CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Etiqueta: Economia

Per què la baixada de salaris és un desastre

Per què la baixada de salaris és un desastre

Aquest article indica que la baixada de salaris que està promovent el Fons Monetari Internacional, així com la Comissió Europea, aguditzarà encara més la recessió de l’economia espanyola.

Llegir més »

Davant els insaciables: Devaluació dels costos laborals i la pobresa

Els autors, del col·lectiu IOE, que publica el Baròmetre Social d’Espanya, aborden els efectes devastadors del cicle de reformes dirigit pel capital.

El nefast FMI s’ha despenjat amb la recomanació que el Govern espanyol ha d’aprofundir “la reforma laboral”. El ministre d’Indústria va afirmar que aquesta és “un senyal” molt clar per a “aprofundir el procés reformista”, la bona marxa del qual estaria confirmada per la reducció del dèficit públic (del 9,5% al 6,9%). Però, què succeeix amb la gran majoria de persones que depenem d’un salari –o el seu substitut en forma de prestacions– per a sobreviure? Vegem a on ens està conduint el “reformisme” governamental.

La “senda reformista”

Entre 2007, últim any del cicle econòmic expansiu, i 2011 la desigualtat d’ingressos es va incrementar un 8,6% i Espanya va passar a ser el quart país amb major desigualtat de la Unió Europea, després de Letònia, Bulgària i Portugal, per davant de Grècia o Romania (en 2007 ocupava l’onzè lloc en el rànquing).

Paral·lelament, la població que està per sota de la línia de pobresa es va incrementar un 7,7% –passant del 19,6% al 21,1% dels habitants del país– i Espanya es va situar en el segon lloc del rànquing europeu, només superada per Romania: 920.000 persones van passar en només quatre anys a engrossir la franja de nous pobres.

Òbviament, l’enorme increment de l’atur té molt a veure amb aquesta situació: entre 2007 i 2012 els aturats van passar de 1,8 a 5,8 milions de persones, actualment només la meitat rep alguna prestació per atur. Encara que les pensions van conservar el seu poder adquisitiu fins a l’any anterior, cal recordar que el 2011 hi havia 2,6 milions de pensionistes que percebien 323 euros mensuals.

Però la situació dels assalariats que conserven la seva ocupació no és molt millor. El cost laboral en moneda corrent per hora es va estancar els anys 2011 i 2012; descomptant la inflació, s’ha abaratit. El salari real mig va caure el 2010 (-1,6%) i 2011 (-3,2%). Avui tenir ocupació no és una protecció contra la pobresa: Espanya és el tercer país europeu (després de Romania i Grècia) amb major percentatge d’assalariats pobres (7,1%) molt especialment les persones emprades a temps parcial (18,5%), les menors de 25 anys (14,4%), les majors de 55 (13,9%) i les quals tenen ocupació temporal (13,5%). El rècord, en plena expansió de les campanyes en pro de “l’emprenedoria”, correspon als autònoms depenents (40%). Tot això a pesar que el llindar de pobresa ha retrocedit de 8.000 a 7.500 euros anuals entre 2009 i 2011, a causa de una caiguda de la renda mitja total.

Per tant, la “senda reformista” està assolint èxits clars: hi ha una clara reculada dels ingressos de les classes populars i una transferència dels mateixos cap als creditors financers i cap a les empreses que comencen a gaudir de les privatitzacions.

Encara volen més

Aquests “èxits”, no obstant això, minen la demanda global i, amb això, disminueixen les oportunitats de negoci de les empreses que es dirigeixen al mercat intern. Per què llavors aquesta obstinació a destruir ocupació, retallar els drets socials i portar a la crisi a una àmplia franja de capitalistes mitjans i petits? Segura­­ment per la defensa d’interessos concrets, en primer lloc els del capital financer altament concentrat. Però també, i potser fonamentalment, perquè fins a ara no s’albiren altres formes per a recompondre la taxa de guany global del capital. No oblidem que aquest règim es basa en la recerca contínua de guany, el capital és sempre “valor que es valoritza”: no hi ha inversió sense perspectiva de guany.

