Document “La nostra alternativa de ferrocarril públic i social”
En el SFF‐CGT hem mantingut durant anys un projecte de defensa del ferrocarril que ha tractat de transcendir els aspectes purament sindicals, incloent en els nostres plantejaments el concepte d’un servei públic que ha d’estar a l’abast de tots i orientat al servei de la societat, i una manera de transport amb avantatges socials i mediambientals que comencen a ser reconegudes tant pel públic com per les pròpies administracions que han legislat i actuat en la seva contra.
La nostra voluntat ha estat des d’un començament treballar conjuntament amb col·lectius socials i arribar al públic amb un discurs clar, argumentat, obert i raonat, afavorint el debat i permetent que els àmbits més amplis de la societat tinguin coneixement del que des de les institucions es pretén fer amb un ferrocarril que és de tots.
El treball d’anàlisi ha estat recolzat en tot moment per un esforç per arribar al públic, i fonamentalment a la societat organitzada: usuaris, veïns, estudiants, associacions. El nostre missatge ha arribat en nombroses ocasions, i fonamentalment per mitjà de la mobilització, a una àmplia opinió pública a través dels mitjans de comunicació, a pesar del control i la forta censura imposada sobre ells pel capital i els seus governs, i sobretot a través de la nostra labor d’informació directa als usuaris del ferrocarril.
Ha estat un treball escrupulós, un esforç dilatat en el temps, i si observem amb atenció com han canviat en l’última dècada l’opinió pública, que comença a ser conscient dels avantatges del ferrocarril com manera de transport i del ferrocarril públic en particular com una cosa que li pertany i sobre el que hauria de ser consultada, o els discursos polítics i institucionals que pretenen disfressar els seus propis actes i els interessos veritables als quals serveixen, així com els canvis en les polítiques, sobretot renunciant o modificant alguns dels plans més agressius contra el ferrocarril públic, veiem que el treball realitzat no ha estat estèril. Però també hem de reconèixer que queda molt per fer.
Al juny de 2001, quan el govern començava a concretar els seus plans sobre la privatització, el SFF-CGT va publicar el seu document més complet sobre el ferrocarril, “El nostre Model de Ferrocarril. Una alternativa de transport social i segur”, un text en el qual recollíem la nostra crítica, la nostra anàlisi i, sobretot, les nostres propostes, elaborades durant anys de treball, reflexió i lluita col·lectius. Aquest document explicatiu ens va servir per a fer pública la nostra oposició a una agressió que ja era immediata: el Ministeri de Foment havia començat a elaborar models d’una futura llei del sector ferroviari en els quals plantejava sense embuts la fragmentació i la privatització, afavorits per les polítiques liberalitzadores, mercantilistes i desreguladores de la Unió Europea.
El 2010 vam veure la necessitat d’actualitzar aquest document que, si bé seguia sent vàlid en el fonamental de les nostres propostes, havia de recollir els canvis que s’havien donat en la situació, perquè havien passat vuit anys i moltes, moltíssimes coses. S’havia segregat l’empresa pública ferroviària RENFE, dividint infraestructura i transport, mitjançant l’aplicació de la Llei 39/2003, del Sector Ferroviari, i paradoxalment, per a desregular el sector s’havien publicat multitud de normes.
També les Comunitats Autònomes han establert lleis per a liberalitzar els ferrocarrils dels seus respectius àmbits. Tot això pretenent seguir el desenvolupament normatiu de la política privatizadora de la Unió Europea, que paquet a paquet ha anat traient Directives, Reglaments, normes i recomanacions, Llibres Blancs i Verds, dels quals no només ens afecten els que es refereixen específicament al ferrocarril, sinó també els relatius a Xarxes Transeuropees, energia, serveis públics, transport en general, medi ambient, etc…
Per altra banda, l’orientació en la construcció d’infraestructures dels successius governs ha seguit sempre/indefectiblement els mateixos criteris: el que no sigui carretera, que sigui alta velocitat, pretenent emmascarar com estímul al ferrocarril precisament el seu desmantellament programat.
El Pla Estratègic d’Infraestructures i Transport 2006-2020, PEIT, concretava els posicionaments del Pla d’Infraestructures de Transport 2000-2007 de l’anterior govern, sense canviar d’orientació. El Pla d’Infraestructures, Transport i Habitatge, PITVI 2012-2024, de l’actual govern, segueix incidint d’una forma més dràstica en el desmantellament del ferrocarril, amb l’eliminació de serveis i el tancament de línies, la fragmentació de les empreses públiques ferroviàries i la privatització.
