Més pobres, més solidaris
Les iniciatives solidàries privades augmenten davant les retallades de les administracions
Ciutadans sense recursos fan cua per recollir el sopar calent que BarcelonActua els ofereix cada dijous a la Rambla del Raval (Carmen Secanella):
Leopoldo Gallego té 57 anys i és pintor. O més aviat, era. Ara, ésun “s
Introducció
La necessitat de reflexionar sobre la realitat social, política i laboral, ens obliga moral i ideològicament, a oferir alternatives d’organització i mobilització, per a transformar l’estat actual de les coses.
Que les persones, al despertar-se cada matí, deixin de sentir l’angoixa sobre què és el que els oferirà el dia, interioritzant la seva possibilitat de perdre l’ocupació, que la seva jornada sigui reduïda o que el seu salari sigui segrestat i, a més que pugui ser el pròxim o la pròxima, que sumarà una desena a les estadístiques fatídiques d’aquesta economia de guerra, bé en el seu habitatge, en la seva salut o en la possibilitat certa que els seus fills i filles, puguin ser exclosos del sistema educatiu.
Un clarificador i instructiu article sobre la situació en aquell país realitzat per un company del sindicat llibertari grec ESE. D’utilitat per a reflexionar sobre la possible evolució de la crisi a l’Estat espanyol.
La desocupació marca un nou màxim històric mentre les llars amb tots els membres sense feina ja són el 22%.
Que les bones notícies econòmiques no abundin no justifica ens posem a crear-les a la desesperada. Les interpretacions confuses de les xifres d’enquestes i estudis impulsen a molta gent a dir allò de “els polítics i els periodistes fan amb les estadístiques el que volen”, i els resultats de l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de 2012 de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) ja han sortit de les oficines de tan insigne institució amb mal peu a través d’una nota de premsa que convida a treure conclusions, i en conseqüència titulars de premsa, manifestament erronis.
El debat sobre la independència a Catalunya ha eclipsat la resta d’informacions i està monopolitzant la precampanya electoral. Els greus problemes socials que pateixen milers de catalans han quedat relegats a un segon pla, una situació que afavoreix al PP i sobretot a CiU, les dues formacions que des del Govern central i la Generalitat han liderat les retallades socials més dràstiques des de la transició .
El comitè de vaga de Terrassa convoca el “Sopar del pobre 2012” aquest divendres 26 d’octubre.
Aquest acte reivindicatiu és fa en protesta per la realització de la Celebració del sopar de la Nit de l’Empresari, un acte presidit per Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya, en el transcurs del qual tindrà lloc el lliurament de la 18a Edició dels Reconeixements Cecot al Progrés Empresarial, 16è premi a la Creació de Valor Social de l’Obra Social d’Unnim Caixa i BBVA, 13a edició del premi Egarsat, SP a la Prevenció en Riscos Laborals, el premi a la Formació i Gestió del Talent de Nationale Suisse, el Reconeixement a la Innovació patrocinat per HP.
El darrer informe trimestral sobre ocupació i situació social de la Comissió Europea alerta sobre les males perspectives que tenen els joves europeus i sobre l’augment de la pobresa infantil.
La Comissió Europea va donar a conèixer el passat 28 de setembre l’informe sobre ocupació i situació social del segon trimestre de 2012 que revela que l’atur a Europa ha seguit augmentant fins al màxim històric de 25,3 milions de persones.
Concentració contra l’atur i la pobresa el 19 d’octubre a Barcelona, a les 10 hores a la Plaça Sant Jaume de BARCELONA.
“A La Florida, el que
hem tingut sempre
és un problema
de pobresa
retransmesa
de generació
en generació”
“Si volem saber
d’on arrenquen
els conflictes i la
violència urbana, cal
mirar molt enrere i
en moltes direccions”
3 de cada 10 catalans viuen amb risc de pobresa o d’exclusió social. Ho diu l’última Enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la Població de Catalunya, que destaca que Catalunya està 2 punts per sobre del conjunt d’Espanya i 8 per sobre de la mitjana europea en nivell de pobresa.
