Quan es prepara una nova estratègia de la Unió Europea per a assumptes econòmics, que serà la que guiï les polítiques dels països socis, els organismes financers internacionals pressionen per a rebaixar les condicions socials i els drets adquirits de la població europea.
– Mesures antisocials per a salvar el sector privat grec
– El FMI desembarca en el Nord
Rojo Vegas / Madrid. Diagonal
Avui, quan vagin al súper, fixin-se vostès en el que paguen pel paper higiènic i anotin-lo en un post-it per a posar-lo en la nevera. Dintre de tres mesos repeteixin l’operació. El preu s’haurà incrementat, com a conseqüència de la pujada de l’IVA, que en el cas del paper higiènic, com de molts altres articles, passarà del 16% al 18%. L’IVA reduït, el que paguen per la quota de l’aigua corrent per posar un exemple, passarà del 7% al 8%. És un exemple palpable de l’avanç de l’ofensiva neoliberal sobre les economies europees, del que l’Estat espanyol tampoc escapa.
La pujada d’impostos és la resposta del Govern de Zapatero a l’increment del dèficit públic, que va tancar 2009 en el 11,2% i que, per a complir el pla d’estabilitat europeu, haurà de tornar al nivell del 3% en 2013. L’Executiu repeteix constantment que la pressió fiscal a Espanya és baixa respecte a Europa, la qual cosa és certa: gairebé tres punts per sota de la mitjana i gairebé deu respecte als països amb més impostos. Però el plantejament del Govern passa únicament per pujar l’IVA, un impost indirecte, que grava el consum i que no discrimina en funció de la renda: rics i pobres pagaran el mateix pel paper higiènic i l’aigua de l’aixeta.
Els canvis plantejats pel govern per a l’impost sobre la renda no es plantegen un increment dels tipus màxims per a rendes altes, sinó un mer equilibri entre les deduccions pel lloguer d’habitatge –que puja– i les de la compra –que baixa–. L’argument de la ministra d’Economia, Elena Salgado, és que la redistribució de la riquesa no s’assoleix només amb els ingressos, sinó també triant en que es gasta els diners, una cosa que depèn del conjunt de les administracions. Perquè l’Estat no està sol: les comunitats autònomes suposen gran part del dèficit públic. En l’últim Consell de Política Fiscal i Financera, Salgado va assolir el compromís d’aquestes per a afrontar la reducció del seu dèficit i cada vegada hi ha més signes que, després de la retallada en personal –es pretén suplir només una de cada deu jubilacions– la despesa farmacèutica serà el següent que es vegi afectat.
Europa com objectiu
Però l’ofensiva té més fronts que l’impositiu i més objectius que l’Estat espanyol. És en realitat tota Europa la que es veu permanentment atacada. El cas de Grècia, en el qual la mateixa agència de qualificació de riscos que va avalar les xifres falsejades del dèficit grec és la que ara alerta sobre l’alt nivell de risc del deute, és el millor exemple: baixada de salaris dels funcionaris i congelació de les pensions. Qualsevol cosa amb la condició de frenar l’atac dels mercats financers, un sector al que, cada vegada des d’àmbits més institucionals, es qualifica sense pudor d’especulatiu.
Europa sencera està en el mateix paquet i la paraula que serveix de mantra per a imposar plans d’ajustaments és la competitivitat. El 2010 acaba l’estratègia de la UE per al creixement econòmic, l’anomenada Estratègia de Lisboa, que no ha arribat a els seus objectius. Ja es prepara el següent paquet, de durada fins a 2020, i els organismes internacionals com el FMI o l’OCDE reclamen canvis que millorin la competitivitat, el que es tradueix en contenció i fins i tot rebaixa de costos laborals per a poder lluitar en les exportacions amb els productes nord-americans i, sobretot, xinesos. Els països de l’Est d’Europa, els últims en incorporar-se a la UE, ja han provat aquestes receptes.