La crisi no es deu a una escassesa de capital –encara que així ens ho sembli a la ciutadania del carrer, que veiem seques les aixetes de la banca, de les inversions empresarials i dels pressupostos estatals–, el que falta són oportunitats d’inversió rendible. I això és el que ha deslligat aquest atac redoblat de reformes capitalistes, especialment en la zona euro. Per tant, vindran a per més. Seguiran insistint en “el seu reformisme radical”. Intentant esprémer-nos al màxim. Fins que els parem els peus.

* Article publicat al núm. 201 de la revista Diagonal.

Llegir més »

Un de cada tres contractes signats durant el juliol a l’Estat espanyol era un ‘minijob’

Gairebé el 93% dels 1,5 milions de contractes que es van formalitzar van ser temporals i més d’un terç era, a més, a temps parcial.

L’atur registrat s’ha quedat en línia amb l’anunciat ahir pel president del Govern espanyol en la seva compareixença, amb una xifra total una mica per sota dels 4,7 milions d’aturats.

En termes desestacionalitzats, l’atur puja en 7.591 desocupats.

L’afiliació a la Seguretat Social tot just puja un 0,2% en el mesde juliol.

Llegir més »

Una agricultura sense pagesos

La Unió Europea sembla que no pararà fins que acabi amb la petita pagesia. Així es desprèn de la reforma de la Política Agrícola Comunitària (PAC) aprovada el passat mes de juny a Brussel·les. Unes mesures que beneficien, un cop més, als grans terratinents i a la agroindústria, en detriment d’aquells que treballen i cuiden de la terra.

Una sola dada: malgrat que a l’Estat espanyol només 350 mil persones estan donades d’alta com a treballadors al camp, 910.000 reben ajudes. Qui són, doncs, aquests 560 perceptors de subvencions que no són pagesos però sí reben aquests diners? L’informe Una Política Agraria Común para el 1%, de Veterinaris Sense Fronteres, ho deixa clar. Es tracta d’empreses de l’agroindústria, grans viticultors, supermercats i terratinents. Els seus noms i cognoms: Pastas Gallo, Nutrexpa, Osborne, Nestlé, Campofrío, Mercadona, la Casa d’Alba, per anomenar tan sols els principals beneficiaris.

Llegir més »

L’Estat espanyol dóna per perdudes la gran majoria de les ajudes a la banca: 36.000 milions d’euros

L’Estat dóna per perdudes la gran majoria de les ajudes a la banca

La història del rescat de les antigues caixes nacionalitzades és un cúmul de males notícies. I el pitjor és que les últimes sempre superen les anteriors per desgràcia per al contribuent, que és el principal pagà. Aquest divendres es van conèixer els comptes de 2012 del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) , que assumeix que es perdran la major part de les ajudes a la banca. La conclusió és que el fons de rescat dóna per perduts 36.000 milions dels 52.000 milions que van injectar l’any passat a Bankia, Novagalicia (NCG), Catalunya Banc, Banc de València, Caixa Espanya Ceiss i BMN. Són unes xifres similars a les retalladesen Sanitat i en Educació.

Llegir més »
Cartell escoleta zapatista
Antiglobalització

Escoleta Zapatista a Barcelona, del 12 al 16 d’agost a AureaSocial

Els companys i companyes que estan organitzant des de la Cooperativa Integral Catalana l’Escoleta Zapatista tenen molts desitjos que aquesta experiència cobri vida i s’han adonat que els falta el fonamental: vosaltres. Estan intentant que les propostes que els han enviat els companys zapatistes esdevinguin una altra realitat.

Llegir més »

Quatre milions de persones estan fent algun tipus d’activitat laboral no declarada a l’Estat Espanyol

Quatre milions de persones estan fent algun tipus d’ activitat laboral no declarada a Espanya, segons conclou un informe sobre l’economia submergida que aglutina dades de diversos estudis realitzats al respecte elaborat per la Fundació d’Estudis Financers .Ull, no tots ells són persones que figuren com a desocupats en els registres oficials i que han optat per algun motiu pel submergir la seva activitat.

És a dir, que la seva regularització no tindria per què reduir en quatre milions de persones la llarguíssima llista d’aturats que arrossega Espanya i que ha disparat la taxa d’ atur per sobre del 27%.Molts d’ells són treballadors que figuren com a tal en els registres de la Seguretat Social , però que estan compatibilitzant el seu treball regulat amb activitats complementàries ocultes als ulls del fisc o la Seguretat Social (contractes a temps parcial que encobreixen jornada superiors, retribucions reflectides de forma incompleta en les nòmines…).

