Estem faltats de memòria o senzillament, no en fem prou ús. Ho ignorem gairebé tot, a nivell col·lectiu, del que vam estar, dels referents que teníem i de què va passar que ens pugui servir per encarar el que ens ve a sobre. O potser és desconeixement infinit, no ho sé. Però no, que a cada institut hi ha un mestre o una mestra que ens en parla i ens diu qui era i què feia aquest i l’altre i ell també. Sí que en sabem, pels llibres de text; sí que en sabem, de la seva importància, però tampoc hem de pretendre que qui mana ens doni tota la formació necessària per a l’alliberament, ens cal buscar-la i construir-la. I dins d’ella, ell n’és una peça clau, la clau de volta m’atreviria a dir.
Tot i això, feia massa anys que el nostre poeta, català avançat, avantguardista, anarquista, socialista i independentista, humà davant de tot, l’home entusiasta, Salvat-Papasseit, restava desaparegut de les nostres llistes de coses recordables, rellegibles i reescoltables. I així ens va: l’Ovidi, Pedrolo, Capmany, Fuster, Salvat… Massa oblidats, massa semblances entre ells, massa factors que ens porten a malpensar de totes elles i de tos ells, dels altres.