CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Etiqueta: Economia

Barcelona i l’espoli de bens comuns. El major port públic a disposició del sector privat

La revista Carrer de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona dedicava en el seu número de desembre un dossier al Port de Barcelona, al que cataloguen com “un monstre de 830 hectàrees gestionat per un limbo públic-privat que no respon als interessos dels ciutadans”.

Algunes de les xifres relacionades amb el port són sens dubte colossals: primer port de l’Estat per facturació i per valor de mercaderies transportades, connexió amb més de 300 ports, 14.000 llocs de treball directe i 18.000 indirecte, benefici net de 43,2 milions d’euros.

Si bé la zona comercial i logística del port és bastant coneguda, no podem dir el mateix del moll de l’energia, pilar del sistema energètic de Catalunya. És la planta de magatzematge més gran de l’Estat i una de les majors terminals petrolíferes del Mediterrani.

En total, són quatre ports en un: el logístic-comercial, el de creuers, el d’energia i el Port Vell (que també sol aparèixer amb el nom de port ciutadà). Aquest últim, on se situen el Imax, el Maremágnum, el Aquárium o la nova botiga de Desigual, que ocupa 11.000 metres quadrats, era una zona tradicionalment de pesca i comerç que s’ha anat privatitzant a partir dels anys 80 del segle passat i l’última proposta municipal per al qual és convertir-la en zona de iots de luxe. Per tant, com diu el navilier Javier Moreno, aquest espai portuari ni és “vell” ni és “ciutadà”.

Transformacions i resistències

Els preparatius per a albergar els Jocs Olímpics de 1992 van canviar radicalment la fisonomia del litoral de Barcelona. Els canvis han afectat no sempre positivament als barris adjacents al port: Poble Sec, Raval, Gòtic, Casc Antic, Ribera i Barceloneta. L’enginyer de camins Francesc Magrinyà parla de “gentrificació”, procés que suposa la transformació física, social, econòmica i cultural d’un barri antigament degradat o de classe obrera que acaba sent de classe mitja-alta. Canvia la tipologia dels seus comerços i serveis menys orientats a la població local, que a poc a poc va sent expulsada de les seves cases, com ha succeït en el nucli antic de Barcelona.

Plataformes de veïns, grups intel·lectuals i altres col·lectius han sorgit al llarg del segle XX intentant posar fre als plans que les elits tenien per al port. Una d’aquestes últimes organitzacions és la Plataforma Defensem el Port Vell, que en 2012 va intentar parar sense èxit la marina de iots que Salamanca Group està construint en el Port Vell. La consulta ciutadana va arribar fins al ple de l’Ajuntament presentada per ICV-EUiA, però CIU i PP la van tombar.

El fervor olímpic de 1992 va impulsar la construcció d’un barri nou, la Vila Olímpica, i es va arrasar amb els espais industrials, patrimoni sempre prescindible per a qui han governat la ciutat. S’iniciava al mateix temps la transformació de la dàrsena del Port Vell en espai d’oci, amb el que va seguir la destrucció de patrimoni de Barcelona, si bé una petita part es va conservar.

La Plataforma Defensem el Port Vell va intentar frenar el procés, però finalment la ciutadania va cedir davant el poder empresarial i es van construir el centre comercial Maremágnum, el World Trade Center o més recentment l’Hotel Vela, que aquest any va comprar un fons catarí per 200 milions d’euros.

En els últims anys les propostes municipals en les zones dels barris de la Marina i en el Fórum, i els nous projectes per a reformar la Ciutat Vella, la Barceloneta i el Paral·lel, semblen conduir a una nova transformació orientada per la demanda turística tal com denuncia la Plataforma Defensem el Port Vell.

Públic o privat?

El port és una infraestructura pública tant per l’organisme que ho gestiona, la Autoritat Portuària de Barcelona (APB), com pels terrenys on se situa. En el seu article a Carrer, Marc Font afirma que els negocis són la prioritat màxima del port i així es llegeix en la web de la infraestructura: “Port per als negocis”. Segons Carrer no hi ha cap capacitat de comprovació democràtica de les actuacions de APB, ni tampoc existeix un control públic i transparent dels seus comptes, de manera que en la pràctica es permet una privatització del domini públic portuari.

Al capdavant de la APB trobem a Sixte Cambra, nomenat per Artur Mas el 2011. A més de les mercaderies, el port també destaca per l’entrada de turistes a través de creuers, uns 2,5 milions en 2012. La APB i les empreses privades del sector es veuen beneficiades per les inversions pagades amb recursos del port, gràcies a les quals s’incrementa el nombre de clients i per tant de negoci. Barcelona és el primer port de creuers d’Europa i el quart del món.

Sota la qualificació d’interès públic, la APB porta a terme projectes dirigits al servei de l’interès privat més que al bé dels ciutadans. Els dos últims han estat l’Hotel Vela, construït en espai de domini públic, i les recents obres, encara en curs, de la Marina del Port Vell per a transformar-lo en un aparcament de luxe per a iots de multimilionaris. Aquesta zona del port quedarà barrada i envoltada de fortes mesures de seguretat, malgrat estar en aquesta part també coneguda com port ciutadà.