Llegir més »

El creixement de les desigualtats de rendes: causes i conseqüències

Aquest article assenyala les causes i les conseqüències de l’enorme creixement de les desigualtats de rendes en els països perifèrics de l’Eurozona (i molt especialment a Espanya).

Una característica dels temps presents en l’Eurozona és el creixement de les desigualtats en la distribució de les rendes en la majoria de països que constitueixen aquesta unió monetària. Diversos informes s’han publicat recentment que detallen i mostren aquest creixement, que també ha passat en un gran nombre de països d’elevat nivell de desenvolupament econòmic (veure World of Work Report 2008. Income Inequalities in the Age of Financial Globalization. International Labour Organization, ILO, i Growth and Inequalities: Distribution of Revenues and Poverty in OECD countries. OECD. 2008).

En aquest creixement de les desigualtats, els fenòmens més accentuats han estat:

1. l’enorme creixement de les rendes del capital a costa del de les rendes del treball;

2. dintre de les rendes del capital, el gran creixement de les rendes derivades de les activitats financeres a costa de les rendes derivades de la inversió en activitats de l’economia productiva. Les primeres han crescut molt més ràpidament que les segones.

I, 3. dintre de les rendes del treball, els elevats salaris dels gestors del capital (i especialment dels gestors del capital financer) i de personal altament especialitzat han crescut molt més ràpidament que la majoria de salaris i molt en particular que els baixos salaris. Aquest diferencial entre els salaris ha anat en sentit contrari al creixement dels receptors dels salaris. És a dir, els treballadors i empleats amb salari baix han augmentat, en nombre, molt més ràpidament que els empleats amb salaris alts. Això ha accentuat encara més el ventall salarial i la desigualtat dels salaris d’aquells països.

Aquesta situació ha estat particularment accentuada en els països PIGS (Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya), també anoments països perifèrics de l’Eurozona. Espanya és avui un dels països més desiguals de l’Eurozona, amb salaris més baixos, d’una banda, i remuneració més alta als alts dirigents, per l’altre.

Una de les causes d’aquesta situació és l’enorme poder polític que té el capital financer i l’organització de la gran patronal, juntament amb la seva gran influència sobre els mitjans de comunicació de major difusió, la qual cosa explica l’escassa visibilitat mediàtica d’aquests fets.

Avui, els mitjans estan emfatitzant (a través dels seus editorials i pàgines d’opinió) la necessitat de baixar encara més els salaris mitjans i baixos a fi d’augmentar la competitivitat de l’economia espanyola.

En aquesta èmfasi, s’oblida, s’ignora o s’oculta quins altres factors i preus de producció (a més dels salaris) contribueixen a definir el cost del producte. Entre ells destaquen els beneficis del capital (de les grans empreses) que estan entre els més alts de l’Eurozona i que han donat motiu que fins i tot el Banc Central Europeu assenyalés que eren excessius.

Aquestes polítiques de devaluació dels salaris estan incrementant les desigualtats a Espanya, empitjorant encara més la situació econòmica. El descens de les rendes del treball (molt accentuat a Espanya, on, per primera vegada durant el període democràtic, 1978-2013, les rendes del treball –que en els països de l’Eurozona en terme mitjà representen un percentatge del total de rendes superior al de les rendes del capital- han estat sobrepassades per les rendes del capital) contribueix al gran dèficit de la demanda domèstica, una de les causes de la recessió, mentre que el creixement de les rendes del capital sobre el total de les rendes (en una situació d’escassa rendibilitat en l’economia productiva resultat de la baixa demanda domèstica) estimula les inversions especulatives. Aquesta és la situació a Espanya, de la qual tot just es parla en els mitjans de major difusió.

El crecimiento de las desigualdades de rentas: causas y consecuencias

* Vicenç Navarro ha estat Catedràtic d’Economia Aplicada en la Universitat de Barcelona. Actualment és Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

Llegir més »

UE: protegir a l’especulador i marginar a qui ens alimenten

La reforma de la Política Agrària Comuna (PAC) aprovada el 26 de juny per la Unió Europea i defensada pel govern espanyol, està feta a mesura dels grans terratinents i multinacionals.

