CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Etiqueta: Economia

Xerrada 25 anys accident Vandellòs I, el 9 d’octubre a Barcelona

Barcelona: Xerrada 25 anys accident Vandellòs I

Dijous, 9 d’octubre a les 18:00 h.
Sala petita del Casal del Pou de la Figuera.
Carrer Sant Pere Més Baix 70. Barcelona

– La Relocalització de l’electricitat enfront de l’oligopoli energètic. A càrrec de Pablo Cotarelo de la Xarxa per la Sobirania Energètica.

– La visió de l’ecologisme social sobre l’energia a Catalunya i el perill nuclear, a 25 de l’accident a la C.N Vandellòs I. A càrrec d’Eloi Nolla d’Ecologistesen Acció.

Llegir més »

Enginyeria político-electoral per als Pressupostos del 2015 del govern espanyol

El Govern parteix d’una presumpció o veritat “revelada”, la macro-economia ve creixent de manera sostinguda en els dos últims semestres i, per tant, sembla que es troben en condicions d’anunciar la creació en el 2015 de 348.200 ocupacions més i que el creixement arribi al 2%, tot això gràcies al repunt de la inversió pública per primera vegada i, malgrat la retallada d’impostos, fonamentalment als empresaris (Impost de Societats) i als trams alts de l’IRPF, que deixaran d’ingressar en les arques públiques uns 9.000 milions d’euros, la diferència entre ingressos i despeses obtindria un superàvit d’uns 10.000 milions d’euros, gràcies a les menors despeses en atur i al cost del deute i, si faltés una mica, per a això està el nou sistema de Comptabilitat Europea, on el tràfic de drogues agrega al PIB 5.405 milions d’euros, la prostitució uns 4.800 milions d’euros i, per a major escarni, el que era considerat com despesa, les despeses militars, ara compten com inversió.

El de la Comissió Europea és per a dur-los al Tribunal de La Haya. Com es pot deixar fora “de l’economia que compta” el treball domèstic i els treballs de cures (majoritàriament en mans de dones), quan en termes monetaris podria doblar el PIB?. La intencionalitat política no és en absolut innocent doncs, de comptar amb “el treball domèstic i de cures”, els poderosos tindrien un greu problema ja que, aquest indicador no mercantilitzat és qui millor reflecteix el benestar o malestar de la societat i de l’economia real.

A més, anuncien una taxa de reposició de contractacions de 1 per 2 en determinats serveis públics considerats essencials: forces armades, policia, educació, sanitat, inspecció tributària i universitats.

Res diu l’enginyeria “financera-electoral del govern” de la micro-economia, és a dir de la realitat diària de milions i milions de persones, les quals han d’enfrontar-se amb “xifres màgiques” com plat únic d’ocupació. Des de la Reforma Laboral 2012, a més de destruir gairebé 2 milions d’ocupacions, la EPA corresponent al primer trimestre 2014 desmunta el “país de les meravelles” amb dues dades esgarrifoses: en un any prop de 500.000 persones han caigut de la població activa, per aquest motiu, encara que el ritme de destrucció d’ocupació s’ha desaccelerat, se segueix destruint ocupació neta i, en conseqüència, aquestes 348.200 ocupacions no són tan netes (menys encara la qualitat d’aquestes ocupacions), sinó merament un efecte estadístic doncs la gent emigra o es passa a l’economia informal. Al final de la legislatura (2015) la baixada de l’atur en 2 punts s’haurà de solament al descens de la població activa, no a la creació d’ocupació.

El terrible impacte social causat amb les mesures d’ajustament en matèria laboral i de seguretat social (Reforma Laboral i Lleis posteriors), al permetre el lliure acomiadament a voluntat empresarial, copeja especialment en el sector Públic. Aquest seguirà perdent ocupació a pesar de substituir un per dos, és a dir, si es jubilen 30.000 treballadors/es del sector públic a l’any, solament entrarien, no 15.000, sinó els corresponents als sectors on el govern diu que aplicarà aquesta taxa de substitució. Res es diu de les més de 370.000 ocupacions del sector públic que s’han perdut des de novembre 2011, ni de les que es perdran amb major intensitat durant el 2015, al seguir aplicant els ERO en els diferents organismes públics (Ajuntaments, CCAA, AGE i empreses públiques) i privatitzar serveis essencials per a la població.

La partida de la despesa dedicada a prestacions d’atur és la que més ofèn a la intel·ligència i al sentit humà: es van estalviar 4.000 milions d’euros en un context on 4 milions de persones aturades no reben cap prestació. Les rendes dels assalariats/des han caigut des del 2011 en 41.000 milions d’euros, traslladant-se les mateixes a l’excedent brut d’explotació, és a dir, als beneficis empresarials. La partida del FOGASA cau un 23%, quan més de 150.000 persones acomiadades porten esperant cobrar els seus salaris (ja molt disminuïts conforme al que les empreses els devien) una mitjana estatal de 18 mesos. Més del 51% de les gairebé 9 milions de pensions no arriben al salari mínim interprofessional i, les pujades, majoritàriament suposen 3 euros al mes.

Per a CGT, l’il·lusionisme de les màquines polítiques corruptes i al servei de l’interès particular d’empresaris i poderosos, solament ens produeix menyspreu i, alhora, la reafirmació en la nostra convicció que som les persones, la majoria social, les úniques capaces de parar el continu despreci i atracament al que ens sotmeten. CGT seguirà treballant conjuntament amb la majoria social, per a donar la volta a aquest sistema indigne i acabar amb el capitalisme.

Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT

http://www.cgt.org.es/noticias-cgt/comunicados/ingenieria-politico-electoral-para-los-presupuestos-del-2015

Llegir més »

La CGT crida a mobilitzar-se l’11 d’octubre, jornada d’acció europea contra el TTIP

La Unió Europea i Estats Units estan negociant el Tractat Transoceànic de Comerç i Inversions (TTIP, per les seves sigles en anglès) que abasta tots els aspectes de la vida, aquest Tractat afecta de manera determinant als drets laborals, mediambientals, energètics, socials, agroalimentarios, serveis públics,…

La CGT, juntament amb altres organitzacions socials, s’oposa frontalment a la signatura d’aquest tractat, i estem participant en la COORDINACIÓ ESTATAL DE PLATAFORMES DE NOTTIP.