Entre el 30% de catalans que viu en risc d’exclusió social, hi ha els qui tenen dificultats per arribar a final de mes, les famílies amb diversos membres a l’atur i els qui tenen problemes per mantenir l’habitatge calent a l’hivern o no poden menjar proteïna almenys cada dos dies.
L’enquesta també dóna altres dades: el 22% de la població té uns ingressos anuals de menys de 8.500 euros, el 40% no pot fer front a una despesa imprevista de 750 euros, el 39% no es pot permetre anar de vacances almenys una setmana l’any, el nombre de persones que pertany a una entitat o associació baixa en 5 anysdel 45 al 38%.
El risc de pobresa pels aturats o incapacitats laborals, és del 51%.
El 47% de la població catalana té el seu habitatge totalment pagat, tot i que entre l’any 2001 i 2005 el nombre d’hipoteques a Catalunya gairebé es va doblar.
Hipoteques: la població de 35 a 49 anys és la que més s’ha endeutat.
L’informe constata que a Catalunya es destina l’1% del PIB a polítiques de protecció a la infància i la família, per sota de l’Estat (1,2%) i del conjunt de la Unió Europea (2%). A més afegeix que mentre a la UE amb aquesta inversió s’aconsegueix reduir el 37% de la taxa de pobresa, a Catalunya aquesta davallada és només del 27%
Treure d’un supermercat nou carros de la compra amb productes alimentaris de primera necessitat sense passar per caixa per a donar-ho a qui més ho necessiten sembla ser constitutiu de delicte; vulnerar drets laborals, pagar un preu de misèria als productors agrícoles i acabar amb la pagesia local… queda impune davant la Llei.
Aquesta és la conclusió que podem treure de l’acció portada a terme pel Sindicat Andalús de Treballadors (SAT), quan aquest dimarts 7 d’agost van entrar en dos supermercats, un Mercadona a Écija (Sevilla) i un Carrefour a Arcos de la Frontera (Cadis), van recollir aliments bàsics, van sortir del primer per la porta sense pagar i els hi van lliurar a col·lectius necessitats.
Després d’aquesta acció, el ministre d’interior Jorge Fernández Díaz va donat ordre de “crida i cerca” per als sindicalistes que la van portar a terme, afirmant que “tots som conscients que la gent ho està passant malament, però la fi no justifica els mitjans”. Encara que per a Fernández Díaz sí hi ha mitjans que són justificats per a determinades finalitats. Els sindicalistes del SAT no poden treure aliments d’un supermercat per a donar-se’ls a qui més ho necessiten, però el govern del PP sí pot retallar la prestació d’ocupació, el salari dels funcionaris, pujar l’IVA… amb “la hipotètica” fi “de treure’ns de la crisi”. Està clar que el que val per a uns, no val per a uns altres.
Ara Mercadona ha presentat denúncia contra aquells que van portar a terme aquesta acció per, entre altres motius, “substracció de menjar”, però és necessari preguntar-nos aquí: “Qui són els lladres?”.
Els supermercats al llarg de les últimes dècades han generalitzat un model de producció, distribució i consum d’aliments que ha tingut conseqüències dramàtiques per a la pagesia, el petit comerç, els drets laborals i el medi ambient.
Carrefour i Mercadona són els màxims exponents d’aquestes pràctiques en l’Estat espanyol a l’encapçalar el rànquing de les grans empreses que dominen el sector de la venda al detall. Ambdós supermercats sumen gairebé el 40% de la quota de mercat de la distribució d’aliments, segons dades del 2007.
A l’Estat espanyol, tan sol set cadenes de supermercats controlen el 75% de la distribució de menjar. Es tracta, després de Carrefour i Mercadona, d’Eroski, Alcampo, El Corte Inglés i les dues principals centrals de compres majoristes Euromadi (amb Spar, Schlecker, Guissona…) i IFA (amb Condis, Coaliment, Supersol…). Mai el mercat de la distribució d’aliments havia estat en tan poques mans, el que proporciona a aquestes empreses un enorme poder a l’hora de decidir què mengem, quin preu paguem per allò que consumim i com es produeix.