En el sí del Parlament Europeu i de la Comissió Europea, així com en el Consell Europeu, que porten des de l’any 2011 negociant la “nova” PAC, han pesat més les propostes legislatives de l’agroindustria, del sector financer, de les empreses agroquímiques i biotecnològiques i la gran distribució. En canvi no han recollit les propostes d’organitzacions de petits agricultors, ecologistes i consumidors.

La PAC, que s’emporta el 40% del total del pressupost comunitari, aposta i agreuja una política que ha provocat que en els últims 10 anys desaparegués prop del 30% de l’ocupació agrària europea. No dóna suport una agricultura que generi aliments segurs i de qualitat, ni fixa població en el mitjà rural, ni garanteix rendes dignes per a agricultors, ni preus justs per a consumidors. A més, agreuja la crisi ambiental (canvi climàtic, pèrdua de biodiversitat, desertificació, deforestació, etc.) que provoca l’agricultura industrial. També perllonga aquelles polítiques internacionals que estan causant fam i desnutrició en molts països del món.

Ecologistes en Acció qüestiona que la nova PAC sigui “més sostenible”, com argumenten el ministre d’agricultura, alimentació i medi ambient, Miguel Àries Cañete, i les institucions europees. No s’adverteix voluntat política per a posar remei als greus problemes d’erosió, sobreexplotació i contaminació de l’aigua i pèrdua de biodiversitat que posen en perill la capacitat de produir aliments.

Llegir més »

Els models llatinoamericans: una reflexió llibertària

La discussió està en carrer: estaria aportant l’Amèrica Llatina dels governs d’esquerra un model estimulant que donaria resposta a molts dels atzucacs en els quals ens trobem en el Nord opulent o, per contra , i malgrat els focs d’artifici, hem de mantenir totes les cauteles en el que fa al que signifiquen aquests governs?

No oblidem que molts de qui se situen en la primera d’aquestes posicions consideren que experiments com el veneçolà, l’equatorià o el bolivià demostrarien la possibilitat de respectar les regles de la democràcia liberal -en ells hi ha eleccions raonablement pluralistes- al mateix temps que es despleguen polítiques socials que estarien canviant l’escenari en franc i afortunat profit dels desfavorits.

Abans d’entrar en matèria diré que, des del meu punt de vista, no es tracta de negar que els governs en qüestió han perfilat polítiques preferibles a les assumides pels seus antecessors. Tampoc seria bo que, dogmàtica i apriorísticament, rebutgéssim tot el que signifiquen, molt més com que el raonable és reconèixer que l’assetjament que pateixen pels poders de sempre de segur que té el seu relleu.

I no semblaria saludable, en fi, que tanquéssim els ulls davant determinades derives eventualment estimulants com les quals fan referència a determinades opcions de caire autogestionari o a molts dels projectes vinculats, abans que amb governs, amb les comunitats indígenes i les seves singulars formes d’organització i conducta.

Però, anotat l’anterior, i vaig a per el principal, crec que estem en l’obligació de preguntar-nos si experiències com la veneçolana, l’equatoriana o la boliviana configuren un model suggeridor i convincent per a qui bevem d’una cosmovisió llibertària. I la resposta, que em sembla òbvia, és negativa. Ho és, si així es vol, per cinc raons.

La primera d’aquestes raons subratlla el caràcter visiblement personalista dels models que ens ocupen, construïts en bona mesura de dalt a baix, i en algun cas, per afegiment, amb seient fonamental en les forces armades. En un món com el nostre, el llibertari, en el qual hi ha un orgullós i exprés rebuig de lideratges i personalismes, és difícil que encaixin projectes que es mouen amb tota evidència pel camí contrari.

Però, i en segon lloc, he de subratllar que no es tracta només d’una discussió vinculada amb lideratges i jerarquies: l’altra cara de la qüestió és la debilitat de les fórmules que, en els models que m’ocupen, haguessin de permetre, més enllà del control des de la base, el desplegament total de projectes autogestionaris. A això se sumen moltes de les il·lusions que es deriven de la no ocultada acceptació de les regles del joc que es vinculen amb la democràcia liberal, i en singular una d’elles: la vinculada amb aquella que entén que no hi ha cap problema a delegar tota la nostra capacitat de decisió en uns altres.

