Hipótesis democracia
Quince tesis para la revolución anunciada
Emmanuel Rodríguez López
Traficantes de sueños, 2013, 370 pàg.
La 2a Fira d’Economia Social i Solidària de Catalunya es celebrarà els propers 26 i 27 d’octubre al barri de Sant Andreu de Barcelona, al recinte de Fabra i Coats (com arribar-hi), organitzada per la Xarxa d’Economia Solidària de Catalunya.
La Fira d’Economia Social i Solidària pretén ser un espai de trobada entre totes les persones i entitats que volem construir una altra economia basada en la solidaritat, la democràcia, l’equitat i que és respectuosa amb les persones, el medi ambient i el territori. La Fira s’organitza en diferents eixos temàtics que volen demostrar que la major part de les necessitats de la vida es poden resoldre sense sortir de l’economia solidària.
Mentre la població civil sempre és la víctima principal de qualsevol guerra, els conflictes bèl·lics serveixen per augmentar els beneficis de la indústria militar, que veu créixer les seves vendes i el preu de les seves accions. La perspectiva d’una intervenció occidental contra el règim d’Al-Assad va disparar l’expectativa de negoci d’alguns dels gegants d’un sector que gasta milions d’euros per pressionar els governs, els seus clients principals arreu del món
Les quinze companyies armamentístiques més grans del món, entre les quals hi ha gegants com les nord-americanes Lockheed Martin, Boeing, General Dynamics o Raytheon, la britànica BAE Systems o l’europea EADS, van amassar uns beneficis d’11.953,74 milions d’euros durant el primers sis mesos de 2013, gairebé mil milions més que durant el mateix període de l’any precedent, fet que suposa un increment dels números verds del 9%. La indústria militar mundial factura més de 300.000 milions d’euros anuals en vendes, fonamentalment gràcies a les adquisicions que fan els governs d’arreu del planeta per proveir els seus exèrcits. Una intervenció armada a gran escala acostuma a beneficiar el sector, ja que, posteriorment, les forces armades que hi han participat augmenten la seva comanda d’armament per reposar el que han emprat durant l’atac.
Creat el 1945, el Fons Monetari Internacional afirma que té per objectiu “fomentar la cooperació monetària internacional, afiançar l’estabilitat financera, facilitar el comerç internacional, promoure una ocupació elevada i un creixement econòmic sostenible i reduir la pobresa arreu del món”. La realitat, però, és ben diferent. Tot i tractar-se d’un organisme públic internacional, el model de finançament i de votació dins de l’entitat ha fet que l’FMI s’hagi erigit com uns dels principals actors en el procés d’imposició del neoliberalisme. Oferim a continuació una radiografia de la institució que està al darrere de les receptes d’austeritat i retallades que han patit diversos països europeus des de l’esclat de l’actual crisi econòmica.
L’economista Bibiana Medialdea ha coordinat el llibre Què fem amb el deute , una obra col·lectiva que analitza l’actual crisi de deute espanyol. En aquesta entrevista repassem alguns assumptes sobre els quals aprofundeix el llibre: com es va originar el sobreendeutament (públic i privat), qui són els creditors, i sobretot, què fer davant d’un problema que escanya l’economia i ens deixa en mans dels creditors i la troica. Medialdea i la resta d’autors (Ignacio Álvarez, Iolanda Fresnillo, Joan Laborda i Oscar Ugarteche) assumeixen que el deute és impagable i conduirà a una quitació, per la qual cosa el debat no és pagar o no pagar, sinó qui suporta el cost de la seva reestructuració, i com aconseguir que aquesta es faci mitjançant una decisió democràtica. Parlem amb ella de la proposta d’una auditoria ciutadana, i de les experiències en altres països que també van patir crisi de deute.
