en la publicació juvenil anarquista “El Quijote”. Participa molt jove en la Guerra Civil i el 1939, acabada la mateixa, ha de fugir a França on acaba en un camp de concentració com tants lluitadors llibertaris. El 1940 treballa a França en una fàbrica d’avions i des d’aquest any fins a 1943 resideix a Toulouse. A la seva tornada a Espanya és reclutat per al servei militar que el porta al Marroc fins a 1945. De retorn a Barcelona contacta de nou amb la CNT en la clandestinitat i es veu forçat de nou a l’exili a França entre 1948 i 1952, any que es trasllada a Canadà. Allí troba treball com matricer en la Ford Motor Company, empresa en la qual es jubilarà l’any 1986. En l’actualitat resideix a Windsor, estat de Ontario (Canadà). Des dels anys 60 ha col·laborat regularment amb l’editorial Black and Red així com amb la Fifth Estate Detroit.
La biblioteca i el fons documental cedits per Federico Arcos està constituït aproximadament per uns 10.000 documents moderns de temàtica llibertària, en diverses llengües i amb un espectre territorial amplíssim. La seva destinació més probable, segons la voluntat del seu propietari, hauria d’haver estat la Fundació Anselmo Lorenzo. Així mateix va ser ofert per a la seva adquisició al Centre d’Estudis Històrics Internacionals el qual ho va desestimar a causa dels costos del seu trasllat. Per motius més o menys semblants no va poder recalar en el Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, víctima una vegada mes de les seves limitacions d’espai provocada per la injusta negativa de l’administració catalana a proporcionar un local als company/es del mateix. Ens consta que diverses universitats dels USA i Canadà han estat molt interessades en l’adquisició d’aquest fons. Finalment la seva destinació serà la Biblioteca de Catalunya, situada en el barri del Raval de Barcelona.
Dèiem que uns 10.000 documents constitueïxen aquest valuós fons. Documents de tot tipus: llibres, fotografies, publicacions seriades, mecanoscrits, cartells, fullets, retalls de premsa, vídeos i fotocòpies; en diversos idiomes, anglès, castellà, català, francès i italià. Un 50% del mateix són llibres i un 20 % revistes; el 30 % restant són documents de tot tipus, amb especial importància de manuscrits i anotacions. La temàtica, anarquista i llibertària gairebé en la seva totalitat es pot dividir en dos grans blocs: abans i després de 1950. Respecte a la primera meitat de segle destaquen- entre molts altres documents- publicacions editades per la Revista Blanca i que no consten en els principals catàlegs de les biblioteques catalanes així com alguns exemplars de revistes com “Pionero rojo; semanario de los niños obreros y campesinos” (nº 1, 5 i 6). A partir de 1950 el fons conté nombroses obres de referència sobre la guerra civil espanyola i una ingent quantitat de títols i obres sobre sindicalisme publicades en els USA i Canadà.
La part mes rellevant i coneguda del fons Arcos és sens dubte la més cobejada pels investigadors de la història de l’anarquisme i és la que correspon a escrits originals, fotografies, retallas de premsa i edicions de la seva obra així com anotacions a diversos textos de la lluitadora i pensadora llibertària Emma Goldman, a qui Federico Arcos va conèixer en profunditat durant l’estada de la mateixa a Canadà. En aquest apartat s’inclouen també documents referents a l’estada de Goldman a Catalunya. D’igual manera es conserven textos i documents de José Peirats, el fons dels quals en la seva majoria i com ja és sabut està en els arxius de Ámsterdam.
Un 20 % aproximadament de la donació no està catalogada en cap biblioteca de Catalunya. Tan sols un 27 % dels documents que componen la donació tenen un exemplar en la Biblioteca de Catalunya. Del 73 % restant solament la meitat pot trobar-se en alguna de les biblioteques universitàries catalanes. Això dóna mostra de la importància de la mateixa. Assenyalar finalment que la conservació dels mateixos és correcta i molt bona en la majoria dels casos, a causa de les cures que Federico Arcos ha prodigat al seu fons per a preservar-lo d’humitats, fongs i altres mals que afecten als documents habitualment.
Esperem que després de la seva arribada i desembalatge s’iniciï com més aviat el procés de catalogació perquè sigui accessible a investigadors i públic en general.
Volem finalment agrair l’amable disposició de Dolors Lamarca, directora de la Biblioteca de Catalunya, per a proporcionar-nos aquesta informació que us transmetem amb satisfacció per a la seva difusió.