Anotaré, en tercer lloc, que en aquests models l’Estat ho és gairebé tot. Es pretén que una institució heretada dels vells poders operi al servei de projectes la condició dels quals emancipatòria molt em temo que, llavors, es veu sensiblement llastrada. A l’empara d’aquesta nova il·lusió òptica amb prou feines pot sorprendre que pervisquin, de resultes, els vicis característics de la burocratització i, arribat el cas, de la corrupció.

Obligat estic a assenyalar, en quart terme, que existeix una manifesta confusió pel que fa a la condició de fons de la majoria dels projectes abraçats pels governs de l’esquerra llatinoamericana. Aquests projectes han apuntat gairebé sempre a una ampliació de les funcions assistencials de la institució Estat. Res seria més lamentable que confondre això amb el socialisme (a menys, clar, que treiem a aquesta paraula bona part de la riquesa que li dóna sentit). Si, d’una banda , no s’ha registrat cap sort de socialització de la propietat -o, en el millor dels casos, aquesta última ha fet acte de presència de manera marginal-, per l’altre han perviscut inequívocament, per molt que s’hagin vist sotmeses a limitacions, les regles del joc del mercat i del capitalisme.

Em permeto agregar una cinquena, i última, observació: fins i tot en els casos en els quals la vinculació de les comunitats indígenes amb determinats projectes institucionals ha pogut llimar una mica la qüestió, el seu sembla concloure que les experiències objecte de la meva atenció han sucumbit amb lamentable freqüència a l’encís de projectes productivistes i desarrollistes que representen reproduccions mimètiques de moltes de les misèries que el Nord opulent ha exportat, les més de les vegades -sigui dit de passada- amb raonable èxit.

Torno a l’argument principal: si no hi ha dubte major pel que fa al fet que els governs d’esquerra a Amèrica Llatina han contribuït -uns més, altres menys- a millorar la situació de les classes populars, des d’una perspectiva llibertària sembla obligat mantenir referent a això totes les cauteles. I entre elles una principal: la que neix de la certesa que, amb els vímets desplegats per aquests governs, és extremadament difícil que s’assentin en el futur societats marcades per la igualtat, l’autogestió, la desmercantilització i el respecte dels drets dels integrants de les generacions esdevenidores. Referent a això res m’agradaria més que equivocar-me.

* Carlos Taibo és escriptor, editor, activista social i professor titular de Ciència Política i de l’Administració a la Universitat Autònoma de Madrid. Article publicat al núm. 269 del Rojo y Negro

Llegir més »

Qui promou la baixada de salaris?

Existeix un devessall ideològic, procedent dels majors centres de reflexió pròxims a la banca privada i a la gran patronal (tals com Fedea, finançada per grans bancs i grans empreses) que estan pressionant perquè baixin els salaris com mesura per a incrementar la competitivitat de l’economia espanyola, afavorint les exportacions el creixement de les quals traurà a Espanya de la recessió. Aquest és també el missatge que estan promovent el Fons Monetari Internacional, la Comissió Europea i, com no, el Banc Central Europeu i el Banc d’Espanya.

Aquest missatge és reproduït pels majors mitjans d’informació del país, tant públics com privats, tant orals com escrits. I també, com era d’esperar, es reprodueix en cercles econòmics pròxims a la socialdemocràcia, tot i que la seva presentació i narrativa tendeix a variar. En aquests cercles el missatge que es transmet és que cal ser valent i atrevir-se a fer les reformes que el canceller socialdemòcrata Schröder va fer a Alemanya, que van permetre a l’economia alemanya sortir de la seva crisi a partir de l’augment de les seves exportacions.

L’economista en aquesta òrbita socialdemòcrata que més ha emfatitzat aquest missatge és el professor Josep Oliver, encara que no ha estat l’únic. En realitat, són molts en aquesta òrbita que ho pensen però molts no s’atreveixen a dir-lo.

Les conseqüències d’aquesta política

He escrit críticament i extensament sobre les reformes que Schröder va realitzar en contra del parer del seu Ministre d’Economia i Finances, el Sr. Oskar Lafontaine, qui (en contra de la postura adoptada pel primer, que volia basar la recuperació de l’economia alemanya en el creixement de les exportacions) volia basar aquesta recuperació en l’augment de la demanda domèstica. Va perdre Lafontaine i va guanyar Schröder, el qual va fer unes reformes encaminades a reduir els salaris, diluir la protecció social i afeblir als sindicats.