Al febrer de 2013, el setmanari britànic The Economist publicava un article sota el títol ” les finances offshore, supervivents de la tempesta ” (1), on sostenia que els coneguts paradisos fiscals han patit recentment durs atacs però han mostrat una desconcertant resistència davant les mesures dràstiques imposades des de l’exterior. Amb la hipèrbole de “durs atacs” i “mesures dràstiques” al·ludia sobretot als mediàtics acords del G-20 abril 2009 a Londres , que van servir als governants per proclamar la desaparició dels paradisos fiscals, encara que van ser una simple cortina de fum que amagava la incapacitat dels principals governants del món per resoldre els problemes dels mercats financers globals, opacs i incontrolats, on s’insereixen els països i territoris considerats paradisos fiscals, fins a l’extrem d’haver contribuït a la crisi (2).
Després de la jornada del passat 8 de juny “Per un canvi de model cap a la sobirania energètica”, i amb la intenció de seguir en la construcció col·lectiva d’un front polític de transformació en el camp de l’energia, us convidem a participar en la segona jornada, el proper dissabte 5 octubre, amb el títol “Cap a la construcció d’una futura xarxa per la sobirania energètica”.
Ara més que mai, aquesta proposta pren sentit. L’oligopoli energètic espanyol, ha segrestat i perpetuat un model addicte als combustibles fòssils; l’ofensiva de la reforma elèctrica del Partit Popular del passat mes de juliol, que posa en risc el futur de les renovables i de l’autoconsum; el preocupant creixement de la pobresa energètica; i com a contrapunt, el recent anunci de desestimació del fracking en territori català, mercès a la pressió exercida per la Plataforma Aturem el Fracking; ens donen indicis suficients i ens esperonen a construir aquest front polític des d’on articular sinèrgies entre un gran nombre de persones, grups i moviments.
Un 11% s’ha encarit la llum des del gener del 2012 fins ara, augment que només aquest any ha estat del 4,5%.
L’Autoritat Bancària Europea (EBA) integrada pels Presidents dels principals Bancs Centrals i el Banc Central Europeu, ha emès el seu primer informe sobre Retribucions de l’Alta Direcció bancària europea, a fi de traslladar una major transparència sobre el sistema financer a la ciutadania i protegir les seves actuals “recomanacions” que les Retribucions d’aquestes persones es deslliguin dels resultats immediats i es topin els seus bonus.
Encara que la veritat és que des que es van enunciar aquestes intencions, l’Alta Direcció del Sistema Financer europeu està basculant una part important de les seves anteriors Retribucions Variables cap a la seva Retribució Fixa, pel que, en la pràctica, el Salari Total real d’aquestes 3.426 persones continua sent estratosfèric si ho comparem amb el normal entre la ciutadania.
A l’estat espanyol són 125 persones les que integren l’Alta Direcció bancària, només per darrere de Gran Bretanya, França i Alemanya, però si mirem la mitjana retributiva, els Directius bancaris espanyols estan al capdavant amb 2,44 MM € per persona en 2011 i això sense descomptar l’efecte dels topalls establerts en les entitats intervingudes.
És més, 6 mesos abans del rescat bancari espanyol per import de 41.300 MM €, la cúpula directiva bancària incrementava la seva Retribució mitja un 8% en 2011, mentre els executius alemanys lai van baixar en la mateixa data un – 6,7%, els francesos un -11% i els italians un -21%. Això en un moment de caiguda lliure del valor borsari dels Bancs espanyols amb una reculada del 30% en el seu valor mig en el mateix període.
I és que quan es parla de “millorar la competitivitat” s’associa immediatament amb l’abaratiment dels costos fixos salarials de la plantilla plana; però la veritat és que un crèdit a Espanya a una Pyme resulta el doble de car que el mateix a Alemanya i això sense correccions comparatives sobre els seus PIB i la seva Renda per càpita, tan allunyades entre ambdós estats. I és que la Banca espanyola té els marges bruts financers més alts de la UE. És a dir, el diferencial entre el que paguen per l’estalvi i el que cobren per prestar-lo .Això sí que és un pal a la roda de la tan esmentada competitivitat!!
No és casualitat que l’IBEX35 presenti també en plena “crisi”, la millor rendibilitat per dividend del conjunt de les seves empreses, en tota la UE. De fet, el màxim històric de retribució a l’accionista de l’IBEX es va produir el 2009 amb 33.900 MM € pagats al “capital”. Aquesta xifra gairebé idèntica es va donar en l’any 2011, a mesos del “rescat” bancari. I és que entre l’any 2000 i el 2007 (inici de la crisi) els dividends de les cotitzades espanyoles van créixer gairebé 5 vegades en 8 anys.