A les 7 del matí del dijous 8 d’abril van desallotjar l’Espai Social Magdalenes, situat al barri del Raval de Barcelona. De forma injustificada i desproporcionada, es van presentar 6 furgonetes d’anti avalots dels mossos d’esquadra i tres furgonetes de paletes. Aquests últims tenien l’ordre de la propietat, Hotels Catalònia, d’enderrocar els pisos del carrer Magdalenes i Amargós sense tenir el permís d’obres necessari.
Des de la Secció Sindical de CGT informem que després de 2 mesos de negociacions pel conveni de Saint-Gobain Cristalleria Espanyola S.L.─ pel qual es regeixen prop de 1300 treballadors/es ─ davant l’autoritarisme i immobilisme de la Representació Patronal, no ha estat possible arribar a cap acord.
La representació de l’empresa segueix sense voler abordar el contingut de la proposta de mínims consensuada pels Sindicats que componen la Taula Negociadora, cenyint-se solament a la part econòmica, no consolidant la seva totalitat en taules. La seva última oferta consisteix en: un 0,2% de la massa salarial a la prima d’assistència, i un increment de tots els conceptes d’un 0,3%. El que en total suma un 0,5% sense revisió salarial, ja que el diferencial entre el 0,5% i l’IPC real, l’empresa ho abonaria en una paga d’una sola vegada, quan es conegui l’IPC real a principis de l’any 2011, sense que l’esmentat diferencial consolidi en les Taules Salarials.
Entenem aquest desviament d’atenció com una estratègia marcada per la Direcció per tal de reduir el present Conveni a un simple punt de negociació (l’IPC).
En el passat Conveni 2009, signat per CGT i CCOO, la pujada salarial va ser d’un 0.7% per sobre de l’IPC tot això consolidant en les Taules Salarials i en tots els complements reflectits en Conveni, a pesar que els sectors que abasta aquesta part del Grup Multinacional Saint-Gobain han estat els més castigats per la maleïda crisi del capital (fabricació de vidre per a l’Automòbil, vidre per a Construcció i fibres d’aïllament també per a Construcció).
Aquest any els pressupostos previstos són millors per a la Societat, quant a resultats previstos amb respecte a l’anterior. Pel que s’entén per aquesta part, que ha de ser directament proporcional a les millores obtingudes en el Conveni a negociar. Amb tot i amb això l’Empresa ha recriminat el diferencial obtingut en el passat Conveni (0.7% per sobre de l’IPC real) amb pretensions de recuperar el que entén que ha perdut.
S’ha portat a terme l’acte de mediació en la Fundació SIMA, sense acord entre les parts pel que les mobilitzacions convocades pels tres Sindicats CGT, CCOO i UGT, es duran a terme:
• Dues hores els dies 8 i 12 d’abril a l’inici de la jornada; amb l’excepció del torn de la nit, en el qual l’aturada s’efectuarà al final de la mateixa (de les 04 h. a les 06 h.)
• Quatre hores els dies 15, 24 i 29 d’abril a l’inici de la jornada; amb l’excepció del torn de la nit, en el qual l’aturada s’efectuarà des de les 02 h. a les 06 h.
En tots els Centres de l’empresa: L’Arboç (Tarragona), Azuqueca (Guadalajara), Renedo (Cantàbria), Avilés (Astúries) i en les oficines de la Delegació de Madrid.
Per tot l’exposat tan sols cap afegir: DIGNITAT I LLUITA !
Secció Sindical CGT Saint Gobain
Attached documents
Carlos Pereda (Colectivo IOÉ)
En els últims deu anys, les desigualtats s’han multiplicat, de la mateixa forma que el deute de les famílies i els beneficis de les grans empreses.
En els últims deu anys el PIB d’Espanya s’ha incrementat un 39% i el poder adquisitiu dels salaris un 11%. No obstant això, els actius financers del conjunt de l’economia han augmentat un 85%, el que suposa que han crescut el doble que el PIB i vuit vegades més que el salari mig. Si la comparança s’establix amb el volum de negoci de la banca i les caixes d’estalvis, aquestes han pujat tres vegades més que el PIB i onze vegades més que els salaris.
Tan extraordinària acumulació de capital s’ha orientat a revaloritzar el propi capital, duent els diners allà on poguessin ser més rendibles. Així, mentre va durar el boom immobiliari, els bancs i les promotores van guanyar moltíssims diners construint més i més cases, tot i que això suposés sobredimensionar l’oferta (més d’un milió de pisos buits) i hipotecar per a tota la vida als compradors d’habitatges. En un altre moment, quan es van obrir expectatives de negoci a Amèrica Llatina, les transnacionals espanyoles van exportar cap a allí grans quantitats de capital, competint des de llavors amb EEUU pel lideratge financer del continent.