El dia 11 d’Octubre se celebrarà un DIA D’ACCIÓ GLOBAL CONTRA EL TTIP, ZETA i TISA, al que la nostra organització dóna suport ja que està participant activament en l’Assemblea Contra el TTIP. Des de la CGT a nivell estatal s’ha editat un Díptic i un Cartell per a ser utilitzat tant en les mobilitzacions que s’organitzin juntament amb col·lectius de les diferents localitats el dia 11 d’Octubre, com per a difondre en les xarxes socials i en les empreses.

Aquest tractat ens afectarà en tots els àmbits de la nostra vida, tant a nivell laboral com social. La CGT, ha de respondre en el carrer a aquesta nova agressió, pel que és important que ensmobilitzem l’11 d’Octubre.

Llegir més »

Llei de Serveis Socials de Catalunya, Cartera de Serveis Socials i Decret de repagament de prestacions socials

Llei 12/2007 d´11 d´octubre de serveis socials de Catalunya :

Decret 142/2010, d’11 d’octubre, pel qual s’aprova la Cartera de Serveis Socials 2010-2011 (prorrogada):

Ordre bsf 130/2014, de 22 d’abril, per la qual s’estableixen els criteris per determinar la capacitat econòmica (repagament serveis socials):

Decret de repagament de prestacions socials

Capítol I

Determinació de la capacitat econòmica

Article 2

Capacitat econòmica

La capacitat econòmica comprèn el total de recursos econòmics de què disposa la persona beneficiària.

Llegir més »

Alcalde Trias, no és un problema de pisos il·legals i guiris borratxos

Com no podia ser d’una altra manera, l’Ajuntament de Barcelona, amb l’ajuda de bona part dels mitjans de desinformació del país, ha reinterpretat la protesta veïnal de la Barceloneta a la seva manera. L’equip de l’Alcalde Trias vol creure que l’origen del malestar de veïns i veïnes són les actituds incíviques d’alguns turistes que es concentren en zones on proliferen els apartaments turístics sense llicència. I com que ho vol creure, pretén que tothom faci acte de fe i la ciutat s’uneixi en el rebuig al “turisme de borratxera” i a la competència deslleial que els apartaments il·legals fan a l’empresariat de l’hosteleria. Una mica de Guàrdia Urbana i uns quants inspectors i inspectores buscant pisos turístics no legalitzats d’escala en escala constitueixen el primer pas de l’administració municipal per minimitzar els inconvenients del turisme que han enfurismat al veïnat.

S’intenta emmarcar el debat en la preocupació per l’incivisme i per la transgressió de les normes passant de puntetes pels impactes que el model de ciutat turística impulsat en les darreres dècades té sobre la vida quotidiana de la ciutadania. Resulta que un Ajuntament capaç de multar amb 180 euros de sanció a persones sense sostre per dormir al carrer, ha ignorat durant anys les denuncies que la gent de la Barceloneta i d’altres barris de la ciutat li han fet arribar quan els transgressors de l’estúpida ordenança de civisme són individus ebris, sense samarreta, amb la pell de color gamba bullida i amb barrets de mexicà. Que l’Alcalde Trias es preocupi pel civisme ara, quan les protestes han encès el llum d’alarma mediàtic, és un motiu més d’indignació, però ni de bon tros ésl’únic.

Llegir més »

El deute de la Generalitat i el negoci dels bons patriòtics

CaixaBank, Catalunya Caixa i Banc Sabadell van obtenir beneficis milionaris amb les comissions per la gestió dels bons patriòtics.

El 29 d’abril, la Generalitat de Catalunya va liquidar l’última de les emissions dels anomenats bons patriòtics, un mecanisme de finançament emprat per l’administració autonòmica entre novembre de 2010 i maig de 2012. En total, l’executiu va captar 12.727 milions d’euros a través d’aquests bons, adquirits per particulars i empreses que rebien a canvi un interès d’entre el 4,25% i el 5,25%, depenent de l’emissió. Per afrontar la darrera amortització, de 781,5 milions a 32.605 inversors detallistes, el Govern d’Artur Mas va recórrer al fons de liquiditat autonòmica (FLA), com ha succeït des del 2012. Per tant, la liquidació dels bons no ha reduït el volum del deute de la Generalitat principatina, sinó que n’ha augmentat la dependència amb el govern de l’Estat espanyol, que amb diferència n’ésel principal creditor.

Llegir més »

Euroestafa: Un documental Incòmode

STORY LINE.

El documental analitza la crisi com resultat de polítiques monetàries perverses iniciades abans de l’arribada de l’euro. Com s’ha generat tanta liquiditat? Qui l’ha prestat i qui ho ha utilitzat? Per què han fracassat les inversions que encara es deuen i que els seus interessos surten d’Espanya amb destinació als creditors?

TEMA.

El documental explica les claus de la crisi actual europea, centrant-nos de forma especial en l’espanyola. L’anàlisi econòmica comença en el moment actual i fa una cronologia inversa fins a arribar a l’any 1993, quan la Unió Europea, decideix tenir una moneda única. A partir d’aquest moment les grans empreses i els bancs dels països de la Unió Europea van començar a fer algunes maniobres de dubtosa legalitat esperant l’arribada de la nova moneda. Encara no se sabia quin anava a ser el valor de la nova moneda. A Espanya per exemple, a causa de la gran devaluació que anava a sofrir la pesseta, es va produir una gran evasió de divises provinents del benefici industrial. Altres països com Alemanya van augmentar la seva liquiditat per sobre del seu PIB, amb la finalitat de posseir un gran efectiu en divises a l’hora de canviar-los pel futur EURO.