No sembla que els assalariats subjectes a Negociació Col·lectiva hagin viscut per sobre de les seves possibilitats, sinó més aviat la casta directiva i el “capital” amb la bonança espanyola.
L’estructura de capital de les empreses espanyoles de l’IBEX, en creixement meteòric d’entrada de diners estrangers en “la bonança”, és el motiu pel que es produeix en elles una dedicació major del benefici anual obtingut, al pagament insostenible al seu Capital.
De fet, durant els anys que portem de “crisis” la mitjana dels beneficis destinats a remunerar al capital ha estat del 75%, quan en l’any 2007 va ser del 70%. Només així es pot entendre que, per exemple, per a 2013, Bancs com el Santander anunciïn un increment del seu dividend del 5% o el seu manteniment per part del BBVA, mentre el seu compte de resultats continua amb beneficis a la baixa des de fa 5 anys.
Que el dividend s’aboni en efectiu o sigui en accions, resulta tan sols una mesura “aparent” que comporta a més una menor recaptació fiscal en aquests anys de reducció pressupostària de l’Estat.
Setembre-2013.
“El sindicalisme no qüestiona el model, participa de la lògica productivista i desarrollista com condició del benefici, el qual al seu torn determina la condició de l’ocupació i sustenta un discurs “lògic racional”: un model de desenvolupament sostenible”
El sindicalisme, com part i actor en la construcció de les relacions socials -no només en les de producció i reproducció- assumeix el pensament racionalista i assumeix la lògica del progrés, és a dir, aquesta lògica del desenvolupament sense fi, basat en la utopia de que “el futur sempre serà necessàriament millor”.
L’increment del benefici empresarial o la taxa de benefici del capital en cada període històric d’acumulació, s’ha convertit en la condició del creixement econòmic, doncs avui existeix consens social molt ampli (empresaris, agents socials, institucions polítiques) sobre que s’ha d’invertir en polítiques que afavoreixin la competitivitat.
La competitivitat en una economia tan globalitzada i absolutament financiaritzada, ho “sosté tot”: deslocalitzacions de capitals, regulacions d’ocupació, treball cada vegada més indecent per a milions i milions de persones, exèrcit de mà d’obra en reserva i no utilitzada cada vegada més nombrós, saqueig a través de l’apropiació (patents) dels recursos essencials per a la vida, terra, llavors, energia, absències de drets humans en totes les seves relacions.
El problema és d’origen, doncs els conflictes es generen i es gestionen dintre dels límits del primigeni objectiu del capital, que no és altre que perpetuar-se, així hagi de mutar “cent vegades”, com de fet ho ha fet al llarg de la seva història.
El triomf del mercat i de la lògica econòmica liberalitzadora condueix a la racionalitat, i en conseqüència la “utopia del progrés”, es materialitza. És com un somni, que igual que el “paradís cristià” al final d’una vida d’acord amb els designis de “déu”, apareixerà en cada persona.
El petit problema de seguir aquesta “litúrgia de la racionalitat” és que ens ha conduït al “salvi’s
Això suposa que el 34,5% dels catalans seran pobres si no és corregeixen les Polítiques de contenció de la despesa.
L’ONG calcula que el 42% dels espanyols serà pobre si tot continua igual. Afirma que Espanya és el quart país més desigual d’Europa, per davant de Grècia i per darrere de Letònia, Bulgària i Portugal.
Des de l’any 2008 al 2012, el sector financer ha rebut 230.415.000 d’euros en ajudes públiques. Això equival a més del 23% del PIB i és el major suport públic que ha rebut un sector en tota la història de l’estat espanyol. Això és el que s’anomena capitalisme d’amiguets, que ens emportem els beneficis quan vénen ben donades i recorrem al sector públic quan hi ha crisi.