Així mateix, els supermercats determinen un model d’agricultura i de pagesia on les produccions familiars i a petita escala no tenen cabuda, promovent un model d’agricultura industrial, intensiva i insostenible. El monopoli exercit pels supermercats i la pressió als agricultors ha conduït a una situació on aquests cada vegada cobren menys per allò que conreen. Els preus en origen dels productes agrícoles han arribat a multiplicar-se fins a per onze en destinació, segons dades del sindicat agrari COAG. I es calcula que més del 60% del benefici final del preu del producte es concentra en els supermercats. Actualment, a l’Estat espanyol poc més del 5% de la població activa és camperola.
El model de distribució comercial dels supermercats comporta també conseqüències negatives per a qui formen part de la seva plantilla laboral. Els treballadors d’aquests centres estan sotmesos a una estricta organització laboral neotaylorista caracteritzada per ritmes de treball intensos, tasques repetitives i rutinàries, causants d’esgotament, estrès i malalties laborals pròpies del sector. Pel que fa a les condicions contractuals, prevalen els baixos salaris i els horaris atípics que generen en els treballadors serioses dificultats per a conciliar la seva vida laboral amb la social i familiar.
A pesar que Mercadona ha buscat conrear la imatge d’una empresa familiar, preocupada pel benestar dels seus treballadors i consumidors, igual que les grans cadenes del sector, destaca per imposar unes condicions de treball abusives i practica una política de gestió de la mà d’obra que es basa en el manteniment d’una pressió constant als treballadors per a assegurar el seu rendiment. A l’Estat espanyol, una de les principals lluites sindicals contra una empresa de la gran distribució va ser la mantinguda en 2006 pels treballadors de Mercadona en el Centre Logístic de Sant Sadurní d’Anoia. A més Mercadona ha tingut diverses sentències contràries, per acomiadaments improcedents i assetjament en el treball, durant els últims anys.
Avui qui hauria de donar explicacions enfront dels jutges no són els sindicalistes del SAT amb Juan Manuel Sánchez Gordillo al capdavant, sinó el propietari de Mercadona, Juan Roig, per les pràctiques abusives de Mercadona, que li han permès pastar una de les principals fortunes del país, i ja de passada per a donar explicacions dels foscs fils que mou darrera de les bambalines de la política valenciana.
L’acció portada a terme pels sindicalistes del SAT pot ser il·legal, però en el context de crisi aguda en el qual ens trobem és del tot legítima, mentre que precaritzar les condicions laborals pot ser, lamentablement, legal però no té res de legítim. I cada vegada són més les persones conscients d’això. D’aquí que front la legitimitat i el suport a aquestes mobilitzacions, l’única opció del poder sigui la repressió i la criminalització.
Solidaritat, doncs, amb aquells que no es resignen i lluiten.
* Article d’Esther Vivas publicat al diari Público, 09/08/2012
** Esther Vives és activista social i coautora del llibre “Supermercados, no gracias” (Icaria ed.).
Gràfic explicatiu de la pujada de preus de l´IVA per productes i sectors a partir del proper 1 de setembre, que suposarà una pèrdua de poder adquisitiu a les classes més desafavorides:
FONT: ELECONOMISTA.ES
Som un grup de treballadors/es, que després d’analitzar la situació de retallades i reformes a la qual està sent sotmesa la majoria de la població, entenem
que la millor eina que els queda als treballadors / es i classes populars és la mobilització permanent, la lluita pels drets i llibertats, l’autoorganització
i la vaga general.
Els autors, el col·lectiu IOÉ, expliquen el transvasament de recursos des del segment de la població més pobra cap a les llars més riques.