Amb una banca molt afectada per les turbulències financeres que van causar la crisi i un alt nivell de deute difícil d’afrontar per la devaluació de les seves monedes –només en alguns casos vinculades a l’euro–, fa més d’un any que es van iniciar les reformes. La proposta del FMI és que, qui no ho hagi fet encara, adopti l’euro com moneda, encara que no s’integri formalment. I és que quan els Estats es troben en una situació de fallida, és quan el FMI imposa les seves condicions per a posar diners damunt de la taula, com va passar amb Romania fa un any, i ha planejat en la negociació del rescat grec.
Canvis estructurals
Sobre Espanya, les pressions tenen en la diana el mercat laboral. “El restabliment de la competitivitat pot ser que requereixi sacrificis tan dolorosos com una baixada salarial”, assenyalava Olivier Blanchard (FMI) sobre Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya, que juntament amb Irlanda conformen aquest acrònim que tan famós s’ha fet en la premsa anglosaxona: els PIGS (“porcs” en anglès).
El governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, sempre pendent de les demandes dels organismes internacionals, també ha repetit constantment que el mercat laboral espanyol necessita flexibilitzar-se. I l’OCDE ha aplaudit amb entusiasme la proposta de retardar l’edat de jubilació als 67 anys. Les dues reformes, la laboral i la de les pensions, estan ara mateix obertes.
La primera, amb una negociació entre els agents socials i el Govern de la qual de moment tot just ha transcendit res. Només la patronal s’ha mullat llançant proposades suïcides que després ha retirat, com la de l’acomiadament lliure per als joves, o utilitzant l’esmentat argument de la competitivitat per a propugnar una retallada de drets laborals: “Com més caiguin els salaris per persona ocupada i hora treballada, majors seran les possibilitats d’augmentar l’ocupació i impulsar l’activitat productiva”, afirmava recentment José Luis Feito, president de la Comissió d’Economia de la CEOE.
De la segona, el Govern sí ha donat més dades. D’una banda proposa el retard, com norma general, de l’edat de jubilació des dels 65 anys actuals als 67. I per un altre es planteja estendre els anys que s’utilitzen per a calcular la quantia de les pensions. Ara es fixa amb la mitjana dels últims 15, i en un document enviat a Brussel·les es va plantejar la possibilitat d’incrementar-lo a 25, encara que després la proposta va ser corregida perquè, segons Economia, es tractava d’un “exemple”.
Exigències de la UE
La reforma laboral, la de les pensions i la de l’IVA vénen per a quedar-se. No són canvis circumstancials i ni de durada limitada com a conseqüència de la crisi, sinó reformes estructurals que afectaran a llarg termini al teixit social. I en aquest cas, no són imposicions de tercers, encara que les pressions existeixin, perquè ni el FMI pot incidir ara com ara sobre Espanya (ja que el seu deute segueix estant ben valorat en els mercats i la seva credibilitat només està parcialment danyada, pel que no necessita recórrer al Fons), ni l’OCDE passar de meres recomanacions. Són la UE, amb les seves exigències de dèficit baix i amb el diferent ritme de creixement dels països de l’euro, i les agències de qualificació, que, com s’ha vist en el cas de Grècia, poden sembrar una desconfiança letal per a les finances del país, els que suposen una major amenaça per a Espanya.
COMPETICIÓ ENTRE EUROPEUS.
Institucions com el FMI i el Banc Mundial promouen la lluita entre països de la UE i les candidates per veure qui augmenta les seves exportacions o descendeix més els salaris.
L’EDAT DE JUBILACIÓ.
Altre aspecte, promocionat per organismes com l’OCDE, considera inajornable que l’Estat espanyol retardi l’edat i ampliï el cicle d’anys amb el qual es calcula la quantia de la pensió.
PICAR L’EURO.
El sistema financer internacional està pressionant, a través del deute extern, als països més afeblits per la crisi. De fons està un atac a l’euro amb finalitats especulatives.
“FLEXISEGURETAT” LABORAL.
El Banc Central Europeu recomana avanços en la flexibilitat, el que es tradueix en la supressió de convenis regionals i sectorials, i a donar màniga ampla als empresaris en matèria d’acomiadaments.
Article publicat al núm. 123 de la revista Diagonal:
www.diagonalperiodico.net/La-UE-dirige-el-Gobierno-espanol.html