La Campanya Roba Neta – SETEM ha presentat l’informe ‘Passeu per caixa’ amb una ‘flash mob’ davant del Carrefour de les Rambles de Barcelona. Prop de 40 persones s’han desprès de les seves targetes de supermercat, com a protesta per l’explotació laboral que s’amaga darrera es la roba que venen.
Els autors repassen l’informe staff fins el 2018 que acaba de publicar el personal del Fons Monetari Internacional sobre la situació econòmica espanyola i les exigències d’aquest organisme.
Espanya 2018. No és el títol d’una apocalíptica pel·lícula de ciència ficció. És el negre futur que ens ofereix el Fons Monetari Internacional (FMI) en el seu recent informe anual dedicat a l’Estat espanyol. Després d’unes retallades brutals que ens han empobrit massivament, una reforma laboral i una altra de pensions sota la seva pressió, aquesta institució financera internacional radicada a Washington ens recomana més austeritat.
El resultat, segons les seves pròpies previsions, serà més deute, atur, i molta pobresa. En l’Informe del staff, que es va fer públic a principis d’agost de 2013, el FMI planteja desballestar l’Estat del benestar. Això és: Reformar el sistema de pensions, “revisar les despeses de serveis clau com l’educació i la sanitat”, pujar IVA i impostos especials, aprimar l’administració pública en els seus diferents nivells…
A més proposa, en un país amb un atur oficial del 26,3 % de la població activa i amb uns riscos de pobresa i exclusió social disparats, rebaixar els salaris de les/els treballadors un 10% en dos anys. La mesura permetria, segons el Fons, reduir l’atur entre sis i set punts percentuals fins a 2016, disminuir el dèficit i augmentar el PIB. Es nota que si el FMI compleix les seves previsions –una cosa que gairebé mai passa, ja que periòdicament revisa les seves previsions anteriors fins a equivocar-se de nou– ens duria a un 20% d’atur, una taxa que no és per a llençar coets.
Aquest que acabem d’esmentar seria l’escenari més optimista que el FMI ens pot oferir, amb la condició d’accelerar les seves receptes de misèria. El propi Fons reconeix el desastre que ens espera després de quatre anys aplicant servilment les seves receptes i amb un Govern del conservador i corrupte PP amatent a dur els ajustaments a les seves últimes conseqüències, caigui qui caigui. Les estimacions fins a 2018 del Fons Monetari Internacional per a Espanya mostren un panorama de “debilitat perllongada” en el qual l’atur segueix en el 27% el 2014 i supera el 25% el 2018; i en el qual el deute públic es dispara al 106% del PIB sense que el deute privat baixi del 236% del PIB en els pròxims cinc anys.
Al mateix temps, també admet que podria donar-se un escenari a la baixa en el qual s’entrés en una “espiral macro-financera negativa”, que ens duria a nivells elevats de deute públic i privat, en el qual el PIB no fos positiu fins al 2017 i en el qual l’atur seguís per sobre del 27% en un “futur previsible”. A més de grans contradiccions, el FMI en el seu Informe no juga net, al no comptabilitzar el dèficit fiscal en tota la seva amplitud, això és, incloent el caríssim rescat públic a la banca espanyola, que el propi informe xifra en 246.441 milions d’euros.
Olli Rehn avisa que properament avaluaran en detall la reforma laboral espanyola
La proposta de rebaixar els salaris un 10% va rebre el suport de la Comissió Europea (CE) en la veu del seu vicepresident econòmic, Olli Rehn, qui cobra 22.963,55 euros al mes, a més d’un complement per a despeses de 911,38 euros, sense incloure despeses de desplaçament, que són reemborsades.
Per una vegada, Govern, partits polítics i sindicats (alguns d’ells havien pactat la reforma laboral exigida pel FMI i signat el Memorandum d’Enteniment) van expressar la seva oposició a aquesta proposta, però Olli Rehn va tornar al socors del FMI i va escriure sense vergonya, el 6 d’agost, que “aquells que rebutgin de forma instantània (la proposta de baixar salaris) carregaran sobre els seus muscles l’enorme responsabilitat del cost social i humà”. Així, el senyor Olli Rehn, amb un toc de paternalisme, ens infon un sentiment de culpa. No obstant això, molta gent a Espanya pensa que la culpa de l’enorme “cost social i humà” la tenen en primer lloc la seva organització, la Comissió Europea, el FMI i el Govern submís de l’Estat espanyol.
