L’esquerra té un problema, i aquest problema es diu: la crisi dels sindicats. Avui és 1 de maig. Els sindicats tornaran a omplir la Via Laietana. Els sindicats tornaran a parlar de vagues i de protestes. Però… i què passarà després? Odissea sindical. Via Laietana plena. Sindicats buidats. Poden aconseguir els sindicats ser, com van ser-ho en el passat, una força clau per resistir els atacs d’aquest capitalisme sense regulació i, a més, tornar a reclamar drets nous —per què no?— per als treballadors al segle XXI? Els poders polítics, els grans mitjans de comunicació i les grans empreses porten 30 anys de campanya per crear la mala fama dels sindicats. Avui “sindicalista” és una paraula amb connotació negativa. Avui ja no hi ha “obrers”: tots som classe mitjana. Avui “fer vaga” està malvist pels companys de feina. Això és un problema, i gros. Per destruir la capacitat negociadora dels treballadors, cal destruir primer els sindicats. Tots: des de CCOO i la UGT fins a la CGT, la USOC, la USTEC, la COS o la Intersindical… La primera trinxera en la lluita contra la desigualtat econòmica i social es troba als centres de treball. Però la nova esquerra i els nous moviments socials, sobretot els més postmoderns, semblen tenir poc interès per la qüestió dels sindicats. El sindicat ha mort per a ells?
