CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Memòria històrica

Antònia Fontanillas Borràs

BIOGRAFIA D’ANTÒNIA FONTANILLAS.

Antònia Fontanillas Borràs, Barcelona(1917)-Dreux(2014)

El 29 maig 1917 neix a Barcelona la militant anarquista i anarcosindicalista Antònia Fontanillas Borràs. Filla de militants i néta dels destacats llibertaris Francesca Saperas Miró i Martín Borràs Jover. Amb vuit anys va emigrar amb la seva mare i germans a Mèxic. Va assistir a l’escola durant sis anys i es va tornar una gran lectora, especialment de literatura social i llibertària. Arran de l’expulsió del seu pare de Mèxic en 1933, tota la família va tornar a Catalunya. Va trobar treball en una empresa litogràfica i es va adherir a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i les Joventuts Llibertàries, i va ser triada delegada de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) d’Arts Gràfiques. Quan va esclatar la guerra, va intentar allistar-se com a miliciana en l’expedició a Mallorca i va acabar com a administrativa al diari Solidaridad Obrera de Barcelona. Després de la victòria franquista va residir a Barcelona, va participar en la FIJL ia casa es van compondre diversos números clandestins de Solidaritat Obrera – almenys 14 númerosentre gener i novembre de 1945.

Llegir més »

Exposició i homenatge a Antònia Fontanillas Borràs, el 30 de desembre a Barcelona

Programa d’activitats i organització de l’exposició

– Espai: Biblioteca Arús, el 30 de desembre de 2014, 19 a 22 h..

– Ordre de les intervencions:

1- Inauguració de l’acte homenatge i presentació: Maria Isabel Giner i Molina (Directora de la BPA), o qui considerin més adequat dins de la BPA per tal de presentar l’homenatge i el fons Antònia Fontanillasde la BPA.

Llegir més »

La lluita contra l’oblit i la impunitat: judici a Espanya contra els crims de guerra de l’Aviació Italiana durant la Guerra Civil

En la Guerra Civil Espanyola es van experimentar nous mètodes bèl·lics. Entre ells, l’aviació va adquirir un protagonisme decisiu. Una forma d’utilitzar la força aèria va consistir en el bombardeig indiscriminat i sistemàtic sobre la població civil. Així es va convertir la rereguarda en front de guerra i es van vulnerar tots els tractats i convenis internacionals que es van signar al finalitzar la Primera Guerra Mundial.

Giulio Douhet, general italià, va ser un dels primers en teorizar sobre la participació de l’aviació en els conflictes bèl·lics. El 1929, Douhet escriu: «L’objectiu de la lluita bèl·lica ha canviat: ja no és la força de l’adversari, és la resistència moral de la nació enemiga […] Sobre aquesta cauran els cops més formidables […] es desencadenarà una carrera espantosa cap a la massacre».

A la fi de juliol de 1936 Franco ja comptava amb el suport del feixisme europeu, que va ser determinant per a aconseguir la victòria. En la guerra aèria Mussolini va contribuir amb la Aviazione Legionaria i 764 avions. Hitler va aportar els militars que formaven part de la Legió Còndor i 277 avions. El conflicte espanyol també va servir com camp de proves per a les aviacions italiana i alemanya, que estaven desenvolupant armament i tecnologia aplicats a l’eficàcia destructiva [1]

La ciutat de Barcelona va ser una de les més castigades pels bombardejos de la Aviazione Legionaria. Mussolini va ser responsable directe dels moments més àlgids de la fustigació durant els dies 16, 17 i 18 del mes de març de 1938, en els quals van morir més de mil persones.[2] La brutalitat dels bombardejos de saturació va tenir tant eco internacional que Franco, després de trenta-sis hores d’atacs ininterromputs, va enviar a Roma dos telegrames ordenant parar l’acció immediatament.

Fins a ara les iniciatives polítiques empreses en el parlament català i en l’italià perquè Itàlia demani perdó han fracassat. Itàlia, al contrari que Alemanya, s’ha negat sempre a assumir qualsevol responsabilitat institucional derivada de la intervenció feixista.

Setanta anys després dels fets, el 2009, es va fundar a Barcelona l’associació AltraItàlia, que va agrupar a ciutadans d’origen italià residents en la ciutat. Gents que provenien d’un ampli espectre de l’esquerra i compartien un sentiment comú de vergonya i indignació per la banalització de la política que han generat els governs de Berlusconi. AltraItàlia criticava l’onada de revisionisme històric que sofreix la societat italiana i defensava la necessitat del record i la reparació a les víctimes del feixisme. L’Associació es va proposar portar a terme una acció judicial contra l’estat italià com resposta al negacionisme, a la falta d’excuses i compensacions i a les anomalies que planteja la realitat espanyola entorn de la memòria històrica.[3] Es va considerar a Itàlia responsable de crims de guerra i de lesa humanitat al bombardejar Barcelona entre el 13 de febrer de 1937 i el 29 de gener de 1939.

Els procediments judicials estableixen que les querelles han d’interposar-se contra persones concretes, en aquest cas els aviadors italians supervivents. Els demandants han de ser víctimes de l’acció dels denunciats. Els membres de AltraItàlia van iniciar contactes per a trobar persones que estiguessin disposades a denunciar els fets, comptant amb el suport jurídic i la personació en la causa de l’Associació. Dos veïns del popular barri marítim de la Barceloneta, durament castigat per la Aviazione Legionaria, van interposar les denúncies.

Al formalitzar l’acusació AltraItàlia declarava que: «Entenem la denúncia dintre d’un context de dret europeu i de construcció de les memòries compartides, però pensem que la reconstrucció d’aquestes memòries no és possible sense un clar i obert reconeixement de les culpes, que en aquest cas són particularment greus». L’Associació exigiria una indemnització simbòlica que comporti un acte oficial de disculpa. També proposava, en l’hipotètic cas que l’estat italià fos condemnat i obligat a reparar econòmicament a les víctimes, crear un fons per a la construcció i manteniment a Barcelona d’alguna infraestructura formativa o sanitària.

La denúncia es va presentar davant l’Audiència Nacional el 2 de juny de 2011 i, encara que es va admetre a tràmit, el tribunal es va declarar incompetent per raons d’àmbit territorial. Aquesta decisió deixava en suspens l’inici de les accions judicials fins que el passat 23 de gener de 2013 la secció X de l’Audiència Provincial de Barcelona es va fer càrrec de la querella i va iniciar el procediment judicial[4]. La decisió va ser històrica ja que per primera vegada s’obria un judici a Espanya sobre crims de guerra perpetrats pel bàndol franquista durant la Guerra Civil.

Aquesta situació era possible perquè els membres de la Aviazione Legionaria, cos expedicionari d’un país tercer que no havia declarat la guerra a la República, no queden protegits per la vergonyosa Llei d’Amnistia de 1977. Llei de punt final blindada per les posteriors lleis de Memòria Històrica que garanteixen la impunitat als criminals franquistes.