En l’any 97, a Maastricht es va decidir que 166 pessetes serien un euro. Això va fer que tots el diner evadit d’Espanya tornés per a ser invertit especialment en habitatge. Van ser els començaments de la bombolla immobiliària. Però tot els diners que s’anava a invertir en aquell moment, eren diners que s’havien produït a Espanya, encara que es tractés de diners que havien quedat exemptes de fiscalitat en la seva majoria. Un any després la llei del sòl va ser modificada per a promoure en els grans inversors la compra de grans quantitats de sòl que anaven a ser edificades durant els pròxims anys.

En l’any 2002 l’euro va començar a circular per tota la UE i es va crear el banc interbancari europeu, una entitat amb seu a Frankfurt on a partir d’aquest moment anaven a tenir lloc les grans subhastes de diners i a les quals podrien acudir els grans bancs de la Eurozona. Això què volia dir? Doncs que els bancs de tots els països Europeus podien anar a comprar diners a l’interbancari sense cap tipus de control per part dels bancs centrals de cada país i tampoc del banc central europeu… D’aquesta manera països com Espanya i Irlanda (especialment Espanya), van poder fer créixer encara més la seva bombolla immobiliària, així com Grècia, Portugal i Itàlia van poder seguir obtenint préstecs amb gran facilitat. D’altra banda Alemanya i tots els països precursors de l’euro, van poder posar en circulació més d’un bilió d’euros que els seus mercats interns no necessitaven i que tampoc havien generat.

El 2007 van saltar les alarmes a Europa, Espanya construïa una mitjana de 800.000 habitatges a l’any i tenia un parc immobiliari molt superior a les seves necessitats, a més es construïen grans infraestructures, moltes d’elles innecessàries. La bombolla Irlandesa era la primera a esclatar, després apareixeria el forat de deute públic Grec i el desastre Portuguès. Tot això enmig d’una crisi mundial.

Si analitzem la situació durant les tres etapes anteriors, veurem que hi ha una relació directa en els fets ocorreguts. De manera que l’Europa del sud necessitava liquiditat i l’Europa del nord havia d’aportar recursos. D’aquesta manera s’aconseguiria construir una Europa d’una sola velocitat. D’aquí l’excés de liquiditat dels països del nord perquè els països del sud poguessin tenir la liquiditat necessària per a créixer i poder posar-se al mateix nivell dels països del nord. Però aquesta formula de dubtosa legalitat i de nul·la efectivitat, és la que ha fet que els denominats PIIGS (Portugal, Irlanda, Itàlia, Grècia i Espanya) es trobin en una situació límit.

A partir d’aquest plantejament i de la investigació a través de dades reals del Banc d’Espanya, FMI i Banc Central Europeu (veure http://www.ricardoverges.com) podem fer-nos la següent pregunta: Hem de pagar aquests diners i en les condicions que ens diuen?

TRACTAMENT.

Plantejar un documental basant-se en dades macro econòmiques, no només és complicat, si no que pot arribar a ser avorrit per a l’espectador. Però en aquest cas, és necessari recórrer a aquestes dades per a poder comprendre una sèrie de fets i després poder transmetre’ls de la forma més didàctica possible.

Per a poder entendre com és la situació econòmica en la qual ens trobem, hem d’analitzar una sèrie de fets clau que han ocorregut durant els últims 20 anys des de la concepció de l’euro i la seva posterior posada en circulació.

Per a poder aconseguir aquest objectiu pretenem explicar la història de forma cronològicament inversa, partint del moment actual fins a arribar a l’any 1993, quan s’acorda la creació de l’EURO.

El Documental es dividirà en tres parts:

1. Situació actual, des del moment actual, fins al moment en el qual sorgeix la crisi mundial el 2008.

2. Des del 2008, fins al 2002 quan entra l’euro en circulació en alguns països d’Europa.

3. Des de 2002 fins a 1993 quan a Europa es decideix, que hauria una moneda única i aquesta seria l’euro.

Per a poder explicar d’una forma eficaç aquest viatge als 2000 i als 90, es van utilitzar imatges d’arxiu, hemeroteques i músiques de cadascuna de les èpoques, que ens ajudaran a transportar-nos a aquests anys claus per al desenvolupament de l’economia Europea i l’Euro.

El documental es va rodar en format de “road movie”, un “road movie” que serà temporal, és a dir, aquest viatge es va realitzar en el temps a través de diferents fets històrics. Però el que es pretenia era fer aquest viatge, anant als llocs que apareixeran en la narració mostrant els paisatges i els llocs que van ser claus per a la nostra història.

En el documental es fan entrevistes a les persones que directa o indirectament ens poden parlar del tema que es tracta (analistes i experts, polítics i personatges reals).

Per a veure el documental aneu http://www.euroestafa.com/

* Extret del web d’

Llegir més »

Comunicat de la CGT davant l’EPA del segon trimestre de 2014

COMUNICAT SP COMITÈ CONFEDERAL CGT DAVANT RESULTATS ÚLTIMA EPA 2n Trimestre de 2014

“Qui més sofreixen: aturats i aturades de llarga durada, llars sense cap ingrés, llars amb tots els seus membres en atur, joves amb taxes d’atur insuportables i condemnats bé a l’emigració, bé al contracte indigne…, segueixen sense present i sense futur…”

5.622.900 persones, segons les seves xifres, es troben a l’atur a juny de 2014, ni més ni menys que 25 de cada 100 treballadors/es actius/ves, és a dir el 24,47% de la població activa, la qual se situa en 22.975.900.

Des de novembre 2011 que el PP “va prendre el govern”, hi ha 622.000 persones aturades més a juny 2014. La seva Reforma Laboral del febrer 2012 ha destruït milió i mig de llocs de treball i en l’últim any (de juny 2013 a juny 2014), si bé sembla cert que l’atur ha baixat en 355.000 persones, no significa que això sigui com a conseqüència que totes elles hagin trobat ocupació, no, solament han trobat ocupació 192.000 persones i, la resta fins a aquestes 355.000, és a dir 163.000 persones o bé s’han esborrat de la població activa o bé han emigrat.