El suggeriment del Fons d’aprofundir la reforma laboral engegada el 2012, busca que les empreses puguin tenir més flexibilitat per a oferir reduccions de jornada i salaris. Com diu Rehn en la seva carta ja esmentada, “el mes que ve avaluarem en detall la reforma laboral espanyola de 2012”. Tot per a alleugerir les indemnitzacions per acomiadament i facilitar els ERO, com exigiria el FMI al Govern de Yorgos Papandreu en un primer memoràndum de 2010 per a Grècia, país on les retallades de salaris no van aconseguir reduir l’atur sinó tot el contrari.
Els manaments del FMI, pilars centrals del capitalisme sense fronteres
No hem de sorprendre’ns de tal recomanació del FMI, ni tampoc que hi doni suport la Comissió Europea. De fet, cada any, en aplicació de l’article IV dels seus estatuts, una missió del Fons visita a les autoritats dels països membres i distribueix les seves recomanacions, la qual cosa els permet seguir més de prop les polítiques econòmiques aplicades pels respectius governs i influir sobre ells.
Les seves recomanacions, que constitueixen condicions als seus préstecs o assessorament, continuen sent les mateixes des de fa dècades: Reducció o congelació dels salaris, reducció de les pensions de jubilació, privatització de les empreses públiques, retallades en sanitat, educació i protecció social… En fi, tot el que permet afeblir el fràgil estat del benestar, destruir la sobirania del país per a sotmetre’s
L’actual estructura del mercat de treball és producte de normes –lleis– generades i creades per persones molt concretes.
Hauran mort les classes socials i s’haurà diluït la dependència de la relació salarial de la majoria social, i no ens hem assabentat? Serà per això que el capitalisme no necessiti en el sud d’Europa de milions i milions d’ocupacions? Des de la Comissió Europea se sosté que cal refundar el model de capitalisme sobre la base d’un nou model productiu, de formació professional-educacional i un ampli model de “protecció social”. On es troba llavors la quadratura del cercle? Per què l’economia espanyola manté improductius a més de sis milions de persones?
L’explicació més política l’hem de buscar en el model de relacions laborals –i per tant socials–, imperant des de la meitat dels ‘70 fruit de l’adaptació a un capitalisme competitiu, globalitzat i modern: flexibilitat en la contractació individual i en la concertació col·lectiva, llibertat de donar per acabat el contracte de treball sense tutela judicial, i retallada de les polítiques protectores davant atur. És la famosa “flexiseguretat” del Tractat de Lisboa, avui rebregada autoritàriament en l’últim Pacte Fiscal.
A l’Estat espanyol, l’atur defineix el nostre mercat de treball, simbolitza la crisi econòmica i, a causa de la rapidesa en la destrucció d’ocupació, força la ‘societat’ a la perplexitat. L’atur impedeix, si més no, una mirada lúcida sobre les causes d’aquesta destrucció. D’aquí la incapacitat per a analitzar el perquè es va generar la mateixa quantitat d’ocupació en el període llarg de creixement –uns deu anys 98/07–, que ara s’ha destruït en aquests gairebé 6 anys de crisis-estafa.
Davant tal perplexitat i davant la seriosa deterioració de les condicions de vida, sobretot dels milions de persones que perden rendes salarials i rendes de protecció, les respostes que es configuren, totes elles, incideixen en una sola direcció: l’obligada i autoritària flexibilització del contracte, convertir al treballador en mer cost variable. No és sinó una manera de que actuï com mercaderia nua de drets, prenyada de “productivitat”. I que les retallades de despesa social per a situacions d’atur i per al retir de la vida activa –les pensions– actuïn com variable depenent d’aquesta salarització primigènia.