Les conseqüències en el benestar de les classes populars van ser devastadores. Una xifra recull aquesta situació: al voltant de la meitat de llars alemanyes no paguen impostos sobre la renda per ser massa pobres per a fer-lo. El mercat de treball alemany està clarament deteriorat. I això és el que s’està proposant per a Espanya, amb l’agreujant (d’una enorme importància) que els sindicats a Espanya són més febles que els sindicats alemanys, i com a conseqüència no hi ha a Espanya un sistema de cogestió en les empreses com el que ha jugat un paper determinant en el baix atur en aquell país, resultat de la distribució i reducció del temps del treball, en lloc de l’acomiadament.

Els supòsits que donen suport aquesta postura

Fedea i els que sostenen la necessitat de baixar els salaris per a augmentar la competitivitat de l’economia espanyola i augmentar les exportacions assumeixen que perquè el consumidor alemany compri, per exemple, més vi o oli espanyol, cal baixar el preu d’aquests productes a força de reduir els salaris dels treballadors que els produïxen. Vegem l’evidència que dóna suport aquesta tesi.

En primer lloc, el fet que hagi hagut una baixada de consum de vi i oli espanyol a Alemanya podria deure’s

Llegir més »

La Xarxa d’Economia Social impulsa una campanya per desenganxar-se de l’euro i impulsar una moneda pròpia

ALBA GÓMEZ / @ALBA_GIG | Setmanari Directa

Avui es dóna la cruel paradoxa que cadascú de nosaltres (persones i col·lectius) seguim tenint la capacitat d’oferir productes o serveis útils als altres, però com que ens han tret l’instrument que ens permetia intercanviar-los, l’euro, ens convertim en persones sense recursos i aturades. Conscient que, davant d’aquesta situació, la ciutadania ens hem de reapropiar de la moneda, la Xarxa d’Economia Solidària de Catalunya, que aplega un centenar d’empreses i entitats de l’economia solidària (cooperatives, associacions i fundacions del camp social, etc.), ha decidit impulsar una campanya de microfinançament per consolidar la moneda social ecosol.

Llegir més »

Purificación Eisman: «Perdó per trigar a morir»

«Perdó per trigar a morir»

Segurament ens sona la gastada frase sobre la inviabilitat de les pensions. Si en bonança econòmica, tractaven de convèncer interessadament, d’aquesta impossibilitat, en crisi la justificació ni se l’han de currar. Amb una posada en escena, donant-li solemnitat mediàtica a un comitè format majoritàriament per financeres i asseguradores (alguna cosa neutral que no convida gens a la sospita) suficient. I com si fos un acudit, ens vénen a dir que com triguem a morir, no queden diners per repartir, gairebé hem de demanar disculpes per ser culpables d’alguna cosa.

Llegir més »

Europa no és encara el IV Reich, però seguim entrenant

Igual que en 1814 el Congrés de Viena va redissenyar l’Europa postnapoleónica que prevaldria fins a la Primera Guerra, dos-cents anys després és una entesa institucional supranacional, la Troica, integrada pel Fons Monetari Internacional (FMI), la Comissió Europea (CE) i el Banc Central Europeu (BCE), qui projecta un nou ordre global per revalidar el capitalisme. La diferència és que davant d’un Talleyrand o Metternich com lluminàries d’aquell joc de trons, avui el lideratge és subsidiari d’aquesta coalició imperialista antidemocràtica, es personalitza en l’Alemanya d’Angela Merkel i no comporta rivalitat entre les nacions implicades. Al contrari, l’actual mapa sorgeix del consens de les seves respectives oligarquies per emprendre una desamortització del públic que garanteixi el seu ple domini polític, econòmic i social en el segle XXI. És una guerra civil de classes, no declarada, dels de dalt contra els de baix, sense que aquests últims, que són la majoria poblacional i productiva, ho sàpiguen.

Llegir més »
Cartell Escola d'Estiu
Anarquisme

Escola Llibertària d’Estiu de la CGT a Ruesta del 4 al 7 de juliol: “Construint l’Autogestió”

Un any més la CGT, a nivell de tot l’Estat espanyol, obre la seva Escola Llibertària d’Estiu un espai de trobada i discussió, d’aprenentatge i esplai, en el qual totes i tots puguem aportar les nostres experiències i sabers per a enriquir-nos mútuament. Aquest any, entre el 4 i el 7 de juliol, ens trobarem a Ruesta, el tema central de l’Escola d’Estiu de la CGT és “Construint l’Autogestió”. Volem reflexionar sobre alternatives, creades per nosaltres, a la situació que polítics i capitalistes ens estan fent viure, volem construir realitats on tots i totes participem. A més tindrem Tallers, convivències amb companys de tot l’Estat, activitats lúdico-culturals, ….