L’ocupació creada, no deixa cap esperança a les persones que han ocupat llocs de cambrers, reponedors, paletes, és a dir són ocupacions en el sector serveis (378.700), construcció (36.900), indústria (56.700) i no ocupacions en l’Agricultura, aquí s’han perdut 69.800 llocs de treball.

De les ocupacions creades, els contractes temporals sumen 207.800 i els indefinits 180.200, ara bé, en la seva immensa majoria són ocupacions precàries 100%, és a dir amb jornades a temps parcial, amb salaris de supervivència i gairebé gratuïts (tarifa plana de Seguretat Social del tot a 100€ i subvencionats a l’empresari, per a després acomiadar-los i contractar a altres).

La desigualtat i la injustícia social, no solament es consolida sinó que s’incrementa a causa de les noves ocupacions sense drets i amb salaris escombraries d’una banda i, per una altra, 1.834.000 llars tenen a tots els seus membres actius/ves en atur; el nombre de llars (famílies) sense cap tipus d’ingrés, és a dir desnonades laboral i socialment, són 740.000 (s’ha produït un augment de 15.000 famílies en l’últim any) i els Serveis Públics segueixen un grau de deterioració proporcional al robatori i a l’espoli del públic que aquest govern (i l’anterior) vénen realitzant des del 2008: s’han perdut mig milió d’ocupacions en el sector públic des del començament d’aquesta estafa.

Montoro, el PP, els Mercats i la Troica ja han posat damunt de la taula el seu Programa d’Estabilitat 2014-2017, on els treballadors i treballadores del sector públic tornen a quedar-se sense increments salarials, sense convenis, sense reposició d’ocupacions i sense altres drets socials. Es retalla i es retalla encara més en tot el públic. És insuportable, a més d’un “genocidi econòmic i social” que polítics i poderosos estan realitzant des de la més absoluta de les impunitats.

La EPA s’utilitza com un parany per a la desinformació sobre la tràgica realitat social, suposant un insult a la intel·ligència de la majoria. Els nivells d’atur són totalment inacceptables, les retallades socials segueixen creixent i el drama humà que es viu en l’estat espanyol cada vegada és més generalitzat.

Madrid a 25 de Juliol de 2014

Secretariat Permanent del Comitè Confederal
CONFEDERACIÓ GENERAL DEL TREBALL (CGT)

Attached documents

Comunicat CGT EPA 2n trimestre 2014

Llegir més »

Entrevista a Òscar Martín, objector a la Banca: “No vull tenir compte bancari ni tractes amb entitats financeres”

“Les entitats financeres són les causants i impulsores de gran part de la misèria en la que viu l’especie humana: guerres, especulació, màfia, estafa a gran escala, corrupció, masclisme…”

“No tenir tractes de cap mena amb la banca és una qüestió de consciència”

“Quan t’enfrontes a l’hora de la veritat, el que marca la diferencia és el tenir les coses clares”

“Ningú em pot treure la satisfacció d’haver-me enfrontat fins al final, amb totes les conseqüències, i haver-me sortit amb la meva”

Òscar Martin va perdre la feina. Es dedicava a instal·lar plaques solars. Li corresponien 8 mesos per cobrar la prestació d’atur, però per a cobrar els diners, l’obligaven a tenir un número de compte bancari i ell no el té, ni està disposat a tenir-lo. Llavors va començar la seva lluita i s’en va sortir amb la seva. L’Òscar fa anys que no vol tenir relacions amb els bancs, per això la nòmina la cobrava en efectiu. Igualment tots els altres pagaments. Es desplaçava on fos per no tenir l’obligació de tenir una llibreta en un banc o caixa. És important que es donin a conèixer aquestes lluites individuals que estan creant jurisprudència, i que ens mostren que es pot viure sense Bancs.

– Per què no tensun compte en un Banc o Caixa?

Llegir més »

Mentides estadístiques

Les estadístiques oficials difereixen del dia a dia de la realitat social que estem vivint, però a més i d’una forma més empírica, si s’analitzen certs indicadors econòmics, amb l’evolució del PIB, de nou la realitat, ara ja d’una manera més exhaustiva, torna a reflectir els cants de sirena d’una suposada recuperació econòmica.

En aquest sentit és un clàssic retardar la comptabilització de despesa pública, guardant factures en el calaix. En l’últim trimestre del 2013 es va comptabilitzar la despesa pública a futur sense comptar les ajudes publiques a la banca, la qual cosa desajusta el dèficit públic de forma important, un 7’4%, amb el que serien vuit mil milions d’euros en factures relacionades amb compres de béns i serveis de l’Administració –mercaderies, aprovisionaments, subministraments o deterioració de valor de magatzem – i remuneració a treballadores del sector public, a pesar de la congelació de salaris i l’eliminació de pagues extres.

D’altra banda es barregen criteris de comptabilització del dèficit públic, interpretant segons sigui el cas imputació a caixa o import.

Més recentment també s’ha modificat el mètode de còmput del PIB, imposat per Europa (SEC 2010), i que suavitza de forma anormalment elevada les variacions del mateix. Això és s’introduïxen les despeses militars, es comptabilitza l’I+D com formació bruta de capital, es comptabilitzen els productes enviats a l’estranger per a ser processats, s’introdueixen al PIB l’import dels plans de pensions i primes d’assegurances, i més recentment les activitats il·legals (drogues, prostitució, etc…) la qual cosa alleuja les xifres de dèficit, i impulsa el PIB en un 4’5%.