La crisi
A l’arribar la crisi, la punxada de la bombolla financera no ha impedit mantenir la major part dels beneficis i plusvàlues acumulats en anys anteriors. A més, el Govern ha estat molt atent per a donar suport a la banca i a les grans empreses, aportant per a això diners públics i avantatges fiscals (‘salvament’ bancari, ampliació dels crèdits ICO, manteniment de les SICAV, Pla Renove, etc.). Segons la Comptabilitat Nacional d’Espanya, el principal perdedor en el repartiment de rendes ha estat el sector públic els ingressos fiscals del qual han baixat 1,8 punts de PIB el 2008 (20.000 milions d’euros menys), el que ha trencat la ratxa lleugerament positiva d’anys anteriors i pot donar un nou impuls als processos de privatització en marxa en la sanitat, l’educació i els serveis socials públics.
Per a la població assalariada l’ajustament de la crisi ha estat brutal, en termes de destrucció d’ocupació i empitjorament de les condicions de vida, especialment per als vuit milions de persones actives que alternen períodes d’atur i ocupació temporal, sobretot quan no perceben prestacions ni subsidis (el 30%) o tots els membres actius de la unitat domèstica es troben en situació d’atur (1,1 milions de llars). El Pla E per a crear ocupació o les ajudes de 420 euros per a alleujar l’atur han tingut efectes molt limitats davant la magnitud del problema.
Entre els sectors més afectats estan la joventut, les dones i la població immigrant i gitana, a més de determinades regions de l’Espanya del sud, amb taxes d’atur més elevades, inferior remuneració i creixents problemes d’exclusió social i habitacional. La permanent incitació al consum i l’encariment de l’habitatge –que ha doblat els preus– han endeutat a les llars fins a arribar a la xifra de gairebé un bilió d’euros en el 2008, que s’ha convertit en el principal actiu de les institucions financeres. Al reduir-se els ingressos de moltes llars, s’han disparat els desnonaments i els embargaments, i s’han saturat els serveis d’atenció a persones sense llar.
Com resultat, Espanya és cada vegada més desigual, tant en termes de repartiment de la renda que es produeïx cada any com, sobretot, en termes de distribució de la riquesa acumulada al llarg del temps. L’Enquesta Financera de les Famílies, aplicada pel Banc d’Espanya el 2002 i 2005, va fer una fotografia precisa d’aquesta situació: la quarta part de llars més riques tenia un patrimoni mig 41 vegades superior al de la quarta part de llars més pobres, una diferència que s’aferma amb el pas dels anys.
Hostatges del Capital
Més del 80% de les persones consultades pel CIS considera any rere any que la distribució de la renda és injusta o que la banca i les grans empreses tenen més poder que el Parlament, el que converteix a les majories socials –inclosos els representants polítics i sindicals– en víctimes, ostatges o còmplices de la lògica imposada pel capital, mentre s’etiqueta i criminalitza a qui amb les seves idees o les seves pràctiques qüestionen l’ordre establert.
Les mesures cosmètiques adoptades pels poders públics per a sortir de la crisi fan presagiar que les contradiccions socioeconòmiques, ecològiques i polítiques seguiran augmentant i provocaran noves recaigudes de la crisi civilitzatòria en la qual estem immersos. Als moviments socials crítics els toca buscar i assajar alternatives que facin creïble el lema del FSM que “un altre món és possible”, amb una economia social i cooperativa, que cuidi el medi ambient, una política basada en la participació directa de la ciutadania i la valoració de la diversitat –de gènere, de cultures o de creences– i amb igualtat de drets i mitjos de vida per al conjunt de la població mundial. Un somni de milions de persones pel qual hem decidit unir les nostres mans a tot el planeta.
QUI PAGUEN?
A l’octubre de 2008, el Parlament va ratificar un fons de 30.000 milions d’euros, ampliables a 50.000, a càrrec del Tresor, per a evitar la fallida de bancs i caixes. La mesura va ser pactada prèviament per Solbes, Montoro i els banquers. Aquest si era un problema del sistema, no els quatre milions de persones en atur o els 8,5 sota la línia de pobresa. Rajoy dixit: “A grans mals, grans remeis, i grans mals són els que afecten al sistema financer”.
LES XIFRES DE LA CRISI
– 4.166.613 persones en atur, la quarta part de nacionalitat estrangera.
– 1,5 milions d’ocupacions destruïdes en un any.
– 24% de les llars ha experimentat un descens notable d’ingressos.
– 574 €/mes és amb el que sobreviu el 20% de la població.
– 29% de la població té dificultat per a arribar a fi de mes.
– 59.000 embargaments i desnonaments en 2008 i 66.000 en els nou primers mesos de 2009.
Article extret del núm. 117 de la revista Diagonal.
