Fa 4 anys del genocidi yazidí a Sinjar en mans de l’ISIS, el 3 d’agost de 2014, i milers de persones continuen malvivint en camp de refugiades, la majoria al Kurdistan de Basur (nord de l’Iraq), esperant, – enmig de temperatures superiors als 40 graus i amb poques hores d’electricitat al dia,- la resolució a les peticions d’asil a altres països, tramitades a través de les Nacions Unides, la majoria sense resposta.
Són 74 genocidis els que ha patit aquest poble i l’únic que demanen és seguretat, reconeixement i recuperar als familiars que encara continuen desapareguts en mans de l’ISIS. El yazidis són una minoria ètnica-religiosa kurda de l’Orient Mitjà, amb unes creences que provenen del zoroastrisme. Resen tres o quatre vegades al dia orientats al sol -diuen-, tot i que també n’hi ha de no practicants i no creients. Sinjar – al Kurdistan iraquià, ara ocupat per l’Iraq- és la ciutat històrica d’aquest poble, la qual va ser arrasada per l’ISIS el 3 d’agost de 2014.
En el camp de refugiats de Chemishko, al Kurdistan, hem participat des de la Brigada 19 de julio, – on hi ha membres de CGT- a la commemoració del quart aniversari del genocidi, en diferents actes des de l’1 al 3 d’agost, on els parlaments de denúncia, la poesia, la música i l’exposició de fotografies i històries de les persones desaparegudes han ocupat l’entrada i el carrer principal del camp. Milers de persones hi han participat portant les fotos dels seus familiars desapareguts i pancartes de denúncia. Ens diuen que volen que el món conegui la seva història.
Demanen que les Nacions Unides reconegui el genocidi al poble jazidí, que es trobin solucions per a les persones que viuen en camps de refugiats, que es persegueixi als assassins de l’ISIS i que es rescati a les persones que estan encara segrestades, pel que també demanen responsabilitats al govern del PDK del Govern Regional del Kurdistan (KRG).
Un genocidi que va ser també un feminicidi
El Salim, un jove del camp, ens explica que aquell 3 d’agost de 2014, “quan vam saber que estava entrant l’ISIS vaig començar a córrer sense poder recollir res. La majoria vam marxar sense tant sols agafar els nostres documents o passaports. Per sort vaig poder salvar els meus fills, però he perdut 34 persones de la meva família”. I mostra les fotos de les persones assassinades o desaparegudes a mans de l’ISIS, entre elles les de noies que es van suïcidar per evitar ser venudes com esclaves sexuals-. Perquè el genocidi, -en el que es volia exterminar a tota la població jazidí- va ser també un feminicidi i moltes dones van ser segrestades, violades i venudes com a esclaves sexuals.
La incertesa sobre els familiars desapareguts, més de 3.000 actualment, és una càrrega molt gran per les persones que van poder fugir. Shame – nom fals- , una dona que viu al camp de refugiats de Chemishko, explica com va córrer a refugiar-se a la muntanya: «vaig veure morir allà gent de gana i de sed. El meu fill i la meva filla grans van anar a buscar aigua pels germans i mai van tornar, l’ISIS els té segrestats. Encara no en sé res». Un altre fill té greus problemes de salut mental, però l’atenció mèdica al camp és escassa. Es queixa que ningú els escolta ni els ajuda.
4 anys vivint en tendes a camps de refugiats
Són al voltant de 300.000 les persones jazidís que viuen en camps de refugiats i les condicions de vida en aquests fan l’espera molt més dura. El camp de Chemishko és el més gran del Kurdistan i es troba als afores de la ciutat de Zakho. La majoria, al voltant del 90%, són jazidís i el 10% restant són musulmans, tots de Sinjar. La relació amb el veïnat de la ciutat diuen que és bona, i els han ajudat molt amb menjar, roba, mantes, calçat…, especialment els primers mesos quan es van allotjar en escoles, parcs, etc. fins que no es va construir el camp. Però mentre la solidaritat entre persones funciona, les institucions fallen.
Els fons de les Nacions Unides que rep el camp de Chemishko, gestionat pel KRG, han disminuït molt aquest any. Reben 20.000 dinars iraquians mensuals (l’equivalent a 15 euros) en concepte d’ajuda alimentària, una quantia insuficient per menjar adequadament en un país on un quilo de tomàquets val mig euro i una dotzena d’ous, un.