A pesar de la falta absoluta de col·laboració en aquesta iniciativa per part d’institucions i partits polítics, fidels també en aquesta ocasió al «pacte de l’Oblit», que ha marcat la mal anomenada transició espanyola, la interlocutòria de la secció X de l’Audiència Provincial recordava a la Generalitat de Catalunya i a l’Ajuntament de Barcelona la possibilitat d’actuar com part activa en el procés. Implícitament es recordava a aquestes institucions que el seu paper és el d’acompanyar i donar suport a les víctimes dels fets, tal com ha succeït nombroses vegades a Itàlia en els judicis contra els crims comesos per l’ocupant nazi al final de la Segona Guerra Mundial.

Una de les conseqüències concretes de la decisió judicial és que s’obre la via perquè altres poblacions afectades pels bombardejos emprenguin accions legals i es personin en el procés. L’acusació difon aquesta possibilitat a Catalunya i en altres territoris devastats per la Aviazione Legionaria, com en la vila baixaragonesa de Alcorisa.

Respecte als aviadors que estan vius, i podrien ser encausats per delictes imprescriptibles de lesa humanitat, es té notícia de l’existència de com a mínim quatre membres de la Aviazione Legionaria que van intervenir en la guerra d’Espanya. Una dificultat afegida per a la identificació dels responsables concrets dels bombardejos és que, com forma de protecció, les tripulacions entraven a Espanya amb identitat falsa.

La primera reacció de l’estat italià respecte a la denúncia va ser una declaració de col·laboració fidel amb la justícia espanyola. Al juliol de 2013, després de set mesos de silenci, el Ministeri de Defensa italià va respondre a la primera comissió rogatoria internacional que li demanava les filiacions i el parador dels membres de la Aviazione Legionaria amb base a Mallorca. Així es va facilitar a la magistrada titular del jutjat d’instrucció 28 de Barcelona, Olalla Ortega, un llistat incomplet d’oficials d’alta graduació de la Aviazione Legionaria que havien mort. Jaume Asens, un dels advocats dels denunciants declarava, «el Ministeri de Defensa només s’ha limitat a constatar la veracitat de les dades de quatre querellats identificats plenament per l’acusació».

Malgrat el requeriment de la jutge, l’estat italià no ha aportat més informació de tots els suposats participants en els bombardejos. La democràtica república italiana, com responsable civil subsidiària dels fets jutjats, és conscient que la dilació en el temps és el seu major aliat perquè es declari l’arxiu de la causa. D’aquesta forma l’estat italià incompleix els tractats jurídics bilaterals, europeus i internacionals que li obliguen a la col·laboració judicial.

Itàlia no es planteja realitzar cap acte simbòlic de desgreuge, ni de bon tros negociar una reparació econòmica, a pesar que la guerra de 1936-1939 va ser una bona operació per a les seves arques: Franco va saldar religiosament el deute de guerra mitjançant pagaments que es van allargar fins a la dècada dels seixanta.

Des de març de 2013 la jutge busca sense èxit als autors dels bombardejos. L’obstaculizació a la justícia s’ha evidenciat durant la primavera passada, quan en els mitjans de comunicació apareixia la notícia que en el mes de març s’havia condecorat al ex aviador Luigi Gnecchi al complir els 100 anys. La ministra de defensa italiana, Roberta Pinotti, felicitava de manera elogiosa al pilot, que havia fet mèrits per accions de bombardeig entre 1935 i 1943. En la fotografia publicada de l’ancià Gnecchi se li veia lluir amb orgull, entre altres, la primera medalla al valor per la seva participació en la Guerra Civil Espanyola.

Llegir més »

Reedició d’un llibre clau de l’anarquista Emma Goldman: ‘Viviendo mi vida’

Viviendo mi vida

Emma Goldman

Capitán Swing, 2014, 562 pàgines.

Emma Goldman (Kaunas-Lituania, 1869-Toronto-Canadà, 1940), era filla d’una família jueva lituana quan aquesta nació formava part de l’imperi rus. Quan tenia 13 anys es va traslladar amb la seva família a Sant Petersburg. Als vint anys va immigrar amb la seva germana Helena als Estats Units, instal·lant-se primer a Nova York on va arribar a muntar una cooperativa de costureres i es va casar amb un emigrant nacionalitzat als Estats Units. Malgrat que el matrimoni va durar deu mesos li va servir per conservar la nacionalitat nord-americana.

Emma aviat es va veure involucrada en el moviment anarquista i es va convertir en una propagadora de les idees de Bakunin. Les seves memòries són precisament un cant a la vida i a l’esperança i un generós activisme de propaganda de l’anarquia.

Llegir més »

El mite Durruti: memòria clandestina, història silenciada

Devia ser un dissabte de gener de 1999. Aleshores recollia compulsivament material i testimonis per plantejar una encara indeterminada tesi doctoral sobre aspectes culturals i filosòfics de l’anarquisme històric. Després de moltes reticències, vaig acordar una trobada amb Diego Camacho Escámez (Almeria, 1921 – Barcelona, 2009), identitat administrativa amagada rere el “nom de guerra” d’Abel Paz. Amb una prudent formalitat, vaig arribar puntual al seu pis del carrer Verdi. Ell, pràcticament es va aixecar del llit per rebre’m. Estava tan acostumat a què el maltractés l’acadèmia que en els primers moments vaig percebre desconfiança i un punt d’hostilitat.

Entre piles de llibres desordenats i una pica plena de plats per rentar, vaig trobar els estris imprescindibles per fer cafè. Mentre el preníem, va començar a xerrar entre una espessa boira de fum de tabac negre. Explicava mil i una coses, de manera desordenada, en una barreja d’anècdotes personals, lectures, testimonis de l’època, interpretacions heterodoxes, crítiques al relat històric canònic, imprecacions contra gurus de la cultura i reivindicacions de figures oblidades. No responia a cap de les meves preguntes, tanmateix, les seves respostes resultaven més interessants i fascinants del que podria haver previst el meu elaborat guió. Tres hores després, mentre tornava a Girona m’adonava que el meu plantejament inicial era erroni. No es pot intentar tractar com objecte històric allò que és subjecte, actiu, amb identitat pròpia. Cal escoltar abans d’opinar. És necessari fer cures periòdiques de desintoxicació de prejudicis.

Llegir més »

Presentació del llibre ’BULTACO: Del mito a la realidad (1958-1983)’, el 12 de desembre a Rubí

DIVENDRES 12 DE DESEMBRE, A LES 18,30h

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE: BULTACO: Del mito a la realidad (1958-1983)

LLOC: Espai Cultural CGT Rubí, Plaça Anselm Clavé 4-6.

ORGANITZA: FUNDACIÓ SALVADOR SEGUÍ I CGT RUBÍ

La CGT de Rubí en col·laboració amb la Fundació Salvador Segui fem la presentació als nostres locals d’un llibre que analitza el naixement del moviment obrer en la fàbrica de motocicletes BULTACO La seva lluita és un exemple d’auto-organització dels treballadors en les dures condicions laborals imposades pel franquisme en el tram final de dictadura. A través dels autors descobrirem com a pesar de la clandestinitat, les sancions i la repressió, s’aconsegueixen les primeres victòries en millores salarials, en la lluita contra les hores extres, contra les primes i contra l’augment dels ritmesde producció.

Llegir més »

Remedios Varo, una dona llibertària

Remedios Varo Uranga Anglès (Girona), 1908 – Mèxic, 1963.

