El 26 de maig CiU donava l’ordre de desallotjament de Can Vies. El dia era força significatiu: no havien transcorregut ni 24 hores des de la desfeta electoral més estrepitosa de CiU després la desastrosa actuació del Tripartit i faltaven 24 hores per què es complissin tres anys del desallotjament de la plaça de Catalunya per part dels Mossos.
El 21 de juny a Barcelona, encerclem la Generalitat de Catalunya.
Dos punts de trobada per a les columnes de manifestants, a les 17.30h, a Plaça Urquinaona i a Plaça Catalunya/Pelai, fins a trobar-se a la Plaça Sant Jaume, on es faran diversos parlaments per part d’empreses o sectors socials en lluita. També amb reivindicació antirepressiva pels fets de Can Vies(Sergi llibertat).
Ja és públic que, almenys en dues obres per a línies d’alta velocitat a Barcelona i Pajares, responsables públics presumptament han inflat els pressupostos en més d’un 230%. Ens temem que aquests fets solament siguin la punta de l’iceberg, ja que el sobrecost de les obres efectuades està valorat entorn dels 4.770 milions d’euros.
Aquest nou escàndol ha estat destapat per un empresari, segons les notícies de premsa, fart de pagar comissions a directius d’Adif. Es dóna el cas a més que un empresari implicat en aquesta trama també ho està en la trama Gurtel, on apareix com “donant” en el finançament irregular del PP-
No es pot entendre fàcilment que, gerents d’una empresa pública i responsables d’empreses privades concessionàries, es puguin posar d’acord per a això sense el coneixement dels responsables d’Adif, del Ministeri i del Tribunal de Comptes. Les desviacions de diners públics a butxaques privades ha de comportar assumpció de responsabilitats per la Direcció de Adif i Foment i, per descomptat, han de recuperar-se tots els fons públics defraudats.
Magdalena Álvarez és acusada pels mitjans de comunicació com part d’aquest escàndol. Demostra amb això la seva “vocació pel públic”, immersa en altra trama de corrupció en els ERO d’Andalusia, assenyalada al costat de Miguel Corsini, un altre “defensor del públic” que també va ser President de Renfe. Responsables polítics que privatitzen serveis per “rendibilitat”, perquè segons ells, el públic no funciona, però porten vivint de càrrecs públics tota la seva vida, designats a dit i ben remunerats.
CGT ve denunciant públicament tots els atacs que els diferents governs han aplicat contra el ferrocarril públic:
– Hem denunciat que més del 80% dels Pressupostos Generals per als últims vint anys s’hagin destinat a obres faraòniques d’alta velocitat que no necessitàvem, en contra de la inversió en la infraestructura convencional que transporta al 70% dels ciutadans en serveis de Llarga Distància, Mitja Distància i Proximitats. Aquests serveis són els que donen una vertebració real als territoris.
– Hem denunciat els malbarataments econòmics de l’antiga Direcció de l’empresa pública Feve, que va desaparèixer el 1 de gener de 2013 integrant als seus treballadors, actius i passius a Renfe i Adif.
– Hem denunciat l’enorme destrucció d’ocupació i la precarització de les condicions laborals que s’està produint en totes les empreses que treballen per al ferrocarril (Atendo, Ferrovial, Rentokil, Neteges, …), que suposa solament per a 2014 que es perdin entorn de 1.500 llocs de treball.
– També hem denunciat la compra indiscriminada de material rodant d’alta velocitat per part de Renfe. Material que no s’ha arribat a utilitzar i que ara la pròpia Renfe posa al servei de la indústria privada, a través de la nova empresa Renfe Alquiler de Material SA (ROSCO), perquè competeixin amb l’empresa pública.
– I seguim denunciant públicament la privatització de les empreses públiques Renfe-Operadora i Adif, amb l’ajuda dels col·laboradors necessaris de sempre: els sindicats majoritaris i els corporatius, alguns immersos en casos de corrupció per finançament il·lícit a través dels fons per a la formació i l’ocupació.