Segons alguns economistes les xifres espanyoles vénen sent falsejades des del 2007. Una de les més importants és la que fa referència al PIB en la qual comparant els anys 2007 i 2012, els PIB coincideixen a pesar de la situació. Algunes dades desmenteixen les dades oficials del govern i mostren que el PIB està inflat. El consum energètic, indicador fortament relacionat amb el PIB, entre 2007 i 2012 va ser un 30% més baix, el consum de ciment a dia d’avui se situa entorn al -12,5%, el consum al detall cau com a conseqüència de l’enfonsament dels salaris arribant ja a la deflació per endeutament, que consisteix en una baixada de preus com a conseqüència dels deutes de les famílies. Al mateix temps els crèdits en general han descendit si tenim en compte a empreses i llars, en més d’un 5% durant el 2013 a l’espera de l’evolució del 2014.

La justificació oficial a aquests arguments per part del govern se centra en que el nivell de productivitat dels treballadores espanyols són baixos, però si s’agafen els indicadors sintètics de construcció, indústria i serveis i es comparen amb els indicadors sectorials del mateix del 2007 al 2012, el desacoblament entre la Comptabilitat Nacional i les sèries de variables conjunturals és tremend.

Si un dels mantres de la reforma laboral es basava en la devaluació interna per a potenciar la capacitat exportadora, la realitat de les xifres mostra que entre gener i abril de 2014 les exportacions estan pràcticament estancades i han registrat la pitjor dada des de 2009 durant la crisi, havent augmentat les importacions i com a conseqüència inflant el dèficit comercial.

Quant a l’ocupació, més del mateix. No són suficients les xifres d’atur registrat si no es contrasten amb les de l’afiliació a la Tresoreria de la Seguretat Social, i la EPA. Però a més, la informació, perquè sigui real, ha d’ajustar-se encara més al tipus de contracte, temporal a mitja jornada, i la massiva fugida d’immigrants europeus i extracomunitaris que ronda ja el mig milió de persones, i que han empetitit la població activa espanyola.

En resum, subocupació i emigració en un panorama de “recuperació econòmica”, no encaixen bé.

I al final de tot el trajecte la recaptació fiscal que a pesar dels elevats impostos no ha aconseguit remuntar el vol tal com s’esperava, en una economia estancada. D’aquí que l’actual reforma fiscal que es presenta com una baixada de tipus d’IRPF a les classes més baixes no sigui més que una altra fal·làcia, que amaga una baixada de tipus a les empreses més potents, que segueixen defraudant mitjançant artilugis fiscals com les SICAV o societats pantalla com les ETVE… (El 72% del frau fiscal prové de grans empreses i fortunes).

El motiu d’aquesta reforma en gran mesura ve marcada per l’agenda electoralista del 2015, en la qual s’espera una altra caiguda important del PP, que ja va caure de forma important en les eleccions europees. El gran art de la hipnosis en els morros de la gent, posa en dubte les mesures econòmiques neoclàssiques mitjançant les quals tenen segrestada a gran part de la població i que han demostrat un clar fracàs del capitalisme al que li costa créixer.

* Un article de l’Institut de Ciències Econòmiques i de l’Autogestió (ICEA) de Barcelona.

Llegir més »

L’atac frontal al món del treball

Aquest article mostra l’enorme descens salarial que està passant a tot Europa i molt en particular en els països perifèrics de l’Eurozona, incloent Espanya. L’article mostra també l’enorme extensió de la precarietat en els mercats de treball i la falsedat dels arguments adduïts per la Troica, pel Banc d’Espanya, la banca i la gran patronal, a favor d’aquest descens salarial, que està empitjorant enormement la situació econòmica d’aquests països.

Llegir més »

Informe sobre la política militar del govern de Rajoy elaborat pel Centre J. M. Delàs d’Estudis per la Pau

La política militar del Govern Rajoy

Autors: Tomàs Gisbert, María de Lluch Begur i Gemma Amorós.

Aquest informe del Centre J. M. Delàs ( http://www.centredelas.org/ ) analitza la política militar de Rajoy, els canvis legislatius realitzats que afecten a les Forces Armades espanyoles i presta especial atenció al tracte que reben els seus membres.

La política militar del Govern de Mariano Rajoy no s’ha apartat del consens que ha imperat en la política militar des de la Transició i a pesar de la forta crisi econòmica no hi ha hagut cap qüestionament ni de la despesa militar ni del model de Forces Armades, encara que es reconeix que l’Estat espanyol no sofreix avui dia cap amenaça d’agressió armada.

Els dos objectius principals per a aquesta legislatura són mantenir les capacitats actuals de les Forces Armades i el suport governamental al desenvolupament de la indústria miliar i a l’exportació d’armaments.

El manteniment de les capacitats actuals de les Forces Armades es veu emparat per un discurs nacionalista d’afrontar les amenaces “no compartides” amb els aliats atlàntics i europeus i de tenir una fortalesa militar pròpia com contribució a la seguretat mundial. Discurs que contrasta vivament amb la pèrdua de sobirania real que ha suposat el seguiment de les polítiques econòmiques marcades per la troica i Brussel·les, sense cap tipus de qüestionament.

Legislativament ha continuat, encara que tímidament, el cicle legislatiu de la defensa que van iniciar els governs de Rodríguez Zapatero i ho ha fet amb dos projectes de llei clarament regressius com el de règim disciplinari, que manté l’arrest sense tutela judicial per als militars contravenint el Conveni Europeu dels Drets Humans, i un nou codi penal militar, que no solament manté la jurisdicció militar sinó que amplia el seu abast podent jutjar delictes ordinaris comeses per militars, torna a posar a la Guàrdia Civil sota la jurisdicció militar com norma i fins i tot introdueix l’indefinit agreujant de “conflicte armat” que podrà permetre que els tribunals militars jutgin a civils.

El govern també ha promulgat una nova Estratègia de Seguretat que busca abordar la seguretat des d’una perspectiva integral, però que no ha suposat un canvi de paradigma de les polítiques de seguretat. El paradigma del control continua sent la clau de com s’aborden tots els riscos i les amenaces.