L’actual estructura del mercat de treball no és producte de la “casualitat o de les conjuntures econòmiques”. Tampoc ho és de les lleis del mercat reconvertides en lleis inexorables. És un producte de normes –lleis– generades i creades per persones molt concretes. Lleis aplicades amb “mà de ferro” per institucions de justícia i ordre –judicatures en tots els ordres: laboral, civil i penal–.
La constitució d’aquest ordre social en el terreny laboral s’expressa en els denominats “models de relacions laborals”. Model de relacions laborals que ha assolit ‘normalitzar’ la impunitat dels responsables de la violència sistèmica més greu de les últimes dècades: la dels actes privats empresarials, siguin aquests públics, semi-públics, de Pymes o de multinacionals, que no només priven a milions de persones assalariades del seu estatut de treballador/a i de l’ocupació –i drets–, sinó que, alhora, els impedeix l’acció lliure de no treballar assalariadament. Doncs se’ls neguen rendes bàsiques o salari social suficient per a una vida digna i plena i, a més, se’ls despulla dels seus drets de ciutadania.
El debat fals sobre els “costos laborals i socials”, sobre la plena “ocupació”, eludeix l’origen del problema: empresaris, governs i sindicats majoritaris han construït, consentit i implantat totes les polítiques econòmiques i socials, basades en la reducció del preu del treball i la pèrdua de drets laborals, de llibertats sindicals i socials. El fals debat fa desaparèixer del debat social el veritable problema: el d’abolir, avui i aquí, el treball assalariat. La solució no és la plena ocupació, i molt menys ara que almenys una gran part de les consciències ha constatat les conseqüències mediambientals i en les maneres de relacionar-nos, de consumir-nos i de destruir-nos.
A més, el model capitalista no necessita de milions d’ocupacions que ell mateix ha desnonat, per a la recuperació de les seves taxes de benefici. Avui l’empresariat, els banquers, els seus economistes i els executius de qualsevol organisme, se saben per sobre de la justícia i la seva impunitat és gairebé total. D’això va aquest debat de l’ocupació avui.
* Desiderio Martín és membre del Gabinet Confederal d’Estudis de la CGT. Article publicat al núm.200 de la revista Diagonal.
El Govern espanyol ha reduït de 41 a cinc els contractes laborals. Fa uns dies, el president de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarial (CEOE),
Joan Rosell, advocava per aquesta reforma i demanava el suport polític que arriba aquest dijous de mà de la ministra d’Ocupació i Seguretat Social, Fátima Báñez.
La titular ha comparegut aquest dijous al Congrés per fer balanç del primer any de la reforma laboral. I en la seva intervenció, ha posat sobre la taula el nou esquema contractual espanyol. Els nous models “Actualment hi ha 41 formularis i un complex sistema de bonificacions, un problema que resoldrem d’aquí a poc temps”, ha assegurat Báñez.
La ministra ha precisat que els nous contractes seran de tipus indefinit, temporal, de relleu, de pràctiques i de formació i aprenentatge. La ministra també ha anunciat una millora de la Llei d’Ocupació en matèria d’incentius de contractació en un únic text legal. Segons la seva opinió, la mesura “evitarà la dispersió normativa actual i facilitarà el coneixement exacte dels mateixos als subjectes de la relació laboral”. Contractació i seguretat
L’objectiu, ha recalcat, és “facilitar la contractació i donar seguretat jurídica al treballador” , així com mantenir els incentius existents presentant-los de forma més clara en un model mésúnic.
El Vaticà, el destí preferit per blanquejar diners per davant de països com Suïssa i Les Bahames
El Vaticà està en el ‘top ten’ de països favorits per blanquejar diners. Així ho assegura la xarxa Voltaire, organització internacional amb seu a París, les dades les publica Noticiacristiana.com
Segons aquest col·lectiu, tal com recull Elplural.com, el petit estat europeu en què resideix el Papa ocupa el vuitè lloc en aquest llistat de destinacions preferides per a ‘rentar’ diners per davant de Suïssa o Bahames. Així mateix, supera altres nacions com Liechtenstein i República de Maurici.