L’assalt a les arques públiques que estan portant a terme els gestors imposats pels diferents governs, estan posant de debò en perill la continuïtat de sectors bàsics per a la societat com la Sanitat, l’Educació, les Pensions, la Dependència, … i el TRANSPORT PÚBLIC FERROVIARI.
Els diners de la ciutadania està en comptes a Suïssa i en paradisos fiscals, mentre no paren d’aplicar reformes laborals contra els treballadors i treballadores i retallades salarials i de drets contra la majoria de la societat.
Per tot l’anterior, CGT ha convocat una CONCENTRACIÓ a Madrid davant el Ministeri de Foment el dia 20 de maig a les 12 hores, en protesta pel desmantellament del Sector Públic Ferroviari.
Sector Federal Ferroviari de la CGT (SFF-CGT
Anuari mediacat 2014. Els 15 silencis mediàtics del 2013
L’ANUARI MÈDIA.CAT presenta quinze reportatges en profunditat sobre quinze temàtiques que durant l’any 2013 van ser silenciades pels mitjans de comunicació. Arreu de l’Estat espanyol, des de l’any 2008 s’han tancat prop de 300 mitjans de comunicació i s’han perdut prop de 12.000 llocs de treball ocupats per periodistes. En aquest context, les pressions dels poders financers i polítics sobre la llibertat d’expressió són cada cop més efectives, i la por, el desànim i l’autocensura guanyen terreny minut a minut.
El periodista Xavier Montanyà ha arribat a afirmar que “actualment no hi ha un periodisme referencial; majoritàriament, el periodisme d’ara és reverencial”. El Grup de Periodistes Ramon Barnils no ens resignem i maldem per mantenir l’actitud i el mètode: rigor, esperit crític i independència. L’esquerda que va obrir el primer Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, ara fa quatre anys, no para d’eixamplar-se. Fidels a la nostra cita, l’Anuari de 2014 treu a la llum 15 històries que durant l’any 2013 no van ocupar cap primera plana ni van obrir cap informatiu. El projecte ha estat possible de nou gràcies al finançament col·lectiu (438 micromecenes i 10.470 euros recaptats a Verkami) i al suport de sis universitats i del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Un any més, omplim els buits: memòria allà on volen amnèsia i respostes allà on no volen preguntes.
A Madrid el confluir de les marxes de la dignitat , amb àmplia presència de CGT Catalunya:
A Lleida:
Més imatges al flickr de CGT Ensenyament:
https://www.flickr.com/photos/cgtensenyament/sets/72157642838987923/
Reportatge fotogràfic de la manifestació del 22M a Madrid (bloc CGT i sindicalisme alternatiu) de les Marxes de la Dignitat realitzat per una companya de CGT Reus que hi va participar:
Vídeos:
Diptic:
Diptic Marxa per la dignitat #22m cap a la vaga general from CGT Catalunya
Cartell:
Cartell Marxa per la dignitat #22m cap a la vaga general from CGT Catalunya
Cartell:
Informa’t al web CGT Catalunya seguint les novetats i els diferents autocars organitzats a diferents seus de CGT Catalunya per desplaçar-se a Madrid el proper 22 de Març.
Un article amb dos titulars? Sí, per triar. Que no ens falti la llibertat -de tria- sobretot. A més, els dos titulars contenen part de veritat i part de mentida, com la major part dels articles que s’han publicat aquests dies sobre aquest “català universal”. Un joc? Digueu-li com vulgueu. Que cadascú triï què és veritat i què mentida. Jo ja ho he fet, més que res per estalviar-me mals de cap. Per això, en el text, entre cometes, hi podreu trobar qualificatius, frases i consideracions que la premsa espanyola i catalana ha publicat aquests dies sobre Ricard Fornesa i que, és clar, són veritat sense cap mena de dubte. I cap d’ells parla del seu fill, Ivo Fornesa, amb qui ja podríem omplir tot l’espai de l’article, sobretot per la seva dèria pels llibres de bibliòfil, que encarrega que li facin a la Xina, concretament a una presó per a funcionàries corruptes.