1. LA SITUACIÓ DE LA POBLACIÓ EN ATUR.
El 2007, últim any del “cicle triomfal” de creixement dominat pel capital financer, la taxa d’atur era del 8,3%, en el primer trimestre de 2012 va arribar al 24,4% (hi ha 3,8 milions de nous desocupats: 800.000 nous actius i tres milions que han perdut l’ocupació). Paral·lelament s’ha deteriorat la situació de la població desocupada, doncs es va incrementar notablement l’atur d’un any o més de durada (del 23,7% al 43,3% dels desocupats) i el percentatge de llars amb totes les persones actives sense ocupació (del 3,2% al 13,3%; de 390.000 a 1,7 milions).
A causa de aquesta dinàmica la taxa de cobertura de l’atur (nombre de persones amb prestació respecte al total de desocupades) va caure del 77,5% al 57% (les prestacions contributives van passar de 42,5 a 26,6% i les assistencials de 31,4 a 29%). En síntesis menys del 60% de la població en atur rep alguna prestació i la majoria només accedeix a una prestació assistencial, de menor quantia i sempre condicional. En euros constants l’import mig anual percebut pels desocupats va passar de 2.989 a 2.447 entre 2007 i 2010. La perspectiva és una disminució contínua d’aquesta cobertura.
2. I LA DELS QUI ENCARA TENEN OCUPACIÓ.
En el mateix període el total de persones ocupades va descendir des de 20,3 a 17,4 milions, la massa salarial va disminuir, en moneda constant, un 6,6% mentre que el salari mig anual pràcticament no ha variat (es manté entorn de 14.400 euros anuals, segons l’Agència Tributària).
Comparant la situació dels salaris declarats (és a dir, ignorant l’ocupació submergida i més precària) entre 2007 i 2010 el nombre total va disminuir de 19,3 a 18 milions de persones; no obstant això, qui no van superar el valor del salari mínim interprofessional van augmentar de 5,2 a 5,6 milions (de 26,9 a 31,2% del total; més del 50% en el cas de població estrangera).
Mentrestant, hi ha 156.000 persones el salari mig de les quals mensual és de 12.000 euros; ingressos magres comparats amb els dels 534 consellers i membres de l’alta direcció de les empreses incloses en l’Ibex 35, els ingressos mitjos del qual en 2011 van ser de 73.000 euros mensuals, superant en 25 vegades el salari mig de les seves empreses.
Les desigualtats salarials per sexe i edat han augmentat en l’última dècada. Si el 2000 la retribució mitja de les dones era un 22,7% inferior al salari mig global el seu desavantatge va passar al 31,5% en 2010; per la seva banda, el “retard” dels joves es va incrementar del 54,1% al 60,6%. Si sumem nacionalitat i sexe veiem que el salari mig anual de les dones espanyoles representa el 74,2% del que perceben els homes del mateix origen, el dels homes estrangers arribava al 48,3% i el de les dones immigrades tot just un 39,3%.
3. EL REPARTIMENT DEL PASTÍS.
La renda per persona (el total del produït dividit entre la població del país) va créixer un 61% en el període 1994-2007 i va retrocedir un 10% entre 2007 i 2011. Durant la crisi, la renda disponible de les llars mesurada en euros constants, descomptant l’efecte de la inflació, va disminuir un 3%.
Com es reparteix aquesta aparent reculada general? La desigualtat d’ingressos entre les llars mesurada pel coeficient de Gini (zero reflecteix igualtat perfecta, cent màxima desigualtat) s’ha incrementat del 31,2 el 2007 al 33,9 el 2010. I la taxa de pobresa va passar de 19,6% el 2007 a 21,8% el 2010, sumant dos milions de nous pobres. Però la renda només mesura el flux del que s’ingressa en un any i ens oculta el que es té ja acumulat. Per això cal mesurar la riquesa. Segons l’Enquesta Financera de les Famílies la ràtio de desigualtat entre el 25% de les llars més riques i el 25% més pobre s’ha incrementat entre 2005 i 2009 de 39 a 50 vegades (en aquests quatre anys el patrimoni del segment més ric va créixer un 20% mentre el dels més pobres va disminuir un 6,4%). En llengua romanç: els pobres s’empobreixen i els rics segueixen incrementant el seu patrimoni.