L’alta velocitat ha anat guanyant terreny (en sentit literal), s’han construït noves infraestructures, s’han aprovat moltes altres, i s’han posat en servei noves línies, mentre es tancaven les convencionals, les que la gent utilitza per a accedir a serveis, béns públics i drets. I si bé hem d’assumir que el que està fet és difícilment recuperable, també hem de tenir en compte que el desenvolupament de l’alta velocitat ha generat un patrimoni d’experiències que legitimen amb dades i realitats els nostres posicionaments i validen l’anàlisi que fèiem d’un fenomen social i ambientalment depredador.
Després de reconèixer públicament el Ministre de Foment, en compareixença davant el Senat, el malbaratament que ha suposat la construcció prioritària i indiscriminada de línies d’alta velocitat, el govern va anunciar l’aplicació del model de participació pública-privada per a emmascarar pressupostàriament les inversions públiques en més macroinfraestructures, que es lliuraran a la gestió privada, mentre es consolida la desinversió en el manteniment del ferrocarril. No es tracta de frenar el malbaratament que ens ha dut a l’actual situació, sinó de dissimular-lo i garantir els guanys privats a través d’una política de traspàs de béns públics a mans privades, alienant el que no és propietat seva, sinó tan solament tenen l’obligació de gestionar, gestió intencionadament incorrecta per a justificar la seva alienació.
Les mateixes polítiques que han liberalitzat, privatitzat, desregulat i desmantellat, s’han fet sentir en els aspectes laborals. Les plantilles de les empreses públiques s’han anat dividint gràcies a la segregació i s’han anat reduint amb la complicitat de sindicats majoritaris i sindicats gremiales al servei dels interessos empresarials.
En paral·lel al procés generalitzat de Reformes Laborals i de negociacions col·lectives a la baixa, en el ferrocarril s’han anat precarizando les condicions de treball, s’ha introduït la flexibilitat i s’han perdut drets. Una gran part dels actuals treballadors del ferrocarril depenen de subcontrates, estan al marge dels convenis col·lectius de les empreses públiques ferroviàries i sofreixen pressions que perjudiquen al servei prestat als usuaris.
El govern Zapatero, aprofitant el riu regirat de la crisi, va decidir donar un impuls sense precedents a la destrucció del ferrocarril públic i a les polítiques privatizadoras, unint el tancament de línies amb nous plans de segregació i privatització, i va plantejar una redefinició del concepte de servei públic que permet l’eliminació de nombrosos serveis.
L’actual govern Rajoy, disposat també a utilitzar la crisi contra les seves víctimes, ha decidit prescindir de l’obstacle que suposen les formalitats de les aparences democràtiques i posar-se al servei del capital sense els camuflatges d’anteriors governs, donar el pas definitiu en la destrucció de drets i de serveis públics, convertir-nos en mercaderies i expropiar aalò nque és comú per a lliurar-ho al capital, suprimir qualsevol debat públic i acabar amb qualsevol forma de resistència o oposició a l’expoli programat del que és de tots per a lliurar-se’l a qui dicten i dirigeixen les seves polítiques.
La privatització total del ferrocarril i la supressió del seu caràcter públic ja no és una amenaça, sinó un programa explícitament expressat en els seus termes més crus, retornant al fracassat model britànic que els altres estats de la UE s’han negat a implantar per les greus conseqüències que va tenir. Aquesta amenaça es concreta, fonamentalment, en el Reial decret-Llei 22/2012, de 20 de juliol, en el Projecte de Pressupostos Generals de l’Estat per a 2013 i en el Pla d’Infraestructures, Transport i Habitatge, PITVI 2012-2024.
Els canvis recents i la greu situació actual, l’amenaça imminent de privatització i les mesures que ja s’estan portant a terme contra el ferrocarril de tots, contra els usuaris, els treballadors i la comunitat en general, ens han dut a la necessitat d’actualitzar la nostra anàlisi i tornar a presentar a la societat el nostre model de ferrocarril com eina de debat i de lluita en defensa d’una manera de transport que és de tots i que ha de servir-nos a tots.