Ep! Algú ha dit corruptes? Jo no. De fet, si ho digués aquest article no el publicaria ningú a Catalunya ni a la resta de l’Estat, perquè ningú que tingui ganes de fer de periodista cobrant per la seva feina publicaria mai un article on s’ajuntessin les paraules “la Caixa” i “corruptes”. Malgrat parlem de les funcionàries xineses “corruptes” que confeccionaven els llibres de bibliòfil per al fill de l’expresident de “la Caixa” mort fa uns dies…
La deriva autoritària i repressiva en la qual està immers el PP a nivell de l’estat espanyol, que està retallant drets i llibertats fins a uns límits que representen una tornada al franquisme en molts aspectes, ha arribat ara a Reus amb una ordenança del civisme que el govern municipal de CiU-PP vol tirar endavant. Ja se sap que en determinats temes les dretes s’entenen fàcilment i comparteixen valors similars.
El 28 de febrer a les 18h. al local de la CGT de Tarragona (Pl.Imperial Tarraco 1, edifici 2, planta 3), tindrà lloc la presentació del llibre “La Ficción democrática”. Aquesta serà a càrrec del company Rafa Cid, escriptor i periodista, i autor del pròleg del llibre.
La segona part de la xerrada comptarà amb la participació de Jordi Martí, activista social i afiliat de CGT Tarragona, que parlarà de la descomposició del poder.
L’objectiu de l’activitat és obrir un debat sobre que és la democràcia i la falsa democràcia a on vivim.
Organitza: CGT Tarragona
Cartell en document adjunt.
A la primavera del 2011, l’aleshores alcalde de Barcelona, Jordi Hereu (us en recordeu, d’en Jordi Hereu?) entomava la campanya per les eleccions municipals amb un original i premonitori lema: “A Barcelona, res no és casualitat”. En un dels seus espots electorals, una veu en off declamava: “Que aquesta sigui la ciutat europea que més s’ha transformat en els últims vint anys, no és casualitat”. Al vídeo, apareixien palmeres i mercats, ciutadans riallers i patinadores, referències ambigües a l’habitatge i a l’educació, així com algun brindis al sol (“ser la ciutat més preparada per sortir de la crisi”) just quan s’enfocava un vaixell mercant del Port. La veu en off, clarivident, reblava: “Que siguem un referent turístic a tot el món, no és casualitat”. Efectivament. A Barcelona, res no és casualitat.
Els retrets d’una societat empobrida a una banca que guanya milions.
Els problemes de tipus econòmic apareixen com la segona preocupació dels espanyols, segons l´últim CIS publicat a desembre de 2013. Però no a tots els va malament. La gran banca espanyola ha tancat un any sumament exitós, malgrat la caiguda de la riquesa nacional, que l’any passat va arribar al -1,2%.
Els paradisos fiscals són una eina fonamental del gran casino global. Els grans patrimonis, d’origen lícit o no, hi recorren per amagar les seves fortunes. I cada cop són més les multinacionals que hi tenen alguna filial, que els serveix com a trampolí per fer operacions borsàries i, especialment, per reduir la factura tributària. La majoria de les grans corporacions dels Països Catalans participen d’una pràctica enormement lesiva per a les administracions públiques, que perden uns ingressos milionaris en impostos, i per a gairebé tota la ciutadania
EcoEléctrica Holding Limited i Sabadell International Equiti Limited són dues societats diferents, sense cap connexió entre elles, però amb diversos trets en comú. Estan radicades a les Illes Caiman, un arxipèlag caribeny dependent del Regne Unit que es considera un paradís fiscal. I ambdues són companyies filials de grans empreses catalanes. La primera ho és de Gas Natural Fenosa; la segona forma part de Banc Sabadell. No és excepcional que els principals grups corporatius del país comptin amb filials a territoris offshore –centres financers amb un nivell impositiu molt baix per a no residents, també sinònim de paradís fiscal–, sinó que ésuna pràctica majoritària.
