Cristòfor Colom s’alça sobre Barcelona, assenyalant cap a enfora, més enllà del port. A sota d’ell, tallat en pedra, un indígena s’agenolla davant d’un capellà, cap cot, evitant amb els ulls la mirada del sant baró. Construït el 1888, per a la primera Fira Internacional que es va realitzar a Espanya, aquest monument al colonialisme es troba situat a la cruïlla en la qual el port es fon amb les Rambles, el bulevard que Orwell va descriure com l’”artèria central” de la ciutat catalana. Es commemoren allà els fets de sang que van inaugurar el domini occidental sobre l’economia global. I avui en dia és un punt crític de la lluita entre la vida, la propietat i el Sobirà.

Aquest és un dels primers llocs que els turistes albiren quan baixen dels vaixells de luxe i s’endinsen en la capital europea dels creuers. En totes les direccions, el camí es troba configurat pel comerç. Música salsa sorollosa es barreja dolçament amb l’enrenou, mentre músics de carrer, venedors i artesans competeixen per l’atenció dels visitants amb restaurants de preus excessius, bars de copes de mal gust i centres comercials corporatius. Però de tant en tant la festa s’interromp de forma violenta. En un esforç coordinat per a expulsar-los dels carrers, les forces policials de tres autoritats diferents –local, regional i portuària– carreguen contra els venedors ambulants de pell fosca, colpejant-los l’esquena i les extremitats amb porres extensibles d’acer. És un espectacle inquietant, però cada cop més habitual en una ciutat que ha arribat a simbolitzar les esperances de l’esquerra europea per un model laboral emancipador.

El treball informal mai no ha acabat d’encaixar del tot en les categories de l’esquerra. Mentre a l’esquerra governamental hi ha la tendència a veure’l com un espai a regular, en els cercles més anarquistes sovint es tracta amb desconfiança, contemplant-lo com un camp dominat pels valors capitalistes. Per a les organitzacions hegemòniques dins del moviment obrer, el treball informal és només una forma més d’explotació que afecta especialment les dones, els migrants i altres grups vulnerables. L’Organització Internacional del Treball (OIT), per exemple, en defineix els trets característics en els següents termes: Manca de protecció contra l’impagament de salaris, hores extres o torns extres obligatoris, acomiadaments sense avís previ o sense indemnització, condicions de treball insegures, i absència total de protecció social (pensions, prestacions per malaltia, cobertura sanitària…)

Evidentment, no hi ha res de fals en tot això. Però les característiques assenyalades per l’OIT depenen de les expectatives definides pels drets socials específics dels Estats del benestar occidentals. En aquest sentit, es troben ancorades en una idea concreta del treball, construïda en el marc d’un conjunt específic de relacions de poder –aquell representat, precisament, en el monument a Colom. El fet que es persegueixi rutinàriament treballadors informals africans i asiàtics a tocar d’escenes que simbolitzen allò que Marx anomenà “els moments principals de l’acumulació primitiva” conté una certa veritat poètica. Descomprimir aquesta imatge és desvetllar un dels antagonismes crítics que estroben en el cor mateix del comerç mundial.