PERÒ AIXÒ NO ÉS TOT.
Recentment dos capdavanters de la dreta empresarial ens han anunciat que volen molt més del mateix: la presidenta del Cercle d’Empresaris ha reclamat reduir la massa salarial de les administracions públiques(llegeixi’s
Fins gairebé l’últim minut va mantenir la incògnita, però finalment el Govern prorrogarà l’ajuda dels 400 euros durant sis mesos per als aturats que ja no reben cap prestació per desocupació i compleixen determinats requisits.
Ho anunciava ahir Mariano Rajoy després seu despatx amb el rei al palau de Marivent (a Palma de Mallorca), només un dia abans que acabésla vigència del pla Prepara.
La resposta a aquesta pregunta és fàcil. La pobresa ha augmentat com a conseqüència de les polítiques públiques que s’han estat aplicant en els darrers anys. I, entre elles, tres adquireixen especial importància. Una d’elles és la reforma laboral que ha tingut com a objectiu reduir els salaris, com a conseqüència de l’augment de la desocupació.
Sóc conscient que hi haurà moltes veus que qüestionin aquesta tesi, dient que, en contra del que dic, la reforma laboral tenia com a objectiu establir les condicions per crear ocupació, afegint a més, que no era la seva intenció abaixar els salaris. Però l’evidència del contrari és aclaparadora. Conseqüència de les reformes laborals que s’han anat fent (facilitant l’acomiadament dels treballadors ha augmentat, no disminuït, la desocupació, destruint milers i milers de llocs de treball).
És difícil de creure que els dissenyadors d’aquestes polítiques i els legisladors que les van aprovar no sabessin que aquestes reformes del mercat laboral destruirien ocupació augmentant la desocupació i baixant els salaris. L’experiència internacional corrobora i confirma l’experiència nacional. Facilitar l’acomiadament determina augmentar el nombre d’acomiadaments i l’atur, sobretot en un moment com l’actual, en què no s’està creant ocupació.
La famosa “flexiseguretat” que es va estar promocionant pel govern espanyol anterior, segons la qual cal facilitar l’acomiadament dins d’un sistema de seguretat i reciclatge del treballador, assumeix que hi ha llocs de treball als quals el recentment treballador acomiadat pot incorporar. Aquest no és el cas. En realitat, els països que han tingut més èxit en evitar el creixement de la desocupació són aquells on s’ha repartit el treball.
Un cas clar és Alemanya on, en lloc d’acomiadar, el que es promou és la distribució del treball. Això és conseqüència del sistema de cogestió existent a Alemanya, on els sindicats a nivell d’empresa han dificultat l’acomiadament, facilitant al seu lloc el repartiment del treball (de manera que cada treballador treballa menys hores, mantenint així el nombre de llocsde treball) .
A l’escola amb gana i sense quadern: la crisi s’acarnissa amb els nens a l´Estat Espanyol
El 17,1% dels menors viuen per sota del llindar de la pobresa
La crisi empitjora les seves condicions de vida, alimentació i educació
Els pares tenen dificultats per comprar material escolar i roba
Cada nen que neix a Espanya ho fa amb un deute públic de 15.570 euros
Segons un informe d’UNICEF la infància és el col · lectiu més pobre a Espanya
“Alguns nens expliquen que fan un àpat al dia i tenen fam . Són els casos més dramàtics però existeixen “. Són paraules del president de la Confederació Espanyola d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes (CEAPA), Jesús María Sánchez, qui explica a RTVE.es que també cada vegada és més habitual que els alumnes vagin a classe sense el material escolar que se’lsexigeix.
Llei 39/ 2006, de 14 de desembre, de promoció de l´autonomia personal i atenció a les persones amb dependència:
