Pierre-Joseph Proudhon va néixer a Besançon (França) el 15 de gener de 1809. Fins els dotze anys va viure al camp amb els seus pares fent de pastor de vaques. A partir dels 12 anys ingressà a una escola de Besançon combinant els estudis amb les seves feines al camp.
El jove descobreix la desigualtat social en què viuen els camperols i aviat s’aficiona a la lectura. Precisament la lectura de la Demostració de la inexistència de Déu de Fenelon li obre els ulls cap a la raó en contra de la fe. Als setze anys entra a treballar en una impremta on aprendrà els oficis de corrector i de tipògraf.
Proudhon continua freqüentant la biblioteca de la seva escola i devorant llibres de filosofia: Kant, Descartes, Voltaire, Diderot, Saint-Simon, Rousseau… Entre els seus autors preferits hi ha Fourier, del qual composa el llibre El nou món industrial a la impremta on treballa.
Viu una temporada a París i fa una gira per ciutats franceses i suïsses i de nou a casa, el 1836 funda una impremta amb dos companys que, dos anys més tard, haurà de tancar per falta de recursos. Proudhon torna a París gràcies a una beca i obté la menció honorífica del Premi Volney per un estudi gramatical. Encara aconseguirà un altre premi, aquesta vegada al seu poble, per un treball sobre la utilitat de la celebració del diumenge vers la higiene, la moral, les relacions familiars i de societat.
Però en el seu interior ja està tramant la seva gran obra: La propietat. Proudhon es pregunta i alhora es contesta: “¿Què és la propietat? La propietat és un robatori”. En aquesta obra exposa amb tot detall la seva opinió sobre la propietat: ”La propietat no és filla del treball. El dret al producte individual, exclusiu; el dret a les eines, al mitja comú. No pot haver-hi més que la possessió permanent del treball, per el qual únicament s’adquireix la propietat dels fruits. La propietat no es funda en el treball perquè tots els treballadors no són propietaris. Encara més. El treballador conserva encara després d’haver rebut el salari, un dret natural de propietat sobre la cosa que ha produït. No per caritat, sinó per dret natural. El treball dels obrers ha creat un valor, per tant aquest valor es de la seva propietat.
Proudhon manté bona relació amb els socialistes utòpics, en una carta a Blanqui, li diu: “Totes les causes de la desigualtat social es redueixen a tres: l’apropiació gratuïta de les forces col·lectives; la desigualtat en els intercanvis i el dret al lucre.” També es relaciona amb Victor Considerant, de l’escola fourierista.
El 1843, Proudhon publica un nou llibre sobre els principis d’organització política, De la creació de l’ordre a la humanitat. Proudhon considera que l’home aconsegueix la seva màxima expressió a la societat: “Els individus no poden viure sinó a l’interior d’un grup, associats, i el grup genera una força col·lectiva que es distinta en cadascú dels seus components. (…) El treball és el nucli de l’ordre industrial i la seva organització seria la clau de l’ordre social.”
El 1844 s’instal·la a París on es relaciona amb Marx, Guillaumin, Grün, Herzen, Stirner i Bakunin. Dos anys més tard apareix el seu assaig Sistema de les Contradiccions Econòmiques o Filosofia de la misèria. Carles Marx, a La Sagrada Família, lloa el pensament de Proudhon, sobretot el seu treball Què és la propietat? Malgrat que el jove Marx convida a Proudhon a unir-se al seu projecte revolucionari, aquest aviat s’allunya del pensament filosòfic de l’alemany, després que Marx publiqués Filosofia de la misèria, contestant l’assaig del francès. Proudhon planteja el seu pensament des de les idees socialistes en llibertat, cosa que l’allunya definitivament de Marx.
Proudhon fa girar tota la seva filosofia a l’entorn de la llibertat: “La llibertat és principi espiritual de la creació i crítica, produeix tot en el món, encara el que ve a destruir, religions, govern, noblesa, propietat. És enemiga de tot dogmatisme intolerant.” El pensament de Proudhon es posa en línia dels socialistes utòpics francesos com Louis Blanc i Lammenais.
Proudhon es manifesta partidari del mutualisme i proposa la creació de bancs del poble que han d’atorgar crèdits gratuïts als obrers i camperols associats. Aquest concepte econòmic l’exposa en el seu treball: La capacitat política de la classe obrera. El 1847, Proudhon funda el periòdic Le répresentant du peuple. Aquell mateix any és pintat ell i les seves filles per Coubert.
Durant de la Revolució de 1848 és elegit representant de l’Assemblea Constituent i el 1851 és tancat a la presó per l’emperador Lluís Bonaparte. A la presó escriu La Revolució Social. Al sortir de la presó s’exilia a Bèlgica, fins que una amnistia li permet tornar a França on escriurà El Principi federatiu. La idea federalista omplirà la resta de la seva obra, Proudhon considera que, a l’interior de cada nació, s’hauria d’establir l’equilibri econòmic per la federació de grups, la federació agrícola-industrial, i, en el pla internacional, s’hauria d’establir l’equilibri polític a través de la federació de municipis i petits estats.
El federalisme integral de Proudhon es manifesta contrari als Estats monstruosos, doncs aquests mantenen l’esperit de conquesta i absolutisme, en canvi els Estats petits oposen menys obstacles al federalisme. Proudhon sentencia: “El segle XX obrirà l’era de les Federacions o la humanitat començarà un purgatori de cent anys.” El pensador francès manifesta que la llei fonamental del federalisme és la següent: “En la federació els atributs de l’autoritat central s’especialitzen i es limiten, disminueixen en número i en intensitat, mentre que en els governs centralitzats, les atribucions del poder suprem es multipliquen i s’estenen.
El principi federalista té per primer punt la independència administrativa de les comunitats adherides; per segon punt, la separació dels poders en cada Estat sobirà; per tercer punt, la constitució de la federació agrícola-industrial que ha de moure l’economia local i mundial. Proudhon, afirma: “Totes les meves opinions polítiques es redueixen a una formula semblant: federació política o descentralització. Totes les meves idees econòmiques poden resumir en aquestes tres paraules: federació agrícola industrial. En resum, qui diu llibertat diu federació o no diu res. Qui diu república federal diu federació o no diu res. Qui diu socialisme diu federació o tampoc diu res.”
Proudhon no dubta a pensar que amb la federació desapareix la vella llei de la unitat. En virtut de l’adhesió de les diverses parts de l’Estat al pacte d’unió, el centre polític està a totes les parts. Cada grup de població, cada raça , cada llengua reina sola i senyora en el seu territori; cada ciutat és solidària amb les seves veïnes.
La unitat ve indicada per la promesa que es fan uns a altres els diversos grups sobirans de governar-se per si mateixos mutualment a través d’un pacte federal, i, d’aquesta manera, tractar amb els seus veïns en conformitat a diversos principis; de protegir-se contra l’enemic de fora i la tirania de dins i de concentrar-se a treballar en interès de les seves respectives explotacions, així com d’ajudar-se en les seves desgràcies; constituir un consell nacional integrat per representants dels diversos estats que tenen al seu càrrec vetllar per el compliment del pacte.
Proudhon acaba definint el mutualisme federal: “Així, el que hem anomenat mutualisme, a l’esfera política pren el nom de federalisme. A través d’una simple harmonia tenim la revolució sencera, la revolució política i la revolució econòmica.”
Proudhon imagina una societat en què els homes intercanvien el producte del seu treball amb aquells altres bens que necessiten. Les institucions necessàries per fer real l’intercanvi sorgirà dels acords establerts per els grups comunitaris corresponents. Proudhon insinua una organització mínima de govern format per representants de les diferents comunes que composen l’Estat. Però, la clau de la seva organització és, sobretot, el federalisme, idea que va absorbir per complet Proudhon durant els darrers anys de la seva vida.
Dos anys després d’haver publicat el seu assaig sobre el federalisme, P. J. Proudhon mor el 19 de gener de 1865 al seu poble de Besançon.
* Article de l’historiador Ferran Aisa publicat al núm.164 de la revista Catalunya.