I és que, “el valor internacional del Vaticà amagat per empreses establertes en paradisos fiscals supera un bilió i mig milions en l’actualitat”. Un ‘honor’, el d’estar en aquest ‘top ten’, que coincideix amb les investigacions que en els últims anys s’han obert a aquest petit estat del vell continent i alguns dels seus organismes. Així, Elplural.com recorda que l’Institut per a les Obres de Religió (IOR), conegut com Ban del Vaticà, va ser investigat el 2010 per la Justícia italiana per ‘rentat’ de diners.
Fins i tot, la Fiscalia va congelar 23 milions d’euros utilitzats “en operacions irregulars”. Un any després aquests fons van ser desbloquejats, encara que la investigació continua. Des del Departament d’Estat dels EUA es va incloure l’any passat al Vaticà entre els països considerats “un centre potencial de rentat de diners”. I és que, en 2012, i davant “els grans volums de moneda internacional que passen per la Santa Seu, és un sistema que es torna vulnerable com un centre potencial de rentat de diners”.
Si avui dia es produeix menjar per a 12.000 milions de persones, segons dades de la FAO, i al planeta n’habiten 7.000 milions, la pregunta seria per què una de cada set persones al món passa gana. L’associació entre països en vies de desenvolupament i inseguretat alimentària és molt habitual per justificar que el creixent augment de la població no permet un repartiment equitatiu dels aliments. En canvi, la sobirania alimentària aposta per dotar d’eines i solucions a escala local. Malgrat les advertències dels organismes especialitzats i d’organitzacions i moviments socials, els processos internacionals poques vegades exploren les causes reals de la pobresa així com les formes d’afrontar-les.
En una situació econòmica insostenible i una profunda crisi de legitimitat, entrevistem a l’autor d’un assaig imprescindible per a comprendre la conjuntura.
Hipòtesi democràcia és un llibre oportú ara que es demana un canvi de Govern. Com entendre la corrupció? Com és la crisi del règim del 78?
L’actual crisi, i, sobretot, la fase en la qual estem de crisi institucional, la crisi del règim, s’ha d’entendre amb una única paraula que pot ser ‘desbandada’. Això vol dir fragmentació completa del bloc de poder i baralla entre els diferents segments, entre els diferents sectors de les elits, davant una situació en la qual no hi ha una intel·ligència col·lectiva, estratègica, que sigui capaç de pensar en termes de recuperació de la legitimitat.
Llegit això, hem d’entendre una doble clau: la primera és que aquesta crisi és impensable sense el 15M, moviment que trenca els llargs consensos que s’havien establert des de la Transició. Aquesta crisi de representació era llarga, però el que fa el 15M és treure-la a la llum en termes polítics, o sigui, trencar definitivament el que fins a aquest moment era una carcassa que, encara que feble i podrida per dintre, se sostenia. La segona és que aquesta crisi institucional, que obre el 15M i que està recolzada en una crisi econòmica completa, s’accentua a causa de la pròpia inèrcia del règim.
És una situació en la qual cadascuna de les diferents faccions que componen la classe política i els mitjans de comunicació opera pràcticament pel seu compte: IU amb posicions electoralistes, la cúpula del PSOE jugant a una sort de normalització en un futur, el PP a punt de trencar-se, El Mundo cavalcant sobre la crisi del PP, etc.
L’oligarquia és incapaç de mantenir la seva capacitat de tancar files i que això no surti a la llum. Què és el que ens permet pensar? Que aquesta crisi institucional l’hem de llegir com una victòria o com un resultat del 15M i del cicle de moviments obert, i per tant no solament com una degeneració del règim. El repte que se’ns planteja és com convertir aquesta crisi institucional en el terreny polític d’una radicalització democràtica i és aquí on els interrogants són enormes.
– El llibre planteja la possibilitat d’una revolució, quins són aquestes possibilitats obertes?
El primer és entendre que hem fet caricatura de les velles tradicions d’esquerra, que són plurals, amb moltes heterodòxies, amb una diversitat increïble. Per això també som tan poc inclinats a parlar de revolució, perquè la identifiquem amb “la revolució” socialista, comunista, etc. No obstant això en el segle XIX fins i tot part del XX es parlava de “revolucions‘’, revolucions democràtiques, que indicaven la insolvència d’un determinat règim, d’una organització del poder i de l’organització social, i per tant una necessària substitució d’aquest règim i de les classes dirigents que ho sostenien.