Vint espanyols tenen la mateixa riquesa que els 9 milions més pobres
Gairebé la meitat de la riquesa mundial està en mans d’un 1% de la població . Aquesta diminuta minoria privilegiada pasta una fortuna que puja a 110 bilions de dòlars , és a dir, una xifra que multiplica per 65 la riquesa de la meitat de la humanitat més pobra. I Espanya té la seva pròpia ració: els vint espanyols més rics tenen la mateixa fortuna que els 9 milions i mig més pobres junts. Les dades que llança el nou informe d’Intermón Oxfam-i l’annex preparat per la secció espanyola-són demolidors i testifiquen com les desigualtats no han deixat d’accentuar en els últims 30 anys.
La Confederació General del Treball valora positivament la paralització definitiva de les obres del bulevar de Gamonal, a Burgos. El sindicat considera que la unitat i lluita de les i els veïns del barri, juntament amb el recolzament en el carrer de milers de persones de diferents llocs de l’estat espanyol, han estat les responsables de la paralització d’una obra especulativa i megalòmana.
CGT denuncia que la mobilització ciutadana contra la decisió d’un alcalde ha tingut com resposta per part del Govern la repressió i la violència policial. El sindicat condemna la intervenció desproporcionada, detencions arbitràries, cops de porra, llançament de pilotes de goma, canons de so, etc per part dels antidisturbis que han causat diverses desenes de persones ferides i detingudes durant les protestes ciutadanes celebrades a Alacant, Burgos, Barcelona, Granada, Madrid, València, Saragossa,… així com els impediments exercits contra el dret d’informació i l’especial repressió contra la joventut.
El sindicat CGT denuncia la criminalització grollera, “infiltrats, violents itinerants”, que s’ha portat a terme des del Ministeri de l’Interior contra la justa protesta d’un veïnat cansat de sofrir les mesures antisocials dels governs. CGT assenyala que durant l’efecte “Gamonal” s’ha pogut comprovar una escalada en la repressió per part del Govern, que ha mostrat una conducta de prepotència pròpia d’un estat autoritari freturós de qualsevol sentit de la realitat, de la proporció, de la responsabilitat, conculcant drets fonamentals com la llibertat d’expressió i l’exercici del dret de manifestació.
CGT exigeix el cessament d’aquesta violència de l’Estat, l’anul·lació de totes les causes obertes contra totes les persones repressaliades i de forma expressa, la immediata posada en llibertat sense càrrecs de les persones detingudes. El Govern ha de tenir clar que les i els treballadors, la joventut, els col·lectius socials exclosos socialment, les persones desnonades, aturades… les organitzacions sindicals i socials, que volen viure en un món de justícia social i llibertat, no cediran en la seva obstinació de no pagar les seves crisis, no pagar el seu deute, no perdre els drets i llibertats, no acceptar el seu model especulatiu i explotador… i per a això seguiran mobilitzant-se, convocant manifestacions i lluitant.
SECRETARIAT PERMANENT DEL COMITÈ CONFEDERAL DE LA CGT
Aquests dies, bàsicament difoses i amplificades a la xarxa ha sortit la lluita veïnal de Gamonal, que és intergeneracional, en contra de l’especulació urbanística, amb entramat mediàtic (Diario de Burgos) i empresarial per fer un pàrquing en un barri obrer com Gamonal gastant-se 8 milions d’euros, mentre no hi havia 15.000 euros per una escola bressol, amb arrels de corrupció urbanística,i un barri obrer castigat per l’atur.
Divendres 17 de gener. Manifestació a les 20h a la Plaça Universitat de Barcelona.
Solidaritat amb les lluites populars. Solidaritat amb #GamonalResiste
El suport a la lluita veinal del barri de Gamonal, Burgos, i contra la repressió policial que estan patint, es va estenent per tot l’estat espanyol, a través de les xarxes socials i amb concentracionsal carrer.