Pintora surrealista anarquista. Va crear el seu propi estil i va contribuir a una nova visió de la dona en l’art, entesa no com musa del geni masculí, sinó com subjecte de l’activitat creadora. La seva interesantísima obra no ha estat degudament reconeguda. Pot ser que per les seves idees anarquistes, la seva adscripció als moviments surrealistes, artista bohèmia i dona lliure, no fou bé vista en una societat patriarcal.

Remedios va néixer el 16 de desembre de 1908 a Anglès, província de Girona. Filla d’una argentina d’origen basc, Ignacia Uranga, i de l’andalús Rodrigo Varo, lliurepensador i esperantista, enginyer hidràulic, que per la seva professió va residir en diverses ciutats d’Espanya i el Marroc, del que va aprendre la perspectiva i el dibuix.

El 1924 ingressa a l’Acadèmia de San Fernando de Madrid, va ser una de les primeres dones estudiants d’aquesta acadèmia. Companya d’estudis de Salvador Dalí, Maruja Mallo i García Lorca, amb ells freqüenta els cercles avantguardistes de la Residència d’Estudiants i s’interessa pel surrealisme i la seva concepció onírica del procés creatiu, així com per la ruptura dels límits entre realitat i fantasia.

Acaba els seus estudis el 1930 i es casa amb l’anarquista Gerardo Lizarraga, dibuixant surrealista. Resideixen a París un any i el 1932 retornen a Espanya atrets per l’activisme insurreccional anarquista que alguns avantguardistes identificaven amb la revolució surrealista. S’estableixen a Barcelona, on treballen realitzant treballs publicitaris. Remedios es va integrar en l’avantguarda catalana, interès que comparteix amb el seu amic, el pintor Esteban Francès.

El 1935 se separa de Gerardo Lizarraga. Es relaciona amb altres artistes avantguardistes, amb qui integra el grup logicofobista, corrent contrari a la lògica, de la qual va arribar a ser la principal representant. Va participar en l’exposició d’aquest grup a Barcelona el 1936, juntament amb Leandro Cristòfol, Esteban Francès, Antonio García Lamolla, Maruja Mallo i altres.

El 1936 esclata la Guerra Civil espanyola, Remedios, encara que era pacifista, s’implica en la lluita opositora al cop d’estat militar. El poeta surrealista Benjamin Péret ve a Barcelona, pocs dies després de l’aixecament, per a ajudar als antifeixistes i s’incorpora a la columna Durruti. S’enamora de Remedios. Péret s’integra en el POUM i al juny de 1937, després de la il·legalització del partit, ha de marxar a l’exili francès; amb ell marxa també Remedios. S’estableixen a París, on Péret la introdueix en el cercle dels surrealistes, amb André Breton com a capdavanter. Es queden a París fins a la invasió nazi.

L’any 1940 és feta presonera pels alemanys i a l’any següent un americà, Varian Fry, els ajuda a escapar a Mèxic, on formaran part d’un grup d’artistes exiliats, entre els quals estaven Leonora Carrington, Gunther Gerzso i Estebán Francès. La política del president Lázaro Cárdenas va fer possible que els refugiats rebessin asil i permís per a treballar, però no era fàcil, Péret va aconseguir fer classes de francès en l’Escola de Pintura i Escultura de la Secretaria d’Educació Pública de Mèxic; però va ser sobretot per Remedios per qui van poder sobreviure. Ella va haver de guanyar els diners perquè la família tirés endavant, amb els seus coneixements i habilitats agafava tots els treballs que trobava.

Per mitjà de Gerzso va trobar treball en l’oficina britànica de propaganda antifeixista, feia diorames i petits muntatges escènics per a il·lustrar les victòries aliades, que s’exhibien en els aparadors a fi d’atreure al públic mexicà a la causa aliada a Europa; compartia aquest treball amb Lizarraga i Francès. En la seva casa es forma un cercle d’amics: Esteban Francès, Gerardo Lizarraga, Leonora Carrington, Gordon Onslow-Ford, César Moro, Eva Sulzer, Octavio Paz, Kati i José Horna, Gunther Gerzso i altres.

El 1947 se separa de Benjamin Péret. Va a Veneçuela on treballa en l’Institut de Malariología, fa dibuixos detalladíssims dels mosquits transmissors de la malària. El 1949 retorna a Mèxic i segueix realitzant treballs comercials. El 1952 es casa amb Walter Gruen, qui la convenç perquè deixi els treballs comercials i es dediqui a la pintura “de debò”. Fins a llavors sempre s’havia ocupat més dels seus companys artistes que de si mateixa i és a partir de no tenir aquesta càrrega quan pot dedicar-se a la seva obra i aconsegueix una rellevància extraordinària. En 1955 participa en una exposició col·lectiva. A l’any següent presenta la seva primera exposició individual. Després reuneix setze quadres per a la seva segona exposició individual a la Galeria Juan Martín en l’any 1962 .

Compagina el món interior de l’artista amb la ciència i l’art en una temptativa de revelar l’ordre intern del món de la fantasia, un món màgic que està constituït de colors, línies i textures, així com de paraules i somnis. La seva producció artística, un minuciós i ardu treball, crea sorprenents fabulacions poètiques i humorístiques, en la línia d’alguns surrealistes belgues com Magritte. Està conformada per més de 360 obres plàstiques, entre les quals es troben: olis, dibuixos, mobles, joguines, màscares, objectes i un volum de relats. La cura extrema lloc en el detall busca crear efectes de realisme.

Els temes de Varo són les seves pròpies experiències, exploració del racional en un món de fantasia, la naturalesa, la alquimia i la dona com una font de sensibilitat i poders regeneratius. En alguna de les seves obres dels últims anys de la seva vida, podem veure trets autobiogràfics, doncs no només plasma en elles l’ambient de la seva educació, petjades de la seva participació en certs contextos socioculturals, sinó també evocacions de fets biogràfics concrets, com en “La fugida” el personatge del seu oli, doncs Remedios Varo va escapar, sent molt jove, amb Gerardo Lizarraga.

El 1942 escriu la novel·la “Lady Milagra”. Les obres més difoses de la seva producció escrita són “De Homo Rodans” i “Consejos y recetas”. En alguna de les seves obres ha plasmat l’exili, aquest desdoblament que es produeix a l’haver de deixar el que ha estat la teva vida, sortir d’un país assetjat pel feixisme, un sòl en el qual els morts i l’èxode havien deixat petjades tangibles de les absències. Remedios moria a Mèxic el 8 d’octubre de 1963.

* Article de Pilar Molina publicat al núm. 282 del Rojo y Negro.

Llegir més »

Un llibre d’Agustín Guillamón sobre el terror estalinista a la Barcelona de 1938

El terror estalinista en Barcelona (1938)

Agustín Guillamón

Aldarull & Dskntrl.ed!, 2013, 332 pág.

El deu de febrer de 1938, a Barcelona, cap a les deu de la nit, un jove d’uns vint anys, vestit amb l’uniforme de capità de l’Exèrcit, havia encès un cigarret. Tenia una cita. Era un fred dia d’hivern. El lloc era solitari i desapacible, les cases més properes es trobaven a uns cinc-cents metres de distància. Estava esperant en el carrer Legalitat, a l’altura d’Alegre de Dalt, en una zona despoblada, sense urbanitzar, propera a la casa coneguda com Can Compte.

Es van aproximar els dos homes amb els quals havia concertat la cita. En resposta a la seva salutació el més proper, a la seva esquerra, li va disparar, a mitjan metre de distància. La bala va penetrar per la cara cap a l’esquerra de la boca, seguint una trajectòria de baix dalt i d’esquerra a dreta que va destrossar dues peces dentàries, part del paladar i es va incrustar en el crani, sense provocar orifici de sortida. El segon home es va assegurar la mort del capità disparant dues vegades en el cap del cos ja tendit en el terra, decúbit supí.

Qui era el jove assassinat? Qui i per què el van assassinar? Qui va investigar l’assassinat? Qui, i per què, van ser detinguts, torturats i jutjats per aquest crim? Quines implicacions polítiques van desviar la investigació criminal? És possible solucionar un assassinat setanta anys després de ser comès? Pot resoldre la investigació històrica un crim que, en el seu moment, va ser despatxat descuidadament per la investigació policial? Dilucidar avui aquest crim, pot ajudar-nos a comprendre una societat que, en el 1938, estava immersa en una cruenta guerra civil? Què importava una altra víctima més, en una Barcelona bombardejada i famolenca, sotmesa al terror policíac, en la qual els revolucionaris eren perseguits i, de vegades, desapareixien en les checas?

Llegir més »

Acte el 13 de desembre de celebració del 30è aniversari de la CGT a SEAT

Companys i companyes,

Aquest mes de desembre celebrem el 30 Aniversari de la constitució de les Seccions Sindicals de CGT a SEAT.

Encara que el moviment llibertari i anarcosindicalista ja va tenir presència com secció sindical des de 1979, l’any 1984, amb el debat sobre la presentació a les eleccions sindicals, neix la CNT que va passar a denominar-se CGT, cinc anys després.

Per a celebrar aquests 30 anys, organitzarem una festa. Tots els ens de la CGT esteu especialment convidats, el DISSABTE 13 DE DESEMBRE, a partir de les 19:30 hores, en el Centre Cívic Espai Musical LA BASCULA (Zona Franca), c/ del Foc, 128, 08038 Barcelona (Línies d’autobusos: 109, H16, 13, 23 i 125. FFCC: Ildefons Cerdà, Magòria – La campana), amb el següent programa:

– Presentació del vídeo 30 anys de la CGT a Seat.

– Intervencions de companys de CGT-Seat i CGT confederal.

– Piscolabis.

– Concert del cantautor Quique Ubieto, i dels dos grups musicals SotaTaula i TraperTrio & Sonia Lucas.

Volem que aquesta festa sigui un moment emotiu i participatiu de totes les persones que, d’una o altra forma, hem col·laborat per a fer un sindicat com CGT, que només té sentit quan les persones que el formen s’uneixen per a defensar una societat més justa i igualitària.

Per a facilitar l’assistència familiar tindrem servei de guarderia.

Rebeu una cordial salutació i recordue: us esperem.

Comissió organitzadora dels 30 anys de la CGT en SEAT

CGT Seat:
http://www.cgtbarcelona.org/cgtseat/
@cgtseat
https://www.facebook.com/cgt.s

Llegir més »

Homenatge a Ferrer i Guàrdia, Ascaso i Durruti el #23N al cementiri de Montjuïc, a Barcelona

Homenatge a Ferrer i Guàrdia,Ascaso i Durruti el #23N a Montjuïc a Barcelona

LLOC: Cementiri de Montjuïc de Barcelona

HORA: A les 12H.

DIA: 23 de novembre 2014

Intervindran:

Presideix: Joaquina Dorado

Presenta: Antonina Rodrigo

Laura Vicente: Les diverses cares de l´anarquisme

Pere Miralles: Evocació del guerriller Josep Pons Argilés

Sonya Torres Planells: Semblança d´Antònia Fontanillas

Llum Ventura: Record de Conxa Perez

Marta Padrós: El llegat de Durruti, a les Dones Llibertàries

Cantautor: Alfredo Vilela amb poemes musicatsde Mario Benedetti, Antonio Machado, Federico Garcia Lorca i Miguel Hernández.

Llegir més »

Nou llibre de Dolors Marín sobre la història del pensament i de les experiències de l’anarquisme: ‘Anarquismo, una introducción’

Anarquismo, una introducción

Dolors Marín

Ariel, 2014, 272 pàgines.

Extraordinari aquest llibre de la Dolors Marín sobre la història del pensament i de les experiències de l’anarquisme. Tot i la modèstia que avança el subtítol quan diu que es tracta d’una introducció, la realitat és que ens trobem davant d’una obra amb certa ambició, en el sentit d’oferir un retrat global de l’alliberament individual i social quan lluita contra tota forma d’autoritat i repressió. Alliberament del poder polític, econòmic, social i religiós.

Des de les revoltes anglesa del segle XVII i francesa del XVIII, totes dues contra el model absolutista de l’Antic Règim, fins als autors més actuals, com Noam Chomsky, Stéphane Hessel, David Graeber, Uri Gordon o el col·lectiu Anonymous.

Llegir més »

La cultura anarcosindicalista a l’exili

Alicia Alted i Lucienne Domergue publiquen un esplèndid assaig monogràfic, La cultura del exilio anarcosindicalista español en el sur de Francia. França va ser l’estat que va aplegar més exiliats llibertaris, la majoria d’ells s’integraren als departaments del sud del país amb el centre de Tolosa com a capital.

Llegir més »

Agenda 2015 amb motiu del centenari de Quico Sabaté

Des de la revista Polèmica, amb motiu de la commemoració l’any 2015 del centenari de Quico Sabaté, hem publicat una Agenda per a 2015 on es recullen els moments més importants de la vida i la lluita de qui va ser l’enemic número ú de la dictadura franquista.

Quico Sabaté: l’home que mai es va rendir

El 1939 arriba la irremeiable derrota de la República espanyola. L’últim part de guerra posa el punt final a tres anys de resistència heroica contra l’avanç del feixisme a Europa. És la fi d’un somni de llibertat i revolució i el principi de quatre dècades d’infàmia.

La repressió que cau sobre el poble és brutal. El 1939 es trobaven preses en presons i camps de concentració aproximadament un milió i mig de persones. En el període que va des de 1939 a 1945 la població reclosa sumava 875.000 persones (un vuit per cent de la població activa de l’època). Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) de 1951, entre 1939 i 1945 es van produir a Espanya 164.642 casos de mort violenta.

Malgrat tot aquest horror, seran molts els que es negaran a rendir-se i seguiran lluitant dintre i fora de les nostres fronteres. Els que van partir a l’exili ho faran en la Resistència francesa, en les forces de la França Lliure, escampats per Europa i el nord d’Àfrica. Els que van romandre a Espanya uns es faran forts en boscos i muntanyes i els convertiran en els seus nous fronts de batalla, uns altres treballaran, sota l’amenaça permanent de la presó, la tortura o l’afusellament, per a reconstruir les organitzacions polítiques i sindicals, i buscar espais des d’on combatre la tirania.

De la immensa majoria d’aquests homes i dones no ha quedat cap record i solament sabem de la seva existència per la petjada que van deixar amb la seva lluita. D’uns altres, per contra, coneixem els seus noms, sabem on van lluitar i com van morir. Entre aquests està Francesc Sabaté Llopart. Conservar el seu record i donar-lo a conèixer a qui ens envolten, no solament és un deure cap a ells, sinó cap a tots els que sabem que van lluitar amb ells, encara que no sapiguem els seus noms. Però, sobretot, és un deure cap a nosaltres mateixos perquè, al cap i a la fi, que coneguem els seus fets no pot fer-los millors a ells, però sí a nosaltres. Nosaltres no podem guanyar les batalles que ells van perdre, però ells i l’exemple que ens van deixar sí poden ajudar-nos a guanyar les ques ens toca lliurar a nosaltres.

El 2015 commemorem el centenari del naixement de Quico Sabaté (1915-2015), Per a contribuir al record del que va ser el «enemic número ú» de la dictadura franquista, hem publicat una agenda en la qual hem procurat recollir els esdeveniments més importants de la seva vida i de la seva lluita incansable per la llibertat.

Agenda 2015 Centenari de Quico Sabaté

Format: 11 x 17 cm • 250 pàgines • 10€ • Edició en català i castellà.

Per a adquirir exemplars pots emplenar aquest BUTLLETÍ DE COMANDA o enviar un mail a jesus@nullpolemica.org indicant nom complet, adreça, codi postal i quantitat d’exemplars.

Llegir més »

La influència de Proudhon a la Península Ibèrica

La influència del pensament de Proudhon arribarà a la península ibèrica a través dels socialistes utòpics espanyols seguidors de Saint-Simon, Fourier i Cabet. Un dels primers socialistes en parlar de Proudhon és el gallec Ramon de la Sagra (A Corunya, 1798-1871), el qual el conegué a París i va col·laborar amb el seus projectes de mutualitat i de crèdit. De la Sagra el 1840 publica el llibre Banc del Poble, teoria i política de la institució fundat sobre la teoria racional.

Les idees proudhonianes ja són presents en el moviment obrer de 1854-1856 amb la constitució d’organismes marcats per el seu pensament. Però la influència federal proudhoniana arribarà al nostre país amb les traduccions que fa de la seva obra Francesc Pi i Margall (Barcelona, 1824- Madrid, 1901). A diferència de Proudhon, Pi i Margall va rebre estudis primer en un Seminari i després a la Universitat de Barcelona on va estudiar Filosofia i Lletres i Lleis. El 1840 publica el seu primer llibre, España pintoresca. El 1847 es trasllada a viure a Madrid on per guanyar-se la vida es dedicava a impartir classes particulars i a escriure crítica teatral a El Correo.

Llegir més »

Acte d’homenatge el 15 de novembre als companys Puertas, Vilella i Bertobillo, assassinats a Berga ara fa 65 anys

Acte d’homenatge als companys Puertas, Vilella i Bertobillo, assassinats a Berga ara fa 65 anys a mans de la guàrdia civil. L’acte serà el proper dissabte 15 de novembre.

Els fets que recordarem i els companys que homenatjarem

El 10 de novembre de 1949 van detenir prop d’una vintena de persones a Berga acusades de col·laborar amb la guerrilla anarquista. El dia 14 van assassinar-ne a tres. Es tractava de: Joan Vilella, el Moreno, pagès de Santa Eugínia, Josep Puertas, treballador de Fígols, Josep Bertobillo miner de Fígols. Aquests tres berguedans van ser torturats durant tres llargs dies i finalment foren assassinats a mans de la Guàrdia Civil, se’ls va aplicar la tristament cèlebre «llei de fugues». El motiu de l’assassinat era haver col·laborat amb la guerrilla anarquista, amb els grups del Massana, la única resistència al franquisme en aquella època a la comarca. Aquest fet tant greu, aquesta salvatjada, una més del franquisme, va comptar amb el silenci còmplice de gran part de la societat. De fet a Berga no se’n va parlar més del tema, com si res no hagués passat.

Llegir més »

Presentació del llibre ‘BULTACO: Del mito a la realidad (1958-1983)’, el 6 de novembre a CGT Barcelona

DIJOUS 6 DE NOVEMBRE, A LES 18,30h PRESENTACIÓ DEL LLIBRE:

BULTACO: Del mito a la realidad (1958-1983)

DIA: 6 DE NOVEMBRE

HORA: 18.30H

LLOC: Via Laietana, 18, 9a Planta de Barcelona

ORGANITZA: FUNDACIÓ SALVADOR SEGUÍ I CGT BARCELONA

LOCALITZACIÓ:

La CGT de Barcelona en col·laboració amb la Fundació Salvador Segui fem la presentació als nostres locals d’un llibre que analitza el naixement del moviment obrer en la fàbrica de motocicletes BULTACO La seva lluita és un exemple d’auto-organització dels treballadors en les dures condicions laborals imposades pel franquisme en el tram final de dictadura. A través dels autors descobrirem com a pesar de la clandestinitat, les sancions i la repressió, s’aconsegueixen les primeres victòries en millores salarials, en la lluita contra les hores extres, contra les primes i contra l’augment dels ritmesde producció.

Llegir més »

Ha sortit el llibre ‘BULTACO – Del mito a la realidad (1958-1983)’

BULTACO. Del mito a la realidad (1958-1983)

Colectivo José Berruezo.

Editat conjuntament per CGT – Fundació Salvador Seguí – Colectivo José Berruezo, 2014, 232 págs.

S’ha escrit molt sobre la història de la mítica motocicleta BULTACO, principalment a nivell esportiu. No obstant això, fins a ara, la veu dels treballadors, aquells que feien possible amb el seu esforç la construcció d’aquestes màquines, no havia estat escoltada.

En aquest llibre, realitzat pel grup José Berruezo que ha tingut accés a tota una important documentació inèdita, s’explica la veritable història d’aquesta marca, amb les seves llums i les seves ombres.

El relat comença en la dècada dels anys cinquanta del segle passat, en plena expansió del franquisme, i se li posa fi en els primers anys de la dècada dels vuitanta, coincidint amb el tancament de la companyia.

L’objectiu d’aquest treball no és en cap moment desmitificar aquesta emblemàtica motocicleta, sinó deixar al descobert les veritables raons que van motivar el declivi industrial de l’empresa.

A través d’aquestes pàgines viurem dia a dia el naixement del moviment obrer en la fàbrica: les seves lluites, les seves derrotes, les seves conquestes i, especialment, la presa de consciència social dels treballadors; coneixerem el procés assembleari, motor i instrument de debats, d’acords i de presa de decisions; descobrirem que no és una utopia l’autogestió obrera, i moltes altres coses…

Les motocicletes BULTACO formen parteix de la història del motociclisme espanyol i internacional i és, sens dubte, la marca que més passions ha aixecat entre els afeccionats a aquest esport en totes les seves modalitats.

A l’Ateneu Popular Julia Romera de Santa Coloma de Gramenert, s’ha inaugurat una exposició fotogràfica i documental de Bultaco i la presentació del llibre “BULTACO Del mito a la realidad 1958-1983”. L’exposició romandrà oberta al públic de dilluns a divendres de les 19 a les 21 hores al local de l’ateneu, c/ Sant Ramon 51, durant tot el mesde novembre.