Una zona que ha estat objecte de desig

Lloc d’interès urbanístic, el litoral ha estat fruit de remodelacions i projectes distints. Va ser a partir de la segona meitat del segle XX quan més es van intensificar i van ampliar les instal·lacions del port i van entrar en decadència els establiments tradicionals de reparació naval situats en el Passeig de Colón i en la Barceloneta. Punt i a part mereix el Pla de la Ribera (1965), sota govern de l’alcalde franquista Porcioles, que pretenia fer una zona residencial i d’oci en el nord del litoral de Barcelona, el que va deslligar la resistència dels veïns de Poble Nou en ple franquisme.

* Un article de Dani Font publicat a la revista Diagonal.

Llegir més »

Cooperació catalana al servei dels negocis

Des de l’any 2010, la Generalitat gairebé ha desmantellat la política pública de cooperació al desenvolupament, amb una enorme reducció pressupostària i la paralització de les subvencions a unes entitats amb les quals ja té un deute milionari. Paral·lelament, el govern de Mas intenta augmentar el pes de l’empresa privada en la cooperació, tant pel que fa a l’execució de projectes com en l’obtenció de finançament. Un model neoliberal més preocupat pels negocis que per la disminució de les desigualtats als països del sud.

Llegir més »
Mapa canal Segarra-Garrigues
Corrupció

La gran obra hidràulica de Catalunya, el canal Segarra-Garrigues, costa el doble del previst i encén totes les alarmes

Alguns dels polítics i funcionaris que van impulsar el canal Segarra-Garrigues sota la presidència de Jordi Pujol són avui els que gestionen l’empresa privada que es beneficiaria de l’explotació de l’aigua.

És una obra faraònica que pot costar gairebé 2.000 milions d’euros i de moment només proveeix 3.000 de les 68.000 hectàrees de regadiu previstesa la zona de Lleida.

Llegir més »

Discursos econòmics: la hipocresia habitual

En els discursos econòmics, especialment en els casos de les institucions supranacionals, ens trobem amb declaracions i mesures argumentades com a necessàries per al benestar de la població. Tanmateix, els seus resultats a la pràctica són totalment contradictoris amb aquests objectius. A continuació, en veurem alguns exemples recents.

Llegir més »

Les 300 persones més riques del món van afegir durant 2013 un total de 524.000 milions de dòlars a les seves fortunes i acumulen 3,7 bilions de dòlars

Les 300 persones més riques del món van afegir durant 2013 un total de 524.000 milions de dòlars als seus fortunes , que ara totalitzen 3,7 bilions de dòlars , segons dades compilades per Bloomberg .

L’índex , que s’actualitza cada dia , ha publicat les dades per al conjunt de l’any 2013 amb els augments o descensos de les fortunes de cadascun dels seus integrants.

Llegir més »

Les persones assalariades, la classe treballadora, perden pes en el repartiment de la renda, enfront dels beneficis empresarials

La redistribució desigual de la riquesa, expressada en rendes salarials i beneficis empresarials, ha experimentat a l’Estat espanyol canvis importants i així, podem veure com en cicles recessius o de crisi econòmica capitalista, la participació de les rendes del treball es redueixen sensiblement, igual que ho fan quan la intervenció sindical en els procesos de negociació col·lectiva ve delimitada bé per lleis (1) , bé per pèrdua de força sindical.

A partir de mitjans de la dècada dels 70 (la crisi de la energia), la participació dels salaris en la renda va experimentar una caiguda important. El diferent d’aquesta caiguda (crisi econòmica) de les rendes del treball a favor dels beneficis empresarials es troba en que quan el cicle econòmic entra en recuperació, no recuperen el perdut, al contrari que en altres situacions històriques (2).

Per primera vegada en la història econòmica moderna on es donen taxes de creixement econòmic saludable en l’entorn del 3% o superiors (3), els salaris no deixen de caure en la seva participació de la renda.

El 1977, la remuneració de les persones assalariades representava el 67,3% del PIB. En el 2013, aquest percentatge s’ha reduït al 50% del PIB, és a dir hem retrocedit en 17 punts i aquesta riquesa ha estat apropiada pels empresaris.

El gran objectiu de la reforma laboral és la devaluació generalitzada de les rendes salarials, expressades aquestes en salaris, en costos per hora treballada, en pensions, en prestacions. Segons les dades, ho estan aconseguint.

Llegir més »

Enriquir-se amb el fred dels qui no tenen res

El Partit Popular va evitar fa uns dies que s’aprovés una norma sobre la pobresa energètica que evités que a les famílies en situació d’extrema necessitat se’ls tallés la llum i el gas a l’hivern quan no poguessin pagar-la. Darrere de la tremenda inhumanitat evident que desprèn aquesta votació s’amaga una motivació ideològica amb molt de fons: el capitalisme ha inculcat en la societat que pots tenir el que pots pagar-te, també l’aliment, l’habitatge o l’energia necessàries per a subsistir. Les normes del mercat són incontestables, els sense res passaran fred; si volen calor que ho paguin.