Les polítiques proactives per a disminuir els conflictes en el món i, per tant, els mateixos riscos, són difuses. L’Estat continua sent l’objecte principal de la seguretat i la seguretat de les persones, les polítiques de seguretat humana, la seguretat de viure sense temor i sense necessitat, són inexistents o completament vagues i indeterminades.

Descarrega’t l’informe complet elaborat pel Centre J. M. Delàs d’Estudis per la Pau de Barcelona a http://www.centredelas.org/images/stories/informes/informe22_cas.pdf

Llegir més »

Seminari d’Economia Crítica Taifa: 20 anys d’economia crítica per la transformació

Segurament, per la gran majoria de les assistents a l’acte del passat 8 de juny, la celebració del vintè aniversari de Taifa comença amb una abraçada del Josep Manel Busqueta. Enèrgica i motivadora. Alegre. I crec que necessària. Vint anys són una història compartida per molta gent amb un esperit comú: la crítica a la societat en què vivim. Vint anys no són res en la tasca històrica de l’emancipació, però sí que són molts per a qualsevol col·lectiu concret. L’aniversari ha estat una excusa per a organitzar quelcom fora dels nostres espais de treball habituals, un objectiu que fa tempsque teníem en ment.

Llegir més »

Austeritat, reforma o sortida de l’euro: quina és l’alternativa?

El 25 de maig s’han celebrat eleccions al Parlament Europeu, uns comicis que estaran marcats per les polítiques d’austeritat que han portat a l’actual situació d’estancament econòmic i de deteriorament de les condicions de vida de la població, amb uns nivells d’atur inèdits, atacs sistemàtics a les condicions laborals de la classe treballadora i una situació general d’empobriment (segons l’índex Arope, la pobresa i l’exclusió han arribat al 25% al conjunt de la Unió Europea). En aquest context de crisi, la moneda comuna ha esdevingut la palanca definitiva per institucionalitzar l’austeritat salarial com a única política econòmica possible i estendre-la a àmbits del salari socialitzat, com la protecció social, els serveis públics o les pensions. L’euro fa que els estats no puguin disposar de política monetària pròpia, determinada exclusivament pel Banc Central Europeu (BCE). La competència entre països en matèria fiscal ha esdevingut, així, l’única eina utilitzada per dirigir la política industrial. Els guanyadors, una vegada més, han estat els grans grups empresarials, que han vist com es flexibilitzaven els mercats de treball nacionals i com es reduïen els salaris, a més de gaudir de privilegis fiscals. És possible una alternativa a aquesta situació en el marc de la Unió Econòmica Monetària?

Llegir més »

Una coalició paneuropea rebutja el tractat comercial TTIP entre UE i EEUU

El tractat comercial UE_EEUU és la major transferència de poder al capital que s’ha vist en generacions, així com un atac als drets i a la democràcia.

Amb motiu de la cinquena ronda de negociacions entre el 19 i el 23 de maig a Arlington (Virginia, EUA), una àmplia coalició de moviments socials de tota Europa ha rebutjat en un comunicat conjunt l’agenda corporativa de l’Aliança Transatlàntica de Comerç i Inversions (TTIP) entre la Unió Europea i els Estats Units. El manifest (1) està signat per grups ecologistes, associacions de consumidores, organitzacions de defensa de la democràcia i els drets humans i sindicats, i protegit per la Campanya “No al Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions” de l’Estat espanyol (2).

El TTIP afectaria a la seguretat alimentària, els drets de privadesa i protecció de dades, les normes socials i laborals i lleis de protecció ambiental.

La coalició europea opina que el tractat està sent negociat únicament en nom dels interessos de les grans corporacions, mercats financers i indústries, a costa de la ciutadania.

En la declaració conjunta exigeixen la suspensió de les negociacions i carreguen contra el mecanisme de solució de controvèrsies entre inversor i Estat (ISDS), que permet a les corporacions transnacionals demandar als governs per aquelles polítiques públiques que poguessin significar un detriment en els seus beneficis econòmics esperats.

Perdrem lleis que protegeixen la salut i la seguretat en els aliments o els productes químics, per exemple, perquè l’objectiu principal del TTIP és baixar les normes, reglaments i procediments per a adaptar-les en benefici de les grans multinacionals.

Denuncien que “la creació d’un mercat comú transatlàntic és el nucli de l’agenda de liberalització de la UE, i el TTIP amenaça amb aprofundir les polítiques autoritàries i neoliberals aprovades en els últims anys.

La UE està revelant-se a si mateixa com una màquina que fa competir a les treballadores i els treballadors entre si, al mateix temps que es desmantellen totes les prestacions socials.

(1) La declaració completa de la Campanya “No al Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions” es pot descarregar aquí: http://www.bilaterals.org/?people-environment-and-democracy

(2)] El blog de la Campanya “No al Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions”: http://noalttip.blogspot.com.es

Gabinet de Premsa Confederal de la CGT

Llegir més »

De què va la Unió Europea? Qui pren les decisions a la UE?

Material amb les preguntes i respostes que estem traient conjuntament CGT, Ecologistes en Acció i Baladre sobre la UE per difondre amb vista a que sigui un instrument molt pedagògic.

Qui pren les decisions a la UE?

A la UE 28, les decisions executives són preses per la Comissió Europea. Elabora directives que són d’obligat compliment per a tots els estats membres, si el tema està transferit a la UE. També estableix les prioritats generals de despesa a llarg termini per a la Unió en el que es denomina el “marc financer” de la UE. I elabora el pressupost.

La Comissió està formada per 28 comissaris, un per cada país de la UE, que tenen un mandat de cinc anys. No són triats democràticament, sinó que els designa el Consell Europeu. L’actual President de la Comissió Europea és José Manuel Durao Barroso, que va renovar per la seva segona vegada el seu mandat al febrer de 2010.