Llegir més »

Entrevista a Soledad Bengoechea, historiadora: “Les colònies industrials i les associacions patronals de resistència eren eines de control”

Soledad Bengoechea és doctora en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre la seva bibliografia destaquem “Organització patronal i conflictivitat social a Catalunya” i “El locaut de Barcelona (1919-1920)”.

– Quins són els orígens de les primeres associacions patronals catalanes i quines eren les seves reivindicacions?

Llegir més »

Proudhon, la propietat i el federalisme

Pierre-Joseph Proudhon va néixer a Besançon (França) el 15 de gener de 1809. Fins els dotze anys va viure al camp amb els seus pares fent de pastor de vaques. A partir dels 12 anys ingressà a una escola de Besançon combinant els estudis amb les seves feines al camp.

El jove descobreix la desigualtat social en què viuen els camperols i aviat s’aficiona a la lectura. Precisament la lectura de la Demostració de la inexistència de Déu de Fenelon li obre els ulls cap a la raó en contra de la fe. Als setze anys entra a treballar en una impremta on aprendrà els oficis de corrector i de tipògraf.

Proudhon continua freqüentant la biblioteca de la seva escola i devorant llibres de filosofia: Kant, Descartes, Voltaire, Diderot, Saint-Simon, Rousseau… Entre els seus autors preferits hi ha Fourier, del qual composa el llibre El nou món industrial a la impremta on treballa.

Viu una temporada a París i fa una gira per ciutats franceses i suïsses i de nou a casa, el 1836 funda una impremta amb dos companys que, dos anys més tard, haurà de tancar per falta de recursos. Proudhon torna a París gràcies a una beca i obté la menció honorífica del Premi Volney per un estudi gramatical. Encara aconseguirà un altre premi, aquesta vegada al seu poble, per un treball sobre la utilitat de la celebració del diumenge vers la higiene, la moral, les relacions familiars i de societat.

Però en el seu interior ja està tramant la seva gran obra: La propietat. Proudhon es pregunta i alhora es contesta: “¿Què és la propietat? La propietat és un robatori”. En aquesta obra exposa amb tot detall la seva opinió sobre la propietat: ”La propietat no és filla del treball. El dret al producte individual, exclusiu; el dret a les eines, al mitja comú. No pot haver-hi més que la possessió permanent del treball, per el qual únicament s’adquireix la propietat dels fruits. La propietat no es funda en el treball perquè tots els treballadors no són propietaris. Encara més. El treballador conserva encara després d’haver rebut el salari, un dret natural de propietat sobre la cosa que ha produït. No per caritat, sinó per dret natural. El treball dels obrers ha creat un valor, per tant aquest valor es de la seva propietat.

Proudhon manté bona relació amb els socialistes utòpics, en una carta a Blanqui, li diu: “Totes les causes de la desigualtat social es redueixen a tres: l’apropiació gratuïta de les forces col·lectives; la desigualtat en els intercanvis i el dret al lucre.” També es relaciona amb Victor Considerant, de l’escola fourierista.

El 1843, Proudhon publica un nou llibre sobre els principis d’organització política, De la creació de l’ordre a la humanitat. Proudhon considera que l’home aconsegueix la seva màxima expressió a la societat: “Els individus no poden viure sinó a l’interior d’un grup, associats, i el grup genera una força col·lectiva que es distinta en cadascú dels seus components. (…) El treball és el nucli de l’ordre industrial i la seva organització seria la clau de l’ordre social.”

El 1844 s’instal·la a París on es relaciona amb Marx, Guillaumin, Grün, Herzen, Stirner i Bakunin. Dos anys més tard apareix el seu assaig Sistema de les Contradiccions Econòmiques o Filosofia de la misèria. Carles Marx, a La Sagrada Família, lloa el pensament de Proudhon, sobretot el seu treball Què és la propietat? Malgrat que el jove Marx convida a Proudhon a unir-se al seu projecte revolucionari, aquest aviat s’allunya del pensament filosòfic de l’alemany, després que Marx publiqués Filosofia de la misèria, contestant l’assaig del francès. Proudhon planteja el seu pensament des de les idees socialistes en llibertat, cosa que l’allunya definitivament de Marx.

Proudhon fa girar tota la seva filosofia a l’entorn de la llibertat: “La llibertat és principi espiritual de la creació i crítica, produeix tot en el món, encara el que ve a destruir, religions, govern, noblesa, propietat. És enemiga de tot dogmatisme intolerant.” El pensament de Proudhon es posa en línia dels socialistes utòpics francesos com Louis Blanc i Lammenais.

Proudhon es manifesta partidari del mutualisme i proposa la creació de bancs del poble que han d’atorgar crèdits gratuïts als obrers i camperols associats. Aquest concepte econòmic l’exposa en el seu treball: La capacitat política de la classe obrera. El 1847, Proudhon funda el periòdic Le répresentant du peuple. Aquell mateix any és pintat ell i les seves filles per Coubert.

Durant de la Revolució de 1848 és elegit representant de l’Assemblea Constituent i el 1851 és tancat a la presó per l’emperador Lluís Bonaparte. A la presó escriu La Revolució Social. Al sortir de la presó s’exilia a Bèlgica, fins que una amnistia li permet tornar a França on escriurà El Principi federatiu. La idea federalista omplirà la resta de la seva obra, Proudhon considera que, a l’interior de cada nació, s’hauria d’establir l’equilibri econòmic per la federació de grups, la federació agrícola-industrial, i, en el pla internacional, s’hauria d’establir l’equilibri polític a través de la federació de municipis i petits estats.

El federalisme integral de Proudhon es manifesta contrari als Estats monstruosos, doncs aquests mantenen l’esperit de conquesta i absolutisme, en canvi els Estats petits oposen menys obstacles al federalisme. Proudhon sentencia: “El segle XX obrirà l’era de les Federacions o la humanitat començarà un purgatori de cent anys.” El pensador francès manifesta que la llei fonamental del federalisme és la següent: “En la federació els atributs de l’autoritat central s’especialitzen i es limiten, disminueixen en número i en intensitat, mentre que en els governs centralitzats, les atribucions del poder suprem es multipliquen i s’estenen.

El principi federalista té per primer punt la independència administrativa de les comunitats adherides; per segon punt, la separació dels poders en cada Estat sobirà; per tercer punt, la constitució de la federació agrícola-industrial que ha de moure l’economia local i mundial. Proudhon, afirma: “Totes les meves opinions polítiques es redueixen a una formula semblant: federació política o descentralització. Totes les meves idees econòmiques poden resumir en aquestes tres paraules: federació agrícola industrial. En resum, qui diu llibertat diu federació o no diu res. Qui diu república federal diu federació o no diu res. Qui diu socialisme diu federació o tampoc diu res.”

Proudhon no dubta a pensar que amb la federació desapareix la vella llei de la unitat. En virtut de l’adhesió de les diverses parts de l’Estat al pacte d’unió, el centre polític està a totes les parts. Cada grup de població, cada raça , cada llengua reina sola i senyora en el seu territori; cada ciutat és solidària amb les seves veïnes.

La unitat ve indicada per la promesa que es fan uns a altres els diversos grups sobirans de governar-se per si mateixos mutualment a través d’un pacte federal, i, d’aquesta manera, tractar amb els seus veïns en conformitat a diversos principis; de protegir-se contra l’enemic de fora i la tirania de dins i de concentrar-se a treballar en interès de les seves respectives explotacions, així com d’ajudar-se en les seves desgràcies; constituir un consell nacional integrat per representants dels diversos estats que tenen al seu càrrec vetllar per el compliment del pacte.

Proudhon acaba definint el mutualisme federal: “Així, el que hem anomenat mutualisme, a l’esfera política pren el nom de federalisme. A través d’una simple harmonia tenim la revolució sencera, la revolució política i la revolució econòmica.”

Proudhon imagina una societat en què els homes intercanvien el producte del seu treball amb aquells altres bens que necessiten. Les institucions necessàries per fer real l’intercanvi sorgirà dels acords establerts per els grups comunitaris corresponents. Proudhon insinua una organització mínima de govern format per representants de les diferents comunes que composen l’Estat. Però, la clau de la seva organització és, sobretot, el federalisme, idea que va absorbir per complet Proudhon durant els darrers anys de la seva vida.

Dos anys després d’haver publicat el seu assaig sobre el federalisme, P. J. Proudhon mor el 19 de gener de 1865 al seu poble de Besançon.

* Article de l’historiador Ferran Aisa publicat al núm.164 de la revista Catalunya.

Llegir més »

Els Amics de Durruti

Els Amics de Durruti van ser una nombrosa agrupació anarquista, fundada el març de 1937, que podríem caracteritzar com una branca més del moviment llibertari, molt semblant al que era en aquell moment “Dones Lliures”. Els seus membres eren milicians de la Columna Durruti oposats a la militarització i/o anarquistes crítics respecte a l’entrada de la CNT en el govern republicà i el de la Generalitat.

Llegir més »

Ha mort la destacada militant anarquista Antonia Fontanillas

Antonia Fontanillas Borràs: In memóriam

El 23 de setembre amb l’arribada de la tardor ens ha deixat la companya Antonia Fontanillas Borràs, l’última d’una saga de dones llibertàries que va viure en primera persona la Revolució Espanyola.

La nostra benvolguda companya Antonia, sempre pendent de l’esdevenir de la nostra Organització, sempre disposada a col·laborar per al que se li demanés, viatgera infatigable en xerrades i conferències difonent la Idea, que va ser el fil conductor de la seva vida fins al final.

D’estirp Anarquista des del seu naixement deia que per a ella ser anarquista era el natural, ja que havia viscut l’ideal des del bressol, i va ser conseqüent amb això fins a la seva mort. En paraules de Jose Luis Gutierrez Molina en un correu enviat amb motiu de la defunció d’Antonia, ens deia que amb la seva mort, “desapareix algú que, través de la seva activitat i de la seva línia familiar, representa la història de l’anarquisme a Espanya”.

El 1934, recent arribada de Mèxic, Antonia va començar a treballar en una litografia. Membre de la CNT (Confederació Nacional del Treball) i de la Joventuts Llibertàries va ser triada delegada de la Secció d’Arts Gràfiques en 1936. Després de la derrota va romandre a Barcelona i va intervenir en la lluita clandestina: en la seva casa es componia Solidaritat Obrera, col·laboracions en el Ruta clandestí (14 números), responsable de les relacions amb els presos i el seu advocat, etc.

Bolcada cap al cultural i la propaganda, durant dècades va participar en nombroses reunions de propaganda, actes de caire llibertari i presentació de llibres, alhora que assisteix a tots els Congressos de la CNT de 1979 – 1983, de la CNT-Congrés de València i de CNT-CGT 1984-1997.

Conseqüent amb les seves conviccions anarquistes es manté independent i crítica i advoca per un acostament de les diferents fraccions llibertàries que ressalti les afinitats sobre les divergències.

Ja et trobem a faltar companya, enyorarem la teva presència en Actes i Conferències, la teva forma de transmetre’ns els teus coneixements sobre el Moviment Llibertari, les llargues converses telefòniques i l’hospitalitat de la teva casa de Dreux sempre oberta a les companyes i companys que passaven a visitar-te, compartint i debatent conceptes i idees del nostre Moviment.

Moltes i molts vam aprendre del teu esperit crític i antiautoritari, de la teva extraordinària capacitat intel·lectual i de la teva disponibilitat per a col·laborar amb les persones i organitzacions que es reclamen del pensament i l’acció llibertàries.

Sempre estaràs amb nosaltres, estimada Antonia, transitant pel camí que ens vas mostrar, darrere d’aquest món nou que duies en el cor.

Que la terra et sigui lleu.

Secretariat Permanent del Comitè Confederal de CGT

Llegir més »

La guerra del pan, un llibre d’Agustín Guillamón sobre la gana i la violència a la Barcelona revolucionària de 1936-37

La guerra del pan
Hambre y violencia a la Barcelona revolucionaria. De diciembre de 1936 a mayo de 1937.

Agustín Guillamón

Aldarull / Dskntrl, 2014, 564 pàg,

La pugna entre el PSUC i la CNT, de desembre de 1936 a maig de 1937, va ser un conflicte ideològic, però sobretot l’enfrontament de dues polítiques oposades d’abastament i gestió econòmica de la gran urbs barcelonina.

Comorera, des de la Conselleria de Proveïments, prioritzava el poder del PSUC a l’abastament del pa o la llet a la ciutat de Barcelona. Millor sense pa ni llet, que un pa i una llet subministrats per els sindicats de la CNT. Fam i penúries dels barcelonins eren el preu a pagar per l’increment del poder del PSUC i de la Generalitat, en detriment de la CNT.

El PSUC, en una ciutat sotmesa a les penalitats i privacions de la guerra, oposava la llibertat de mercat a la racional distribució alimentària, realitzada molt eficientment per els comitès de proveïments de les barriades.

La fam dels treballadors va ser causada per la maniobra conscient dels partits burgesos i contrarevolucionaris, des d’ERC (republicans) fins al PSUC (estalinistes), per debilitar i derrotar als revolucionaris. A aquest procés l’hem anomenat guerra del pa.

El desarmament dels treballadors era l’objectiu fonamental d’aquests partits. També els comitès superiors llibertaris van veure en els comitès de barri als seus pitjors enemics, quan aquests es van negar a acatar els decrets de desarmament pactats amb el govern.

A finals d’abril, els comitès revolucionaris van desbordar als comitès superiors cenetistes. La insurrecció dels treballadors, al maig de 1937, no va ser derrotada militarment, sinó políticament, quan els líders anarcosindicalistes van donar l’ordre d’alt el foc.

La fam i el desarmament eren els dos objectius necessaris per a l’inici del procés contrarevolucionari, que va desencadenar tota la seva força repressiva contra els militants cenetistes i les minories revolucionàries en l’estiu de 1937.