Alguns dels polítics i funcionaris que van impulsar el canal Segarra-Garrigues sota la presidència de Jordi Pujol són avui els que gestionen l’empresa privada que es beneficiaria de l’explotació de l’aigua.
És una obra faraònica que pot costar gairebé 2.000 milions d’euros i de moment només proveeix 3.000 de les 68.000 hectàrees de regadiu previstesa la zona de Lleida.
CASAS PARA TODOS
Gereon Wetzel
Alemanya (-1)
52 minuts
Cinema d’autor
VO en castellà
SINOPSI
Poc després que la bombolla immobiliària esclatés als Estats Units, Espanya va patir la mateixa sort. Fins llavors, les polítiques de crèdit permissives, combinades amb una promoció exagerada de la demanda, havien portat a la construcció compulsiva d’habitatges, especialment per a segones residències.
Les 300 persones més riques del món van afegir durant 2013 un total de 524.000 milions de dòlars als seus fortunes , que ara totalitzen 3,7 bilions de dòlars , segons dades compilades per Bloomberg .
L’índex , que s’actualitza cada dia , ha publicat les dades per al conjunt de l’any 2013 amb els augments o descensos de les fortunes de cadascun dels seus integrants.
El Partit Popular va evitar fa uns dies que s’aprovés una norma sobre la pobresa energètica que evités que a les famílies en situació d’extrema necessitat se’ls tallés la llum i el gas a l’hivern quan no poguessin pagar-la. Darrere de la tremenda inhumanitat evident que desprèn aquesta votació s’amaga una motivació ideològica amb molt de fons: el capitalisme ha inculcat en la societat que pots tenir el que pots pagar-te, també l’aliment, l’habitatge o l’energia necessàries per a subsistir. Les normes del mercat són incontestables, els sense res passaran fred; si volen calor que ho paguin.
Aquest és el missatge prioritari que sustenta l’ideari del Partit Popular amb la seva negativa a pal·liar la pobresa energètica, l’individualisme capitalista que procura substanciosos beneficis a les grans empreses elèctriques i que és celebrat per molts ciutadans que assenteixen mentre sofreixen la lògica del mercat. Perquè el capitalisme ens ha ensenyat a pagar per la nostra necessitat, com explicava Manuel Vicent:
“Els ciutadans, amb el complex de naturalesa caiguda, agraeixen cada dia el fet de seguir vivint encara que sigui pagant. Ja se’ls ha inoculat la convicció que tot és qüestió de diners. Per a això el capitalisme té una saviesa diabòlica: ha actuat com en els sermons dels frares medievals. Primer et descriuen les penes de l’infern amb gran luxe de serps i calderes d’oli bullint, amb els dimonis punxant-te el cul amb un trident roent i quan la parròquia sota el púlpit plora les culpes desconsolada perquè no troba sortida, llavors el predicador es treu de la màniga la promesa del cel ple de massapà, de violins i de la vida a la fresca, tot si s’abandona el pecat. Per al capitalisme el gran pecat mortal consisteix en no pagar. Si la gent paga el capitalisme t’omple el dipòsit de gasolina fins a ofegar el delco, t’omple d’objectes, t’omple de plusvàlues, et construeix pisos amb saló-estar-menjador, t’omple la taula de lluç i llagostins i fins i tot d’anyell de llet. I et regala energia sobrant per a tot el mes. Però cal pagar rudement sense fer fàstics. És un detall”.
Per això si no pagues perquè no pots, perquè el capitalisme no brinda a la classe obrera la possibilitat de tenir un treball -únic patrimoni veritable de l’obrer-, passes fred i necessitat, perquè en la ideologia dominant qui passa fred és perquè no s’ha esforçat prou, és la seva culpa. Si no pot pagar el preu del benestar i la calor de la seva existència es deu únicament a la teva responsabilitat.