Al seu torn, el Consell Europeu reuneix als caps d’Estat o de Govern de cada país de la UE, al president de la Comissió i al president del Consell Europeu, que és qui presideix les reunions. Recordem que els caps d’Estat són triats amb sistemes electorals no proporcionals i que solen comptar amb el suport de menys de la meitat de les seves poblacions. Actualment, i fins a finals de novembre de 2014, el president del Consell és Herman Van Rompuy. No cal confondre’l amb el Consell de la Unió Europea, format pels ministres de cada temàtica.

El famós “Ecofin”, per exemple, que pren decisions econòmiques que ens afecten a totes i tots, és el Consell de la Unió que reuneix als ministres d’Economia i Hisenda. A més, és molt decisiva en les nostres vides la labor del Banc Central Europeu (BCE), que és qui gestiona la moneda i, per tant, la política monetària. Això ho fa sense cap control públic possible.

El Parlament Europeu, únic òrgan electoralment triat, no té iniciativa legislativa (no pot proposar lleis) i solament té potestat per a validar o rebutjar les que li arriben de la Comissió o el Consell. Un exemple clar de qui mana: La Comissió Europea intervé en els pressupostos de cada estat membre, abans que arribin si més no als Parlaments estatals, per a vigilar que compleixen amb les mesures neoliberals que emanen dels òrgans de la UE, segons dicten el Pacte de l’Euro o Pacte Fiscal. És el que es coneix com “Semestre europeu”.

Les directives europees condicionen tota la política dels estats: mercats de treball, polítiques d’immigració, desplaçament de treballadores/és, mercats interiors i exteriors, transports, competència, alimentació, medi ambient, agricultura, sobirania alimentària, etc. No obstant això, els pobles que patiran aquestes polítiques no tenen oportunitat de triar a qui ha d’elaborar-les.

Si a aquesta falta de democràcia afegim la presència molt activa de més de 15.000 lobbistes i 2.500 empreses que pressionen de forma regular a les institucions europees, és fàcil adonar-se que la política de la UE persegueix afavorir interessos privats. Amb les seves ingerències, condicionen i manipulen les iniciatives legislatives de la UE.

Abans de res, és necessari qüestionar novament el paper de la UE. Fins a quin punt els lobbies han determinat les polítiques de la Unió Europea? A qui serveixen les institucions europees?

Fonts:
http://europa.eu
http://corporateeurope.org/
http://www.lobbyingspain.com

És legítim el deute de la UE?

Des de les institucions europees s’insisteix que el principal problema de les economies de la UE és el deute públic, però quan s’analitzen les dades del deute dels estats de la UE observem alguna cosa ben diferent. A la fi de 2011, el deute públic dels estats de la Zona Euro suposava només 15% del total del deute, mentre que el deute privat (de les famílies, de les empreses no financeres i de la banca) suposava el 85% restant.

Davant aquest greu volum de sobreendeutament del sector privat, el que més preocupa als governs i banquers és l’impagament d’aquest deute. Per això, des del començament de la crisi financera, estan maldant per convertir aquest deute privat en deute públic. El més clar exemple ho tenim en el rescat de la banca espanyola que, ja des d’abans del començament de la crisi, ha rebut la xifra de 1,42 bilions de € d’ajudes públiques.

Per a poder salvar a la banca, l’Estat espanyol s’ha hagut d’endeutar més encara i ha hagut de fer dures retallades en els serveis socials bàsics per a la població com són la sanitat, l’educació o les pensions. I això mateix ha ocorregut en la major part dels Estats de la UE, especialment els de la perifèria europea (Espanya, Grècia, Irlanda, Itàlia i Portugal). Així doncs, aquest deute, en origen privat i convertit en públic, és, sens dubte, un deute il·legítim, ja que lluny d’ajudar a la població a pal·liar els danys socioeconòmics de la crisi, els ha aguditzat encara més.

Però la perversió del deute no resideix només en la injustícia de fer-nos carregar a totes les persones amb un deute que no és nostre, sinó en la seva utilització per a sotmetre a les poblacions europees als dictats dels “mercats”, als interessos dels poders financers. Així, els rescats duen associats tot un seguit de condicions que, amb l’excusa de sanejar les economies dels països rescatats, permeten a organismes tan poc democràtics com la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional, coneguts com la Troica, intervenir en les polítiques nacionals i segrestar les seves sobiranies. Aquesta ingerència ha provocat, en el cas de l’Estat espanyol, la reforma de la Constitució en el seu article 135 per a prioritzar el pagament del deute sobre la despesa social. Per tant, aquest deute il·legítim ha de ser repudiat i no pagat.

No devem, no paguem!

Què tenen a veure les reformes laboralsamb la UE?

Llegir més »

Entrevista a Carlos Taibo: “Facebook és l’estafa òptica de l’ebullició revolucionària”

El professor de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Madrid aporta 15 claus, des de la visió “hipercrítica” de la proposta llibertària, sobre el “col·lapse” capitalista i la postulació de l’anarquisme com “ideologia del futur”.

Percep, l’escriptor i politòleg, “un moment gloriós de lluita de classes articulada des de dalt”, amb el retrat al fons de la Gran Depressió de 1929 i el primer auge del feixisme, que a manera de frontissa històrica grinyola sense invocar encara el seu cop final.

“Un món sencer es crema a si mateix”. Arrencava el tema Sí hay futuro del grup punk La Polla Records, el 1987, amb una metàfora axiomàtica. Des de llavors la bonança va funcionar com agraïda corrent, pensa el professor de Ciència Política i de l’Administració en la Universitat Autònoma de Madrid, Carlos Taibo. Deixar-se arrossegar cap a la ‘terra promesa’ era un somni còmode, gratificant fins i tot. Què hi havia al final d’aquest trajecte? En la seva opinió, un descomunal abocador de gosades similituds amb la Gran Depressió de 1929 i el primer auge del feixisme. Això és: el “col·lapse” actual del sistema capitalista.