Llegir més »

Federica Montseny, primera dona ministra d’Europa

La historiadora i escriptora Antonina Rodrigo s’ha especialitzat en el gènere literari de la biografia, entre les seves obres destaca les realitzades sobre la vida de García Lorca, Margarida Xirgu, Ana Maria i Salvador Dalí, Mariana Pineda, Doctor Trueta, Amparo Poch, María de Lejárraga, etc. Ara amb l’editorial Base acaba de publicar el llibre Federica Montseny, primera ministra electa en Europa.

Es tracta d’un treball realment excel·lent que t’atrapa des de les primeres línies del llibre. Antonina, d’una manera planera, desgrana la vida de la “leona”, com recorda l’autora, per la seva força d’oratòria davant de milers de persones. La biografia arriba en un moment oportú, doncs el pas del temps va corcant la memòria i la va desfent com un tarró de sucre. A més enguany es compleix el vintè aniversari del seu traspàs, que ha passat completament desapercebut.

Federica Montseny Mañé va néixer circumstancialment a Madrid el 1905, on els seus pares vivien extraditats després del Procés de Montjuïc. Filla dels mestres racionalistes i propagadors de l’anarquisme, Joan Montseny (Federico Urales) i Teresa Mañé (Soledad Gustavo), fundadors de La Revista Blanca, Federica Montseny s’educà en l’ideal llibertari. Antonina va relatant la vitalitat dels Montseny al seu retorn a Catalunya, les seves diverses residències (Horta, Sant Andreu, L’Hospitalet, Cerdanyola i el Guinardó).

L’educació rebuda a l’entorn de la seva mare i la formació cultural a base de lectures escollides van fer d’ella una dona intel•lectualment avançada al seu temps. Els primers impactes socials de la jove seran les vagues de 1917 i la de 1919, també en aquest anys coneix a personatges del sindicalisme, del periodisme o de les lletres com Salvador Seguí, Lluís Companys, Juli Vallmitjana, Peius Gener…, que li aporten grans coneixements, que complementa amb els mítings sindicals que s’efectuen al Clot on parlen els cenetistes Ángel Pestaña i Paco Miranda. Aviat debuta com escriptora a la premsa amb el pseudònim de Blanca Montsant.

L’any 1923 la jove Federica amb 18 anys s’afilia al Sindicat d’Oficis Varis de Cerdanyola-Ripollet i comença a col·laborar a Solidaridad Obrera en la secció “Relieves sociales”, però la suspensió governativa del diari anarcosindicalista farà que les seves col·laboracions apareguin habitualment a La Revista Blanca. L’any 1926 ja n’és autora de novel·les curtes de tipus social que apareixen publicades a “La Novela Ideal”, la primera d’elles porta per títol La Victoria, on se centra en la llibertat sexual de la dona, tema que continua i supera a El hijo de Clara (1927).

A la segona meitat dels anys vint Federica Montseny coneix a Germinal Esgleas, el qual es convertirà en el seu company sentimental. Antonina Rodrigo desenvolupa un treball excel•lent en què la popular militant llibertària esdevé el centre d’una època de tensió però d’esperança. Són els anys de la II República i de l’adveniment hegemònic de la CNT en el moviment obrer ibèric. Per aquesta època la Federica s’afilia al Sindicat de Professions Liberals per la seva professió de periodista.

Llegir més »

L’ONU exigeix a l’Estat espanyol la investigació dels crims del franquisme

– Espanya està sent investigada per les Nacions Unides i li demana el compliment de les Convencions i normativa sobre Drets Humans respecte als crims del franquisme.

– L’ONU ha estat des de fa un any fent un seguiment de l’actitud de l’Estat espanyol respecte als delictes comesos durant la guerra civil i la dictadura.

Així, el Grup de Treball sobre Desaparicions Forçades o Involuntàries i el Relator de l’ONU per a la Veritat, Justícia, Reparació i Garanties de No Repetició van estar visitant diverses ciutats espanyoles on van mantenir reunions amb diverses organitzacions socials que lluiten per la Recuperació i Rehabilitació de la història dels perdedors de la guerra. També es van reunir amb el Govern i el Defensor del Poble estatal i d’algunes comunitats autonòmiques.

Ara, al setembre, presenten els seus informes respectius davant l’assemblea del Comitè de Drets Humans de l’ONU per a explicar les seves impressions i l’anàlisi de la situació que han trobat amb la seva visita i la consulta de la documentació recaptada.

CGT dóna suport a la denúncia contra l’Estat espanyol que realitza l’ONU en els seus informes. Tant el Grup de Treball com el Relator demanen a l’Estat espanyol que, de forma immediata, corregeixin la desatenció que pateixen les víctimes del franquisme tant de fet com de dret, al mateix temps que recullen en els seus informes la falta d’estudi pels escolars d’aquesta part de la història d’Espanya, el desconeixement de fets com el dels treballs forçats que CGT ha denunciat en la querella argentina, el desenteniment de l’administració de justícia de l’exhumació de fosses, etc.

Considerem que l’ONU ha encertat en l’anàlisi que ha realitzat de la situació d’impunitat del franquisme i dels seus continuadors. No s’ha deixat convèncer per les excuses que presenten els governs per a no afrontar l’atorgament de justícia a les víctimes emparant-se en “un hipotètic conflicte intern entre els espanyols al reobrir-se ferides”.

L’ONU ha recordat reiteradament als diferents governs espanyols que la llei d’amnistia no és d’aplicació als crims de lesa humanitat que es van produir a Espanya durant més de 40 anys. Els enviats de l’ONU han pogut constatar el diferent tracte rebut per les víctimes d’un bàndol i de l’altre, en els seus informes denuncien la indefensió de les víctimes del costat republicà i com si van ser honrats els que van caure de l’altre bàndol.

Denuncien en els seus informes la poca operativitat de l’anomenada Llei de Memòria Històrica, com la nul·la aportació governamental per a dotar de mitjans que portin a terme el desenvolupament del seu contingut. Ja en el seu moment CGT, com moltes associacions de memòria històrica, va destacar que el projecte portat a terme en el seu moment per Zapatero no tindria el més mínim efecte en la recuperació de la memòria dels defensors de la llibertat que van sofrir la repressió del franquisme.

Per això, tant el Grup de Treball com el Relator, enumeren una sèrie de recomanacions a l’Estat espanyol per a tots els àmbits de manera que tant legal com de fet siguin reconeguts i reparats els danys ocasionats a les víctimes del franquisme.

En els pròxims dies seran llegits davant el Consell de Drets Humans i el govern espanyol pot defensar-se i donar explicacions davant el Consell sobre les conclusions negatives que han declarat en els seus informes el Grup de Treball de Desaparicions Forçades i Involuntàries i el Relator de l’ONU. CGT espera que no es repeteixi el lamentable espectacle de veure com els governants espanyols continuen justificant l’incompliment de les recomanacions de l’ONU i de les Convencions Internacionals que han signat.

Secretariat Permanent Comitè Confederal CGT

http://www.cgt.org.es/noticias-cgt/comunicados/la-onu-exige-al-estado-espanol-la-investigacion-de-los-crimenes-del-franqui

Més informació:

MEMÒRIA HISTÒRICA CGT CATALUNYA

PÀGINA FACEBOOK RECUPERANT LA MEMÒRIA DE LA HISTÒRIA SOCIAL DE CATALUNYA

Llegir més »