El que ens hem de plantejar ara no és que sigui una opció ideològica, sinó que és una opció obligada perquè no hi ha cap possibilitat d’interlocució amb els poders instituïts, no hi ha cap possibilitat de reforma. Aquesta és la novetat. Revolució és un canvi de règim en el qual el 1% que ara dirigeix permeti a aquest 99% tenir una quota de poder moltíssim major de la que té ara.
Quaranta anys després que Salvador Allende denunciés al poder corporatiu davant l’Assemblea de les Nacions Unides, en tot el planeta, treballant de forma coordinada o paral·lela, de múltiples maneres, i en un gran nombre de sectors, milions d’éssers humans estan immersos en processos de lluita davant la injustícia social i ambiental generada pel sistema. Defensen els territoris, les llavors, l’aigua, els boscos, l’alimentació, la biodiversitat, la salut, la cultura, etc., de l’agressió de les empreses transnacionals, que expandeixen el seu poder mitjançant l’acumulació “per desposesión”.
L’informe Impunidad S.A.
Només dos de cada deu espanyols menors de 30 anys han pogut emancipar dels seus pares
Els ingressos mínims necessaris per comprar un habitatge lliure superen el 80% del sou mitjà d’un jove d’entre 16 i 29 anys.
“L’oligarquia financera té al seu servei a tot un seguit de funcionaris: els caps d’Estat”
“Cal una revolució. No cal penjar ningú, sinó que cal un canvi radical d’orientació “
Corria l’any 2001 quan l’economista Serge Latouche li va tocar moderar un debat organitzat per la Unesco. A la taula, a la seva esquerra, recorda, estava assegut l’activista antiglobalització José Bové, i més enllà, el pensador austríac Ivan Illich. Aleshores, Latouche ja havia pogut comprovar sobre el terreny, al continent africà, els efectes que la occidentalització produïa sobre l’anomenat Tercer Món.
La Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE), ha presentat al Govern una sèrie de propostes per a sortir de la crisi. La setmana passada es va conèixer que plantejava la possibilitat que l’empresari pugui acomiadar a qui vulgui sense avisar-lo, o canviar el seu contracte a temps complet per un altre a temps parcial d’un dia per a un altre i que, quan sigui acomiadat, l’empleat no tingui ‘tantes facilitats’ per a denunciar-lo.
Avui s’ha sabut que també advoca per un canvi en el sistema de les pensions de viudetat. La patronal dels empresaris vol que les cotitzacions dels empresaris i treballadors deixin de finançar-les i canviar el seu caràcter “contributiu a no contributiu” , és a dir, limitar-les a persones que no tenen recursos suficients que no hagin cotitzat el temps suficient.
El parany de la Reforma Elèctrica
Des que es va publicar el RDL 9/2013 més conegut com la Reforma Elèctrica, van sortint a la llum cada vegada més aspectes que indicarien que s’ha produït un frau massiu en el sistema elèctric espanyol, un sistema regulat. L’objectiu d’aquest decret és aturar el que s’anomena Dèficit Tarifari, iniciat per Josep Piqué a l’any 2000 i donar estabilitat al sistema elèctric espanyol i evitar una escalada de preusen la tarifa elèctrica.
Alguns dels aliments bàsics en la dieta com les patates, els olis i la fruita fresca han registrat un increment dels seus preus en l’últim any molt superior a la mitjana, una pujada que en el cas de la patata i els seus preparats ha sobrepassat el 37%.
Els olis i els greixos eren al juliol un 23,9% més cars que en un any abans, mentre que el preu de la fruita fresca es va incrementar el 22,2%, d’acord amb les últimes dades de preus de consum de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), que mostren que la taxa d’inflació en aquests mateixos dotze mesos va ser del 1,8%.
La següent pujada interanual va ser la de la fruita en conserva i els fruits secs, que es van encarir un 4,4%, una xifra molt menys que les anteriors, però mésdel doble de la taxa d’inflació.