Enfront de la situació d’estafa/crisi que patim no podem romandre de braços plegats i esperar que el capitalisme o l’Estat ens donin solucions vàlides, hem de passar a l’acció i construir les nostres pròpies alternatives: pel repartiment del treball i la riquesa.

– Esquema organitzatiu i horaris

– Dijous. Anirem arribant i desfent equipatges.

Llegir més »

El nombre de milionaris a l’Estat Espanyol va augmentar un 5,4% el 2012

El nombre de milionaris a l´Estat Espanyol va augmentar un 5,4% el 2012

A l´Estat Espanyol hi ha 144.600 persones amb un patrimoni superior al milió de dòlars (740.000 euros) i 12 milions a tot el món. La riquesa dels grans patrimonis creixerà un 6,5% anual en els pròxims tres anys

A l´Estat espanyol hi ha 144.600 milionaris. Són ciutadans als quals la crisi no afecta; formen part d’un selecte club que lluny de minvar segueix creixent: el 2012 el nombre de persones amb uns actius financers d’almenys un milió de dòlars (740.000 euros), excloent el primer habitatge i els consumibles , va créixer un 5,4%, segons l’informe anual de la Riquesa al Món de 2013 elaborat per RBC Wealth Management i Capgemini.

Llegir més »

Anàlisi del Seminari d’Economia Crítica Taifa: Sortir de l’euro: sí o no?

Els darrers mesos s’ha produït un interessant debat econòmic sobre la sortida o permanència de l’euro com a part d’un possible programa alternatiu de sortida de la crisi des de l’esquerra. En aquest article apuntarem alguna idea sobre perquè, tot i l’interès pel camp de l’economia crítica, es tracta d’un debat estèril des d’un punt de vista polític i social. Si ho analitzem situant el debat en l’actual conjuntura de crisi capitalista i destrucció de l’Estat de benestar arreu d’Europa, no podem deixar de creure que es tracta, si més no, d’un tema secundari pels interessos de les classes populars i la construcció d’una alternativa progressista capaç de frenar l’agressió contra la democràcia que està portant a terme el capital.

Llegir més »

Xerrada sobre el transport públic i la eco-mobilitat: el cas de Suïssa, el 22 de juny a Rubí

Xerrada sobre el transport públic i la eco-mobilitat, motor de l’economia i competitivitat d’un país: el cas de Suïssa, el 22 de juny al local de la CGT a Rubí:

Amb Carlos Oti (Plataforma pel Transport Públic), dins els actes del 25è aniversari de la Secció Sindical de CGT a FGC.

DIA: 22 DE JUNY

LLOC: PLAÇA CLAVÉ, 4-6, RUBÍ

Més informació:

WEB CGT RUBÍ

TWITTER CGT RUBÍ

Llegir més »

1 de Juny: Un dia per a lluitar contra la Troica

La Confederació General del Treball (CGT) dóna suport i crida a la mobilització internacional del dissabte dia 1 de juny que se celebrarà de manera simultània en 40 ciutats de l’Estat Espanyol i més de vuitanta ciutats a nivell internacional contra les polítiques d’ajustaments neoliberals imposades per la Troica (Banc central Europeu BCE-Fons Monetari Internacional FMI- Comissió Europea CE).

Llegir més »
Crisi

Vicenç Navarro: Les conseqüències antidemocràtiques de la concentració de la riquesa

Una de les característiques de la situació als dos costats de l’Atlàntic Nord ha estat l’enorme creixement de les desigualtats, amb una gran concentració de les rendes i de la propietat, lligada al gran deteriorament de les institucions democràtiques, causat per aquesta concentració. Les institucions polítiques dels països estan molt influenciades per poders financers i econòmics i pels sectors amb major riquesa que configuren les intervencions públiques que afavoreixen els interessos d’aquests poders i sectors a costa dels interessosde la majoria de la població.

Llegir més »