De tots és sabut que a partir de la transició espanyola, per a obtenir representativitat en unes eleccions polítiques, qualsevol partit polític que es presenti a aquestes ha d’obtenir almenys un 5% de representativitat entre l’electorat i, per tant, capacitat per a estar present en les institucions per a les quals sigui triat.
Des de fa un temps venim assistint al reclam per part d’alguns partits polítics, per descomptat no d’aquells que han presidit el bipartidisme a Espanya des de la transició, d’una rebaixa del 5% del topall per a entrar en el còmput i obtenir representació política. Raonablement demanen que la representativitat correspongui a una equitat proporcional. Cada dia que passa la societat exigeix amb major ímpetu democràcia directa, que les minories siguin tingudes en compte i no ser aixafades pel corró de les majories.
L’últim invent del partit del poder, PP, és canviar una vegada més la llei en el seu profit, amb la proposta que els alcaldes de les ciutats siguin els que obtinguin més vots. Fora pactes, acords o aliances per a ser triats. Proposta criticada per gran part de la societat i altres partits.
Curiosament en el sistema d’eleccions sindicals no s’aplica la mateixa vara de mesura. Al filtre del 5% per a obtenir representativitat s’uneix la barrera antidemocràtica del 10% per a estar en les taules sectorials de negociació, (és a dir, que seria com si a un diputat li exigissin arribar al 10 % per a entrar al Congrés i tenir dret a la documentació i altres actuacions pròpies del seu càrrec i de la representativitat de les persones que l’han votat). CGT ha denunciat el que no se’ns deixi assistir ni tan sols a les taules sectorials com “observadors” Ja els val als que diuen defensar la participació dels treballadors!
No deixa de cridar l’atenció que els mateixos que demanen menor índex de representativitat per a ser tinguts en compte en el terreny polític, és a dir rebaixar aquest topall del 5%, aprovin sense queixar-se que en el terreny sindical romangui el mur del 10%. Fins a la data no he escoltat a cap representant polític de partits “menys majoritaris” ni una queixa, ni una proposta referent a això. Dels partits majoritaris mai he concebut esperança alguna. Dels grans beneficiaris d’aquest sistema (CCOO i UGT) no espero que es dignin a contestar en aquest debat. Sembla que mantenir el statu quo els convé més.
Els que van pactar durant la transició el model de representativitat van deixar les coses lligades i ben lligades. Model bipartidista per al sistema polític, amb el PSOE i PP, i model bisindical, amb CCOO i UGT. Els que van pactar el model eren ells mateixos i imposen aquest model per ”tempus aeterna”.
La LOLS és una llei que avui dia podríem qualificar d’antidemocràtica en molts aspectes i atorga de facto poders i atribucions a CCOO i UGT com sindicats més representatius, a manera de títol nobiliari que els permet estar en totes les taules sectorials de negociació fins i tot sense arribar a el famós 10%. Traves per a uns, privilegis per a uns altres.
La LOLS va ser pactada en el seu moment pels dos sindicats, la patronal i el govern del PSOE (Felipe González de president, 1985). Mai debatuda ni confirmada pels treballadors i treballadores. En ella es possibilita l’obtenció d’hores sindicals per a l’acció sindical, sent això en principi positiu, s’ha convertit en l’actualitat en un autèntic fre a la participació i en un suport a un model sindical jerarquitzat i burocratitzat.
En les grans empreses i sobretot en l’administració pública les hores sindicals s’han convertit en un veritable cavall de batalla. Es possibilita l’acumulació i per tant els alliberaments totals. Una qüestió que no deixa de tenir importància és el temps d’alliberament total de les persones dedicades a tasques sindicals i el temps de permanència en el mateix càrrec de responsabilitat en un sindicat. En aquest terreny es pot optar per diverses opcions que jo sàpiga: alliberament total per temps indefinit o indeterminat, alliberament per un temps determinat i no més, no als alliberaments a temps total.
De tots és conegut el cas d’organitzacions que en les seves files mantenen per a tota la vida a alliberats que es perpetuen anys i anys, fins a la jubilació, com si d’un ofici fix es tractés i que al meu entendre perden el contacte amb el treball en l’empresa.
En el meu sindicat, la CGT, tenim aprovat que una persona té un temps límit per a l’alliberament sindical ple, i passat aquest temps ha de tornar a exercir el seu treball d’abans. Entenem que aquesta permanència transitòria és sana per a no enquistar-se ni perpetuar-se tant en càrrecs com en alliberaments. Si no acceptem professionals de la política, tampoc acceptem professionals del sindicalisme. Pensem que no hi ha res com una cura de realitat i posar els peus en el terra del treball en l’empresa. Ningú és imprescindible. Tots som necessaris.
Més greu si cap és el cas dels anomenats “alliberats institucionals”, que saltant-se la LOLS s’obtenen no per representativitat, sinó com pagament als serveis prestats en nom d’una “bona negociació” després de la signatura d’acords i convenis. Recordem la revolada que es va formar amb la retallada d’alliberats institucionals en la comunitat de Madrid.
És hora que les organitzacions sindicals parlem del model de representació dels i les treballadores i reconeguem que la LOLS ésuna llei caduca i poc democràtica que caldria canviar.