“El que de debò faria que em sentís identificat, és un moviment en pro de l’esforç i del treball personal; un moviment que cregui que amb sacrifici, amb esforç i amb voluntat totes les coses són possibles. Un moviment que no reivindiqui únicament drets…Crec sincerament que cadascun tenim la nostra responsabilitat en aquesta crisi; els polítics, els empresaris, els treballadors i els seus representants, els que ens hem endeutat, els que han prestat sense mesurar els riscos… Però ja va passar el temps de buscar culpables”.
Aquesta sentència forma part d’un article que Borja Prado, president d’Endesa, va escriure l’any 2011 al diari El País amb motiu de les eleccions que atorgarien al Partit Popular la majoria absoluta. Borja Prado és el màxim responsable d’una de les empreses que en plena situació d’emergència de moltes famílies van pujar la llum un 11% en l’última subhasta, anul·lada per la comissió de competència. Prado presideix una empresa privatitzada per Jose María Aznar que es lucra amb el fred dels sense res. L’any 2012 les elèctriques van tallar la llum de 1.400.000 llars a Espanya mentre aconseguien uns beneficis del 6,78%. Potser per això van aconseguir els beneficis, que van ser el doble que els de les seves homòlogues europees.
Totes aquestes mesures no serien possibles sense la connivència i la col·laboració d’aquests consellers que han format part dels successius governs i s’han plegat a les exigències del lobby del que ara formen part. Polítics i empresaris que durant anys han afavorit la lògica del mercat que permet deixar sense llum ni calor a tots aquells que no poden pagar perquè ells cada vegada obtinguin uns beneficis més grans. Lògica de mercat.
El lobby elèctric: política, mitjans de comunicació i empresa
Són coneguts els polítics dels grans partits que després de legislar durant anys a favor de les grans empreses elèctriques o fins i tot privatitzar-les han acabat en els seus consells d’administració: Felipe González, Jose María Aznar, Elena Salgado, Ángel Acebes, Pedro Solbes i un sens fi de funcionaris públics que han permès la preeminència del compte de resultats de les empreses enfront de l’interès general. Alguns casos i relacions a part dels ja coneguts són especialment indicatius del funcionament del lobby elèctric com un dels principals baluards del pensament hegemònic i la relació de poder entre política i economia amb un fort component ideològic. El fet que Felipe Gonzalez, expresident del govern del PSOE i Juan Rossell, president de la CEOE, comparteixin taula en el consell de Gas Natural permet fer-se una idea del pensament dominant que transcendeix les urnes.
Un dels casos d’aquest fil conductor ideològic és el de Miquel Roca i Junyent, Conseller d’ENDESA i advocat de la Infanta Cristina en el cas Noos. Va ser diputat per Convergència Democràtica de Catalunya, un dels anomenats pares de la Constitució. Va ser portaveu en el Congrés del Convergència des de l’any 1977 fins a l’any 1995 d’on va passar a ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona fins a l’any 1999. L’any 1984 va crear un partit, el Partit Reformista Democràtic (amb el seu propi himne) en el qual va ser triat secretari general Florentino Pérez, president del Reial Madrid i de la constructora ACS, de la qual Miquel Roca també és conseller en l’actualitat. La creació d’aquest nou partit de Miquel Roca i Florentino Pérez estava provocada per la por que els grans empresaris i el capital tenien a aquells socialistes dels anys 80, por completament infundada com es va demostrar després.
Jose Ignacio Sánchez Galán, president d’Iberdrola, va ser gravat rient de la pujada de la llum al ser preguntat per una periodista sobre la preocupació de la societat sobre aquest punt, l’àudio publicat en la Cadena Ser va desaparèixer en les hores següents sense que existís cap tipus d’explicació referent a això per part de la cadena, simplement va desaparèixer. Els riures de Sánchez Galán per la preocupació de les famílies espanyoles que pugi un 11% una factura de 80 euros de mitjana és comprensible si ens atenim al sou que el senyor Galán va aconseguir el 2012, quan entre primes, accions i sou directe es va embutxacar 9,5 milions d’euros, sent el cinquè empresari millor pagat d’Espanya.