És reversible aquesta situació terminal que dibuixa? Sí, diu Taibo, inoculant propostes llibertàries i anarquisme. Teoria del Decreixement, insisteix, i un brot, algun tipus de resposta ciutadana, que talli el lligament immobilitzador d’aquestes “tecnologies aparentment emancipadores”. Que abandoni, per tant, les xarxes socials com paradigma de “estafa òptica”, de falsa “ebullició revolucionària”. “Políticos locos guían a las masas que les dan sus ojos pa’ no ver qué pasa”, deia la referida cobla de La Polla, a la qual Taibo fa referència.

“Vivim un moment gloriós de lluita de classes articulat des de dalt”, explica Carlos Taibo (Madrid, 1956). També en el seu últim llibre, Repensar la anarquía. Acción directa, autogestión y autonomia. En 15 claus, l’escriptor i politòleg desentranya per a eldiario.es/andalucia aquesta frontissa històrica que grinyola sense invocar encara el seu possible cop final. “No cal buscar una sortida a la crisi, cal buscar una sortida al capitalisme”, repta.

“Transformació radical” en quatre respostes

1.- decréixer: “El nord opulent ha de reduir inexorablement els nivells de producció i consum”, això és, Teoria del Decreixement. “En un planeta amb recursos limitats no té sentit aspirar a créixer il·limitadament” i la “petjada ecològica” (Espanya necessitaria 3,5 vegades el seu territori per a mantenir l’activitat econòmica actual en el pròxim segle) exerceix “una pressió inaudita sobre generacions esdevenidores i països del sud”.

2.- desurbanitzar: “Les ciutats són recintes cada vegada més difícilment habitables”. Eludir així “el risc del col·lapse” passa per “recuperar el mitjà rural”.

3.- destecnologitzar: “Facebook és la gegantesca estafa òptica de l’ebullició revolucionària”. La societat ha de meditar “s

Llegir més »

Com reduir la pobresa

Càritas Europa ha presentat un estudi en què explica que l’Estat espanyol és el segon Estat de la Unió Europea amb major índex de pobresa infantil, superat per Romania i precedit per Bulgària. Però al ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, no li agraden els informes de Càritas sobre la pobresa. S’ha queixat que no es corresponen amb la realitat, i que únicament són estadístiques. Mesurar una problemàtica amb tantes dimensions com és la pobresa és complicat. I parlar de pobresa sense entrar a explicar les raons de fons que la creen, com fan Càritas i altres entitats similars, és gairebé un engany ideològic i polític. Però les crítiques del ministre no anaven per aquí.

Llegir més »

Anuari Mèdia.cat 2014: Els 15 silencis mediàtics del 2013

Anuari mediacat 2014. Els 15 silencis mediàtics del 2013

L’ANUARI MÈDIA.CAT presenta quinze reportatges en profunditat sobre quinze temàtiques que durant l’any 2013 van ser silenciades pels mitjans de comunicació. Arreu de l’Estat espanyol, des de l’any 2008 s’han tancat prop de 300 mitjans de comunicació i s’han perdut prop de 12.000 llocs de treball ocupats per periodistes. En aquest context, les pressions dels poders financers i polítics sobre la llibertat d’expressió són cada cop més efectives, i la por, el desànim i l’autocensura guanyen terreny minut a minut.

El periodista Xavier Montanyà ha arribat a afirmar que “actualment no hi ha un periodisme referencial; majoritàriament, el periodisme d’ara és reverencial”. El Grup de Periodistes Ramon Barnils no ens resignem i maldem per mantenir l’actitud i el mètode: rigor, esperit crític i independència. L’esquerda que va obrir el primer Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, ara fa quatre anys, no para d’eixamplar-se. Fidels a la nostra cita, l’Anuari de 2014 treu a la llum 15 històries que durant l’any 2013 no van ocupar cap primera plana ni van obrir cap informatiu. El projecte ha estat possible de nou gràcies al finançament col·lectiu (438 micromecenes i 10.470 euros recaptats a Verkami) i al suport de sis universitats i del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Un any més, omplim els buits: memòria allà on volen amnèsia i respostes allà on no volen preguntes.

Llegir més »

Les pensions pujaran només el 0,25% fins el 2017, amb una pèrdua de tres punts del poder adquisitiu dels pensionistes

Les pensions de jubilació pujaran només un 0,25% en els tres pròxims anys, el mínim previst per l’última reforma del sistema de pensions. La nova fórmula de revalorització -el mecanisme que limita l’alça de les pensions en funció dels comptes públics – entrarà en vigor per primera vegada el 2015. Però l’Executiu ha comunicat a la Comissió Europea que l’increment per als pròxims tres anys serà del 0,25%, el que suposarà una pèrdua d’uns tres punts de poder adquisitiu dels pensionistes, segons l’evolució dels preus que el Govern preveu per a aquest període.

Llegir més »

Europa, democràcia o imperi?

I

Un cop més, els ciutadans de la Unió Europea estem convocats a unes eleccions parlamentàries, la forma habitual en què es decideix el poder polític en els sistemes democràtics. Se suposa, per tant, que el que votarà la població serà el projecte polític que més connecti amb les seves aspiracions, perspectives, esperances i ideologies.

Sabem per experiència que en la pràctica les coses són molt menys simples; que els partits polítics, almenys els que tenen opcions reals de poder, són més empreses que promouen mitjançant el màrqueting electoral que instruments de participació política, i que per tant la capacitat de penetració de cada partit guarda força relació amb els recursos que el avalen i amb la seva presència habitual en els mitjans de comunicació; que els programes són gairebé ningú els coneix i solen ser aparcats una vegada que arriba al poder; que sovint els votants decideixen més per la imatge del candidat que pel projecte …

Però, amb tot, sabem que almenys l’èxit electoral permet l’accés al poder i determina per a tot el mandat una part de les polítiques que es duran a terme . Encara que en alguns aspectes essencials, especialment els econòmics, les diferències són escasses entre els partits que accedeixen al poder, en altres els diferents governs presenten diferències significatives.

Llegir més »