Treure d’un supermercat nou carros de la compra amb productes alimentaris de primera necessitat sense passar per caixa per a donar-ho a qui més ho necessiten sembla ser constitutiu de delicte; vulnerar drets laborals, pagar un preu de misèria als productors agrícoles i acabar amb la pagesia local… queda impune davant la Llei.
Aquesta és la conclusió que podem treure de l’acció portada a terme pel Sindicat Andalús de Treballadors (SAT), quan aquest dimarts 7 d’agost van entrar en dos supermercats, un Mercadona a Écija (Sevilla) i un Carrefour a Arcos de la Frontera (Cadis), van recollir aliments bàsics, van sortir del primer per la porta sense pagar i els hi van lliurar a col·lectius necessitats.
Després d’aquesta acció, el ministre d’interior Jorge Fernández Díaz va donat ordre de “crida i cerca” per als sindicalistes que la van portar a terme, afirmant que “tots som conscients que la gent ho està passant malament, però la fi no justifica els mitjans”. Encara que per a Fernández Díaz sí hi ha mitjans que són justificats per a determinades finalitats. Els sindicalistes del SAT no poden treure aliments d’un supermercat per a donar-se’ls a qui més ho necessiten, però el govern del PP sí pot retallar la prestació d’ocupació, el salari dels funcionaris, pujar l’IVA… amb “la hipotètica” fi “de treure’ns de la crisi”. Està clar que el que val per a uns, no val per a uns altres.
Ara Mercadona ha presentat denúncia contra aquells que van portar a terme aquesta acció per, entre altres motius, “substracció de menjar”, però és necessari preguntar-nos aquí: “Qui són els lladres?”.
Els supermercats al llarg de les últimes dècades han generalitzat un model de producció, distribució i consum d’aliments que ha tingut conseqüències dramàtiques per a la pagesia, el petit comerç, els drets laborals i el medi ambient.
Carrefour i Mercadona són els màxims exponents d’aquestes pràctiques en l’Estat espanyol a l’encapçalar el rànquing de les grans empreses que dominen el sector de la venda al detall. Ambdós supermercats sumen gairebé el 40% de la quota de mercat de la distribució d’aliments, segons dades del 2007.
A l’Estat espanyol, tan sol set cadenes de supermercats controlen el 75% de la distribució de menjar. Es tracta, després de Carrefour i Mercadona, d’Eroski, Alcampo, El Corte Inglés i les dues principals centrals de compres majoristes Euromadi (amb Spar, Schlecker, Guissona…) i IFA (amb Condis, Coaliment, Supersol…). Mai el mercat de la distribució d’aliments havia estat en tan poques mans, el que proporciona a aquestes empreses un enorme poder a l’hora de decidir què mengem, quin preu paguem per allò que consumim i com es produeix.
Així mateix, els supermercats determinen un model d’agricultura i de pagesia on les produccions familiars i a petita escala no tenen cabuda, promovent un model d’agricultura industrial, intensiva i insostenible. El monopoli exercit pels supermercats i la pressió als agricultors ha conduït a una situació on aquests cada vegada cobren menys per allò que conreen. Els preus en origen dels productes agrícoles han arribat a multiplicar-se fins a per onze en destinació, segons dades del sindicat agrari COAG. I es calcula que més del 60% del benefici final del preu del producte es concentra en els supermercats. Actualment, a l’Estat espanyol poc més del 5% de la població activa és camperola.
El model de distribució comercial dels supermercats comporta també conseqüències negatives per a qui formen part de la seva plantilla laboral. Els treballadors d’aquests centres estan sotmesos a una estricta organització laboral neotaylorista caracteritzada per ritmes de treball intensos, tasques repetitives i rutinàries, causants d’esgotament, estrès i malalties laborals pròpies del sector. Pel que fa a les condicions contractuals, prevalen els baixos salaris i els horaris atípics que generen en els treballadors serioses dificultats per a conciliar la seva vida laboral amb la social i familiar.
A pesar que Mercadona ha buscat conrear la imatge d’una empresa familiar, preocupada pel benestar dels seus treballadors i consumidors, igual que les grans cadenes del sector, destaca per imposar unes condicions de treball abusives i practica una política de gestió de la mà d’obra que es basa en el manteniment d’una pressió constant als treballadors per a assegurar el seu rendiment. A l’Estat espanyol, una de les principals lluites sindicals contra una empresa de la gran distribució va ser la mantinguda en 2006 pels treballadors de Mercadona en el Centre Logístic de Sant Sadurní d’Anoia. A més Mercadona ha tingut diverses sentències contràries, per acomiadaments improcedents i assetjament en el treball, durant els últims anys.
Avui qui hauria de donar explicacions enfront dels jutges no són els sindicalistes del SAT amb Juan Manuel Sánchez Gordillo al capdavant, sinó el propietari de Mercadona, Juan Roig, per les pràctiques abusives de Mercadona, que li han permès pastar una de les principals fortunes del país, i ja de passada per a donar explicacions dels foscs fils que mou darrera de les bambalines de la política valenciana.
L’acció portada a terme pels sindicalistes del SAT pot ser il·legal, però en el context de crisi aguda en el qual ens trobem és del tot legítima, mentre que precaritzar les condicions laborals pot ser, lamentablement, legal però no té res de legítim. I cada vegada són més les persones conscients d’això. D’aquí que front la legitimitat i el suport a aquestes mobilitzacions, l’única opció del poder sigui la repressió i la criminalització.
Solidaritat, doncs, amb aquells que no es resignen i lluiten.
* Article d’Esther Vivas publicat al diari Público, 09/08/2012
** Esther Vives és activista social i coautora del llibre “Supermercados, no gracias” (Icaria ed.).