Aquest és el missatge prioritari que sustenta l’ideari del Partit Popular amb la seva negativa a pal·liar la pobresa energètica, l’individualisme capitalista que procura substanciosos beneficis a les grans empreses elèctriques i que és celebrat per molts ciutadans que assenteixen mentre sofreixen la lògica del mercat. Perquè el capitalisme ens ha ensenyat a pagar per la nostra necessitat, com explicava Manuel Vicent:

“Els ciutadans, amb el complex de naturalesa caiguda, agraeixen cada dia el fet de seguir vivint encara que sigui pagant. Ja se’ls ha inoculat la convicció que tot és qüestió de diners. Per a això el capitalisme té una saviesa diabòlica: ha actuat com en els sermons dels frares medievals. Primer et descriuen les penes de l’infern amb gran luxe de serps i calderes d’oli bullint, amb els dimonis punxant-te el cul amb un trident roent i quan la parròquia sota el púlpit plora les culpes desconsolada perquè no troba sortida, llavors el predicador es treu de la màniga la promesa del cel ple de massapà, de violins i de la vida a la fresca, tot si s’abandona el pecat. Per al capitalisme el gran pecat mortal consisteix en no pagar. Si la gent paga el capitalisme t’omple el dipòsit de gasolina fins a ofegar el delco, t’omple d’objectes, t’omple de plusvàlues, et construeix pisos amb saló-estar-menjador, t’omple la taula de lluç i llagostins i fins i tot d’anyell de llet. I et regala energia sobrant per a tot el mes. Però cal pagar rudement sense fer fàstics. És un detall”.

Per això si no pagues perquè no pots, perquè el capitalisme no brinda a la classe obrera la possibilitat de tenir un treball -únic patrimoni veritable de l’obrer-, passes fred i necessitat, perquè en la ideologia dominant qui passa fred és perquè no s’ha esforçat prou, és la seva culpa. Si no pot pagar el preu del benestar i la calor de la seva existència es deu únicament a la teva responsabilitat.

“El que de debò faria que em sentís identificat, és un moviment en pro de l’esforç i del treball personal; un moviment que cregui que amb sacrifici, amb esforç i amb voluntat totes les coses són possibles. Un moviment que no reivindiqui únicament drets…Crec sincerament que cadascun tenim la nostra responsabilitat en aquesta crisi; els polítics, els empresaris, els treballadors i els seus representants, els que ens hem endeutat, els que han prestat sense mesurar els riscos… Però ja va passar el temps de buscar culpables”.

Aquesta sentència forma part d’un article que Borja Prado, president d’Endesa, va escriure l’any 2011 al diari El País amb motiu de les eleccions que atorgarien al Partit Popular la majoria absoluta. Borja Prado és el màxim responsable d’una de les empreses que en plena situació d’emergència de moltes famílies van pujar la llum un 11% en l’última subhasta, anul·lada per la comissió de competència. Prado presideix una empresa privatitzada per Jose María Aznar que es lucra amb el fred dels sense res. L’any 2012 les elèctriques van tallar la llum de 1.400.000 llars a Espanya mentre aconseguien uns beneficis del 6,78%. Potser per això van aconseguir els beneficis, que van ser el doble que els de les seves homòlogues europees.

Totes aquestes mesures no serien possibles sense la connivència i la col·laboració d’aquests consellers que han format part dels successius governs i s’han plegat a les exigències del lobby del que ara formen part. Polítics i empresaris que durant anys han afavorit la lògica del mercat que permet deixar sense llum ni calor a tots aquells que no poden pagar perquè ells cada vegada obtinguin uns beneficis més grans. Lògica de mercat.

El lobby elèctric: política, mitjans de comunicació i empresa

Són coneguts els polítics dels grans partits que després de legislar durant anys a favor de les grans empreses elèctriques o fins i tot privatitzar-les han acabat en els seus consells d’administració: Felipe González, Jose María Aznar, Elena Salgado, Ángel Acebes, Pedro Solbes i un sens fi de funcionaris públics que han permès la preeminència del compte de resultats de les empreses enfront de l’interès general. Alguns casos i relacions a part dels ja coneguts són especialment indicatius del funcionament del lobby elèctric com un dels principals baluards del pensament hegemònic i la relació de poder entre política i economia amb un fort component ideològic. El fet que Felipe Gonzalez, expresident del govern del PSOE i Juan Rossell, president de la CEOE, comparteixin taula en el consell de Gas Natural permet fer-se una idea del pensament dominant que transcendeix les urnes.

