El 8 de març de 1857 un grup d’obreres tèxtils van recórrer els barris més rics de Nova York per protestar per les seves condicions de treball. Entre mitjans del segle XIX i principis del segle XX, les treballadores dels Estats Units i Europa reclamaven una jornada laboral de 10 hores, permisos de maternitat i lactància, la prohibició del treball infantil, formació professional i el dret a formar part d’un sindicat. Durant la vaga de 1908, a la fàbrica Cotton Textile de la mateixa ciutat van morir 129 treballadores en un incendi provocat. No és l’objectiu d’aquestes línies valorar globalment les conquestes socials en matèria de drets laborals i d’igualtat de gènere, només voldria que consideréssim el cas concret del sector tèxtil i en traguéssim algunes reflexions. La lluita de les obreres de la confecció va comportar millores en les condicions de treball a les fàbriques, sobretot després de la Segona Guerra Mundial.

Fins als anys 70 la confecció era un sector industrial molt important en els països rics però a partir dels anys 80 amb l’embranzida de les polítiques neoliberals i la febre del lliure comerç es va iniciar una deslocalització massiva de la producció de roba. Malgrat les limitacions a la importació que imposava l’Acord Multifibres, les principals firmes de moda i de roba esportiva van ser pioneres en la subcontractació de la seva producció a països empobrits a fi d’abaratir els costos salarials. Dos fets van facilitar aquest procés: la maquinària necessària per posar en marxa una indústria de tall i confecció no requereix grans inversions i el procés de formació de les treballadores és més curt i senzill que en altres processos industrials.

El gaudir dels drets socials depèn de l’existència, el funcionament apropiat i l’accés en condicions equitatives de certs serveis públics. Aquests certs serveis públics, comunament són denominats serveis públics bàsics, entre els quals estarien per exemple, la prestació de serveis d’aigua potable i corrent, energia elèctrica, gas natural, lavabo i telefonia, la potestat de la qual és exercida per l’estat. No obstant això l’anterior i en clara vinculació amb la consagració dels drets socials i el concepte de dignitat humana, s’han teixit arguments entorn de la noció de serveis públics fonamentals, entre els quals es compten a més dels anteriors, l’assistència a la salut, l’accés a educació i ocupació decent com mitjans per a satisfer les condicions mínimes de vida adequada i decorosa i per tant el respecte i desenvolupament de la dignitat de tota persona.

Anant més enllà, la Carta de les Nacions Unides estableix en el seu preàmbul que els pobles de les nacions unides [….] resolts a reafirmar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i el valor de la persona humana […..] i [….] a promoure el progrés social i a elevar el nivell de vida dintre d’un concepte més ampli de la llibertat [….], la Declaració Universal dels Drets Humans al seu article 22 diu..” la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals, indispensables a la seva dignitat i al lliure desenvolupament de la seva personalitat” com standard mínim del deure de prestacions de tot Estat. Així mateix l’article 25 consagra el dret de tota persona ” a un nivell de vida adequat que li asseguri així com a la seva família, la salut el benestar i especialment l’alimentació el vestit,l’habitatge,l’assistència mèdica i els serveis socials necessaris”; i en el seu article 26 assenyala el dret a l’educació gratuïta i obligatòria de la instrucció elemental i fonamental i l’accés en condicions d’igualtat als estudis superiors,destacant que l’educació “tindrà per objecte el ple desenvolupament de la personalitat humana”, per tant la noció de serveis públics, efectivament passa per una relació amb de dret i en aquest cas amb els drets humans.

Mentre que d’una banda tenim declaracions universals que ens “emparen” quant a l’accés als serveis públics bàsics, a Europa, la privatització d’aquests serveis públics avança de forma implacable en tot el continent, la pregunta a fer-nos és com ens afecta aquesta situació a la ciutadania, i específicament a les dones? , quines possibilitats de participació en les decisions tenim com subjectes beneficiaris? La veritat és que vistes les darreres actuacions i propostes sobretot del Pacte de Lisboa,… els i les ciutadans no tenim cap possibilitat de participació directa, més enllà de la participació a les eleccions.

El preocupant és l’escenari que se’ns presenta ja que les línies polítiques dels estats és la de idear mesures per a la satisfacció de les necessitats socials de les persones des de la visió de la mercantilització dels serveis públics bàsics per la submissió pragmàtica dels governs nacionals ja siguin de dretes o d’esquerres als interessos econòmics dels centres financers internacionals i les empreses transnacionals que gestionen lo públic des de la lògica dels negocis corporatius (privatitzacions de béns públics, acomiadament de personal i contractació de serveis privats en tota l’estructura governamental, subcontractacions etc.) més que en funció del benestar real dels ciutadans. La integració en la Unió Europea està significant assumir les directives neoliberals que ataquen directament al manteniment dels serveis públics com, per exemple, la directiva Bolkestein, segons la qual tots els serveis públics s’haurien de liberalitzar i sotmetre’s a les lleis del mercat capitalista, al criteri de la competitivitat i el benefici empresarial. Així, després d’una planificada campanya de desprestigi i deterioració dels serveis públics, esprocedeix a la privatització.