Els consellers de les elèctriques no solament tenen el poder de la publicitat en els mitjans, en ocasions són els mitjans. Borja Prado, president d’Endesa és a més conseller de Mediaset, la corporació mediàtica propietària de Telecinco i Cuatro, entre altres. Alejandro Echevarría Busquet, conseller d’Endesa, és també editor del periòdic El Correo pertanyent al Grup Vocento, anteriorment va ser president de Mediaset i de UTECA, associació que engloba a totes les televisions comercials.
Integrar en un mateix nucli de persones al poder polític, l’econòmic i el mediàtic permet crear un relat dominant que xopa la societat amb l’axioma capitalista de tenir tan sols allò que pagues. La resta de paràmetres de la ideologia dominant són accessoris o almenys secundaris. El prioritari és inculcar que no és possible establir l’energia elèctrica com un bé de primera necessitat que permeti subsistir als treballadors que, per circumstàncies alienes a ells, no poden permetre-se’l conjunturalment. Tindràs llum si la pagues perquè algú ha de pagar-la. Enfrontar-se a aquest relat és una necessitat de l’oposició política. Existeixen béns de primera necessitat que han d’estar fora d’aquest axioma capitalista que uns pocs traslladen amb el seu poder a una majoria. No tindràs únicament el que puguis pagar, tindràs el que precisis per a subsistir, puguis pagar-lo o no. Aquest és el relat a conquistar.
“Tota la riquesa del país en les seves diferents formes i sigui quina sigui la seva titularitat està subordinada a l’interès general…Es reconeix la iniciativa pública en l’activitat econòmica. Mitjançant llei es podrà reservar al sector públic recursos o serveis essencials, especialment en cas de monopoli, i així mateix acordar la intervenció d’empreses quan així ho exigís l’interèsgeneral”.
Les successives pujades de la llum registrades a Espanya han permès ingressar 21.600 milions addicionals a les companyies elèctriques des que va començar la crisi econòmica. L’encariment del rebut entre 2008 i 2013 ha estat superior al 60%, en passar de 50,20 euros a 80,47 de mitjana mensual, segons dades proporcionades per l’organització estatal de consumidorsFacua.
Davant l’aplaçament de l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat, prevista inicialment per al 19 de desembre, la plataforma Juntes Podem, integrada per moviments socials, plataformes unitàries, entitats veïnals, col·lectius i sindicats combatius, hem decidit:
– Desconvocar la concentració convocada davant el parlament el 19 de Desembre a les 19h, dia en que s’havia de produir l’aprovació dels pressupostos que ha estat aplaçada.
Manifestació dissabte 14 de desembre a les 19h amb sortida al Mercat Central de Reus.
* Defensem els CAPs i l’Hospital Sant Joan de Reus.
* Prou corrupció i robatoris.
Des que el van avisar el 31 de juliol passat que el seu fill havia mort a la comissaria dels Mossos d’Esquadra del Vendrell, que Ahssen Younousi no pot dormir ni treballar ni fer res de res. No es creu la versió que la policia va donar per justificar la mort de Yasir, i l’autòpsia li ha donat la raó: en sang només li van trobar 0,3 mg de cocaïna per litre, però caldria 1 mg perquè la dosi fos mortal. Així que demana que s’aclareixi què va passar i demana justícia pel seu fill de 29 anys.
Josep Prat, ex president de l’ICS i ex director del holding Innova, i Enric Agustí, director de l’Hospital Sant Joan de Reus, declararan el 26 de novembre als Jutjats de Reus com a imputats pel cas de les subcontractacions d’Innova, després que les declaracions previstes pel 3 d’octubre haguessin estat de nou aplaçades, segons notificació rebuda pels serveis jurídics del sindicat el 2 d’octubre. Josep Prat declararà el 26 de novembre al jutjat nº2 a les 9.30h i Enric Agustí a les12h.