Un dels casos d’aquest fil conductor ideològic és el de Miquel Roca i Junyent, Conseller d’ENDESA i advocat de la Infanta Cristina en el cas Noos. Va ser diputat per Convergència Democràtica de Catalunya, un dels anomenats pares de la Constitució. Va ser portaveu en el Congrés del Convergència des de l’any 1977 fins a l’any 1995 d’on va passar a ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona fins a l’any 1999. L’any 1984 va crear un partit, el Partit Reformista Democràtic (amb el seu propi himne) en el qual va ser triat secretari general Florentino Pérez, president del Reial Madrid i de la constructora ACS, de la qual Miquel Roca també és conseller en l’actualitat. La creació d’aquest nou partit de Miquel Roca i Florentino Pérez estava provocada per la por que els grans empresaris i el capital tenien a aquells socialistes dels anys 80, por completament infundada com es va demostrar després.

Jose Ignacio Sánchez Galán, president d’Iberdrola, va ser gravat rient de la pujada de la llum al ser preguntat per una periodista sobre la preocupació de la societat sobre aquest punt, l’àudio publicat en la Cadena Ser va desaparèixer en les hores següents sense que existís cap tipus d’explicació referent a això per part de la cadena, simplement va desaparèixer. Els riures de Sánchez Galán per la preocupació de les famílies espanyoles que pugi un 11% una factura de 80 euros de mitjana és comprensible si ens atenim al sou que el senyor Galán va aconseguir el 2012, quan entre primes, accions i sou directe es va embutxacar 9,5 milions d’euros, sent el cinquè empresari millor pagat d’Espanya.

Els consellers de les elèctriques no solament tenen el poder de la publicitat en els mitjans, en ocasions són els mitjans. Borja Prado, president d’Endesa és a més conseller de Mediaset, la corporació mediàtica propietària de Telecinco i Cuatro, entre altres. Alejandro Echevarría Busquet, conseller d’Endesa, és també editor del periòdic El Correo pertanyent al Grup Vocento, anteriorment va ser president de Mediaset i de UTECA, associació que engloba a totes les televisions comercials.

Integrar en un mateix nucli de persones al poder polític, l’econòmic i el mediàtic permet crear un relat dominant que xopa la societat amb l’axioma capitalista de tenir tan sols allò que pagues. La resta de paràmetres de la ideologia dominant són accessoris o almenys secundaris. El prioritari és inculcar que no és possible establir l’energia elèctrica com un bé de primera necessitat que permeti subsistir als treballadors que, per circumstàncies alienes a ells, no poden permetre-se’l conjunturalment. Tindràs llum si la pagues perquè algú ha de pagar-la. Enfrontar-se a aquest relat és una necessitat de l’oposició política. Existeixen béns de primera necessitat que han d’estar fora d’aquest axioma capitalista que uns pocs traslladen amb el seu poder a una majoria. No tindràs únicament el que puguis pagar, tindràs el que precisis per a subsistir, puguis pagar-lo o no. Aquest és el relat a conquistar.

“Tota la riquesa del país en les seves diferents formes i sigui quina sigui la seva titularitat està subordinada a l’interès general…Es reconeix la iniciativa pública en l’activitat econòmica. Mitjançant llei es podrà reservar al sector públic recursos o serveis essencials, especialment en cas de monopoli, i així mateix acordar la intervenció d’empreses quan així ho exigís l’interèsgeneral”.

Llegir més »

Els treballadors que cobren el salari mínim seran un 7,1% més pobres quan acabi el 2014

Els treballadors més pobres s’empobriran encara més.

El Govern ha decidit congelar el Salari Mínim Interprofessional (SMI) el 2014 amb el que el salari base a Espanya perdrà un 1,3% de poder adquisitiu l’any que si es compleixen les previsions de l’Executiu . El salari mínim seguirà en 645,3 euros al mes en 14 pagues, el que significa que en cinc anys de crisi els treballadors pitjor pagats seran un 7,1% més pobres.

Llegir més »
Gener de 2014... totes al Parlament.
Antiglobalització

Desobeïm els pressupostos i les polítiques de la misèria. Gener de 2014… totes al Parlament. #JuntesPodem

Davant l’aplaçament de l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat, prevista inicialment per al 19 de desembre, la plataforma Juntes Podem, integrada per moviments socials, plataformes unitàries, entitats veïnals, col·lectius i sindicats combatius, hem decidit:

– Desconvocar la concentració convocada davant el parlament el 19 de Desembre a les 19h, dia en que s’havia de produir l’aprovació dels pressupostos que ha estat aplaçada.

Llegir més »

Acord Secret de l’Associació Trans-Pacífic (TPP)

Acord Secret de l’Associació Trans-Pacífic (TPP)

El 13 de novembre del 2013, WikiLeaks va publicar el text de l’esborrany secret negociat per al Capítol de Drets de Propietat Intel · lectual complet del TPP (Trans-Pacific Partnership, Acord d’Associació Trans-Pacífic, en espanyol). El TPP és el tractat econòmic més gran de tots els temps, incloent nacions que representen més del 40 per cent del PIB del món. La publicació de WikiLeaks del text s’ha realitzat abans de la cimera decisiva de Negociadors en Cap del TPP a Salt Lake City, Utah, del 19 al 24 de novembre del 2013. El capítol publicat per WikiLeaks és possiblement el de més controvèrsia del TPP causa dels seus efectes de llarg abast sobre medicines, editors, serveis d’internet, llibertats civils i patents biològiques. Significativament, el text publicat inclou les posicions de negociació i desacords entre els 12 estats membres prospectius.

Llegir més »

La despesa militar espanyola pel 2014 superarà els 27.000 milions d’euros

Després del pas del Projecte de Pressupostos Generals de l’Estat pel Congrés i el tràmit que actualment duen en el Senat, en breu estaran aprovats definitivament els Pressupostos Generals de l’Estat. Com en anys anteriors, hem fet una anàlisi d’aquest projecte i de les esmenes plantejades pels partits parlamentaris pel que fa a Defensa, per a intentar fer una previsió de la despesa militar espanyola que cap esperar per a 2014.

La Despesa militar espanyola té la peculiaritat d’estar oculta en partides alienes al Ministeri de Defensa (concretament hem detectat partides en 12 dels 13 ministeris), així com en partides d’altres organismes, com pot ser la Casa del Rei, les Classes Passives, els organismes autònoms militars, despeses de diversos ministeris, fons de contingència, etc. També hi ha partides alienes als propis pressupostos generals, com són els crèdits extraordinaris que de forma regular s’atorguen per al pagament dels Programes especials d’Armanents, per al Sistema de Vigilància de l’OTAN o per a les missions militars exteriors, així com l’enorme pes del deute que cal contreure ja sigui per a pagar aquests crèdits extraordinaris o per a finançar l’enorme despesa militar pressupostat.

Amb totes aquestes dades, hem realitzat una estimació de despesa militar de 27.345,78 milions d’euros de despesa militar per a 2014, dels quals gairebé 8 de cada 10 euros estan amagats. Al seu torn hem quantificat en més de 3.300.000 les persones que de manera directa depenen del sistema de defensa muntat per l’estat, ja sigui per ser militars o guàrdies civils en actiu, personal adscrit a la defensa, beneficiaris del sistema de ISFAS o pensionistes i jubilats depenents de la defensa. Un nombre que condiciona i explica part del suport que manté el permanent augment de la despesa militar.

Si sumem a la despesa militar el qual destina l’estat a control social, la xifra arriba als 32.029 milions d’euros, una magnitud aclaparant i que perjudica a la societat. Si vols tenir més informació sobre el nostre informe sobre la despesa militar 2014, pots descarregar-lo a http://es.s

Llegir més »

Elits extractives

Una nova expressió recorre les ciències socials. El terme “elits extractives”, que defineix aquells grups dirigents que defensen la seva supremacia al cim de la piràmide, i perjudiquen greument l’interès general, s’imposa en el llenguatge polític. Es tracta d’un concepte recent, cisellat per dos economistes, Daren Acemoglu i James Robinson, en el llibre Why Nations Fail? The Origin of Power, Prosperity and Poverty.

L’obra ha sacsejat bona part del panorama intel·lectual occidental perquè, en el context de la crisi del deute, ofereix respostes als interrogants suscitats per la irracionalitat de la gestió política dels governs que segueixen disciplinadament el consens de Washington. I que enfonsa les societats capitalistes en el fang de la misèria.

Es tracta d’un llibre redactat al més pur estil dels best-sellers amb pretensions acadèmiques, i tot i això esdevindrà una de les obres més influents d’aquesta dècada. La seva virtut: oferir una explicació simple, mitjançant els mecanismes intel·lectuals hegelians d’establir lleis històriques capaces d’oferir un relat convincent. Segons els autors, a la pregunta “per què els països fracassen?” s’ofereix la responsabilitat de les elits dirigents en l’evolució de cada societat. Per il·lustrar-ho, els autors remeten a nombrosos exemples del passat. Un detall: l’ús recurrent a les elits castellanes que parasiten l’imperi americà, basant-se en una salvatge conquesta i explotació. En contraposició, els processos de colonització de Nord-amèrica i Austràlia des de societats igualitàries capaces d’imposar gestions més o menys democràtiques (i que, tanmateix, es degraden en la mesura que grups minoritaris amb interessos egoistes acaparen institucions i mecanismes de decisió).

Llegir més »

Múltiples protestes al Parlament contra els pressupostos de la misèria i antisocials, el 4 de desembre a Barcelona

El Parlament de Catalunya blindat pels quatre costats aquest 4 de desembre. És la imatge que s’ha donat abans, després i durant les mobilitzacions contra uns pressupostos de la Generalitat que segons les manifestants “consoliden les retallades en l’àmbit social i prioritzen el pagament dels interessos del deute”, una xifra que enguany ja se situa en 2600 milions d’euros.

La campanya Juntes Podem!, creada amb l’objectiu d’articular “la unitat d’acció de les lluites socials i sectorials de la ciutat de Barcelona i rodalies” –CUP, CGT, assemblees de barri, assemblea groga, entre d’altres–, ha convocat aquesta tarda una manifestació per denunciar el que han anomenat “pressupostos de la misèria”. En aquest sentit cal recordar que després dels diners destinats a sanitat (8.000 milions d’euros) i a educació (4.000 milions d’euros), en tercer lloc hi ha la prioritat de pagar els interessos del deute (2.600 milions d’euros), això sense encara saber com es pagarà el deute públic que a dia d’avui arriba als 59.000 milions d’euros –malgrat que el conjunt del deute és d’entre 80.000 i 100.000 milions d’euros–.

És per això que avui han fet una crida a desobeïr i han exigit al govern d’Artur Mas que no pagui a bancs i fons d’inversió “aquestes xifres astronòmiques que estan deixant les arques públiques del tot buides”. La manifestació ha començat a caminar davant la seu de Foment Nacional del Treball (patronal), ha recorregut la Via Laietana (des de la seu de CGT han desplegat una pancarta) i ha enfilat pel lateral de l’Estació de França fins el parc de la Ciutadella. Eren centenars de manifestants –uns 2.000 segons l’organització– seguits per un ostentós dispositiu de furgons policials.

A les portes del Parlament ja s’hi havien concentrat altres centenars de manifestants –més d’un miler segons l’organització–, convocats per la campanya “Aturem els pressupostos antisocials”, impulsada pel moviment veïnal (FAVB i CONFAVC) i amb el suport de CCOO, IAC, USTEC i EUiA, entre d’altres. També hi havia manifestants amb cartells del Procés Constituent. A les tanques que envoltaven l’hemicicle s’hi ha aplegat la gent que cridava contra el govern d’Artur Mas.

Un grup de Iaioflautes havia entrat feia una estona a l’hemicicle, on han aconseguit desplegar una pancarta i un cartell amb una estelada i el simbol del 99% –en referència a la República Catalana del 99%–. Han estat expulsats pel servei de seguretat de l’edifici, però abans han pogut entregar el manifest de l’acció a la presidenta Núria de Gispert.

També a la plaça de Sant Jaume aquesta tarda centenars de persones convocades per la Marea Roja contra les retallades en l’àmbit cultural han denunciat les dificultats que passa el sector. Entre d’altres reivindicacions han demanat un IVA cultural que passi de l’actual 21% fins a un 4%.

* Notícia publicada al web del setmanari Directa.

Llegir més »

Informe sobre el projecte de reforma de la Llei de Bases del Règim Local

El Gabinet Jurídic Confederal de la CGT ha elaborat un informe sobre el projecte de reforma de la Llei de Bases del Règim Local, a partir de l’esborrany aprovat el 26 de juliol de 2013, sota la denominació de Ley de Racionalización y Sostenibilidad de la Administración Local.

CONSIDERACIONS GENERALS

El 26 de Juliol de 2013 el Consell de Ministres va aprovar el Projecte de Llei de Racionalització i Sostenibílidad de l’Administració local, que reforma diversos articles de la Llei de Bases del Règim Local (1) i de la Llei d’Hisendes Locals (2). Aquesta reforma que ara inicia el seu tràmit parlamentari ha sofert nombrosos canvis des del primer text del que es va tenir coneixement. En l’últim text aprovat, s’han inclòs modificacions en diverses qüestions expressament esmentades en el Dictamen realitzat pel Consell d’Estat.

El nou art. 135 de la Constitució (3), que estableix el “s

Llegir més »

Si a les “nostres” empreses els va bé és a costa de la precarització i l’empobriment de milers de persones treballadores de diferents països

A l’estiu de 2012, Forbes va col·locar a l’empresari gallec Amancio Ortega com propietari d’una de les tres majors fortunes del món. La notícia va ser motiu d’orgull per a molts espanyols i espanyoles, que justifiquen la bona estrella del senyor Ortega repetint la lletania que han llegit en algun dels periòdics: es tracta d’un “empresari fet a si mateix” que recull els fruits d’haver treballat molt durant dècades. Però els mitjans majoritaris obliden a les costureres gallegues que durant dècades han aixecat les marques de Inditex treballant molt dur a canvi de salaris més aviat modests. Aquestes obreres, que moltes vegades treballaven en el seu propi domicili i fora de la legalitat, s’han anat quedant sense ocupació a mesura que Zara, Bershka, Stradi­varius i la resta de marques d’aquest grup empresarial han subcontractat tallers en països que oferien unes condicions “òptimes per a la indústria de la confecció”.

En els últims cinc anys, els casos d’explotació laboral, persecució sindical i vulneració de la llibertat d’associació s’han succeït a Bangla Desh i Cambotja. Aquests països paguen els salaris més baixos del món: a Bangla­desh el salari mig d’una obrera de la confecció se situa al voltant dels 34 euros mensuals, a Cambotja ronda els 60. Encara que aquestes xifres s’ajusten a la llei, tot just arriben per a cobrir els costos d’una nutrició digna. I no s’acaba aquí la llista de denúncies: tallers clandestins en Sao Paulo amb treball esclau, treballadores de la confecció explotades a Tànger, condicions al límit de la legalitat per a les persones que treballen en les botigues del Grup Inditex. Davant aquesta realitat, resulta evident que la fortuna d’Ortega es forja a costa de la precarització i l’empobriment de milers de persones treballadores.

Governs, empreses i mitjans de comunicació ens han fet creure que la internacionalització de les empreses espanyoles comporta el desenvolupament de les economies dels països receptors, ajudant a incrementar el nivell de vida de les persones que allí viuen. Fins i tot s’ha aprofitat la desarticulació de les polítiques públiques d’ajuda “al desenvolupament” per a impulsar a les transnacionals com actors de cooperació. Segons la seva teoria, en els països empobrits les multinacionals generaran un creixement econòmic que al seu torn originarà majors taxes d’ocupació, transferència tecnològica, desenvolupament del teixit local i ingressos per a l’Estat a través del pagament d’impostos.

En la pràctica, les empreses transnacionals vulneren de forma sistemàtica els drets humans, i són un dels principals responsables de l’empobriment de milions de persones en el món. D’això adonen els relators especials de Nacions Unides en drets dels pobles indígenes, habitatge, salut, alimentació o medi ambient, així com la sentència del Tribunal Permanent dels Pobles (Madrid, 2010) que fa referència a les operacions a Amèrica Llatina d’empreses espanyoles com Agbar, BBVA, San­tan­der, Endesa, Gas Natural Fenosa, Repsol i Telefònica.

Pes a Llatinoamèrica

Els resultats operatius d’aquestes corporacions tenen una alta dependència de la regió llatinoamericana: els de Telefònica depenen en un 60% d’Amèrica Llatina; el BBVA rep d’aquesta regió més de la meitat del que guanya. Les companyies de l’Ibex-35 són les que en plena crisi, el 2011, van tributar de mitjana el 11,6% dels seus beneficis i “recomanen” als diferents governs espanyols el rescat de la banca, les reformes laborals i de pensions, la privatització de la sanitat i la fractura del sistema educatiu.

Darrere d’aquesta actitud irresponsable s’ha d’assenyalar als seus propietaris, els accionistes. En 2010, el Banc Santander tenia com principals propietaris a grups financers d’origen nord-americà i europeus que sumaven un 51,35% de les accions. La família Botín posseïx un 0,8% del capital social del banc i, de facto, Emilio Botín actua com representant dels interessos d’aquests capitals internacionals. Prenent com referencia l’estructura accionarial dels deu valors més importants de l’Ibex-35, veiem que com a mínim un 24% del seu capital és propietat d’entitats financeres internacionals no espanyoles.

En el capitalisme espanyol, el poder està concentrat en molt poques mans: 47 persones espanyoles (cinc dones i 42 homes) controlen el 21,2% del poder de decisió dels consells d’administració de les empreses de l’Ibex-35. El president de La Caixa, Isidre Fainé, és conseller de quatre de les empreses participades per l’entitat: Telefònica, Repsol, Agbar i Abertis.

L’acumulació de capital per part de grans grups empresarials o de persones d’un determinat país no té res que veure amb el benestar de la ciutadania. Més aviat facilita una concentració de poder que permet a les elits globals controlar els espais de decisió política i els mitjans de desinformació de masses, presentant-se com filàntrops benefactors fets a si mateixos mentre segueixen enriquint-se sense límit a costa de l’empobriment i l’explotació de milers d’obreres i obrers en l’Estat espanyol i en el món.

* Article d’Albert Sales i Jesús Carrión publicat a la revista Diagonal.

Llegir més »

18,9 milions en subvencions per a la indústria militar catalana

Celia Castellano Aguilera | Setmanari Directa

La majoria de la població ho desconeix, però, a Catalunya, hi ha 35 empreses que dissenyen, fabriquen i distribueixen components i tecnologies per armament que acaba en mans d’exèrcits de tot el món. La petita indústria militar catalana, que dóna feina a 478 persones i factura 124 milions d’euros anuals, està subvencionada per la Generalitat, que entre el 2002 i el 2011 va abocar-hi 18,3 milions d’euros públics. Aquesta xifra s’enfila als 62,6 milions si tenim en compte les subvencions rebudes per Nissan, subministradora de vehicles de l’exèrcit espanyol.

Les dades van ser revelades el mes de juny per un informe de Pere Ortega, del Centre Delàs d’Estudis per la Pau. Ortega només va comptabilitzar les subvencions que van rebre les empreses ubicades a Catalunya –no es disposa de dades de les empreses espanyoles amb seu catalana– a través de la Direcció General d’Indústria –antiga Secretaria d’Indústria i Empresa– i el Centre d’Innovació i Desenvolupament Empresarials(CIDEM).

Llegir més »
Rànquing de les empreses dels PPCC amb més beneficis
Crisi

La meitat de les 40 empreses dels Països Catalans amb més guanys aprofiten la reforma laboral per fer acomiadaments, tot i els seus ingressos milionaris

10.000 MILIONS DE BENEFICIS EN PLENA CRISI

La meitat de les 40 empreses dels Països Catalans amb més guanys aprofiten la reforma laboral per fer acomiadaments, tot i els seus ingressos milionaris

Les quaranta empreses amb més beneficis dels Països Catalans van aconseguir 10.969 milions d’euros el 2010 enmig de la crisi econòmica. Aquestes companyies han tirat endavant la malmesa economia d’un país en fallida, fent de motor econòmic dels territoris on s’assenten, donant feina a milers de persones i empreses associades i proveïdores. Tot i els guanys milionaris, gairebé la meitat d’aquestes empreses líders ha aprofitat la reforma laboral per plantejar Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO) en els últims dos anys. L’objectiu és abaixar sous i reduir plantilles de treballadors per continuar sent, segons diuen, competitives en el nou context econòmic i poder afrontar un futur, encara molt incert, amb garanties.

Llegir més »

Manual d’Okupació

Aquest manual pretén acostar l’okupació a tota persona interessada a sortir del mercat immobiliari i gaudir d’un espai digne sense pagar ni un duro als que tracten de robar-nos la vida cada dia. El que cadascú faci amb aquesta informació serà jutjat únicament per la seva consciència-i, si s’escau, per un tribunal-, però, des de l’equip de redacció d’aquest manual fem una crida a la solidaritat de les persones que vulguin okupar – o ja ho estiguin fent- perquè donin suport als companys propers que puguin necessitar ajuda.

Llegir més »

Pressupostos de l’Estat 2014: Feminització de la pobresa i lluites dones treballadores

Els Pressupostos Generals del 2014, presentat pel PP al Congrés de l´Estat continua les mateixes polítiques de retallades de la despesa que afecten a totes les persones de la classe treballadora, especialment les dones. Amb aquests Pressupostos només augmenta el pagament del Deute que és ja d´un billó d´euros, el triple que abans de la crisi del 2008. L´altre Pressupost que augmenta és el militar, amb un augment de la despesa en investigació del 39,5%.

Llegir més »

Entrevista a Enric Duran i Giralt: “Contra el poder cal prioritzar l’autogestió i l’auto-organització”

Enric Duran i Giralt, un quixot de la utopia per a una nova societat

Enric Duran és un exemple. Un exemple de que podem. Un exemple de que cada un, cada grup, un sindicat minoritari, com el nostre, podem. I estem cridats a transformar el mon. Com? L’Enric utilitza les falles de l’enemic, i per tan cal conèixer bé l’enemic. I pensar en gran, sense por.

Enric Duran lluita pel impossible, una manera que esdevingui realitat. Té la força de creure en si mateix i tria crear ja un altre mon, enlloc d’anar a la contra. Una de les mentides de l’Estat és que una persona sola no pot fer res, un grup petit no pot fer res i una comunitat petita tampoc. Així estem Catalunya, sempre amb l’autoestima sota terra, menys últimament.

Sobre l’Enric Duran hi ha molta informació per Internet (bloc personal http://enricduran.cat/, Twitter, facebook, Viquipèdia). Les publicacions Crisi, Podem, Rebel·lem-nos, la Cooperativa Integral Catalana, i el seu llibre “Abolim la banca”.

– Abolirem la banca?

Llegir més »

Les 25 fortunes catalanes més grans acumulen un capital de 25.300 milions d’euros

La revista Forbes situa en 25.300 milions el patrimoni total dels empresaris més adinerats del país

La família propietària de Mango lidera el rànquing català

Vint-i-cinc de les 100 persones més riques de l’Estat espanyol són catalans i acumulen un capital de 25.300 milions, segons la llista de les majors fortunes que elabora cada any la revista nord-americana Forbes i que publica en el seu últim número. Malgrat compartir el mateix nombre de rics amb la Comunitat de Madrid, el valor del capital que Forbes atorga a aquests últims és de 34.250 milions, gairebé 9.000 milions més que el que tenen els més acabalats d’entre els catalans.

Llegir més »

EPA: Que no us enganyin. L’atur baixa però no perquè es creï ocupació sinó perquè desapareix població

Ja tenim la dada de l’atur de l’EPA ( Enquesta de la població activa ), l’únic indicador fiable per mesurar la situació de la desocupació al nostre país. Les notícies són aparentment bones. El atur ha baixat en 72.800 persones en el tercer trimestre respecte al trimestre anterior, un 1,2% menys, situant-se el nombre total de desocupats en 5.904.700 persones.

Llegir més »